Selecciona una palabra y presiona la tecla d para obtener su definición.


ArribaAbajoACTE SEGON

  —31→    

La mateixa decoració, sols que en un cantó hi haurà la taula disposada per a què s'hi pugui planxar.

 

ESCENA PRIMERA

 

MIQUEL, BERNAT, BENET, QUICO i cinc o sis nois.

 
 

(El primer, adobant paraigües. El segon, assegut, amb una canya que la talla i en fa flaviols. Els altres, voltant a BERNAT.)

 
BENE.
Ma, noi, per mi!
QUIC.
Mel; per mí!
BERN.
Calleu; que per tots n'hi haurà.
MIQU.
(Es més criatura ell
que les que té al seu voltant.)
BERN.
Ja us ho vaig dir: per cada u 5
un flaviol, si feu bondat;
però si'm dieu Avi vell.
o Avi tites, o Bernat
pescaire, com feu molts dies
que'm trobeu, a estudi anant, 10
vos daré un fard de catxetes
i mai més me n'haureu cap.
BENE.
Es en Quico!
QUIC.
Tu, embustero!
BENE.
Mira!...
QUIC.
Toca'm!
BENE.

 (Tocant-lo amb el dit.) 

BERN.
Vejam!
QUIC.
Toca'm més.
BENE.
Té.
QUIC.
Té.
BERN.
Caratxos!
15
Vejam si't toco a n'el cap!

 (Pega un cop de canya al cap d'en BENET.) 

BENE.
Ja veuràs, en sent a fora.
QUIC.
Espinya-te-les!
BERN.
—32→
Vejam!

 (Torna a començar amb la canya i els nois queden quiets.) 

Ara, fem-hi la llengueta
i tot seguit sonarà. 20

 (Tocant-lo.) 

Vaja, bé; veieu? Ja sona.
BENE.
Jo'l vull!
QUIC.
Jo!
UN NOI.
Jo!
BERN.
Poc cridar!
De flaviols no més n'hi ha tres
i vosaltres sou bastants.
Aquest pel primer que digui... 25
TOTS.
Quicaraquic!
BERN.
Bah, bah, bah!

 (Desant els flaviols sota d'ell.) 

De primer contem el qüento
de Maria Salarmiento
i, en estant, llest, ja's veurà.
BENE.
Primê els flaviols.
TOTS.
Sí, sí, sí!
30
BERN.
No, no; que aquest té la mare
malalta, i m'ha dit son pare
que us tingués un rato aquí.
MIQU.
Vaja, vaja, gandulot;
aquí a jugâ amb la criatura! 35
BERN.
Mireu, nois, quina figura.
TOTS.
Ji, ji, ji!
BENE.
Sembla un ninot.
 

(MIQUEL pica una cosa del paraigües.)

 
BERN.
Mireu-se'l com pica.
MIQU.
Sí.
BERN.
Ara, ara.

 (Burlant-se'n.) 

MIQU.
Sí, ara, ara.
BERN.
Ara, ara!
BENE.
Eh, quina cara?
MIQU.
Ara, ara.
BENE.
Que ho fa per mi?
40
MIQU.
Tu me les pagaràs totes.
BERN.
Gireu's i no responguem.
 

(Els nois es giren l'esquena a MIQUEL, i BERNAT es disposa a contar el conte.)

 
—33→
Bé, quin qüento contarem?
El de les quatre bruixotes?
MIQU.
El d'un vell que era molt asa. 45
BERN.
No us gireu; fa ballar mones,
i si agafa les persones,
se les menja.
BENE.
(Ho diré a casa.)
BERN.
Contem el del julivert?
BENE.
Ma, noi, sí, sí!
QUIC.
Que és bonic?
50
BERN.
Acosteu-vos tots un xic.

 (Ho fan.) 

MIQU.
(No he vist un vell més cap verd.)
BERN.
Una vegada era un rei
que sols tenia tres filles:
l'una es deia Civelleta; 55
l'altra, Rosa, i l'altra, Cinta.
Vet-aquí que, un dia, el Rei
a la Civelleta crida...
BENE.
Ja'l sé; el de la Civelleta.
BERN.
Bé, si'l saps calla; no implica. 60
Vet-aquí, doncs, que, cridant-la,
així li diu de seguida:
-Civelleta, Civelleta,
la de la cara bonica;
avui vindrà el Rei de França 65
que s'ha de casâ amb la Cinta.-
La Civelleta, al sentir-ho,
se'n va d'allí tota trista,
i, un cop fora de la cambra,
el Rei a la Rosa crida... 70
BENE.
Li diu el mateix que a l'altra.
BERN.
-Tu, Roseta, la Roseta,
la de la cara bonica,
avui vindrà el Rei de França
que s'ha de casâ amb la Cinta.- 75
La Roseta ja, al sentir-ho,
Se'n va d'allí tota trista,
i, un cop fora de la cambra,
el Rei a la Cinta crida.
BENE.
Li diu que té de casar-se. 80
BERN.
No vols callar, mala espina?
Vet-aquí, doncs, que, cridant-la,
—34→
així li diu de seguida:
-Tu, Cinteta, la Cinteta,
la de la cara bonica, 85
posa't flors, que'l Rei de França
avui amb tu s'emmarida.-
La Cinteta, ja, al sentir-ho,
d'alegria salta i brinca,
i, en sent fora de la cambra, 90
a ses germanes crida.
QUIC.
I què li van dir les germanes?
BERN.
Home, no veus que s'esplica?
Vet-aquí, doncs, que, cridant-les,
les veu molt lluny que fugien. 95
-Germanetes, germanetes,-
cridava, trista, la Cinta,
i elles, sempre caminant,
caminaràs que camina.
Tant havien caminat 100
que quasi estaven rendides,
quan veuen un llumet... lluny...
que's mig perdia de vista.
BENE.
Ja veuràs aquest llumet.
BERN.
Vols callar?
QUIC.
En tot es fica!
105
BERN.
Vet-aquí, doncs, que, veient-lo,
caminaràs que camina,
fins que troben un gran foc.
al dessota d'una alzina,
i una bruixa que s'hi escalfa 110
sentada en una cadira.
Ho diuen tot a la bruixa,
demanant-li ser boniques
perquè més que a sa germana
les estimi el Rei que estimen. 115
QUIC.
I que'ls hi va dir la bruixa?
BERN.
Home, així; pica que pica!
Vet-aquí, doncs, que, al sentir-ho,
les mata allí de seguida.
Després se'n va a casa el Rei, 120
tira a n'el pou a la Cinta,
tots els seus vestits es posa,
i el Rei es creu que és la filla.
—35→
L'un li duu escarpins de plata;
l'altre, d'or corona rica; 125
al cos duu una civelleta;
al cap, roses, i al cos, cintes...
BENE.
Ja veuràs ara que passa.
BERN.
Vols callar? Quina musica!
Vet-aquí, doncs, que, matant-les, 130
el Rei de França l'estima.
El Rei porta dos infants
que a les donzelles volien,
i quan la mala bruixota
ja amb el Rei anava a missa, 135
la punxa la Civelleta,
li estreny fort el coll la Cinta,
i la Rosa allí la mata
clavant-li al cap una espina.
Tornen a ser tres princeses 140
Civelleta, Rosa i Cinta,
i amb el Rei i els dos infants
es casen i són felices.
BENE.
Encara hi falta una cosa.
BERN.
I acabat, amén Jesús, 145
a la porta n'hi ha un fus.
BENE.
Però...
QUIC.
Fuig! Sempre fas nosa.
BERN.
Calleu!
BENE.
Ells!
BERN.
Calleu, us dic!
BENE.
Es que ell...
BERN.
Siga qui siga.

 (Agafa un dels flaviols i ensenyant-lo als nois, diu:) 

Aquest al primer qui diga: 150
Quícara...
TOTS.
Quícaraquic!
BERN.
Ho ha dit el noi del Parrac.

 (Li dóna.) 

BENE.
Ara l'altre.
BERN.
Apoc apoc.
Cócaro...

 (Ensenyant un altre flaviol.) 

TOTS.
Cocarococ!
—36→

 (Dóna l'últim flaviol, i els nois que han quedat sense ploren.) 

BERN.
Bo! Ja ploreu? I per què? 155
BENE.
Perquè jo'n vull.
BERN.
Cosa estranya.
Vaja, res; duré una canya
i per tots us en faré.

 (Se'n va.) 

MIQU.
(Ara'l farem enfadar.)
Noiets!
BENE.
Què mana?

 (Tots s'hi acosten.) 

MIQU.
Escolteu :
160
si allò d'ahir li crideu,
vos donc quartos per jugar.
BENE.
Au; cridem-li!
QUIC.
Ja està dit.
MIQU.
Teniu; un quarto cada u;
que ja surt.

 (Els hi dóna.) 

BENE.

 (A QUICO.) 

Comença tu.
165
MIQU.
No veus que és massa petit?


ESCENA II

 

Els mateixos i BERNAT amb una canya.

 
BERN.
Vaia!
NOIS.
Avi vell!

 (Amb cantarella.) 

BERN.
I ara!
MIQU.
Bah!
NOIS.
Avi vell!
BERN.
Ai, si us atrapo!

 (Corrent-los al darrera i donant cops de canya.) 

NOIS.
Avi vell!

 (Fugint.) 

BERN.
Acosta't, guapo!
MIQU.
Si, si; ja'ls atraparà! 170
BERN.
De què rieu, ensenya mones?
Pot sê us penseu que no ho sé?
MIQU.
Què?
BERN.
Que vós els hi heu fet fê.
MIQU.
Parleu millô a les persones.
BERN.
Parlo com vos mereixeu. 175
Què n'hi feu de nosa a Espanya!
MIQU.
Tu!
BERN.
—37→
Tu!
MIQU.
Tu!
BERN.
(D'un cop de canya!)

 (Donant-li un cop de canya a la cara. MIQUEL l'agafa pel coll.) 

MIQU.
Ah!
BERN.
Roser!


ESCENA III

 

Els mateixos i MELCIOR.

 
MELC.

 (Descompartint-los.) 

Miquel!
MIQU.
Deixeu!
MELC.
Deixeu! I qui és que m'ho diu?
MIQU.
M'ha pegat un cop de canya. 180
BERN.
Si tu no arribes m'escanya.
MELC.
Bé, Miquel, molt bé, vos lluïu!
Maltractâ un pobre vellet
que és pitxor que una criatura...
I això és d'homes? Per ventura 185
pot ser home el que això ha fet?
Per què no m'ho feu a mi?
Per què no ho fèieu a n'ell
a n'el Bruc, quan el fusell
podia encara tenî? 190
Ja us en hauríeu guardat!
Si no li porteu afecte,
teniu-li quan menys respecte
pels seus fets, i per sa edat.
Penseu que, pel vostre afront, 195
va sê un, baix nostra bandera,
dels que van fer tornâ enrera
l'exèrcit de Napoleon.
Aquí, davant tanta haçanya,
ens treiem les barretines. 200
Descubrius davant les ruïnes
de la grandesa d'Espanya!

 (Li agafa el barret i li rebot a terra amb fúria. MIQUEL roig de coratge.) 

MIQU.
Ah!
BERN.
Ben fet!
MELC.
—38→
Així aprendreu
de respectar.
MIQU.

 (Amenaçant.) 

Si surts fora!
MELC.
Quan vós volgueu.
BERN.
(Quasi plora.)
205
MIQU.
(Jo'm venjaré!)

 (Se'n va.) 



ESCENA IV

 

BERNAT, MELCIOR i MATEU.

 
MATE.
Què crideu!
MELC.
Rê; en Miquel, que amb un xic més
mata a n'el pobre Bernat.
MATE.
Doncs, és dir que hi has tornat?
Es dir que tu?
BERN.
Jo? Ell és.
210
MELC.
I doncs, qui començaria?
MATE.
Mes, ja sabeu que és sagrada
l'hospitalitat donada
a un home, sia qui sia,
i em sap molt greu que tots dos 215
sempre l'insulteu així.
BERN.
Ell és qui m'insulta a mi.
MATE.
No, no; ell no crec que ho fos;
ets tu, i ja passa de vici;
si t'ho tinc de tornâ a dî, 220
s'ha acabat, saltes d'aquí,
i a Barcelona, a l'Hospici.
(Per força el tinc de tractar
el mateix que una criatura.)
I tu, també. Ja m'apura 225
tant renyî i tant disputar!
BERN.
Doncs, que vagi a ensenyar mones.
MATE.
Donques, veges de curar;
que tu el que tens de mirar,
l'honradès de les persones. 230
Vaig a fer que'm digui el que és
i veurem qui té raó.

 (Entra al quarto de MIQUEL.) 

MELC.
(Jo haig de treure aquest bribó.)

 (Se'n va.) 

BERN.
Anem pels nostres quefers.

 (Mira bé a l'un cantó i a l'altre, pren el càvec i, sempre tement que algú el vegi, se'n va.) 



ESCENA V

  —39→  
 

ROSER i MELCIOR, que surt amb un fogó de ferro de tres peus amb foc i planxes i el posa a sobre de la taula.

 
ROSE.
Molt bé; deixa'l estâ aquí. 235
MELC.
Les planxes no són calentes;
amb això, Roser, t'assentes
i escolta'm el que't vull dî.
ROSE.
No, que haig de ruixar la roba.

 (Desplega roba blanca i la ruixa.) 

MELC.
Doncs t'ho diré estante dreta. 240
Ai, Roser, i que'ts guapeta!
ROSE.
Ja hi tornem?
MELC.
Com que un ho troba
ROSE.
Que't creus que no tinc mirall?
MELC.
Donques, pregunta-li això
i et respondrà igual que jo, 245
si no és dolent el cristall.
ROSE.
Bé, bé, bé! Deixem-ho corre,
i ves que'm volies dî.
MELC.
Que ja estem llestos.
ROSE.

 (Amb alegria.) 

Sí?
MELC.
Sí.
Fins he trepitjat la gorra; 250
he saltat; no sé que he fet.
Quan el Rector m'absolia,
he tingut una alegria
que semblava mig ximplet.
ROSE.
I doncs, si't dóna un treball? 255
MELC.
Jo, treball? Poc en tinc por.
Diumenge a missa major
ens tiraran trona avall.
ROSE.
I doncs, i si'ns fem un trenc?
MELC.
Ah, això sí, sempre'n tens una. 260
ROSE.
I si et deixés a la lluna?
MELC.
Fins sent per broma m'ofenc.
ROSE.
No, no, Melcior, perdona'm; jo t'estimo,
i per tu n'és tan sols el meu amor.
Jo veig la ditxa quan a tu m'arrimo 265
com veig al fons del riu l'arena d'or.
Puc oblidar que heu consolat mes penes?
—40→
Que'n un mateix bressol ens han bressat;
que, si noi tu jugaves amb mes trenes,
jo pentinava ton cabell daurat? 270
Mai més, Melcior, mai més; si ho puc mereixe,
t'estimo com un trist al seu consol;
com deu estimâ el pres l'estreta reixa
per on li entra pur el raig del sol.
No't recordes les nits d'estiu, passades 275
sota les albes que hi ha prop del riu?
No't recordes que't deia mil vegades
que sols de ton amor el meu cor viu?
Doncs ara ho repeteixo... sí... no falla;
t'estimaré amb el cor sempre fidel; 280
viva, en la terra; morta, en la mortalla,
i entre mig d'angels, si'ns trobem al cel.
MELC.
Així també per mi n'ets tu estimada;
té, les joies. (Donant-li una capseta.) 
ROSE.
Les joies! I és vritat!
MELC.
Si no val un tresor cada arrecada, 285
el val l'amor que abans ja t'he donat.
 

(ROSER treu les arrecades i anells i s'ho mira.)

 
ROSE.
Ai, i que aniré bonica.
MELC.
Per ara, posa't l'anell.
ROSE.
Saps? L'anell picapedrell...
MELC.
Que hi hem jugat quan erats xica. 290
ROSE.
I què m'estimes, Melcior!
En aquests temps tant dolents,
fer-me tu tants rics presents!
Ves quan deu costar això!
MELC.
No'm costa rê, i valen molt; 295
les va regalâ'l meu pare
a la meva pobre mare.

 (Trist.) 

ROSE.
Ja és al cel.

 (Volent-lo distreure.) 

MELC.
Es mon consol.
ROSE.
Joies són de gran valor,
venint de tan bones mans;
mentre brillin sos diamants 300
serà constant mon amor.
MELC.
Adéu, doncs, que per tu'm moro.
ROSE.
Adéu; les vaig a desar
i torno promte a planxar.
MELC.
—41→
Pensa en mi!
ROSE.
Creu que t'enyoro!
305
 

(Se'n van, un per cada cantó.)

 


ESCENA VI

 

MATEU i MIQUEL. El primer segueix al segon, volent-lo convèncer.

 
MIQU.
Doncs jo vos dic que no'm quedo
a on m'insultin com aquí.
MATE.
Si vós no'm voleu sentî,
com voleu saber l'enredo?
Vós creieu que és per malícia, 310
i vós dieu tot això.
MIQU.
Clar que ho crec.
MATE.
Veieu? Doncs no.
Ell creu dir-vos-ho amb justícia.
MIQU.
Com en justícia pot sê,
si ell disputar-ho ha volgut? 315
MATE.
Home, no sigueu tossut;
assenteu's i escolteu bé.

 (S'assenten.) 

Quan varen alçâ'ls francesos
l'últim siti de Girona,
plens de ràbia i d'ira encesos, 320
amb un traïdor d'aquí entesos
ens van dâ una mala estona.
Era una nit molt tranquila;
silenciós corria el riu,
com perquè dormís la vila, 325
i brillava, com estila,
la lluna, en els cels d'estiu.
Vivia aquí un ric pagès,
amb dona i filla, tant bones
com bo un àngel del cel és. 330
El que solc jo mirar més:
l'honradès de les persones.
Tenien mosso o criat,
fidel com gos perdiguer,
tossut, com vell, però honrat; 335
el mosso, es deia Bernat;
la noia, es deia Roser.
—42→
Com tots els rics, compromesos
estaven aquí, amb la guerra,
i, per temor als francesos, 340
amb un comprador entesos
es van vendre el tros de terra.
Tots els diners recollits
amb moltes joies guardats
i tots els papers escrits, 345
s'havien dut, feia dos nits,
a casa d'uns hisendats,
puix se sap qui sentí un dia
que, boi parlant-ne'l pagès,
digué a sa esposa Maria: 350
-Si per desgràcia moria,
tot allò ja saps on és.-
Això al fi es va anâ olvidant,
i, una nit... nit horrorosa!
estàvem tots reposant, 355
quan sentint estèpit gran,
veig una clarô asombrosa.
Ens aixequem tots sorpresos;
surto amb ànima intranquil·la;
veig flames, morts per'quí estesos...! 360
Saquejaven els francesos
i ens incendiaven la vila.
Quan se'n va adonâ'l castell,
els va treure a canonades;
mes ja'l poble era fiagell, 365
creixent l'incendi, i amb ell
queien cases a bandades.
En una d'elles, ens crida
un mosso des del balcó,
i, exposant la meva vida, 370
per entre'l foc, de seguida
me'n pujo a salvar-lo jo.
No he vist res més horrorós!
El pagès i sa mullê
morts allí abraçats els dos, 375
i, en un bressolet graciós,
agonitzant quasi bé,
una noieta, sa filla,
que, enviant-me tan dolç somrís
—43→
com el que'n els àngels brilla, 380
semblava dir-me senzilla:
-Salva'm de què mori aixís!
El mosso allí, com clavat,
s'estava a l'avora meu;
l'incendi havia augmentat, 385
jo prou que hi havia entrat...
Sortir?... No ho volia Déu!
Amb ulls, de ràbia espurnant,
dret el mosso estava allí;
la noia amb somrís mirant, 390
jo auxili al cel demanant,
i el foc venint cap a mi.
Totes les penes en una,
tots els dolors en compendi,
sens tenî esperança alguna 395
i tapant-nos ja la lluna,
el foc i el fum de l'incendi.
Perduts la noia i tots dos,
em sento un impuls secret,
i dic:-Verge dels Socós! 400
Si del foc ens salveu Vós,
jo amparo aquest angelet!-
Dic, i, com de canonada,
remor sento al cap de poc;
fou que la volta, esquerdada, 405
sobre la part incendiada
caient, va apagar el foc.
MIQU.
Bona sort vàreu tenî!
MATE.
Mai queixar-me de Déu puc;
la noia es va quedâ amb mi, 410
i aquell mosso va fugî
a venjâ'ls amos al Bruc.
Amb tot això al fi explicat
ja compreneu que pot ser
aquest odi motivat: 415
el mosso es deia Bernat;
la noia, es deia Roser.
MIQU.
I el dinê?
MATE.
Es va perdre tot.
MIQU.
I era un patrimoni ric?
MATE.
No tenint la noia dot, 420
—44→
li diu el poble per mot:
-La pubilla d'Hostalric.
MIQU.
Mes no sé jo com pot sê.
MATE.
Pot sê perquè'ls hisendats
varen ser robats també, 425
i ells tenien el dinê,
joies i els papers guardats.
Així fou com la pubilla
més rica de tot Girona
vingué a ser pobre i senzilla; 430
viu amb mí, que l'am' com filla
perquè la mà al meu fill dóna.
MIQU.
I l'estimeu?
MATE.
Si l'estimo!
Com estimar més no's pot.
Per dar-li un xiquet de dot 435
fins el menjar m'escatimo,
i vull que, fent-la ditxosa
l'amor del meu fill fidel,
en beneeixi des del cel
sa mare que allí reposa. 440

 (PAUsa.) 

Quan, tip de matar francesos,
tornà en Bernat de la guerra,
per a treballâ a la terra
va'm quedâ amb ell compromesos.
Dos anys tenia allavores 445
ella, i era tan bonica
amb sa cabellera rica
i aquells ulls negres com mores,
que jo hi estava encantat,
i en Bernat, que l'estimava, 450
encantat la contemplava,
era'l goig d'aquest veïnat.
El seu llavi de rubí
sempre amb aquella rialleta,
semblava dir-me, pobreta! 455
-Gràcies; veus? T'ho pago així.-
I així's féu estimar tant
que, quan feina no tenia,
cada nit jo l'adormia,
bressant-la sempre i cantant. 460
En Melcior, de l'edat d'ella,
—45→
també feia molt de goig.
Sempre l'hauríeu vist roig,
encès com una rosella!
Molts cops, junts s'endormiscaven, 465
perquè en un bressol cabien
i, si abraçats s'adormien,
fent petons es despertaven.
Així van anar creixent
i es van anar estimant, 470
i el noi es va anâ fent gran
i ella guapa's va anâ fent;
i tal fou aquest amor
que, quan va néixe en Rafel,
va pujar ma esposa al cel 475
entre'ls ais de son dolor.
Em recordo que'm digué:
-Son amor és pur i sant;
t'ho demano en est instant:
casa el noi amb la Rosê.- 480
Tant gravada en ma memòria
sa voluntat va quedar
que, després de molt resar
perquè Déu li des la glòria,
quan morta d'allí la treien, 485
em sembla, al passar la porta,
que sos llavis, sent ja morta:
-Uneix-los!-encara'm deien.

 (Plora.) 

Després, sabeu el demés;
creixent més s'han estimat, 490
i ells dos i jo, i en Bernat
que no'ns ha deixat mai més,
serem tots junts tant ditxosos,
mentre'ls morts en el cel preguin,
que estaran, quan ens coneguin, 495
de nostra ditxa envejosos.
MIQU.
Tan mateix, doncs, la caseu?
MATE.
Sí; demà crec que és el dia.
MIQU.
Demà haveu dit? Què dieu?
MATE.
Bé, per què? Què us esclameu? 500
MIQU.
Ah; no, res... Com no ho sabia...
MATE.
I a les bodes vindreu vós;
amb això, tot s'ha acabat;
—46→
si us fa rê, com si no fos,
ell ja és vell i és reganyós. 505
No ho veieu? Pobre Bernat!
Després... el noi... la Rosê...
és clar... com, pobrets, els cou
pensant el mal que'ls van fê,
vos tenen odi també; 510
mes, ja'ls he parlat... i prou.

 (MIQUEL està distret.) 

Què no voleu contestar-me?
MIQU.
Ja que ho voleu, dic que sí.
MATE.
No us n'anireu fins pel Carme.
Com s'enten?... Oh, ca! Deixar-me 515
en una diada així!
MIQU.
Com no sé en què'ls tinc ofesos...
MATE.
I bé, caps que no hi ha res;
perquè'ns van fê allò els francesos;
per ells tots hi van compresos, 520
i és ja dolent qui és francès.
MIQU.
Si fins sembla que'ls estranya
que un francès siga persona.
MATE.
Es la ràbia que'ls enganya;
a França, com aquí a Espanya, 525
hi haurà gent dolenta i bona.


ESCENA VII

 

MATEU, MIQUEL i ROSER, aquesta amb dues planxes que les posa al fogó.

 
MATE.
Hola, noia; ja planxem?
ROSE.
Les camises d'en Melcior.
MATE.
Així m'agrada, millor.
MIQU.
(Assentem-nos i esperem.) 530
 

(ROSER ha desplegat una camisa i comença a fer-li els plecs del davant.)

 
MATE.
Ara veieu, el meu fill,
si a tu no t'hagués trobat,
si aniria així planxat!
ROSE.
Per què no?
MATE.
No hi ha perill.
Quin plec li fas més estret! 535
ROSE.
Oh; vull que vagi elegant.
MATE.
—47→
Vaja; quin talent més gran!
Quan hi penso, quedo fret.
Sols n'hi va ensenyar dos dies
la muller del capità 540
que aquí a casa's va allotjâ;
i a fê que tu no'n sabies!
ROSE.
Si això ho apren qualsevol.
MATE.
Doncs jo ho vaig voler provar,
i'm vareig socarrimar 545
el pit, que daba condol.
ROSE.
Si la planxa no era al punt...
MATE.
Així'l midó no'm fa nosa;
quan jo vull planxâ una cosa,

 (Fent-ho amb el mocador.) 

plego, i m'hi assento al damunt. 550
ROSE.
Ja, ja, ja! Sempre'm feu riure!
MATE.
I què saps més dels facciosos?
ROSE.
Així mateix.
MATE.
Fastigosos!
ROSE.
Ja ho podeu dî; això no és viure.
MATE.
Es clar, dona; perquè encara 555
que aquí no'ns facin cap mal,
què fan baix de l'arraval?
A què ve l'estar-s'hi ara?
ROSE.
Què hi fareu?
MATE.
Sí, ja tens raó;
vaig a du aigua a la fornada. 560
 

(Se'n va, emportant-se'n la galleda.)

 


ESCENA VIII

 

ROSER, MIQUEL i BERNAT, i MATEU quan s'indiqui.

 
MIQU.
(Acabem d'una vegada!)
ROSE.
(Quedo amb ell sola; millô.)
MIQU.
Roser, tu saps que per'vui
t'he demanat una cita.
ROSE.
Ja estem sols, què's necessita? 565
MIQU.
Massa que ho saps tu el que vui.
Vui una dolça esperança
que amb afany busco fa dies,
i de goig ric em faries
com ho és d'or el Rei de França. 570
—48→
Vui un sí. Sí; una resposta
que obri el pany de mes cadenes;
sí, que a n'el cor costa penes,
i a n'el cor llgrimes costa.
Vui posseir el teu amor, 575
per més que sé que't molesto;
tenir en t'ànima un puesto
perquè m'hi guardis el cor.
ROSE.
(Mai l'havia vist així!)
MIQU.
Tú tens pietat, conciència, 580
i ets el jutge; la sentència
com un reo espero aquí.
ROSE.
Miquel, avui fa quatre anys
que a casa vàreu entrar;
amor em vau demanar 585
i jo us vaig dar desenganys.
Ha seguit aquest amor,
i de casa no us he tret,
perquè sé'l bé que haveu fet
sempre a n'el meu protector. 590
Per ço, Miquel, he sofert
que'm vinguessiu cada dia
a insultar-me amb la mania
que vos escau poc, per cert.
Per ço, i més perquè en Melciô 595
no entengués vostre deliri
he sofert el cruel martiri
que m'heu dat sens compasió.
Mes, al fi, arriba a punt tal
perseguint-me vós encara, 600
que'l que vos vaig a dir ara
escolteu, Miquel, formal.
Orfana vaig quedar jo;
en Mateu, pietós i humà,
de pare'm féu, i un germà 605
va donar-me amb en Melciô.
Junts hem crescut i hem jugat;
ja xics, per aquestes eres,
el vent nostres cabelleres
barrejava enjoguessat. 610
Jo sentia sos dolors
com si tingués sos sentits,
—49→
i erem encara petits
que ja era gran nostre amor.
Ell amb mon plaer gosava 615
com si mos sentits tingués,
i son cor, de noi només,
com un cor d'home estimava.
No podíem esplicar-nos,
pels pocs anys, el que sentíem, 620
ens volíem... i volíem,
estimarns... per a estimar-nos;
fins que'n Mateu, una nit
del cel serè i brillant lluna,
sens dir-nos paraula alguna 625
i palpitant-li'l seu pit,
dintre d'on el trist cor seu
d'amargura apurà el calze,
ens portà dessota un salze
on encara hi ha una creu. 630
Ens féu agenollâ als dos,
mentre ell s'agenollava,
i la lluna penetrava,
entre'l follatge frondós.
En Melciô em mirava a mí... 635
com jo a n'ell tota aturdida,
quan, en Mateu, de seguida:
-Fills meus,-diu-veniu aquí.
Al morir aquesta santa
em demanà que ditxosos, 640
en sent grans fossiu esposos;
concediu-li ditxa tanta;
vostre amor jureu-li amb mí.-
I, sens saber perquè ho feien,
els nostres llavis... , deien, 645
i els nostres cors deien: .
Això, de xics, ens feu grans;
això'ns tregué el vel del cor,
i es vegé que'l nostre amor
ja no era amor de germans. 650
I ara que ja un home ell és...
MIQU.
(Qui tal escarni soporta?)
ROSE.
Ara, Miquel, primer morta
que ser jo de ningú més!
MIQU.
—50→
Joies, riqueses et dóna, 655
a més d'amor, mon amor.
ROSE.
Ni que vós m'omplíssiu d'or
l Catedral de Girona!
MIQU.
Lluïràs en festes i balls;
desitjar tan sols et toca. 660
ROSE.
Ma constància es una roca
que s'hi espunten tots els malls.
MIQU.
La teva calma recobra,
i creu, puix saps que jo ho sé,
que és pobre en Mateu, Rosê, 665
i que'n Melcior també és pobre.
Si no les tingués d'abans
ni sols joies et daria.
ROSE.
Mes llàgrimes d'alegria
foren mos millors diamants. 670
MIQU.
Pensa bé'l què és la promesa ;
que, casada tindràs fills,
i amb disgustos i els perills
que sol portar la pobresa,
hores vindran que'l dolor 675
farà eternes.
ROSE.
No pot éssê!
Les hores passen de pressa,
geloses de nostre amor.
I acabem, que ja pels dos
poc allargar convindria; 680
si en Melciô això mai sabia,
ai de mí... d'ell... i de vós!
Si no insistiu, callaré;
mes si res torneu a dir-me,
jo no dec ja contenir-me, 685
i a n'el Melciô ho contaré.
Ell té drets sobre'l meu cor
que glateix per sa ternura,
i tan sols per sa ventura
mataria aquest amor. 690
MIQU.
Fins això per ell?
ROSE.
Oh! Sí!
Res més mon amor desitja.
Si en un'altra ell veu més ditxa,
jo diré:-Cor, mor aquí.
—51→
Per ell i per en Mateu: 695
l'amor, la ditxa, la vida.
Així pogués de seguida
probar-los-ho l'amor meu.
MIQU.
Jo sé bé'l què és gratitut,
i que ho sé no tinc de dir-te, 700
mes ells, quan van protegir-te
no van tenir tal virtut.
Tu has pagat ja, treballant,
l'haver-te aquí recullit.
ROSE.
(Cor que veu tant el petit, 705
com pot comprendre el que és gran?)
MIQU.
Acceptes, doncs, mon amor?
ROSE.
Vos ho demano, Miquel,
per la mare que és al cel:
deixeu-me estar, per favor! 710
MIQU.
Trosseges així amb tes arts
mon cor i la ditxa mia!
Si mon cor és teu, ma aimia...
si és tot teu, per què'n fas parts?
ROSE.
Aparteu-vos; em feu pô! 715

 (Fugint d'ell.) 

MIQU.
Diga'm que ja no ets ingrata.
ROSE.
Aparteu!
MIQU.
L'amor em mata!
Vols ser ma esposa?
ROSE.
No! No!
MIQU.
Doncs, bé...
ROSE.

 (Espantada.) 

Oh, pobre de mi!
MIQU.
En va fuges.
ROSE.
Doncs, deixeu-me!
720
 

(Agafa una planxa del fugó i la posa davant la la cara de MIQUEL, qui retrocedeix, al temps que apareix MATEU amb una galleda, i BERNAT qui s'adelanta fins a posar-se al costat de MIQUEL, sens que aquest se n'adoni.)

 
ROSE.
Enrera!
MATE.
Ah!

 (Asombrat, foro.) 

MIQU.
Oh!
 

(Al veure a MATEU, vol fugir per l'altre costat i es troba amb BERNAT que l'amenaça amb el càvec.)

 
BERN.
Alto quí!
—52→
 

(Després d'una PAUsa. ROSER baixa la planxa i cau abatuda, a una cadira.)

 
Sembla que us hi atrapem.
Així adobeu el paraigua?
MATE.
Bernat.
BERN.
Hola ! Portes aigua?
Arruixa'l i el planxarem. 725
 

(En MIQUEL resta confós i amb el cap cot.)

 
MATE.
Bernat, vés-te'n
BERN.
Ca haig de fê!
MATE.
Vés-te'n, dic!
BERN.
(Grandíssim jueu!)
MATE.
Tu també, Roser.
ROSE.
(Déu meu!
Que mai es pugui estar bé.)

 (Se'n va.) 

MATE.
Bernat: a dins del calaix 730

 (Donant-li una clau.) 

primer de la calaixera
de dalt, hi ha una cartera;
treu-la i baixa-la aquí baix.
 

(BERNAT, en lloc d'escoltar, s'ha estat sempre mirant amb ràbia a MIQUEL.)

 
BERN.
El gran tuno! Perquè és ric...
MATE.
La cartera; que t'espero. 735
BERN.
Grandíssim pillo, embustero!
 

(No poguent-se contenir, va a tirar-se damunt de MIQUEL, quan MATEU, amb un crit imponent, el detura.)

 
MATE.
Bernat; la cartera, dic.
 

(BERNAT enterament dominat, pren la clau que novament li presenta MATEU, i se'n va mirant a MIQUEL.)

 


ESCENA IX

 

MATEU i MIQUEL.

 
MATE.
Es dir que fins l'amistat
en el món també és mentida!
Què és vritat, doncs, en la vida, 740
si el que és més sant no és vritat?
Cert com hi ha un cel vos ho dic;
tot el que passa lamento,
—53→
mes, Miquel, el que més sento
és perdre així un altre amic. 745
Vós mateix podeu parar-vos
en si el que haveu fet és mengua,
quan vostre mateix llengua
no vol sortî a defensar-vos.
Per delicte tant odiós 750
ni una paraula vos dóna,
que fins en vostra persona
tot és més digne que vós.

 (Pausa.) 

Jo era ric, quan, fa quatre anys,
vau venir a estar aquí; 755
Miquel, qui havia de dî
que'm déssiu tals desenganys?
Vos vaig posar prompte amor,
lligat d'amic amb els llaços,
que aquí jo li obro els meus braços 760
també li obro tot el cor.
Males cullites, la guerra,
els pagos crescuts de sobra
i trastorns, m'han fet tan pobre
com l'últim d'aquesta terra. 765
Vós sou ric, que és un excés,
i'm vau dir:-Per a ajudar-vos,
tants diners penso deixar-vos,
i me'ls tornareu després.-
Vaig acceptar, i això empeny 770
ma honra a sa sepultura,
Miquel, ma honra és més pura
que'ls flocs de neu del Montseny.
Sols compraveu aquesta honra,
quan me'ls vau donâ aquell dia, 775
pensant que així callaria
quan sapigués la deshonra...

 (Amb despreci.) 



ESCENA X

 

Els mateixos i BERNAT, que baixa fins al proceni amb una cartera que MATEU li pren i dóna a MIQUEL.

 
MATE.
Teniu; preneu aquest or,

 (Amb llàstima.) 

—54→
que a fê, Miquel, sou ben pobre;
tot el que amb diner vos sobra, 780
veig que vos falta de cor.
Ni mereixeu l'odi meu;
aneu; res més tinc que dir-vos.

 (MIQUEL vol parlar i MATEU el deté.) 

No, Miquel, no vull sentir-vos;
aneu-se'n ja en nom de Déu. 785
 

(MIQUEL se'n va confós; MATEU el va seguint amb la vista i així que ha desaparegut, dóna expansió a son sentiment)

 


ESCENA XI

 

MATEU, BERNAT i ROSER.

 
BERN.
Arri allà, a fer ballar mones!
ROSE.
Mateu!

 (Entrant i consolant-lo.) 

BERN.
Ja veus això el què és.
MATE.
Jo que és el que miro més,
l'honradès de les persones!
ROSE.
Olvideu-ho
MATE.
Ai, no, Rosê!
790
Es que ja li duia afecte.
BERN.
Aquest és el teu defecte,
creure a tots homes de bé.
MATE.
Sí; són cops que mai s'esborren.
BERN.
Doncs a mi'm posen d'humor. 795
MATE.
Jo li havia obert el cor.
Quins homes, quins homes corren!
Fer-se amics, i quan ja ho són,
vendre'ns amb tan mala manya
BERN.
Així és com van guanyâ Espanya 800
les tropes de Napoleon.
Mateu per l'amor de Déu!
Que'm voleu fer plorâ a mi?
MATE.
Tens raó; és cert; vina aquí;
ja he sentit l'efecte teu. 805
ROSE.
I cregueu, Mateu, que és cert.
BERN.
Que ditxós serà en Melciô!
MATE.
No li digueu res d'això;
si ho sap, el mata i es perd.


ESCENA XII

  —55→  
 

Els mateixos i MELCIOR.

 
MELC.
Pare!
MATE.
Què?
BERN.
Té; ja és aquí.
810
ROSE.
Melciô.
MELC.
No sé'l que ha passat
que ve ara en Pau tot de pressa
dient que amb vós ha de parlar.
MATE.
Si que és estrany.
ROSE.
Doncs què passa?
BERN.
Tu no li has pas preguntat? 815
MELC.
Jo quan l'he vist que corría,
el volia fer parar,
però ell, ca, de cap manera:
-Vina a casa i ho sabràs.-
I veníem, quan l'alcalde 820
me'l topa en el carrer gran,
l'atura, i ara s'enraonen
mentre jo us vinc a avisar.
MATE.
No sigui alguna desgràcia.
MATE.
(Què podrà ser?)
ROSE.
(Què serà?)
825


ESCENA XIII

 

Els mateixos i PAU.

 
PAU.
Ai, gràcies a Déu que arribo!

 (Cau fatigat a una cadira; els primers versos no pot quasi dir de cansat.) 

BERN.
Què?
ROSE.
Què és?
MELC.
Què hi ha?
MATE.
Digues, Pau.
PAU.
Deixeu-me reposâ un rato;
estic que ni puc bufar!
BERN.
Ja has pensat amb els bolets? 830
MATE.
On surts amb bolets?
ROSE.
Oh, i tal!
PAU.
—56→
Bolets, deies?
MATE.
Deixa-ho corre!
PAU.
Quasi de tot he portat:
castanyes, nates, bolets,
pinyes...
BERN.
Sí? A on ho has deixat?
835
MELC.
I el dû això té res que veure?
PAU.
Bah! De dur-ho em ve'l meu mal.
BERN.
Vaja, donques, on ho portes?
MATE.
Cuita, prompte!
ROSE.
Qué pesat!
PAU.
Les nates, aquí a les galtes; 840
els bolets, més endetràs;
les pinyes, aquí en els nassos;
i les castanyes, al cap
BERN.
Quan jo vos dic que és un ximple.
MELC.
I més aquell que'n fa cas. 845
PAU.
Bé; jo ho deia.
MELC.
Vés al diable.
 

(Tots se'n van.)

 
PAU.
Doncs, veureu que jo era a baix...
MATE.
Bé; que has de dî alguna cosa?
PAU.
Que no ho sentiu?
BERN.
Ah!
 

(Tots tornen.)

 
ROSE.
Veiam!
PAU.
Com vós m'heu manat fa estona, 850
he baixat a llaurâ al camp,
i, encara jo no tenia
els bous del tot apariats,
quan em sento aquí a l'espatlla
una gran manarra:-Qui hi ha?- 855
Em giro i veig un carlista.
Quin homenarro més alt!
Tot rabiós, cara ferrenya,
i uns bigotarros d'un pam.
Aquí el costat, l'espasarra; 860
un gecot pelut i gran,
fet de gos de Terranova,
espueles i boina al cap.
BERN.
I doncs què la durà als peus?
PAU.
Bé; jo ho deia!
MATE.
Bé; està clar.
865
Sempre l'haveu d'interrompre
ROSE.
—57→
Oh, i tal; cuita, esplica't, Pau!
PAU.
Jo, tot seguit que l'he vist,
m'he posat a tremolar,
i ell amb una gran veuarra, 870
que encara'm dura l'esglai,
diu:-Mira, busca a ton amo;
aquest paper li daràs,

 (Li dóna.) 

i si acàs no ho volgués creure,
pensant que és sols un engany, 875
que tu ho has vist podràs dir-li.
MATE.
I qui era!
ROSE.
Cuita!
MELC.
Endavant.
MATE.
(Déu meu, el que'l cor em diu
feu que no siga vritat.)
PAU.
Allavores, de seguida 880
fa un crit, i lligat de mans,
em presenten un cristino
que...

 (No podent dir-ho d'emoció.) 

MELC.
Què?
ROSE.
Cuita!
MATE.
Acaba aviat.
PAU.
Que era...
ROSE.
No veus que pateixen?
PAU.
En Rafel; el teu germà. 885
TOTS.
Ah!
MATE.
(No ment el cor d'un pare!
ROSE.
(Quan més penes s'han juntat?)
MELC.
(S'ha vist mai tanta desgràcia?)
BERN.
(Déu meu, quin trastorn més gran!)

 (BERNAT plora; pausa; PAU al mig.) 

PAU.
De seguida que m'ha vist, 890
m'ha dit:-No'm coneixes, Pau?-
Jo me li he tirat a sobre,
i, un cop amb ell abraçat,
els ha costat tant de treure'm,
que, per poder-ho lograr, 895
a cops de sabre i culata
m'han deixat que tot sô un blau
-Cobarts!-ha cridat, al veure'm,
en Rafel.-Deixeu-lo estar!-
Jo l'he mirat, i li queien 900
—58→
les llàgrimes cara avall.
A la fi, eixugant-se'ls ulls:
-Duu això al pare-m'ha dit-Pau,
i aquí espero la resposta.
MELC.
Germà meu!
MATE.
Fill desgraciat!
905
ROSE.
Encara no heu vist la carta,
Mateu; encara... Qui sap...
MATE.
Què ha de dur, sinó desgràcies!
ROSE.
Déu no desempara mai!
MATE.
Llegeix, Melcior.

 (Donant-li la carta.) 

ROSE.
Ai, Déu vulga
910
que un bon remei puga dar!
MELC.

 (Posant-se al mig i llegint; creixent l'emoció per graus.) 

"Pare meu: fent mon dever
i batint-me d'avençada
una partida emboscada
m'ha fet avui presoner. 915
L'enemic amb son mal cor,
m'ha dit que va a fusellar-me
sinó dono per salvar-me,
dos centes unces en or..."
MATE.
Déu meu! Déu meu!
ROSE.
Desgraciat!
920
MELC.
Cobarts! Cobarts!.. Assassinos!
Quan han fet això'ls cristinos?
ROSE.
Llegeix, si no has acabat.
MELC.
"Teniu de temps sols sis hores
si voleu salvar-me, pare..." 925
MATE.
Si vull, diu?
ROSE.
I ho dubte encara?
MATE.
Com ploro jo tu no'm plores!
MELC.
Sentireu, quan tocaran
les sis, una canonada;
si mitj'hora n'és passada, 930
la segona tiraran;
i si a la que faci deu
el diner sense perill
no tenen, el vostre fill
sols en el cel trobareu. 935
 

(Pausa; gran abatiment en tots.)

 
MATE.
—59→
Maria; tu que li ets mare
i ets en el cel, què hem de fer?
ROSE.
Salvar-lo.
MATE.
Mes com pot ser?
MELC.
I això pregunta el meu pare?
Vendre-us el camp.
MATE.
Ja és venut.
940
MELC.
Aquesta casa.
MATE.
Es venuda.
MELC.
Què dieu?

 (Sorpresa general.) 

MATE.
Ma hisenda és perduda!
Dir-vos-ho mai he volgut.
Ens ha arruïnat tanta guerra;
sorprès, no sabent què fer, 945
vaig vendre, i paguem lloguer
de casa i del tros de terra.
MELC.
I no'ns ho havíeu dit mai!
MATE.
Per no dar-vos pena, dient-ho.
ROSE.
(Tant que haurà patit ell fent-ho, 950
i no llençar un sol ai!)
MELC.
Allavores, no hi ha més:
a veure a n'els rics del poble;
tots ells tenen el cor noble
i tornarem amb dinês 955
MATE.
Ai; ja m'ha sentit ta mare,
i des del cel t'aconsella!
MELC.
Tu, Bernat; a ca l'Abella.
Vós a casa en Roure, pare.
Tu, Rosê, al senyor Rectô. 960
En Pau, a câ'l senyô Alcalde.

 (Tots indiquen gust amb fer-ho.) 

ROSE.
(Déu vulga no sia en balde.)
MATE.
Ja'l cor em dicta que no.
MELC.
Agenolleu-vos, pregueu;
si algú cobra-ho no confia, 965
treballant de nit i dia
digueu que li tornareu.
De câ'l senyô Alcalde, tu
porta aquí els mossos armats
perquè aquests diners juntats 970
algú d'ells pugui anâ a duu.
Valor, pare!
MATE.
—60→

 (Entusiasme.) 

De seguida!
MELC.
Vos guiarà la meva mare!

 (Se'n va.) 

MATE.
Què vols que no faci un pare
per salvar d'un fill la vida? 975


ESCENA XIV

 

PAU, BERNAT i ROSER.

 
 

(Pausa solemne. PAU ha quedat com alelat; BERNAT i ROSER pensant profondament.)

 
ROSE.
Espera't, sí; prompte torno,
i has d'anar a un puesto, Pau.
 

(ROSER se'n va per un costat, en el moment en què tornant en si de sa abstracció BERNAT, també s'acosta a PAU i li diu:)

 
BERN.
Pau, espera't una estona,
i el que jo't digui faràs.
 

(BERNAT se'n va per l'altre costat de ROSER, mentre aquesta ja torna a sortir amb les joies. S'ou lluny el crit d'adobar paraigües.)

 
ROSE.
Pau, que és usurê en Miquel 980
crec que fa temps que ja ho saps;
doncs porta-li aquestes joies
que en Melcior avui m'ha dat.
Demà sa estimada esposa
les havia de portar... 985
El cel no ho vol; que te'n donga
tot el que te'n puga dar.
Tot això de més tindrem
per a pagâ aquest rescat.
Pobre en Mateu... per misèria 990
no s'ho havia venut mai...
Record trist d'aquella santa
que entre'ls àngels deu estar!
Mes, venent-les, son fill salvo,
i, per un fill, tot es fa. 995
Mare d'ell i mare meva:
perdona'm, ja que això saps!

 (El plor l'ofega; entrega la capsa a PAU, se'n va, torna endarrera i diu:) 

Ah! Per última vegada,
deixa-me-les, Pau, besar!


ESCENA XV

  —61→  
 

PAU i BERNAT.

 
BERN.
Pau, que és usurê en Miquel 1000
crec que fa temps ja ho saps.
Porta-li aquesta creu meva

 (Li dóna.) 

que jo en el Bruc vaig guanyar.
No és mon Rei qui me l'ha dada;
del pit d'aquell comandant 1005
jo mateix en la batalla
valent la vaig arrencar,
donant-li en canvi una bala
que'l tombà a baix d'un barranc.
Tot això tindrem de més 1010
per a pagâ aquest rescat.
Record Sant d'aquella guerra
que al francès feu tremolar!...
M'he vist pobre... per misèria
no me l'he venuda mai. 1015
Mes, venent-la son fill salvo,
i, per un fill, tot es fa.
Perdona'm, Pàtria! La deixo:
mes per una causa gran.
 

(PAU va a sortir; BERNAT queda plorant, i quan el primer és a la porta, BERNAT diu:)

 
Pau! Per última vegada 1020
deixa-me-la al menys besar!

 (La besa. PAU se'n va.) 

Fue, Déu meu, que al menys la guardi,
i que mai l'aixafi un mall!

 (S'assenta.) 



ESCENA XVI

 

BERNAT, MELCIOR, MATEU i ROSER.

 
MELC.

 (Sense veure a BERNAT; amb dolor.) 

(-Impossible!-tots em diuen;
també estan quasi arruïnats; 1025
també pels trastorns passats
amb misèria quasi viuen.)
—62→
 

(S'asseu, BERNAT,cautelosament, pren el càvec i se'n va, quan entra MATEU.)

 
MATE.
(No pot ser; no hi ha esperança;
tants trastorns i tanta guerra
ha empobrit esta terra; 1030
ningú en té, i el temps avança!
 

(S'asseu a l'altre costat de MELCIOR sens veure's l'un de l'altre. Entra ROSER.)

 
ROSE.
(Ja la pietat és mentida!
Gasten per guerra un tresor,
i no's troba un grapat d'or
per a salvar una vida!) 1035

 (Pausa.) 

MATE.
(Si en Melcior més ditxós fos!...)
ROSE.
(Si en Mateu...)

 (S'alça cada u a son vers.) 

MELC.
(Si la Rosê...)

 (Al trobar-se es queden sorpresos.) 

MATE.
Filla!
MELC.
Pare!
ROSE.
Mateu!

 (Interrogant-se pel resultat.) 

MATE.
Rê!
I tu?

 (A ROSER.) 

ROSE.
I vós?
MATE.
I tu?

 (A MELCIOR.) 

MELC.
I vós?
MATE.
Ni una esperança, Déu meu! 1040
MELC.
Ni una esperança, cor!
ROSE.
Plora!

 (Toquen les sis.) 

TOTS.
Ah!
MELC.
Les sis!
ROSE.
Ah! L'hora!
MATE.
L'hora!
(Ai, el cor, quin fret de neu!)
Fill meu, fill meu del meu cor!
La joia més estimada! 1045

 (Canonada.) 

TOTS.
Ah!
 

(ROSER cau agenollada invocant al cel; MATEU, a una cadira, pres d'un plor que aconsola MELCIOR.)

 
ROSE.
(Oh, Déu meu! La canonada!
Ten pietat de son dolor!)


ESCENA XVII

 

Els mateixos i BERNAT, que entra rabatent el càvec.

 
  —63→  
BERN.
(El mateix de sempre! Rê!)
MELC.
Què's mort, Bernat; vina tu!
 

(Al veure que MATEU ha caigut a terra, BERNAT i ROSER hi corren, quan s'ou el cant de MIQUEL.)

 
MIQU.

 (Fora.) 

Paraigües i parassú!... 1050

 (Al sentir-ho ROSER, s'aixeca, i amb decisió heroica, diu:) 

ROSE.
Ah!
BERN.
Mateu!
ROSE.
(Jo'l salvaré!)


 
 
FI DE L'ACTE SEGON