De Guido delle Colonne a l'Ovidi epistolar: Sobre el rendiment narratiu i retòric d'unes fonts del «Tirant lo Blanc»1
Josep Pujol
Universitat Autònoma de Barcelona
Afirmar que l'experiència narrativa del Tirant lo Blanc és fonamentalment una experiència retòrica pot semblar exagerat, però si ens atenem a les dimensions que hi adquireixen parlaments, debats, lamentacions i tota mena de discursos d'alta volada retòrica no hi pot haver cap dubte que Joanot Martorell havia xifrat l'èxit i el sentit literari i cultural del seu projecte novel·lístic en les «estilades paraules» que dilaten, no pas gratuïtament, el curs de la narració. Aquesta concepció marcadament retòrica de l'escriptura narrativa depèn de manera directa de la fascinació de Martorell per un nombre limitat de textos que adquireixen el valor de models genèrics i estructurals per a un relat d'amor i de cavalleria que, des del pròleg, vol tenir una certa dimensió antiga, i el de fonts particulars per a la recreació d'una prosa dotada d'elevació retòrica acordada a la idea que l'autor es feia de la literatura clàssica i del que n'havien de ser els equivalents moderns. D'aquí que els grans models martorellians siguin obres llatines clàssiques, textos medievals __llatins o vulgars__ que reelaboren temes antics i narracions de Boccaccio, com la Fiammeta o el Filocolo, que són exercicis vulgars d'alta retòrica determinats per l'assimilació creativa de la lliçó dels clàssics. Com és sabut, el conjunt dels models possibles està sotmès a una restricció derivada de les limitacions culturals d'un laic com Martorell, que té en el vulgar català o genèricament romànic els límits naturals del seu saber. Els seus clàssics i els seus pseudoclàssics, doncs, són clàssics traduïts __i en conseqüència reduïts__, i aquest és un fenomen essencial si volem entendre per què Sèneca, Ovidi o Guido delle Colonne poden anar de costat amb Joan Roís de Corella, Boccaccio o Juan Rodríguez del Padrón: tant l'acte de recreació estilística que hi ha en aquests darrers, com el trasvasament al català per l'expedient de la traducció, produeixen uns resultats literaris convergents que permeten l'anivellament estilístic i la convivència paritària de tots aquests models en l'horitzó cultural de la novel·la de Martorell. Només per això l'estudi de les fonts del Tirant no es pot limitar a la simple catalogació de préstecs amb aparença de detalls exornatius, i menys quan algunes d'aquestes fonts __les que s'acaben d'esmentar__ són absolutament essencials a un projecte literari que implica una replantejament substancial de la ficció cavalleresca. I és que no hauríem d'oblidar que el Tirant lo Blanc és el resultat d'una —134→ deliberada emulació de models i de la persecució d'uns objectius literaris als quals responen la selecció i la reelaboració de les seves fonts. Que, a la pràctica, la cultura literària de Martorell sigui limitada, inconnexa o amb llacunes és una altra qüestió. L'important, ara, és què va saber fer-ne2.
L'Aproximació al «Tirant lo Blanc» de Martí de Riquer (1990) marca en un cert sentit el final d'una etapa en la consideració crítica de les fonts del Tirant: de l'inventari riquerià hem pogut passar a un primer assaig de síntesi interpretativa conduït per Lola Badia (1993b), que obre un camí sense retorn possible i que ha aparegut flanquejat i seguit per treballs sobre algunes fonts literàries particulars com ara la Historia destructionis Troiae de Guido delle Colonne (Wittlin 1989), les Heroides d'Ovidi (Hauf 1993b), les Tragèdies de Sèneca (Pujol 1995-96, Martínez 1997), la historiografia clàssica (Cingolani 1995-96) i, sobretot, les poesies de Joan Roís de Corella (Hauf 1993a, amb bibliografia fins a la data, Annicchiarico 1996 i Cingolani 1995-96), i entre els quals destaca singularment, per la seva valoració de la retòrica en el marc de l'atracció pel saber antic propiciat per les traduccions de textos clàssics, l'esmentat treball de Cingolani3. La feina no s'acaba aquí. Hi ha encara fonts per identificar i per estudiar, i hauríem d'anar responent, en cada cas, al com i al per què de la seva absorció dins del tramat textual del Tirant si volem mai arribar a interpretacions plausibles de la naturalesa literària del projecte martorellià. Que hi hagi unes fonts, doncs, és tan important com adonar-se de la funció que hi exerceixen i del sentit que aporten al conjunt.
Les pàgines que segueixen volen satisfer les necessitats apuntades a partir de les dues fonts que figuren al títol. Per bé que Curt Wittlin i Albert Hauf han dedicat sengles treballs a la influència estilística de la traducció catalana de la Historia destructionis Troiae de Guido delle Colonne i a l'ús epistolar de les Heroides d'Ovidi, l'ampliació dels manlleus detectats fins ara suggereix la possibilitat de mostrar més matisadament el rendiment retòric que se n'obté, els mecanismes que permeten l'enllaç d'unes fonts amb unes altres i l'evidència que per sota de la represa literal de passatges concrets, fruit de l'atracció retòrica, hi ha uns esquemes narratius que, projectats sobre la història de Tirant, contribueixen decisivament a la construcció del nou text. M'imposaré, tanmateix __amb alguna excepció__, la limitació a la part de la novel·la que arrenca amb l'arribada de Tirant a Constantinoble (cap. 116) i es tanca amb l'inici de l'aventura africana (cap. 299). És un nucli especialment significatiu en la mesura que presenta, des de l'enamorament de l'heroi fins al casament secret, un procés tancat d'aproximació amorosa finalment interromput momentàniament per la unió d'esforços de la Viuda Reposada i de la voluble Fortuna. És, a més, un procés determinat per les suspensions episòdiques de la tensió amorosa derivades de les obligacions bèl·liques de Tirant __hi ha, per tant, dues narracions entrellaçades__ i per la coexistència de dos nivells narratius diferents i complementaris.
—135→D'una banda, la «lògica de la seducció» propicia un discurs de registre «còmic» en què Tirant, amb la col·laboració d'Estefania i de Plaerdemavida, va progressant en la seva aproximació al cos de Carmesina fins al darrer assalt del capítol 436; l'ovidianisme i, possiblement, el decameronisme de fons, les reminiscències de comèdies elegíaques com ara el Paniphilus (Beltran 1988, 1990) i el registre lingüístic escollit converteixen la successió d'aquestes escenes en els diversos actes d'una comèdia inserida. Hi ha, d'altra banda, el que podríem anomenar la «lògica de la retòrica», encarregada de crear una part important de la tensió narrativa: les requestes i les respostes, les esperances i les desesperances, els avenços i els retrocessos, les dilacions i les suspensions de la relació amorosa, així com l'explicitació de les tensions polítiques i bèl·liques, es confien a un registre que contrasta amb l'anterior i que crea la dimensió «elegíaca» i «tràgica», és a dir, la gravetat sentimental, bèl·lica o moral que requereix elevació estilística i unes paraules tendencialment lamentatòries que Martorell troba en els mites clàssics i en les seves derivacions. No en els mites com a tals, però, que no interessen Martorell, sinó en l'escriptura que els revesteix i en situacions narratives concretes que li permeten construir un mite nou que, en un cert sentit, ha de substituir i superar els vells. D'aquí, fonamentalment, l'absorció del mite troià fixat per Guido delle Colonne d'una banda, i, de l'altra, del discurs en primera persona de les Heroides (i de textos homologables literàriament i estilística, de Boccaccio a Corella), en què les protagonistes, i ocasionalment els protagonistes, creen el seu mite en l'acte mateix de verbalitzar subjectivament una determinada experiència sentimental (Brownlee 1990: 23-36). La incorporació literal d'aquest discurs al teixit retòric del Tirant crea un complex sistema de reclams i d'al·lusions que ha de ser posat en evidència a partir de les pistes que Martorell va disseminar al llarg del text: d'una banda tenim les reiterades al·lusions a la guerra de Troia i els volguts paral·lelismes entre el mite antic i la defensa moderna de l'imperi grec; de l'altra, no és casual que la llista de «les dones qui bé havien amat» del capítol 189, moltes de les quals «foren decebudes per los enamorats», tinguin el seu referent directe en les Heroides ovidianes; ni ho és que, d'entre aquests amors, els de Paris i Helena siguin invocats almenys quatre vegades més a la novel·la (cap. 123, p. 243; cap. 181, p. 428; cap. 257, p. 552; cap. 278, p. 591)4 quan resulta que no solament aquesta història particular és a l'origen del mite de la destrucció de Troia, sinó també __i sobretot__ que l'episodi corresponent de la Historia de Guido és bàsic per construir l'enamorament de Tirant, i que les epístoles ovidianes de Paris i Helena (Heroides XVI i XVII) són usades al Tirant d'una manera tan persistent que determinen les principals històries amoroses de la novel·la.
Una de les assumpcions més antigues sobre els models del Tirant lo Blanc és que molts detalls de la peripècia bizantina de Tirant coincideixen amb els de la peripècia bizantina —136→ de Roger de Flor tal com l'explica Ramon Muntaner als capítols 199 i següents de la seva crònica. Amb tot, i amb escasses excepcions, les coincidències han estat valorades exclusivament en termes de construcció de la figura de l'heroi, sense insistir en el fet que el text muntanerià és per a Martorell una «pedrera de material narratiu» (Badia 1993b: 40) i, en conseqüència, un motor que permet salvar la distància narrativa i geogràfica entre Sicília i Constantinoble: un cop retornat a Sicília després de trencar el setge de Rodes, Tirant viatjarà al seu destí definitiu emparat en el canemàs narratiu que li forneix Muntaner. A Martorell, per tant, Muntaner li és essencial a l'hora de precisar amb el rigor propi de la història un itinerari biogràfic que respon, al mateix temps, a un topos narratiu romànic que és també central en el Guy de Warwick, una narració que, en relació al Tirant, presenta detalls significatius com la petició d'ajuda de l'emperador (en Muntaner és Roger qui pren la iniciativa), la mort d'un fill d'aquest en batalla, la concessió de la filla de l'emperador en matrimoni i les calúmnies del senescal envejós (vegeu §§ 74-78, ed. Conlon 1969, i cf. Hauf 1994: 90-98). És del tot evident, doncs, que Martorell fon dos esquemes narratius molt pròxims, tots dos procedents de narracions amb valor d'història verídica __real o pretesa__, perfectament ajustats a la vigència històrica del tema de Constantinoble després de la presa de la ciutat en 1453. Les semblances amb el Guy de Warwick, però, no ens han de distreure del fet que la narració d'aquest roman és massa simple i massa esquemàtica per satisfer les expectatives d'historicitat literària de Martorell, que, comptant amb Muntaner, pot introduir elements que asseguren el reconeixement del lector i pot trobar un model de moviments de tropes i de batalles a les terres gregues que s'assemblen més a les batalles de grecs i de romans que Martorell mateix posava sota l'advocació d'Homer i de Titus Livi al pròleg de la novel·la. Certament, també Livi, Valeri Màxim, Frontí, Sal·lusti o Eiximenis satisfeien puntualment l'enlluernament de Martorell per la historiografia clàssica (Riquer 1990: 204-209, Cingolani 1995-96), però, atesa la fàcil associació de les terres orientals de l'imperi bizantí amb la geografia de la guerra de Troia, queja s'havia acudit a Muntaner al seu capítol 214 i a l'autor d'una narració tan poc culta com la Història de Jacob Xalabín (ed. Pacheco 1964: 49), ha de ser també evident que el canemàs narratiu coincident de Muntaner i del Guy de Warwick permetia l'apropiació d'un altre gran model historiogràfic, la Historia destructionis Troiae (Històries troianes), que per a la baixa edat mitjana és el relat oficial i verídic d'aquesta guerra. Que Martorell juga a reproduir el model troià en l'enfrontament entre grecs cristians i turcs musulmans és evident; o perquè els turcs, lluitant contra els grecs, s'erigeixen en nous Hèctors venjadors de la sang troiana, o perquè l'amenaça turca sobre la capital bizantina converteix els grecs en troians assetjats que ploraran, com les troianes de Sèneca o de Corella, la mort de l'heroi al final de la novel·la (Pujol 1995-96). Encara més concretament, el text de Guido delle Colonne entra en escena quan un estranger arriba a una ciutat oriental i, tal com manen els cànons de la tradició narrativa romànica, ha de ser dotat de la seva condició d'enamorat. A partir d'aquest moment, les Històries troianes imposen la seva presència estructuradora sobre la novel·la de Martorell gràcies al múltiple prestigi que deriva de la seva naturalesa bel·ligerantment històrica, de la seva temàtica antiga i de la seva prosa llatina __i, doncs, culta__ que el català de la traducció de Jaume Conesa no dissimula, ans al contrari.
Davant l'enorme difusió tardomedieval, en llatí i
en tots els vulgars possibles, de la
—137→
Historia de Guido (Marcos Casquero 1996:
59-69, amb bibliografia)5, Muntaner i el
Guy de Warwick queden en un segon pla: no
poden lluir-ne cap dels mèrits culturals i no poden competir ni amb el
prestigi dels cabdills grecs i troians ni amb la decisiva presència de
tres emblemàtiques històries d'amor d'esquema formalment
idèntic que fan part integrant de la història i que, assumides en
el text del
Tirant, realimenten el canemàs
novel·lesco-cronístic. És així que les arribades de
Jàson a Colcos (llibre II), de Paris a Citerea (llibre VII) i
d'Aquil·les a Troia (llibre XXIII), que impliquen un enamorament en les
persones de Medea, Helena i Políxena, respectivament, determinen la
narració de l'enamorament de Tirant als capítols 117-120. La dada
no és nova (cf. Wittlin 1989), però convé remarcar que la
presència de Guido no es limita al terreny amorós; també
la guerra i la política, i l'expressió retòrica de tots
aquests aspectes, depenen d'una obra que resulta essencial en la
dinàmica narrativa i en els ideals retòrics del
Tirant, fins al punt que sense les
Històries troianes, i sense altres
textos que d'alguna manera vénen condicionats estilísticament i
temàtica per Guido
__començant per algunes proses de
Corella__, el
Tirant no hauria existit tal com el coneixem
i no hi hauria hagut manera de fer el pas decisiu des de la prosa eixuta i
didàctica del
Guillem de Varoic a la riquesa desbordant
d'un
Tirant al qual es poden aplicar perfectament
aquests mots de Dionisotti referits a Boccaccio (només cal que, on diu
Filocolo, hi posem
Tirant lo Blanc): «soltanto partendo dalla rifusione retorica del
Roman [de Troie] francese, operata da
Guido nel testo latino della sua
Historia, si può giungere con
una probabilità, che non si risolva tutta nella grazia da ciel messa, a
un romanzo come il
Filocolo»
(1965: 462; cf. Venuda 1993). El prestigi cultural de
la prosa llatina d'origen i de la prosa catalana llatinitzada de la
versió de Jaume Conesa, la reinstauració del mite de Troia en la
història, el rebuig de les poètiques ficcions, el racionalisme de
Guido (Bruni 1990: 143-145 i 1991: 50-56) són valors assumits
explícitament o implícita en el
Tirant lo Blanc. Tanmateix, a Martorell li
calia corregir Guido en alguns aspectes, i de la mateixa manera que un Tirant
investit dels valors de la cavalleria cristiana supera èticament els
cabdills del seu model, també en el terreny amorós l'antierotisme
de Guido, fet de rebuig de les tradicions cortesa i ovidiana del seu segle,
és corregit a base d'injectar Ovidi, i amb ell Corella, Boccaccio i
Sèneca en el nou projecte narratiu.
Presentades com a història verídica i rigorosa a
partir de fonts oculars, les
Històries troianes (des d'ara
HT) narren la guerra antiga per
excel·lència. No té res d'estrany, doncs, que la seva
presentació de batalles i de conflictes polítics tingui valor de
model per als narradors en vulgar dels segles XIV i XV. En va tenir, per
exemple, per als pocs episodis d'armes i per a altres detalls del
Filocolo de Boccaccio (Venuda 1993), i en
té per a Martorell des de l'arribada de Tirant a Grècia.
Efectivament, després que en els capítols 117-121 se'ns han
explicat les circumstàncies de la rebuda i l'enamorament, que comento
—138→
a l'apartat següent, els capítols 122-124 aborden el
tema polític en forma de consell reunit per l'emperador per tal de
preparar la campanya contra els turcs que començarà
pròpiament al capítol 133. En aquest consell el cavaller
Montsalvat, a més de fer propostes contra Tirant i a favor del duc de
Macedònia (anunciant un conflicte que s'evidenciarà pocs
capítols després), proposa que «ans que partixquen de
açí la gent d'armes, deuen anar en romiatge e fer grans
presentalles als déus en la ylla d'on Paris se'n portà la reyna
Elena, e per ço agueren en temps antich los grechs victòria dels
troyans»
(123, p. 243, 15-18). A part el fet que hi trobem
formulada per primer cop la superposició del mite modern amb el mite
troià, i a part també els records de la versió
muntaneriana dels orígens de la guerra de Troia ( «en aquella
illa ... del Tènedo»
on tant els grecs
__i, doncs, Helena__ com Paris anaven «a romeria»
per
adorar una «ídola»
,
cap. 214), el caràcter de la proposta
depèn directament del llibre X de les
HT, en què just abans d'emprendre
l'expedició contra Troia Agamèmnon proposa als grecs que,
«abans que daquest port partischam, trametam a la ylla Delfon al Deu
Apollo deuotament nostres specials missatgers»
(Miquel i Planas 1916: 121-122). Martorell, és
clar, pensa en clau troiana, i els oracles dèlfics s'han convertit en
uns «déus» relacionats més directament amb la guerra
de Troia. Davant la proposta d'Agamèmnon, Guido delle Colonne
dóna explicacions al lector i introdueix una extensa digressió
erudita que es tanca amb l'explicació dels orígens de la
idolatria i de la seva fi per «lo glorios adueniment de nostre senyor
Deu Jhesu Christ»
(p. 123). Al
Tirant, les paraules de Montsalvat provoquen
les reaccions irades de l'emperador, que respon a les propostes de
caràcter polític, i de Carmesina, que respon a la tercera
proposta en forma d'invectiva contra la idolatria que assumeix literalment, en
clau narrativa, la part final
__cristiana__ de la
digressió mitològica de Guido (124, p. 244, 12-17): la veu de
l'autor és, així, desplaçada per la veu d'un personatge. I
encara tot seguit, per impedir que Tirant respongui a Montsalvat, Carmesina
continua amb un discurs que assumeix mots de tres personatges diferents en un
context semblant, procedent del llibre XII, en què unes ofensives
paraules de Diomedes provoquen una reacció violenta dels troians aturada
per Príam i justificada per Eneas, amb una nova intervenció de
Diomedes. Vegeu els dos textos:
És ben evident, a la llum d'aquest exemple, que la represa
de la formulació verbal concreta d'un tema donat (en aquest cas la
resposta a paraules inconvenients des dels punts de vista polític i
religiós) convergeix amb la creació d'una situació
narrativa resultat de la juxtaposició de dues situacions diferents en el
model. Aquesta mateixa atracció alhora retòrica i narrativa la
retrobem poc més endavant als capítols 153-154 i 157. Els
capítols 153-154 narren sobretot l'enfrontament dialèctic entre
el duc de Macedònia i Tirant
__amb intervencions posteriors d'altres
cavallers i del mateix duc__, centrat en el desig del
noble grec de desposseir Tirant de la capitania i de procedir a
l'elecció d'un nou capità. La situació de partida,
idèntica, és als llibres XVI i XXII de les
HT. En aquell, Palamides es queixa que
Agamèmnon no és digne de detenir la senyoria dels grecs, afirma
que la seva vàlua és superior, i es nega a obeir-lo amb
l'argument que no ha «estat elet per ell ne per molts Reys, qui alli
son per nombre mes de ·XXX·, mas tan solament per
·IIJ·, sens consentiment dels altres»
(pp. 197-198). Al
Tirant, malgrat que el duc de
Macedònia construeix el seu discurs del capítol 153 sobre el
motiu de la desconfiança cap al mercenari estranger (els mateixos
arguments amb què la Viuda Reposada intenta desprestigiar-lo davant
Carmesina al capítol 127), al 154 es fan explícites, per
bé que sense represes literals, exactament les mateixes raons de
Palamides: la negativa a obeir Tirant per la manca de consens quan va ser
nomenat capità (p. 351, 23-30). De fet, ja al final del capítol
153 la primera intervenció del duc havia provocat una reacció
favorable de molts cavallers, justificada pel narrador amb la sentència
«és vici natural dels hòmens se alegren de novella
senyoria»
(p. 350, 9), que Guido havia estampat al final del
llibre XXII quan Palamides substitueix Agamèmnon ( «com sia
vicij natural dels homens souint hauer goig de nouella senyoria, e alegrar se
de nouell mudament»
,
p. 238). Al llibre XXII, doncs, Agamèmnon
respon a Palamides, i ho fa en dos temps: a cop calent primer, i després
l'endemà al matí, havent reunit un parlament (XXII, pp. 236-238),
exactament com s'esdevé al cap. 154 del
Tirant, en què la primera resposta de
Tirant al duc és seguida per una altra l'endemà al matí,
en un consell convocat en sortint de missa. Res de sorprenent, doncs, que
Tirant parli amb mots manllevats al cabdill grec:
—141→
No calen gaires comentaris a l'acarament dels dos textos, si no és fer notar que tota la primera frase del discurs de Tirant («No és dat a mi ... per a pledejar»), amb una al·lusió impròpia a l'escriptura, fa tot l'efecte de provenir d'alguna correspondència cavalleresca, els esquemes dialògics de la qual afavoreixen en altres llocs l'associació amb les HT o amb altres fonts que presenten esquemes similars. Un exemple: al capítol 149, les lletres de batalla entre Bernat de Vilarig i Joanot de la Serra havien servit per iniciar la resposta del rei d'Egipte als seus cavallers (p. 338, 21-24; Riquer 1985-86: 223), just després d'haver manifestat a Tirant la seva voluntat de guerrejar-lo fent servir les paraules d'Hèctor a Aquil·les (d'un troià a un grec, superposant novament l'esquema antic i el modern) al llibre XIX de les HT en una situació idèntica: la tramesa d'una ambaixada troiana a l'host dels grecs:
Un estudi de conjunt sobre la narració de batalles i de tàctiques bèl·liques al Tirant lo Blanc ens diria amb tota seguretat que Martorell no respon a un únic model possible, sinó que fa confluir procediments narratius, estratagemes i oracions bèl·liques provinents de diverses fonts que caben dins la categoria àmplia de la història, i sobretot de la història antiga que Martorell i el seu heroi emulen des dels seus àmbits de competència. Tanmateix, en les circumstanciades narracions de les batalles campals entre grecs i turcs podem descobrir uns esquemes narratius i uns moviments de forces i de cavallers que responen bastant exactament al model reiterat per Guido delle Colonne al llarg de les successives batalles de la guerra de Troia. L'esquema recurrent de Guido (Venuda 1993: 55-77), que organitza les batalles sobre una base quaternària d'intervenció de noves esquadres a mesura que defalleixen les forces dels combatents, es pot il·lustrar perfectament amb la batalla amb els moros del capítol 387, en què es donen l'oració de Tirant als cavallers, l'ordenament de les esquadres i una batalla amb intervencions successives de les esquadres de reserva, contrapuntada per les cavalleries individuals i els alternatius socors dels seus als cavallers que es troben en passos difícils. L'obra de Guido, però, deixa rastres força més concrets, com s'esdevé, dins la seqüència aïllada més amunt, en la batalla dels capítols 156 i 157. El primer d'aquests capítols conté l'arenga de Tirant, presa de Sal·lusti (De —142→ coniuratione Catilianae, 58; Cingolani 1995-96); el segon, una batalla que comença amb l'ordenament de les tropes, l'aplicació d'una estratègia de combat i, finalment, la batalla mesclada, que incorpora elements provinents dels llibres XIII i XXVI de les HT. Així, si d'una banda es pot remuntar al llibre XXVI (p. 266) el prec del rei d'Egipte als reis de Capadòcia i d'Àfrica perquè no curin sinó de matar Tirant, el llibre XIII forneix tot l'episodi de la mort del rei de Capadòcia a mans del capità dels grecs: el prec d'un cavaller perquè no el mati, i la resposta de Tirant, segueixen a la lletra, amb substitució parcial del discurs indirecte per discurs directe, el combat entre Aquil·les i el rei Teotran (un grec contra un troià) i els precs de Telafus:
Tanmateix, Martorell se separa de Guido en el detall final: els
precs de Telafus tenen èxit; els del cavaller grec, no:
«Emperò ell li desféu lo bacinet e tallà-li lo
cap»
(p. 369, 7). I és segurament el caràcter
d'escena culminant que té l'acció de Tirant en la primera batalla
contra els turcs el que ha induït Martorell a tancar l'episodi amb una
referència a l'atxa de Tirant ( «L'acha de Tirant entre les
altres era ben coneguda, la qual stava tota vermella e rajant sanch dels
hòmens que mort havia. E la terra era cuberta de cossos morts e tota
vermella de la molta sanch que s'i era scampada»
,
p. 369, 7-10) inspirada en la descripció de
l'espasa d'Aquil·les al libre XXVI ( «axi que en breu hora
entre los combatents es conaguda la espasa de Achilles. Lo qual, tot banyat de
la sanch daquells que hauia morts, vmple la terra dels corssos dels
morts»
,
p. 265) i tancada amb el detall de la terra
ensangonada, que és una fórmula recurrent a les
HT (cf. IV, p. 53).
—143→
No és només en els episodis bèl·lics i polítics que Martorell segueix de prop el seu model; n'extreu, també, frases i sentències aïllades que es reabsorbeixen en tota mena de contextos, fins i tot invertint-ne el valor6, i models descriptius que van des d'edificis fins a les diverses tempestes (cf. VIII, p. 116, XI, p. 129, i XXXI, pp. 319-320) que modelen els detalls essencials de la tempesta dels capítols 296-299 del Tirant (sobretot 296, p. 630). Tornem, però, al terreny amorós que obria aquest discurs. Com s'ha apuntat, els capítols 116-120 resulten de la sàvia combinació de tres episodis diferents de les HT, que es pot resumir de la següent manera: l'entrada de Tirant a la cambra fosca del palau imperial, plena de dones endolades, i la subsegüent visió de Carmesina (cap. 117), així com els primers efectes que l'enamorament provoca en Tirant (cap. 118), depenen del llibre XXIII (Aquil·les i Políxena); la consolació de Diafebus a Tirant (cap. 119), del llibre VIII (consolació d'Agamèmnon a Menelau); la descripció de la sala del palau (cap. 119), del llibre V (descripció de la sala d'Ílion, potser amb contaminació d'altres fonts); les primeres reaccions de Carmesina (cap. 119), del llibre II (Jàson i Medea); la missa a Santa Sofia, i la descripció de Carmesina, del llibre VII (Paris i Helena), amb elements del XXIII (Aquil·les contempla Políxena), d'on provenen també les reaccions de Tirant (cap. 119) i la seva lamentació amorosa (cap. 120). Val la pena fer notar, a propòsit d'aquest llarg episodi, una única referència al llibre II, on es narra l'arribada de Jàson a Colcos. Si assumim que l'esquema narratiu de Martorell no podia no recordar aquesta història (que d'altra banda Martorell aprofita, via Corella, en la requesta amorosa del capítol 129 i en molts altres llocs; cf. Hauf 1993a), potser podríem explicar la renúncia a servir-se'n gaire pel fet que Guido era massa explícit en la presentació d'una Medea luxuriosa que pren la iniciativa de la seducció per poder-la rendibilitzar narrativament. Però, com veurem, Medea esdevindrà, per raons diferents, una referència obligada quan es parla de l'amor dels estrangers.
Com que no es tracta de repetir el que ja ha dit Wittlin (1989), el lector trobarà en apèndix l'acarament del text del Tirant amb tots els fragments de les HT a què acabo de referir-me, inclosos alguns detalls que havien passat desapercebuts a Wittlin. Els pocs comentaris que hi afegiré volen posar de relleu un parell de detalls: d'una banda, la sàvia recombinació d'elements provinents de diverses situacions formalment idèntiques per construir-ne una de nova, recorrent alhora a la represa literal i al calc de situacions, sense oblidar els processos d'amplificació (així, l'extensió de l'episodi de l'arribada de Tirant a la cambra endolada), de reducció (per exemple la descripció de Carmesina), de represes formulàries (com ara l'acció reiterada de llançar-se sobre el llit com a manifestació del —144→ dolor amorós) o la diferent justificació narrativa dels episodis a partir d'altres fonts (així, mentre que les dones troianes del llibre XXIII ploren la mort d'Hèctor, el dol de les dones gregues del capítol 117 és per la mort del fill de l'emperador, que és un detall inspirat probablement en el Guy de Warwick). D'altra banda, cal considerar els casos de recontextualització de les represes literals, com ara el que es produeix en el parlament consolatori de Diafebus a Tirant (cap. 119, p. 229, 30-36 i 230, 1-4): la consolació a l'enamorat reelabora el discurs consolatori d'Agamèmnon a Menelau després del rapte d'Helena (VIII, p. 114), útil, malgrat la diferència de contextos, perquè es construeix damunt d'afirmacions genèriques sobre la saviesa i el combat contra les adversitats obligades en qualsevol consolació; la sentència aristotèlica que obre canònicament el discurs de Diafebus ja s'encarrega de fixar-ne la dimensió sentimental. (Curiosament, les conseqüències immediates del rapte d'Helena poden aprofitar-se també en llocs ben allunyats de la novel·la, i és així com el consol del rei Escariano a Maragdina després que li ha mort el pare, els germans i el promès, i la resposta d'aquesta (caps. 314 i 315), es modulen sobre l'intent de Paris per consolar Helena després del rapte i la resposta d'aquesta7.)
No voldria tancar aquest apartat sense un darrer exemple de la continuïtat intel·ligent que Martorell estableix entre els seus models bàsics i les possibilitats retòriques que li ofereixen les HT. Al capítol 213 de la seva crònica, Muntaner explica com la seva dona i la seva sogra adverteixen Roger de Flor de la iniquitat de xor Miqueli i li preguen que no el vagi a veure per tal com «si ell venia en lloc on ell hagués major poder que ell, que ell lo destrouiria». Tota la primera part del capítol 125 del Tirant està ocupada també pels consells de Carmesina a Tirant amb l'objectiu que se sàpiga guardar de les traïcions del duc de Macedònia, que exerceix en el Tirant si fa no fa el paper del xor Miqueli muntanerià. Si acceptem la procedència muntaneriana de l'episodi, també cal adonar-se que el consell de Carmesina està precedit per un parlament retoricat on justifica la seva acció i per una resposta agraïda de Tirant que deriven d'uns altres consells d'una dona a l'enamorat nouvingut: els de Medea a Jàson al llibre II de les HT per tal de vèncer els perills que impedeixen la consecució del velló d'or:
—145→
—146→
Tornem, ja que parlem d'amor, a l'instant de l'enamorament de Tirant narrat al capítol 117. Atès que Martorell hi treballa a partir del llibre XXIII de les HT, esperaríem que l'enamorament també en depengués, però ens sorprèn amb aquest conegut passatge:
Dient lo emparador tals o
semblants paraules, les orelles de Tirant staven atentes a les rahons e los
hulls, d'altra part; contemplaven la gran bellea de Carmesina. E per la gran
calor que fehia
__perquè havia stat ab les finestres
tancades__
stava mig descordada, mostrant en los pits dues
pomes de paradís que crestallines parien, les quals donaren entrada als
hulls de Tirant que, de allí avant, no trobaren la porta per hon
exir e tostemps foren apresonats en poder de persona liberta, fins que la mort
dels dos féu separació. Mas sé-us bé dir,
certament, que los hulls de Tirant no havien jamés rebut semblant past,
per moltes honors e consolacions que s'hagués vistes, com fon sol aquest
de veur e la infanta.
(p. 228. 2-11)
Cercaríem debades en Guido un enamorament com aquest, en què l'atenció es concentra, contra tota expectativa, en l'escot de la infanta, en comptes de resoldre's en creuament de mirades o en descripció de la dona. Martorell, en aquest punt, ha saltat de la font «històrica» a una altra de «poètica», el passatge de l'epístola XVI de les Heroides en què Paris evoca a Helena els símptomes del seu amor i l'efecte que li va causar la visió dels seus pits. La comparació amb la traducció catalana medieval8 dels versos 250-254 d'aquesta lletra fa evident el préstec:
Recorde·m que una veguada
la tua vestedura stava fluxa e los teus pits foren
manifests, e ells, nuus, donaren antrada als meus vulls. Los pits eren pus
blanchs que pura neu o let, e que Júpiter quant abraçà ta
mare. Mentre que jo·m meravellava per los pits que havia vists, e lo
ventura que bevia, lo anap caygué de les mies mans.
(BNP, ms. esp. 583, f. 61r)
I no hi ha dubte que també l'embadaliment de Tirant davant la visió està modelat sobre el model ovidià, com hi està el moment en què Tirant, al capítol 161, evoca el seu enamorament combinant Ovidi amb detalls descriptius provinents del capítol 119, que, —147→ com s'ha dit, remunten al llibre VII de les HT9. És clar també que Martorell, com tantes altres vegades davant els seus models, afegeix precisions de caràcter «racionalista», com ara la calor __lògica pel resclosiment de la cambra__ que provoca el descordament de Carmesina, i substitueix els elements descriptius ovidians pels de la descripció dels pits d'Helena que forma part de l'extensa descriptio puellae del llibre VII de les HT (un detall que, coherentment, ha estat obviat en la descripció de Carmesina al capítol 119):
Encara miraua en Helena la egualtat dels
pits, en la plenesa dels quals ses mamelles,
axi com ·IJ· pomes replendents,
natura hauia compostes.
Sembla evident que les «pomes crestallines» depenen de
les «pomes resplendents», i encara s'hi pot afegir que el detall
«de paradís», tot i essent un lloc comú, hauria pogut
venir suggerit per l'exemple de
descriptio puellae d'Isolda que Brunetto
Latini
__recordem que Martorell coneixia i usava el
Llibre del tresor__
atribueix a Tristany de Leonís: «Lo seu bell pits és
ornat de dues pomes de paradís, que són axí com pasta de
neu»
(III, xiv, 10-11; Wittlin 1980-89 IV: 29). No és
aquest el lloc per entrar a discutir les raons de Martorell per xifrar
l'enamorament en la visió d'uns pits femenins, però es pot
postular sense gaires problemes una voluntat d'evidenciar la causació
física del desig amorós
__i d'aquí la necessitat d'una
satisfacció també física que genera el registre
«còmic»__, en un cert sentit seguint
els passos d'un Boccaccio que al
Filocolo procura a Florio una temptació
en la figura de dues donzelles que, «per lo gran caldo», es
cobreixen amb «sottilissimi
vestimenti» que
«mostravano la forma delle
belle menne, le quali come due ritondi pomi pingevano in fuori il resistente
vestimento»
(III, 11; Marti 1969 I: 302-303). Florio, naturalment,
no es pot estar de mirar
__i de tocar!
El salt de la font bàsica __HT__ a una altra font que proporciona elements de detall __Ovidi__ és una bona mostra dels mètodes de treball de Martorell, capaç d'associar les seves fonts per mínimes identitats temàtiques, de manera que en aquest cas una versió de la història de Paris i Helena condueix a una altra versió de la mateixa història. El fenomen és general al Tirant, perquè les HT no són l'únic text accessible __és a dir, en vulgar__ que narra aquestes mateixes històries clàssiques d'estrangers que s'enamoren quan arriben a una nova terra. Per exemple, sobre Jàson i Medea tenia la corresponent Història, en forma epistolar, de Roís de Corella, i una tragèdia de Sèneca. Medea, d'altra banda, té epístola pròpia a les Heroides, com les hi tenen Paris i Helena i altres dones relacionades més o menys directament amb el cicle troià. No era difícil, per tant, enllaçar Ovidi amb Guido, més si eren les HT les que subministraven a altres escriptors quatrecentistes la matèria primera per a la confecció d'intercanvis epistolars que recreen el model ovidià, com les lletres d'Aquil·les i Políxena de Corella o les de Troilus i Briseida de Juan Rodríguez del Padrón. Guido, doncs, va dur Martorell a Ovidi, i afegiré que no pas perquè al messinès li hagués agradat aquesta associació. Com ja he apuntat, Guido no és gaire —148→ sensible a les motivacions amoroses dels seus personatges, i, si bé no evita que els enamorats tinguin un espai per a la verbalització retòrica dels seus amors, és molt més amatent a censurar en bloc, i en to de moralista, l'amor, les dones i la inconstància dels enamorats. Per tant, a ulls de Martorell l'Ovidi epistolar podia compensar la magra dedicació de Guido a la retòrica de les passions i, d'alguna manera, li permetia reovidianitzar la història. I el cas de l'intercanvi epistolar entre Paris i Helena d'Heroides XVI i XVII és ben il·lustratiu: amplifica considerablement la narració de Guido i ho fa, a més, des de les motivacions íntimes d'uns personatges que, en la confessió privada de l'epístola, creen un univers sentimental perfectament reutilitzable.
Les Epistulae Herodium, una novetat literària de la qual Ovidi es vantava (vegeu Ars amatoria III, 346), són un conjunt de quinze epístoles en forma elegíaca escrites per sengles dones als amants absents, més un conjunt de sis lletres que recullen tres intercanvis epistolars motivats per la lletra de l'amant. La fortuna de l'obra a la baixa edat mitjana va ser formidable, i a més de la moralització del text segons les pautes escolars dels accessus i dels comentaris ofereixen un ventall ben ampli de possibilitats d'utilització: es podien fer servir com a font històrica (és el que fa Alfons X a la General Estoria), es podien expandir en forma de discurs narratiu autobiogràfic, que és el que tan Boccaccio amb la Fiammeta i Corella amb la Història de Jàson i Medea, se'n podia podia imitar des del gust classicitzant l'intercanvi epistolar, a la manera de Corella i Rodríguez del Padrón, i es podien prendre com a models aptes per a la redacció d'epístoles amoroses en ficcions narratives de nova planta, des de l'anònima Història de Frondino e Brisona o el pròleg d'A bella Venus de Francesc de la Via fins a les narracions sentimentals castellanes, passant per la Historia de duobus amantibus d'Enea Silvio Piccolomini (Brownlee 1990). Que per a Martorell són un model epistolar útil per a la confecció de lletres amoroses és cosa sabuda des de Hauf 1993b. Pero no és únicament una qüestió de cartes amoroses, i menys encara de didactisme galant i retòric associat al pretès didactisme cavalleresc postulat per Hauf. Les Heroides són presents a tota la novel·la en els discursos dels personatges, i aquesta omnipresència no pot ser llegida des d'una perspectiva estreta i limitada, sinó que cal explicar-la des d'una òptica semblant a la que dóna compte de la utilització del mateix text ovidià a la Fiammeta de Boccaccio, i això vol dir que són un model de retòrica de les passions __si es vol un model elegíac, de lamentació__ adequat a les situacions narratives que el novel·lista va creant (és per al que serveixen també Corella, Sèneca i Boccaccio, justament). Però en relació a la Fiammeta o a la Medea de Corella hi ha una diferència fonamental: l'emulació i l'absorció de les Heroides per part de Boccaccio i de Corella passa encara per la ficció epistolar, i igualment és el marc epistolar o la intercalació de lletres amoroses el que determina la recepció ovidiana en la novel·la sentimental castellana. Martorell, en canvi, prescindeix de la ficció epistolar i assumeix la veu de les heroïnes ovidianes __i ocasionalment dels herois__ en clau de discurs oral amb els mateixos mètodes que ja han estat observats per a l'apropiació d'altres fonts, és a dir, la represa de vegades literal, de vegades sotmesa a una mínima reelaboració, del model, fruit d'una lectura atenta d'aquest i d'una pacient recomposició imitativa. L'absorció de les lletres ovidianes proporciona, així, frases i passatges sencers que, si bé en algunes ocasions poden no passar de tenir una funció exornativa o sentenciosa, ofereixen en molts casos, reprenent paràgrafs extensos o combinant fragments d'una mateixa epístola, —149→ autèntiques reelaboracions retòriques derivades de la percepció de situacions narratives comunes a les dues obres, evidenciant, doncs, allò que ja sabem per Guido i per Corella: la possibilitat que els textos-model subministrin estructures narratives __sovint microestructures de mal detectar, que mostren la minuciositat compositiva de Martorell__ que n'arrosseguen el text. A partir de les dades consignades a l'apèndix II, que recull tots els passatges ovidians no comentats particularment en aquestes pàgines, pot ser il·lustratiu comprovar, per exemple, el rendiment de diversos passatges ovidians en la narració del somni fingit de Plaerdernavida al capítol 163, amb un total canvi de funció, en el cas de IX, 162, de la camisa ensangonada (en Ovidi amb la sang de Nessus, al Tirant amb la sang del desflorament d'Estefania). Al capítol 262, Martorell aprofita justament l'expressió patètica de Cànace (XI, 114-117) per construir una lamentació de l'emperadriu, i al 319 l'epístola d'Ariadna a Teseu (X) troba un context escaient en la lamentació de la reina Maragdina. Un altre cas interessant és la reutilització de la lletra de Cànace (XI) en el discurs de la Viuda Reposada contra Carmesina al capítol 268: la mentida sobre l'embaràs i l'avortament d'aquesta es construeix intel·ligentment sobre la realitat de l'embaràs, i els intents d'avortament, que resulten de les relacions incestuoses de Cànace amb el seu germà Macareu. Ara bé, atesa la naturalesa dialògica de la novel·la, i atesa l'existència de tres epístoles dobles a les Heroides (és a dir, lletra de l'enamorat i resposta de l'enamorada), fóra versemblant suposar unes majors possibilitats de rendiment narratiu en aquests casos. Amb tot, no més he sabut aïllar un préstec de l'epístola d'Aconci a Cídipe (XX, v. 168), al capítol 218 (p. 478, 26-27), i tres de provinents de les de Leandre i Hero (XVIII-XIX), que d'altra banda havien de competir amb la corresponent història de Corella, molt més retòrica i molt més tràgica __i molt més utilitzada per Martorell. L'heroida XVIII proporciona, tanmateix, un exemple molt il·lustratiu de la manera de treballar de Martorell amb el model. Al capítol 178, Tirant reacciona en clau de lamentació __presents la princesa i altres dones__ davant la proposta d'Abdal·là Salomó de casar Carmesina amb el Soldà. Les imprecacions contra l'ambaixador i la por a l'allunyament de Carmesina fan de cos a aquesta lamentació, que, sorprenentment, es construeix amb les paraules d'un Leandre queixós per la distància marítima que el separa d'Hero i irat contra els vents que li impedeixen la travessia natatòria (XVIII, vv. 30, 37-40 i 175-182). Perquè el lector es pugui fer càrrec de la capacitat de recontextualització de Martorell operant unes substitucions mínimes, llegim primer els mots de Leandre:
E vaix ab la pensa lla on no pusch anar ab
lo cors (...) Mas tu, tremuntana, pus cruel que los altres forts vents, per que
fas batalles contra mi ab deliberada pensa? O tramuntana! si no ho saps, sapias
que no fas crueltat a la mar, mas a mi. Que faeres si no sabesses ques es amor?
Jatsia que sies tan freda, pero tu no denegues en tepms passat esser stada
scalfada fortment per les amors de Oritza, filla de Oritheu, rey de Athenes.
(...) Jo no se si amaria mes esser remogut luny de tot lo mon e haver de luny
la sperança de la mia dona, que ara, com ella es pus prop e m'escalfa
per la flama, pus acostada a mi, e he tots tepms la sperança e no la
cosa. Jo tench quaix ab la mia ma ço que am: tan pocha distançia
ha entre nos. Ha mesqui! Aquest acostament mou mi soven lagremes de penes. Lo
desig que jo he de esser ab la mia amigua no es altra cosa sino tal com lo
desig de Tantalus, qui vol pendre les pomes que li fugen e seguir ab la bocha
la sperança de la aygua que li fuix.
(f. 70v, 71r i 74r)
Si el sentit de tot el que diu Leandre depèn d'una distància real, tot el que diu Tirant depèn d'una imaginària separació futura; i les lògiques imprecacions de l'esforçat nedador contra la tramuntana hauran de trobar un altre objecte coherent amb el nou text: l'ambaixador:
Ay, que yo veig ab la pensa allà hon
ab lo cors no puch anar! O, missatger més cruel que los altres!
Yo·t tenguí pres e, si tant hagués sabut que m'havies tant
enujar, no t'haguera perdonada la vida ni posat en libertat. E donant-te de
grat lo que tant desijaves, ¿per què fas tan cruels batalles
contra mi ab pensa deliberada? O missatger, qui Abdal·là
Salamó nomenar-te fas! Si est en recort com me diguist que havies amat
e, si no u sabs, vull que u sàpies: que, encara que tu no cometes
crueldat contra la senyora princessa, comets-la contra mi, qui tant de
bé t'he fet. Què faries tu si no sabesses què és
amor? aventurada cosa és la mort, qui dóna remey a tots los mals!
Yo, donzelles, no sé qual és major dolor. Consellau-me vosaltres,
d'ésser luny o prop del que més ante. La sperança de la
senyora princessa, ara que la tinch prop, m'escalfa per la flama qui·m
crema, mas aquest foch mou a mi sovint a làgremes de pena. E lo qui
stà luny, encara que tinga molta sperança, no l'escalfa tant la
sperança com la flama, e per consegüent, la pena és
més simpla e més larga, e lo qui és més prop crema
més fort. E si la altesa vostra se'n va, la pena i del desig que yo
sentré com no us poré veure, serà tal com lo de
Tàntalus, qui vol pendre les pomes qui li fugen e seguir ab la boca
l'aygua que li fuig.
(p. 424, 12-30).
Les lletres XVI i XVII, de Paris a Helena i d'aquesta a Paris, constitueixen un cas a part perquè són, i de molt, les més usades, en la mesura que ofereixen un model narratiu d'estructura dialògica que es pot recuperar en dos plans: el de la retòrica de les passions i el de les situacions narratives, fins al punt que la requesta amorosa de Paris i la resposta defensiva d'Helena determinen parcialment la lenta aproximació de l'enamorat requeridor a l'honesta donzella que defensa, cedint molt a poc a poc, la seva castedat. Ovidi, doncs, és traduït en aquest cas a la història amorosa dels dos protagonistes i, secundàriament, a la d'Hipòlit i l'Emperadriu, amb el benentès que els mots de Paris es reassumeixen en boca de Tirant __o del seu procurador Diafebus__ i d'Hipòlit, mentre que els d'Helena ho fan en els de Carmesina i de la seva mare. Els exemples que segueixen pretenen, en conseqüència, mostrar els mecanismes d'aquesta projecció de les dues epístoles sobre el Tirant.
Un element clau en aquesta possibilitat d'explotació sistemàtica d'Ovidi és que Tirant és un estranger: com Paris, com Jàson, com Aquil·les. Sobretot com Jàson, l'aventura oriental del qual, narrada al llibre II de les HT, és implícitament evocada en l'arribada de Tirant a Constantinoble i textualment explotada per Martorell a partir de les dues fonts que té a mà: Guido i, sobretot, la Història de Jàson i Medea de Corella, que amb finalitats d'imitatio retòrica ha estat utilitzant des de la primera frase de la novel·la i que hi continuarà utilitzant, per exemple per construir part de l'extensa requesta amorosa de Tirant al capítol 129. Corella, en aquest punt, havia introduït a la seva història un element nou que descartava la utilització directa de les HT: és Jàson, no Medea, qui fa els primers passos en el camí de la seducció. D'aquí la requesta del capítol 129, i d'aquí també que el Jàson corellià abordi Medea amb un parlament en què justifica l'anada a Colcos només que per la fama de la bellesa d'ella. La mateixa «mentida piadosa» (Hauf 1993a) és en boca de Diafebus al capítol 119 del Tirant, i molt probablement la hi va suggerir Corella; però fins i tot així —151→ Martorell és capaç de remuntar-se a la font de Corella, l'epístola de Paris, que inicia el seu discurs (vv. 27-38) explicant __i no menteix__ que l'objectiu del seu viatge a terres estrangeres és Helena; és exactament el discurs que, convenientment reelaborat, Martorell posa en boca de Diafebus (d'ell, i no pas de Tirant, perquè els primers passos cap a la conquesta de Carmesina els fa el seu cosí, incapaç com és el protagonista enamorat de cap altra cosa que no sigui lamentar-se). Vegeu els textos de Martorell, d'Ovidi i de Corella:
—152→
La identitat de fons de tots tres discursos essent òbvia,
amb la comuna al·lusió a la fama, convé notar les
identitats d'estructura sintàctica entre l'epístola ovidiana i el
passatge del
Tirant (unes identitats absents del de Corella)
i l'esment de les ciutats i els palaus comparats amb les cases i els castells
propis a partir d'un altre passatge de la mateixa epístola ovidiana.
És més: la primera frase del discurs ovidià, que
també he remarcat (v. 27), és represa més endavant, al
capítol 127, igualment en boca de Diafebus: «Hay senyora bona!
__dix Diafebus__.
Tirant ha portat açí flames de foch hi no n'hi à
trobades»
(p. 258, 16-17).
Un cop Diafebus ha deixat d'exercir les seves funcions de procurador amorós, les epístoles XVI i XVII «pertanyen» ja a Tirant i a Carmesina, sobretot en els nuclis formats pels capítols 175, 208-209, 217, 275 i 279. El primer d'aquests llocs és excepcional perquè Carmesina parla amb paraules de Paris, cosa que es justifica perquè es tracta que ella manifesti explícitament l'amor que du a Tirant, espigolant tres passatges diferents del text ovidià:
Hem d'anar, a partir d'aquí, als capítols 208 i 209. El primer es tanca amb una requesta de Tirant que, en només dinou línies de text, convoca tres fonts diferents a la vegada: l'obertura i el tancament els donen, respectivament, Boccaccio (Filocolo, IV, 33 i 28) i Corella (Lamentació de Mirra); la substància de la demanda, Ovidi:
—153→
En la seva extensa resposta a la requesta de Tirant, Carmesina s'escuda en la seva honestedat també combinant dues fonts: diversos passatges de l'epístola d'Helena i un bon fragment de la corelliana Lamentació de Mirra (Chiner 1991: 103), que Martorell fon hàbilment amb el text ovidià en el segon paràgraf de la resposta de la princesa. Vegeu el primer fragment:
El passatge, muntat a partir de la selecció de set fragments diferents, mereix alguns comentaris. D'una banda, caldria fer notar l'habilitat de Martorell a recontextualitzar els mots d'Helena, que als versos 47-50 al·ludeix els amors de la seva mare Leda amb Júpiter: —154→ ella, diu, va ser víctima d'un «error», i per tant pot excusar la seva falta desviant la culpa cap al seductor transformat en cigne; ella, en canvi, no podria comptar amb cap Júpiter que justifiqués la violació de la seva castedat d'esposa. És clar que Martorell ha d'eliminar tota justificació mitològica per mantenir la versemblança moral del seu text: senzillament, Carmesina hauria comès un pecat __la violació de la seva virginitat__ absolutament injustificable. D'altra banda, és central en el discurs de Carmesina el motiu de la incertitud de l'amor dels estrangers. Com veurem, és un motiu que reapareix en boca de l'Emperadriu (cap. 258) i que la Viuda Reposada explota sistemàticament per tal d'allunyar Carmesina de Tirant. En Ovidi, i en Martorell, aquest motiu condueix directament al mite en la mesura que aquest forneix exemples de les conseqüències nefastes del lliurament a un estranger. Ara, els tres exemples d'Ovidi (Hipsípile, Ariadna i Medea, totes tres amb epístola pròpia a les Heroides) es redueixen en el Tirant a la sola història de Jàson i Medea, amplificant, no pas la història, sinó la catàstrofe sangonosa que se seguí d'aquell amor. D'alguna manera, Carmesina es reconeix en el mite __com el reconeix el lector__ i, conscient dels perills de què el mite és exemplum, el corregeix en una línia diguem-ne corelliana (i potser també guidiana) si fem cas del fet que en Corella és Medea qui parla amb la intenció explícita d'advertir les dones contra els enganys i la desconeixença masculins. Ara, si Carmesina, amb la seva actitud, corregeix el model, Tirant també: ell no és ni serà Jàson, i la seva ulterior excursió per les ribes africanes implicarà la superació del mite en rebutjar l'amor de Maragdina i mantenir-se fidel a la princesa (i cal suposar que Martorell comptava amb aquesta lectura si ens atenem a la similitud dels noms Carmesina i Maragdina).
La segona part del discurs de Carmesina convoca una altra raó per defensar-se de Tirant: l'amor al pare. Per això menysprea matrimonis, com Mirra, les paraules corellianes de la qual Martorell aprofita eliminant-ne, naturalment, el caràcter incestuós de l'amor d'aquesta heroïna. Helena, és clar, no és Mirra; la seva fe és deguda al marit, però fora de context no hi ha cap problema a fondre les dues justificacions en una, com revela la comparació (incloc, en cursiva, els paral·lelismes amb el text de Corella):
Més endavant, al capítol 217, un breu passatge de l'epístola XVI (vv. 287-28) centra una «demanda de conort» de Tirant:
Al capítol 275 Carmesina, un cop casada secretament amb Tirant, expressa la seva por de perdre la virginitat i que l'emperador s'adoni de les seves relacions amb l'enamorat:
—156→
I, al capítol 279, torna a defensar-se davant la urgència de Tirant per donar «prest compliment» al matrimoni amb la por d'Helena al rebuig dels troians i a la indefensió en terra estrangera:
No són, ni de bon tros, tots els préstecs de Martorell a aquestes dues epístoles. Per exemple, el motiu de la indefensió que acabem de veure és també en boca de Tirant al capítol 179 (p. 425, 32-5), assumint i variant l'epístola XVII, vv. 227-232. Els versos 99-102 d'aquesta mateixa epístola, en què Helena recorda a Paris que no és pas l'únic requeridor, són posats al capítol 215 en boca de la Viuda Reposada (p. 473, 28-33) per convèncer Carmesina que Tirant és un desvergonyit, i fins i tot serveixen, ja al capítol 167, per començar de dibuixar les tendències amoroses de l'emperadriu:
També, com he apuntat més amunt, la dialèctica requesta / resposta en els inicis de la relació entre l'emperadriu i Hipòlit permet el recurs a les dues epístoles ovidianes. D'una banda, perquè al capítol 255 (pp. 550, 34-35 i 551, 1-4) Hipòlit manifesta la seva fermesa amorosa amb mots de Paris que ja hem vist en boca de Tirant (XVII, v. 163) i recorda la reacció burleta de l'emperadriu davant els seus sospirs, també com Paris (XVI, 229-230). De l'altra, la lletra d'Helena, construïda tota ella sobre una defensa de l'honestedat que acaba esfondrant-se, és ben apropiada a una emperadriu que fingeix defensar-se davant d'un amor que no solament no rebutja, sinó que evidentment desitja:
—157→
Espero que aquestes mostres, que el lector pot completar amb els materials de l'apèndix II, hauran estat suficients per mostrar la importància que l'Ovidi epistolar adquireix en el text del Tirant i, sobretot, per fer veure sobre quines bases i amb quins objectius literaris se'n produeix l'absorció. Malgrat que en cap cas l'aprofitament d'un text ovidià no arriba als extrems de sistematisme amb què se serveix de les epístoles XVI i XVII, és prou clar que les Heroides no són una font ni puntual ni casual, sinó que l'ús que se'n fa ve predeterminat pel clima i la retòrica sentimentals del XV que les acullen com a model, per la fascinació per la poesia clàssica i per aquesta particular capacitat martorelliana de detectar i de crear alhora microestructures narratives paral·leles o equivalents que acaben arrossegant les paraules del model.
S'escau, a més a més, que l'atenció de Martorell a les epístoles d'Ovidi té el seu complement natural en l'atenció a textos en vulgar del segle XV que han reprès el model per la via de la imitació. D'alguna manera, Ovidi va de bracet amb les seves derivacions mediates i immediates, i entre aquestes darreres cal comptar les lletres de nova planta que «completen» les Heroides amb l'exercici de redactar-ne de noves que no són al volum ovidià però que hi haurien pogut ser, com ara les ja al·ludides d'Aquil·les i Políxena de —158→ Corella i les de Troilus i Briseida que, juntament amb la lletra de Madreselva a Mauseol, va escriure __atribuint-les a Ovidi!__ Juan Rodríguez del Padrón per completar la seva traducció del Bursario. Resulta altament significatiu, a efectes culturals, que tant Corella com Rodríguez del Padrón extreguin el tema de les seves epístoles de les HT (el mateix lloc d'on Boccaccio va treure l'argument bàsic del Filostrato): si Martorell viatjava per aquests textos, ho feia sempre emparat en el seu coneixement de l'obra de Guido delle Colonne. Que va viatjar per aquestes epístoles de Corella és cosa sabuda (Hauf 1993a: 99-102, Annicchiarico 1996): li donaven fragments epistolars i un llarg parlament del senyor d'Agramunt que, com Aquil·les la Troia de Políxena, ha ofès la ciutat de Montàgata on viu Plaerdemavida. Pel que fa a Rodríguez del Padrón, el nom Madresilva de la propietària de la garrotera sobre la qual s'institueix l'orde homònim sembla procedir de l'epístola corresponent (Riquer 1990: 188-189; i cf. Hauf 1993b), i el mateix Riquer va assenyalar el préstec d'un fragment de l'epístola de Troilus en una lletra del capítol 188 del Tirant. Els préstecs, però, no s'acaben aquí, perquè aquestes dues lletres, amb l'intercanvi de retrets (Troilus acusa Briseida d'haver-lo abandonat per Diomedes, i Briseida se'n defensa), han estat utilitzades en altres llocs de la novel·la, i, curiosament, no sempre en benefici de la retòrica amorosa. De fet, en context amorós aquestes epístoles tenen poc a dir. Trobem, per exemple, en boca de Tirant uns mots de Briseida que, pel seu caràcter sentenciós, obren adequadament una resposta de Tirant a Carmesina:
I una mica abans, al capítol 170, han estat uns mots de Troilus que han passat a mans de Carmesina, amb una modificació en matèria mitològica que mereix un ràpid comentari. Carmesina reprèn Tirant per les reiterades besades a les seves mans, insistint en els límits que ella imposa i acusant Tirant de no tenir «aquell verdader recort» que l'hauria de fer discret. I tot seguit ve l'al·lusió mitològica, que qualsevol lector ha de trobar com a mínim estranya:
Però par-me que
tu deus haver begut de aquella aygua de la font
hon morí lo bell Narciso,
qui fa fugir de la memòria totes les coses
passades ensemps ab la honor.
(p. 413, 16-18)
Això no té cap sentit, i menys encara si ens atenem a les reminiscències literals de l'epístola de Troilus a Briseida, on la referència mitològica és la que esperaríem:
(...)
pues que yo agora piense, Breçayda,
que tú has bevido de aquella agua
del río Lete que corre y pasa por las tenebrosas fonduras de los
infiernos; el qual dizen los nuestros actores en sus fazañas
que haze, a los que d'él beven,
olvidar y
fuyr de la memoria todas las cosas passadas
(...)
(p. 238)
Les correspondències són massa literals per no ser la font de Martorell, que d'altra banda coneixia per Corella __amb les manipulacions que fan al cas__ la història de Narcís. És que la referència al Leteu li semblava obscura, i va trobar que la font de Narcís era una cosa més vistosa? Valgui aquest exemple, en tot cas, com a mostra singular de l'extravagància de la cultura mitològica de Martorell i del seu desinterès per les poètiques ficcions.
He dit ara mateix que l'intercanvi epistolar de Troilus i Briseida servia per a discursos no amorosos. Això ens porta cap al capítol 154, una part del qual ja he tingut ocasió de comentar en relació a les HT, que donaven a Martorell arguments per al debat entre Tirant i el duc de Macedònia. Doncs és per això que serveixen exactament aquestes dues epístoles amoroses, que forneixen part del discurs del comte d'Aigües Vives contra el duc de Macedònia i una bona part de la resposta subsegüent d'aquest al marquès de Sant Jordi. En el primer cas, s'usa la lletra de Briseida; en el segon, la de Troilus:
No calen gaires comentaris a aquests exemples, que parlen per si sols. Martorell és capaç de la màxima descontextualització del model si el que hi troba són paraules, i doncs retòrica, útils a unes determinades circumstàncies narratives que no tenen per què coincidir amb les d'origen, exactament a l'inrevés del que s'esdevé majoritàriament amb les Heroides. És més: tota la primera part del parlament del duc, que he copiat sencer, reprèn literalment una lletra de batalla de Joanot de la Serra a Bernat de Vilarig (Riquer 1985-86: 223), que Martorell ja havia usat en el mateix capítol. Ficció epistolar i realitat epistolar són en un cert sentit equivalents perquè queden anivellades per una retòrica feta de demandes i respostes, acusacions i defenses, rèpliques i contrarrèpliques. Una retòrica que té un punt de referència, si es vol un motor, que permet de viatjar en totes les direccions possibles, la de les armes i la de l'amor, i d'entrar a sac en un conjunt més o menys limitat de textos de prestigi clàssic o classicitzant que s'hi relacionen a la recerca de paraules i més paraules que mantinguin la necessària tensió que alimenta sense parar, per deturar-se en l'apoteosi tràgica, l'energia narrativa del Tirant. No cal dir que el motor és la Historia destructionis Troiae, la història d'un mite que, com s'ha apuntat al començament; en fa possible la superació en la història de Tirant lo Blanc. Però tan important com tot això és adonar-nos que Martorell és lluny de la impremeditació. Els exercicis de refinada marqueteria literària que fa amb les seves lectures impliquen, no solament una laboriosa i probablement lenta elaboració de la novel·la, sinó també la lúcida consciència literària de qui, devent-se a una tradició, l'assimila pregonament gràcies a una extraordinària capacitat mimètica que li permet crear una ficció de nova planta en què les costures entre les fonts són totalment invisibles, de tant com Martorell ha operat a partir dels seus diversos materials una digestió anivelladora dels estils i els registres de partida. Com ha escrit Antonio Enzo Quaglio (1963: 549) parlant del Filocolo boccaccià (i novament podem subsituir Boccaccio per Martorell), «in tale, piú interna e complessa, operazione mimetica, si esplica il genio del romanziere, non del plagiario (...). La sapienza dei raccordi, la capacità mimetica consentono al Boccaccio, ancor giovane, creazioni originali, pagine e figure que si staccano dalle loro matrici illustri: lo prova il fatto che il racconto cede all'identificazione delle fonti soltanto con la minuta ricerca del microscopio».
—166→
Inventario en aquest segon apèndix tots els passatges de l'obra ovidiana que he detectat en el text del Tirant, llevat dels que van ser assenyalats p Hauf 1993b. Dono, per a cada passatge, la referència als versos de l'original ovidià i la indicació del foli del manuscrit únic que ha transmès la traducció catalana. Quan els pral·lelismes han estat comentats en el cos de l'article, em limito a indicar els versos de referència.
ANNICCHIARICO, A. (1996): Varianti corelliane e «plagi» del «Tirant»: Achille e Polissena (Fasano di Brindisi, Schena editore).
BADIA, L. (1993x): Tradició i modernitat als segles XIV i XV. Estudis de cultura literària i lectures d'Ausiàs March (València-Barcelona, Institut Universitari de Filologia Valenciana - Publicacions de l'Abadia de Montserrat).
_____ (1993b): «El Tirant en la tardor medieval catalana», dins Actes del Symposion Tirant lo Blanc (Barcelona, Quaderns Crema), pp. 35-99.
BELTRAN, R. (1988): «Paralelismos en los enamoramientos de Calisto y Tirant lo Blanc», Celestinesca, XII, pp. 33-53.
_____ (1990): «Las bodas sordas en Tirant lo Blanc y la Celestina», Revista de Filología Española, LXX, pp. 91-117.
BROWNLEE, M. S. (1990),: The Severed Word. Orid's «Heroides» and the «Novela Sentimental» (Princeton, Princeton University Press).
BRUNI, F. (1990): Boccaccio. L'invenzione della letteratura mezzana (Bolonya, Il Mulino).
_____ (1991): Testi e chierici del medioevo (Gènova, Marietti).
CHINER, J. J. (1991): «Batalla a ultrança per Joanot Martorell», A sol post. Estudis de llengua i literatura, 3, pp. 83-127.
CINGOLANI, S. M. (1990-91): «Nos en leyr tales libros trobemos plazer e recreation. L'estudi sobre la difusió de la literatura d'entreteniment a Catalunya els segles XIV i XV», Llengua & Literatura, 4, pp. 39-127.
_____ (1995-96): «Clàssics i pseudoclàssics al Tirant lo Blanc. Rellexions a partir d'unes fonts de Joanot Martorell», Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, XLV, pp. 361-388.
CONLON, D. J. (ed.) (1969): Le rommant de Guy de Warwik et de Herolt d'Ardenne (Chapel Hill, The University of North Carolina Press).
—174→DIONISOTTI, C. (1965): «Proposta, per Guido Giudice», Rivista di Cultura Classica e Medievale, 7, pp. 453-466.
HAUF, A. i JOSEP ESCARTÍ, V., eds. (1990): Joanot Martorell-Martí Joan de Galba, Tirant lo Blanch. 2 vols. (València, Generalitat Valenciana).
HAUF, A. (1993a): «Tirant lo Blanc: algunes qüestions que planteja la connexió corelliana», dins Actes del Novè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (Alacant/Elx, 9-14 de setembre de 1991) (Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat), vol. II, pp. 69-116.
_____ (1993b): «Tres cartes d'amor: contribució a l'estudi del gènere epistolar en el Tirant lo Blanc», dins Actes del Symposion Tirant lo Blanc, (Barcelona, Quaderns Crema), pp. 379-409.
_____ (1994): «La dama de Rodes»: tècnica i «energia boccacciana» en un novellino del Tirant lo Blanc», dins Miscel·lània Joan Fuster. Estudis de llengua i literatura, VIII (Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat), pp. 79-118.
HERNANDO, J. (1995): Llibres i lectors a la Barcelona del segle XIV, 2 vols. (Barcelona, Fundació Noguera).
IGLESIAS, J. A. Llibres i lectors a la Barcelona del segle XV Les biblioteques de clergues, juristes, metges i altres ciutadans a través de la documentació notarial (anys 1396-1475) (Universitat Autónoma de Barcelona, tesi doctoral inèdita).
MARCOS CASQUERO, M. A. (ed.) (1996): Guido delle Colonne, Historia de la destrucción de Troya (Madrid, Akal).
MARTI, M. (ed.) (1969): Giovanni Boccaccio, Opere minori in volgare, 4 vols. (Milà, Rizzoli).
MARTÍNEZ, T. (1997): «De la comtessa de Varoic a la princesa Carmesina: per la presència de Sèneca al Tirant lo Blanch», dins Actes del Col·loqui Internacional «Tirant lo Blanch». Estudis crítics sobre «Tirant lo Blanch» i el seu context, a cura de Jean Mame Barberà (Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat), pp. 285-305.
MIQUEL I PLANAS, R. (ed.) (1913): Obres de J. Roiç de Corella (Barcelona, Biblioteca Catalana).
_____ (ed.) (1916): Les Històries Troyanes de Guiu de Columpnes traduïdes al català en el XIVèn segle per En Jacme Conesa (Barcelona, Biblioteca Catalana).
PACHECO, A. ed. (1964): Història de Jacob Xalabín (Barcelona, Barcino).
PUJOL, JOSEP (1995-96), «El desenllaç tràgic del Tirant lo Blanc, Les troianes de Sèneca i les idees de tragèdia al segle XV», Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, XLV, pp, 29-66.
QUAGLIO, A. E. (1962-63): «Tra fonti e testo del Filocolo», Giornale Storico della Letteratura Italiana, 139 (1962), pp. 321-369 i 513-540; i 140 (1963), pp. 321-363 i 489-551.
RIQUER, M. DE (1985-86): «El cavaller Bernat de Vilarig, amic d'Ausias March, lector de Bernat Metge i admirat per Joanot Martorell», Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, XL, pp. 205-226.
_____ (1990): Aproximació al «Tirant lo Blanc» (Barcelona, Quaderns Crema).
SAQUERO SUÁREZ-SOMONTE, P. - GONZÁLEZ ROLÁN, T. (eds.) (1984): Juan Rodríguez del Padrón, Bursario (Madrid, Universidad Complutense).
VENUDA, R. (1993): Il «Filocolo» e la «Historia destructionis Troiae» di Guido delle Colonne (Florència, Atheneum).
WITTLIN, C. (ed.) (1980-89): BRUNETTO LATINI, Llibre del tresor. Versió catalana de Guillem de Copons. 4 vols. (Barcelona, Barcino).
WITTLIN, C. (1989): «La influència lingüística de la traducció catalana de les Històries troianes sobre el Tirant lo Blanc», Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana. VIII, àrea 7. Història de la llengua (València, Institut de Filologia Valenciana), pp. 751-757. [reproduït a íd., De la traducció literal a la creació literària. Estudis filològics i literaris sobre textos antics catalans i valencians (València-Barcelona, Institut Universitari de Filologia Valenciana - Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1995), pp. 193-202.