Selecciona una palabra y presiona la tecla d para obtener su definición.


ArribaAbajoACTE SEGON

 

    —51→    

La mateixa decoració.

 

ESCENA PRIMERA

 

BENET, los escolanets.

 
 

(Apareixen arrenglarats ab las solfas á la má y dirigits per BENET, com per un mestre de capella.)

 
BEN.
Tornemhi un' altre vegada
y vejam com anirá.

  (Los escolanets cantan lo Pare nostre.)  

Bé, vaja, re, igual que sempre:
no podém sortirne may.
No hi fá res qu' estiga núvol;
fá sol, fá sol, fá sol, lá;
aquí es ahont vos perdéu sempre
quant vé 'l sol, qu' es quant es clar,
es quant vos perdéu vosaltres,
y, si heu d'aná acompanyats,
vos duré per las aurellas
fins que 'l trovéu alla 'hont cal.
Ara cantemho ab la solfa.
TOTS.
—52→
Sí, fá, sol, si la...
BEN.
¡Ay, ay, ay, ay, ay!
Jerusalem, Jerusalem,
quant mès aném... Mes pausat
y cuidado á equivocarse.
Sí, fá, sol, sí, la, re, fá.
Afiguréus que la Sila
festeja ab un que 's diu Pau.
Ella vol doná una volta,
y en Pau, que no hi vol anar.
-«Si fá sol, Sila, á mí re,
si fá sol, Sila, re 'm fá.

  (Los noys cantan aquestas notas.) 

Corrent; ara á n'als compassos,
que sabéu, del nostre pá.
 

(Los escolanets cantan: -Perdonaunos com nosaltres perdonam á nostres deutors.)

 


ESCENA II

 

Los mateixos, lo RECTOR.

 
BEN.
¡Uy, uy, uy! ¡Re, vaja, vaja!
No pot ser pitjor cantat,
ni cantant que us ne burlesseu.
RECT.
Y cantant be 'l nostre pá...
BEN.
¡Oh! bé; 'l nostre pá se 'l menjan.
RECT.
No entench com no heu de cantar:
«Perdonaunos nostras culpas
com nosaltres perdonam...»
BEN.
¿Sab qu' es? Que com qu' aixó es cosa
que quasi ningú la fá,
costa mòlt mès de cantarla.
RECT.
Sí, Benet, tú has dit vritat.

  (Los escolans l'hi han anat besant la má.)  

Dèu vos fassa bons.
BEN.
Y ara
atenciò y torna á cantar,
RECT.
No: val mès qu' anéu á casa,
hi donéu bè un bon repás,
després ho ensejéu ab l'orga,
y aixís al fí s'apendrá.
—53→
Vaja, anéu.
BEN.
¡Bó!

 (Malhumorat rebantent la solfa.)  

RECT.
Recordeuvos
que la festa 's vá acostant,
que heu de cantá 'l Pare-nostre
aquell día, y, si no 's sab,
ni queda lluhit l'organista
que l'ha escrit per diada tal,
ni quedéu lluhits vosaltres
com heu de lluhí 'ls escolans.

 (Acariciantlos, los acompanya al fondo y ells se'n van.)  

Sí, vaja, anéu; estudieulo
y Dèu vos guihi y 'ls sants.


ESCENA III

 

RECTOR, BENET.

 
BEN.
Si sa mercé me 'ls amoixa
en lloch de renyarlos bé,
sense dirmho, massa sé
perque la llissò vá coixa.
RECT.
May res dels noys logrará
qui estiri massa la corda;
jo sò un rector que 's recorda
de quant ha estat escolá.
Mes, anant á un' altra cosa,
ja qu' aquí 'ns veyém sols ara.
¿Sabs que fá la tèva mare?
BEN.
No ho sè: l'he vista plorosa.
RECT.
¿No mès plorosa?
BEN.
Aixó avuy;
mes ahir nit, ¡reyna pura!
¡Quin plorá y quina amargura!
RECT.
(Vejam si sè lo que vull.)
¿Y no t'ha dit may per qué?
BEN.
Massa qui he pe lreguntat;
mes... sí, sí, ni ha contestat,
ni ha volgut may dirme re.
RECT.
(¡Pobra María! ¡Ha cregut!)
BEN.
Mes jo que sè 'hont jeu la llebra,
—54→
sè perqne es aquesta febre
y aquest plorar.
RECT.
¿Ho has sabut?
BEN.
¡Prou!
RECT.
¿Per la festa?
BEN.
¡Un fonoll!
Per xó estaría mès flonja.
Es perque 's veu que la monja
se li ha tornat aiga poll.
RECT.
Y té rahó, pobre María,
en plorarho. També jo,
si fós per certa rahó,
més be al convent la voldría,
esposa de Déu. ¡Ditxosas
las qu' ho son sense dolor!
BEN.
Donchs no entench Nostre Senyor
com estima á las esposas.
RECT.
¡Benet! ¡Que dius disbarats!
BEN.
Miri: la Rita y la Clara
que 's van casar fá un any ara,
sòn dos casaments plegats.
La Rita ab Nostre Senyó
y la Clara ab lo barbé.
Vegi quina está més bé:
la Rita allí á la presó,
tancada dintre 'l convent,
ab aquella vestidura,
fent no més que confitura
y resant continuament;
mentres que, la del barbé
vingan bon rets de filoja.
y ballar com una boja,
y...
RECT.
¡Benet!
BEN.
Jo...
RECT.
¡Basta!
BEN.
Bé.
RECT.
Justament del sacrifici,
en aixó está la virtut;
en donar la juventut,
l'alegría y lo bullici.
Per xó sabs lo que 't tinch dit.
BEN.
Donchs callarém.
RECT.
Y ara digas.
Escòltam bé y ves qu' estigas
—55→
per lo que 't dich. ¿Qu' has sentit?
BEN.
¿Qu' he sentit?
RECT.
Si; avuy al hort.
¿Qu' has sentit?
BEN.
¡Oh! Olor de rosas...
un grill... cigalas... mil cosas.
RECT.
¿Res mes?
BEN.
Res més.
RECT.
¿Donchs ets sort?
BEN.
Si acás m'ha de convenir.
RECT.
¿Y et convé sentir l'olor
y no á n'al senyor Doctor
quant comensa á aná y venir?
BEN.
¿Qui li ha dit?
RECT.
¡Oh! ¡Qui m'ho ha dit!
Un aucell.
BEN.
Donchs, la vritat:
jo ho volía dú amagat
per si 'n treya més profiit.
Quant sa mercé va privar
l'aná al convent á la mare,
lo Doctor se quedá encara,
aquí hont jo soch á observar.
Don Joan, sens véurerl', llegía
aquí assentat, y ell buscava,
en un paper que mirava,
tal com si en la fesomía
de don Joan hi hagués d'haver
senyas que 'l paper li deya
y tot plegat se sonreya
tornant á mirá 'l paper.
De cop lo rebrega y diu:
-No: á n'aquí 'l senyor Rector
pot salvar á n'al traidor,
y no tè de eixirne viu.
Y sent que ni solament
don Joan s'hagués adonat
de qu' ell l'havía observat,
se'n baixa al hort al moment.
Jo 'l segueixo... un cop allí
s'assenta y crida: -¡Valor!
O bè sa vida ò l'honor.-
Y, assentat, s'espera així.
Y res no n'hi havía dit,
per si jo, observant, podía
—56→
saber en qué pararía
lo que fins ara ha succehit.
RECT.
Mòlt ben fet, vés observant,
pensa que no 't perts per massa,
y, per dirme lo que passa.
vina aquí d' en tant en tant.
BEN.
¡Ah!
RECT.
¿Qué?
BEN.
¡Oy que no hi pensava!
La Serafina m'ha dit,
si li vol fer tot seguit
lo vers que li demanava.
RECT.
«A són nom venç ab eccés,
«quant ab aixó 'm desatina,
«puig ell diu que Será-fina,
«y la taimada ja ho es.»
BEN.
¿Vol dir?
RECT.
Tem que torni viu
són marit, y, tant l'apura,
que del mort no está segura
si un epitafi no ho diu.
Bé es germana y ben germana
de la qu' havent demanat,
volleta de sanitat,
com ara ella aixó 'm demana,
li vaig escriurer: -«Parteix
«'vuy dijous, Tecla Verdera,
«que, per ser tant batxillera,
«fins la peste l'aborreix.»
BEN.
Sí; igual qu' á la Catarina.
RECT.
¿La dels dos promesos?
BEN.
Sí.
RECT.
Se diu Real y li vaig dí...
BEN.
De la manera més fina.
RECT.
«Móltas queixas tinch de vos
«Catarina, y sabme mal,
«que 'sent la filla d'un Real,
«vulgáu ser pessa de dos.»
BEN.
Donchs diré á la Serafina...
RECT.
Que com que 'l Será l'abona
Será-fina y será bona,
y será tot quant s'atina,
si mès no 'm torna á amohinar;
que tinch la lira espatllada,
la vena esfilagarsada,
—57→
y que mès no puch rimar.
BEN.
¿Y si 'l motíu me fá dí?
RECT.
Que com las cosas del món,
verdas y maduras són,
jo soch madú, vetho aquí,
 

(BENET li besa la má y se'n vá.)

 


ESCENA IV

 

Lo RECTOR.

 
¡Versos! Per xó está d'humor
lo rector de Vallfogona.
¡Prou me darán bona estona,
la María y lo Doctor!
¡Que s'hi fará! No era prou
lo trastorn que jo sufría,
qu' afegirshi ara devía,
aquest del metje, de nou,
y just la mort del séu fill
he dit á la majordona,
quant dech al cap d'una estona,
salvá á don Joan d'un perill!
Mes, si 'm vá dir lo Doctor
que no 'm vol dir son secret
fins que justicia hagi fet
ab qui li ha robat l'honor,
y ara qu' á don Joan ha vist
vol matarlo, ¿no es ben clar
qu' es don Joan qui 'l vá posar
en l'estat en que 'l veig trist?
¡Y el Doctor diu que també
fóu per enveja! ¡Y, si fós,
don Joan es tambe envejós!...
¡Oh! ¡No pot sé, no pot sé!
Si 'l tinch per un dels pochs bons
que no sé 'm probi altra cosa;
que no esfulli un' altra rosa
del méu ramell de il-lusións!


ESCENA V

  —58→  
 

Lo RECTOR, D. JOAN.

 
JOAN.
¡Mossen Vicens!

 (Desde dins.)  

RECT.
(¡Ah! ¿Ell aquí?
Provém de tota manera
d'indagar, mentres espera
lo Doctor en lo jardí.)
JOAN.
Doneume la enhorabona,
mossen Vicens.
RECT.
De tot cor.
JOAN.
Crech qu' hauré la rosa d'or
y ho he sabut fá una estona
RECT.
¿La rosa que 's vá oferir
á qui milló hagi pogut
cantá al infant qu' ha nascut?
JOAN.
Aixís m'ho acaban de dir,
lletras de la Cort.
RECT.
Tambè
vaig jo fer una poesía,
per tal certámen, y un día...
mes d'espay ho esplicaré.
JOAN.
Jo un' oda hi vaig presentar,
y, deixantla encarregada
al quí lleal l'ha vigilada,
així 'm vé á notificar

 (Mostran la carta.) 

qu' estava en lloch preferent
contra un bon competidor:
mes que jo la rosa d'or
guanyaré probablement.
RECT.
¿Y creyéu haber lograt
aixís sens dupte la ditxa?
JOAN.
Qui trova tot quant desitja
bé es clar que tot ho ha trovat.
Si aixó es cert, dormo segur
sóta 'l llaurer que m'ombreja.
RECT.
No; perque vindrá la enveja
á tacarvos cel tan pur.
JOAN.
¿La enveja?
RECT.
Jo ho he probat
y hem costará vida y honra:
—59→
tot ho abat, mata y deshonra
ab son alé condemnat.
Així es lo cert: -Brilla un día
una donsella en lo poble
y, per guapa, rica y noble,
lo donsell que vol se tría.
Un' altra á aquí aixó agravía,
contra sa honra fa procés.
¿Creyéu, per ventura, qu' es
que virtuosa aixís ho veja?
Enveja, don Joan, enveja
no més qu' enveja y res més.
-Vens un héroe en la batalla,
de valor dant provas reals,
y los altres generals
diuhen que 'l valor li falla.
Lo rebaixa 'l qui més calla;
lo deshonra 'l qui diu més.
¿Y creyéu tal volta qu' es,
perque aixís un altre ho veja?
Enveja, don Joan, enveja;
no més que enveja y res més.
-Del Rey lo ministre guía
la nau del Estat ab gloria,
y surt la enveja sa historia
á tacá ab alevosía.
Tothom millor la duría,
tothom, vist ell, ne sab més.
¿Y creyéu tal volta qu' es,
perque aixís lo món ho veja?
Enveja, don Joan, enveja;
no més qu' enveja y res més.
-Vós vos heu lograt alsar
sobre mólts, quant vencedor
heu guanyat la rosa d'or.
¡Ay, com ho havéu de pagar!
Desd' avuy podéu contar
que seréu quant villá s'es,
y ho seréu tant y tant més,
quant més alabat se us veja.
Enveja, don Joan, enveja;
no més que enveja y res més.
-Enveja del quí atresora
contra 'l qui atresora tant;
enveja en tots, envejant
—60→
á n'al qu' avansa y millora.
Enveja exterminadora
de mitj món contra mitj món,
y si, envejat Calderón,
deya que La vida es sueño,
jo, ab la enveja, á dir m'empenyo
que, 'ts mals d'ella, envejas són.
JOAN.
(¿Suspitaría tal volta,
y es qu' ho haurá dit per mí?)
RECT.
¿No es cert, don Jqan, qu' es així?
¿No tinch rahó?
JOAN.
Teniune, y mólta.
Mes així com, sens duptar,
hi ha en lo món mólts envejosos,
també hi ha cors generosos,
que ni saben envejar.
¿No es vritat?
RECT.
Sí; es vritat.
JOAN.
Donchs si es vritat y creyéu,
qu' esceptuarsen algú deu,
jo vull ser un esceptuat.
Amant jo de la poesía,
estimo als poetas de cor,
y, encara que 'l vencedor
ser en tot desitjaría,
lluny de voler per res mal
al quí, ab més acert que jo
canti, y més inspiració,
admiro 'l dó celestial
que Deu l'hi ha dat com favor,
y, lo llaurer que l'ombreja,
en lloch d'odi, fel y enveja,
li fá un lloch en lo méu cor.
RECT.

 (Conmogut abrassantlo.)  

¡Oh, don Joan!
JOAN.
¡Doctor García!
RECT.
¡Oh! sí: havéu dit la vritat.
May ab tal serenitat
si no fós cert se diría.
JOAN.
¿Y haveu vos duptat que jo?...
RECT.
Sí, no mentim; perdoneume.
Mes ja no ho crech. Escolteume,
y compendréu la intenció.
JOAN.
Me teníu en ansietat.
RECT.
Hi ha qui ha cregut veure en vos,
—61→
á un miserable envejós,
que 'l féu y el fá desditxat.
JOAN.
¿Lo nom?

 (Ansiós.)  

RECT.
No vos lo puch dir:
mes, com qu' ell vindrá á parlarvos,
prometeume no exaltarvos,
fins que vos puga sentir,
y, sentintvos, vegi qu' es,
parlantme com m'heu parlat,
qu' ha pres per altre, obcecat,
al amich que jo vull més.
JOAN.
¿Y no 'm faréu la mercé,
de dir quí es?
RECT.
M'ha fet jurar
que no 'l dech anomenar,
ni comprometrel' per ré.
¿Estéu confós?
JOAN.
Preocupat.
¿Com pot ser qu' á Vallfogona,
puga haverhi una persona,
que vulga?...
RECT.
¿Casualitat.
JOAN.
(Si sigués... ¡Malehida sort!)
Surtím prompte d'inquietut.
Feulo pujar.
RECT.
No ha volgut,
y diu qu' us espera al hort.
JOAN.
Donchs vaig á escriure un instant,
per sé á temps á la estafeta...
RECT.
Y acabéu lo que us inquieta,
baixanthi prompte y parlant.
Es lo millor que 's pot fer.
JOAN.
Donchs á escriure, y tot seguit
al jardí, com vos he dit.

 (Encaixant.) 

RECT.
Com uos volguéu.
JOAN.
(¡Quí pot ser!)

 (Se'n vá.)  

RECT.
¡Bah! Sempre seré 'l mateix:
á voltas massa confiat,
y, altras voltas, massa aviat
sento aquí 'l recel que neix.


ESCENA VI

  —62→  
 

Lo RECTOR, EUDALT.

 
EUD.
Senyor Rector...
RECT.
¡Hola! ¿Ets tú?
¿No es vritat que t'han xiulat
las aurellas?
EUD.
Sí. Es vritat.
RECT.
Es que deya mal de tú.
EUD.
¿Mal de mí?
RECT.
¡Y es clá, home, es clar!
EUD.
No sé per qué.
RECT.
¿Cóm pot esse
que no 's vagi més depressa,
quant se parla de casar?
EUD.
¡Si he vingut, y just s'estava
parlant ab un cavaller!
RECT.
¡Ah! Es vritat. ¿Don Joan pot ser?
EUD.
Per xó es que...
RECT.
Bé; no hi pensava.
¿Y donchs, qué tal, qué t'ha dit?
EUD.
Lo que jo ja presumía.
Hi he anat, y li he dit: -Tía,
ja veyéu bé 'l méu neguit.
Vaig per 'quí ab la cara motxa,
sempre tinch la mósca al nas,
y estich que no sóch capás
ni d'esgraná una panotxa.
Jo no sé si estich en mí,
jo ab tothom parlo enfadantme,
jo no dormo ni posantme
cascalls á sóta 'l coixí,
y tot es perque ha niuat
un amor en mas entranyas,
com l'aucell de las montanyas
al cor d'un roure esberlat.
RECT.
¿Y qu' ha dit la pobra dona?
EUD.
De primer se 'n ha aturdit.
-¡Je, je! ¿Enamorat? -Ha dit.-
¡Si que l'havém feta bona!
RECT.
Com que sempre está d'humor...
EUD.
—63→
Jo m'hi encés com una brasa.
-¿Qué vá que no sabs la casa?
-Es á ca 'l senyor Rector.-
Y aixís qu' ella ha sapigut
que la sogra es la María.
y que sa mercé ho volia,
y que l'Angela ha sigut
la qu' he triat pera casarme,
m'ha dat un abrás tan fort,
que, si no escapo, per sort,
crech qu' arrívava á escanyarme.
RECT.
No 'n parlém mès, s' acabat,
y, llest, sols falta una cosa,
que crech que 't será agradosa.
EUD.
Digui.
RECT.
Que 't cásis aviat.
EUD.
Ara.

 (Anantsen.)  

RECT.
¡No! ¡Tant com aixó!...
EUD.
Es que, si ho vol de seguida
per mí, á bodas se 'm convida.
RECT.
Tú sabs que jo no estich bo,
y sabs quin es lo méu mal,
perque t'ho he dit en confiansa:
es mal que no hi ha esperansa:
ho ha dit lo metje, es mortal.
Y voldría, si ma mort
de repent lo cel decreta,
saber cert que l'Angeleta,
té assegurada sa sort.
Ab aixó, entesos així,
parlaré ara á la María;
mes, ans d' ferho, voldría
sabé una cosa per mí.
EUD.
Sa merce dirá lo qu' es.
RECT.
Tú hi vás á sé enmaridat,
y jo may he reparat,
qu' ella per res t'estimés.
EUD.
¡Ah! ¡Sí! ¡Qu' havíam d'anarli
á esplicar á sa mercé!
RECT.
Ja ho sé; no m'heu de dir re;
mes jo podía notarli.
¿Cóm, si 't creu ab tanta fé
la séva mitja taronja,
pensava tant en ser monja?
EUD.
Per complaure á sa mercé.
RECT.
—64→
Donchs, per xó que feya aixó
per la méva bona cara,
tinch por que, si 's casa ara,
també no 's casi per xó.
EUD.
¿Mes com aixó pot duptarse.
si sab lo que li he contat?
RECT.
Sé ab alló que t'ha estimat;
mes no si prou per casarse,
y fóra per mí un dolor
quedá ab tal remordiment,
perque 'l primer fonament
d'un matrimoni es l'amor.
EUD.
¿Donchs qué vol?
RECT.
Res més qu' aixó.
Ella vé; aixís que 's presenti
parlahi no més que jo ho senti,
y 't diré si es prou ó no.
EUD.
¡Mes devant de sa mercé!
RECT.
Jo m'estaré allí escoltant.
Si es prou, casats al instant,
y, sí no es prou, no hem dit re.
Que, encara qu' ets héreu rich,
y tú amparas la familia,
no ho vull pas, si no 's concilia
aixó, ab l'amor que jo 't dich.
 

(Se'n vá per una porta lateral, deixant parat á EUDALT.)

 


ESCENA VII

 

EUDALT, ANGELA.

 
EUD.
Endavant. ¡Veus aquí un cas
ben compromés! Pot vení
trista del que passa aquí,
ó de qualsevol fracás,
y, si sa mercé no sent
qu' está ben ennamorada,
ja tením altra vegada,
desfet lo méu casament.
¿Angela?

 (Veyentla entrar trista.)  

ANG.
Déixam estar.
EUD.
(¡Qué us he dit! ¡Si m'ho temía!)
ANG.
—65→
Estich queja no tindría,
sino ganas de plorar.
EUD.
¿Y per qué?
ANG.
Perque la mare,
veyent que no entro al convent,
s'está allí ab un sentiment,
que... ja ho veurás... entrahi ara.
EUD.
¡Y bé!... Ja li passará.
¿Per xó estás trista?
ANG.
¿Y com no,
si al fí 'n tinch la culpa jo?
EUD.
¿Mes y la gent que dirá?
Veurán lo mólt que 't conmou,
y, com la causa s'ignora,
dirán: -¡Bah! La nuvia plora,
perque ell no li agrada prou.
ANG.
¡Donchs que 't dirè! M'ha entristit.
y ¿qué hi farè?
EUD.
Doncas ara
que fás aixó per la mare,
responme.
ANG.
¿Qué?
EUD.
Tot seguit.
Afigúrat que de véuret
tant trista 'l senyor Rector,
creguès que no 'm dús amor,
y, parlant, no volguès creurert',
y, per saber la vritat
del tèu carinyo quina es,
en aquest moment s'estès
escoltantnos amagat.
ANG.
¿Qu' hi es?
EUD.
Jo dich que si hi fòs.
ANG.
¡Oh! Si hi fòs...
EUD.
Sí... ¿Qué diria?
Escoltant, nos sentiria
qu' estém com ensas tots dos,
y, veyent que re 'ns conmòu
y qu' encara 'ns incomoda,
diria: -¡Bah! Fora boda
perque no s'estiman prou.
ANG.
¡Y s'erraria ben bè!
EUD.
Bè; mes lo cas es que tú
sabs qu' es á dins de segú,
y ell proba aixó. ¿Qu' has de fè?
—66→

 (Recel en ella.)  

Si hi fòs no; mes tú suposa
que hi fòs... no senthi.
ANG.
¡Ah! Aixís sí.
EUD.
¿Que 'm dirias?
ANG.
¿Y tú á mí?
EUD.
Jo... ¡clavell... y estrella... y rosa!!
Y, perque 'l senyor Rector
no duptès si t'estimava,
li diria que 't guardava,
com una perla, á n'al cor.
Y, si encara no ho creguès,
li dirè que, una vegada
que t'estavas tú assentada...
ANG.
¡Ay no per Dèu!
EUD.
Jo...
ANG.
Res mès.
EUD.
Tú estavas distreta...
ANG.

  (Amenessantlo amorosa.)  

¡Ah!
EUD.
Jo, si no ho creu, li diria...
ANG.
No, no; ho creuria, ho creuria.
EUD.
Aixó sí ¡ey! vá sè á la má.
ANG.
Vás tenir poca conciencia;
desprès váreix confessarme,
y aquell patò vá costarme
vint credos de penitencia.
EUD.
Bè; ¿mes qué díus si ell creguès
que no 'ns estimavam prou?
ANG.
Que, com si 't vegès de nou,
cada cop t'estimo mès.
Que si 'm tencava al convent,
era per ell y la mare;
mes qu' ho sufria, y, desd' ara,
no ananthi, tinch mòlt content.
Que 'l soroll de mès encant
y que 'm dòna mès contento,
es lo dels passos que sento,
de quant tú 't vas acostant.
Que quant al devant no 't tè
lo mèu pensament, que 't vol,
salta, com un esquirol,
d'allá hont soch allá hont pots sè.
Que quant tú me váres fer
lo patò, sens avisarme,
jo váreig volè enfadarme,
—67→
y, volent, no vaig poder.
¡Que, sens tú, res me conmou;
que t'anyoro, que 't somio,
que t'espero, que confio
en que ja de tot tinch prou,
y, si encara no 'm creguès,
al devant téu li diria!...

  (Entussiasmada com dihent: -Fesme un altra patò.)  



ESCENA VIII

 

Los mateixos, RECTOR.

 
RECT.
No, no; ja basta: 't creuria.
EUD.
Sí; 'm sembla que no cal més.
RECT.
Vés á dí á la téva mare
que vinga, y tot s' acabat.
 

(ANGELA se'n vá y al passar per devant de EUDALT li díu amenessantlo:)

 
ANG.
¡Veurás l'haverme enganyat!
RECT.
¡Y encara hi pensas!
ANG.
Encare.
Y me 'n venjaré.
EUD.
Comensa.
RECT.
¡Venjarte díus!
ANG.
Enganyantlo.
RECT.
Enganyá... ¿Y cóm?

 (Angeleta porta al senyor RECTOR apart y li diu:)  

(Estimantlo
mólt més de lo qu' ell se pensa.)

 (Se'n vá.) 

 

(Lo RECTOR queda aturdit del aixiribiment d'ANGELA.)

 
EUD.
¡Je, je! ¿Eh, qu' es aixerida?
RECT.
¡Y tal aixiribiment!
¡Vés si arriba á entrá al convent!
EUD.
La María.

 (Com sentintla.)  

RECT.
De seguida.

 (EUDALT se'n vá.)  



ESCENA IX

  —68→  
 

Lo RECTOR, MARIA.

 
RECT.
L'enterro, aprop del bateig:
prop del estíu, la tardor,
l'aresta 'prop de la flor;
sempre es aixó lo que veig.
Aquest es lo món: lo dol
al costat de la alegría;
aprop dels noys, la María
morintse de desconsol,
MAR.
Senyor Rector...

 (Entrant.)  

RECT.
Déu vos guart.
¿No estéu més aconsolada?
MAR.
¡Ay! Estich desesperada:
no puch, no ho puch soportar.
RECT.
¿No ho heu dit pas á la noya
ni á 'n Benet?
MAR.
No senyor;
mes, ¿com aixugá 'l méu plor
si he perdut la millor joya?
A n'als noys los dich que ploro
no més per lo del convent;
mes... m'ofega 'l sentiment
y... ¡no puch, no puch!... ¡me moro!
RECT.
¿Si sabéu qu' aquí sufría,
com tots sufrím, en Rafel,
y sabéu qu' ara es al cel,
per qué plorarlo, María?
L'enveja aquí 'l vá matar
y ara gosa entre 'ls ditxosos.
En lo cel no hi ha envejosos;
creguéu... no l'heu de plorar.
MAR.
¡Si no es per ell que jo ploro!
Jo l'estimava y ja sé
qu' es al cel y está bé;
mes, ¡qué hi fá, sí jo l'anyoro!
¿Per qué Déu Nostre Senyor
la gloria á n'ell li hagi dat,
deixa d'haverme arrancat
á mí aquest tros del méu cor?
—69→
¡Per ell! ¡Si fós per ell sol,
qui mes ventura demana!
Per ell, 'sent bona cristiana,
si ja es al cel, ¿qué més vol?
¡Per mí es que 'l ploro! ¡per mí!
¡Per mí, que no puch passar
sense véurerl' y escoltar
sa veu que 'm ressona aquí!
¡Ah! no, no, may!... no ho creguéu.
Quant, mort són fill, com jo ara
no 's desconsola una mare,
dihentvos qu' es perque ella creu
que 'l té 'hont los justos se 'n van
ó que val més l'altra vida
qu' aquesta hont tot es mentida,
ó que ho pren per favor gran;
no es que, més esperansada,
s'aconsoli en sa amargura,
ni es que cregui ab fé més pura,
ni es qu' ho miri resignada,
ni es que sols la rel-ligió
logri fé 'l que no pot ara...
¡Es que no té amor de mare,
ó que no es mare com jo!
RECT.
Donchs ploréu y aném parlant.
MAR.
Digui.
RECT.
Quant jo vaig saber
tal desgracia, lo primer
vá sé, en vostra sort pensant,
de bona fé y tot bon cor
portar la noya al convent;
mes se 'm va dí en tal moment
que l'Eudalt li duya amor,
y ara, que vos puch trovar,
sino més aconsolada,
mólt menos desesperada
per podé en calma pensar,
vos dich que l'Eudalt y ella
s'estiman; volgueuho vos,
y així s'uneixen los dos
y féu ditxosa sa estrella.
MAR.
¿Creu sa mercé qu' es així
com s'ha de fer?
RECT.
No ho diría
sino sapigués, María,
—70→
qu' ho faría igual per mí,
MAR.
Doncas, si sa mercé ho creu,
Jo també: ja sab que jo
no tinch més resolució
que la que 'm mana sa veu.
RECT.
Donchs que 's casin y acabat.
MAR.
Que 's casin.


ESCENA X

 

Lo RECTOR, MARIA, EUDALT, ANGELA, BENET.

 
 

(Los dos primers per portas laterals, y BENET per la del fondo.)

 
EUD.
¡María!
ANG.
¡Mare!
MAR.
¡Fill méu!!

 (Desesperantla 'l recort.) 

RECT.
(¡No! Contenius ara.)
MAR.
¡Fills méus!
 

(En una transició y abrassantlos ab carinyós afecte al temps qu' entra BENET y diu. repicant una campaneta:)

 
BEN.
¡Ah! Aixís m'ha agradat.
EUD.
Bé; havéu cumplert món anhel.
MAR.
¿Y tú hi serás ben ditxosa?
BEN.
Mólt.
MAR.
¿Y en sentne ja ta esposa
la estimaras?
BEN.
Fins al cel.
RECT.
No t'ho preguntém á tú.
BEN.
Pero com que ja sé jo
qu' ells li respondrán aixó.
jo ho contesto, y tot es hú.
MAR.
¿Es cert, fills méus?
EUD. ANG.
Es vritat.
MAR.
Allavors siguéu esposos
y el cel vos donga, ditxosos,
la sort qu' á mí no m'ha dat.
BEN.
¡No hi falta sino en Rafel!
MAR.
¡Oh!
RECT.
Bé, res; si estéu entesos,
separats los dos promesos
y acabém ab tot recel.
ANG.
—71→
Aixó 'l que déyam tot tres.
MAR.
¿Qué?
ANG.
Que si al senyor Rector
y á vos no us torna l'humor,
ni 'm vull casar ni vull res.
RECT.
¡L'humor! ¿Qué no 'ns ha tornat?
¿Oy María?
MAR.
¡Y tal!
BEN.
Mes no
com abans era.
RECT.
¡Ah!... Aixó...
Caborias...
MAR.
Penas...
RECT.

  (Trovant recurs.) 

La edat.
Lo qu' he dit ja á n'en Benet:
que, com las cosas del món
verdas y maduras són,
tot lo motíu es aquet.
¿No heu vist la poma roqueta,
rodanxona y sencereta,
en un cap-brot bellugar?
Donchs, com las cosas del món
verdas y maduras són,
caigué quant vá madurar.
Aixís mateix que la poma,
jo, senceret, feya broma
y rimava sens parar;
mes, com las cosas del món
verdas y maduras són,
un día 'm vaig madurar.
Y ja alló de: -Té d'escriurer.
-¡Senyor Rector, fassins riure!
-¡Senyor Rectó, ha de trovar!
Com que las cosas del món...
verdas y maduras són,
madur, no 's pot alcansar.
No estranyéu donchs que no riga,
no estranyéu donchs que no escriga,
no estranyéu donchs mon callar;
puig cóm las cosas del món
verdas y maduras són,
—72→
si bé no tinch lo cor negre,
ni ha passat l'estar alegre
per xo... no haig pas de ballar.
ANG.
¿Qué hi dius?

 (A BENET.)  

BEN.
Bé.
ANG.

  (A EUDALT.) 

¿Y tú?
EUD.
Que 'ns casém.
BEN.
Si es per xo...
RECT.
¡Y per què seria!
¡Tristesa jo y la María!

 (Lluyta en los dos.)  

MAR.
¡Y tal! ¡Per què la tindrém!
RECT.
¡Tristesa! ¡Quín disbarat!
¡Lo rector de Vallfogona
podé estar trist ni un' estona
Bè... vaja res... s'ha acabat.
Tú, Eudalet, vès tot seguít
á fer que vinga ta tía
á demanarla, tú envía

  (Se'n van com indica.)  

á buscá 'ls noys, com t'he dit.

 (A BENET.)  

L'Angeleta á dintre vos
á fé 'l que 's sab, y, María

 (A MARÍA.)  

sobre tot, que l'alegría
d'un jorn, per ells tant ditxòs,
no 's veji avuy endolada
per l'amarch plor que llenséu:
si han de saberho, esperéu
á que ho sápiga casada.
MAR.
Li he promès y jo 'l dolor
disfressaré d'alegría.
RECT.
Déu vos ajudi, María.
MAR.
(¡Fill méu! ¡Fill méu del meu cor!

 (Se'n vá)  



ESCENA XI

 

Lo RECTOR, D. LLUIS

 
RECT.
Endavant: dins del mal fét
millor arreglo no hi havia.
Ja puch morí ab alegría.
LLUIS.
Mossen Vicens.
RECT.
—73→
¡Oh!
LLUIS.
Un secret.
RECT.
Justament la soletat
á que me 'l diguéu convida.
LLUIS.
¿Puch, donchs, parlar?
RECT.
Desseguida.
LLUIS.
Vos vaig á deixá assombrat.

 (S'assentan)  

RECT.
¿Tanta ha de ser ma sorpresa?
LLUIS.
Comensa ja si vos dich
que don Joan ni es món amich
ni ho será may... ab certesa.
RECT.
Si qu' á fé m'heu assombrat.
¿Qu' es donchs aquesta confiansa?
LLUIS.
Es lo curs d'una venjansa
que jo mateix m'he marcat.
Per més que vol cert valor,
ser franch així us asseguro:
sóu sacerdot y hem figuro
que parlo ab lo confessor.
RECT.
Podeu parlá, estém los dos
aquí sols, y, puch jurarvos
que sabré 'l secret guardarvos.
LLUIS.
Donchs... la vritat... só envejós.
RECT.
¿Y m'ho dihéu ab tal franquesa?
LLUIS.
¡Y com no! Si, per torment
de ma vida, es sentiment
qu' en lo méu cor ha fet presa!
¡Oh! ¡Si sabesseu lo qu es!
¡Véurer un món y una historia
que pera tants sers té gloria...
quant se vol per un no més!
¡Sentir la febre que exalta
quant s'alaba á un devant nostre,
y lo desconsol que 'ns postra
quant, per ell, l'elogi 'ns falta!
¡Lo só d'obsequis y festas
com d'infern aquí ressona;
lo llaurer qu' á un altre 's dóna
se 'ns clava al cor com arestas!
Y tant es cruel lo martiri
febrosench que 'ns neguiteja,
quant lo cor sent de la enveja
lo frenesí y lo deliri,
que los sers que, més ditxosos,
en lo cor no us arrelat,
—74→
més bé que rabia, pietat
debéu tení als envejosos.
RECT.
Més aviat qu' odi y rencor
me l'havéu sempre inspirada,
y més quant es contessada
com féu vos, obrintme 'l cor.
Sóu lo primer envejós
que, confessantho, coneixo.
LLUIS.
Es que sé, si ara sufreixo,
que venjat seré ditxós,
y com, sense declarar
la vritat, no hi ha esperansa
de que logri ma venjansa,
fins aixó us dech confessar.
RECT.
Anéu dihent.
LLUIS.
També sóu poeta,
y parlá us déu la memoria
de quant, afanyós de gloria,
ella us dava vida inquieta.
A Madrit don Joan vá anar
quant jo á dojo n'alcansava,
y diu qu' ell, que m'envejava,
vá dir: -Jo l'haig d'enfonsar.
Efectivament va ser:
plena de brillants conceptes,
y seguint los bons preceptes
d'estudis que degué fer,
al llegir una poesía
devant del rey, vá lograr
als méus versos superar,
per sa desditxa y la mía.
¡Oh! ¡Com me va aquí ferir!
¡Jo, aplaudit fins allavoras,
y halagat á totas horas
per quant á un home 's pot dir,
véurer de cop olvidada
ma musa y la gloria méva,
per mirá enaltir la séva,
llavors per tot alabada!...
No vaig poder. En lo cor
vaig sentir una frisansa,
y, per lograr ma venjansa,
vaig fermhi amich 'sent traidor.
RECT.
Baixesa vil en que para
la enveja, quant no 's refrena.
LLUIS.
—75→
Vaig tancar mon odi ab pena
y hem vá veure amich com ara,
y, creyent pura amistat
lo qu' era ab vilesa fèt,
no ha tingut ni tè secret
qu' ell no me l'hagi confiat.
Es lo que volia jo:
no podent ab res venjarme
d'altre modo, aprofitarme
de la primera ocasiò
y, al tení un d'aquest secrets
que perden á un home, anár
á publicarlo, y lograr
venjansa, ab un, de tants fèts.
Al fí vingué la ocasiò:
á Madrit váu aná un dia
y ell, per vos, sentí, García,
lo qu' abans vaig sentir jo.
RECT.
¡Qu' habéu dit! ¿Tambè don Joan?
LLUIS.
Sí; don Joan, com jo envejòs,
vá tení enveja de vos
al tenir triunfo tant gran,
y es, quant sa amistat vos dòna
halagantvos dels primers,
serp oculta entre 'ls llaurers
qu' han teixit vostra corona,
perque, dins l'inícua trama
per enfonsarvos urdida,
potser tant com vostra vida
vol destruir la vostra fama.
Atenent á tal objecte,
sabéu qu' us va demana,
pera ferlos estampar,
vostres versos.
RECT.
En efecte.
LLUIS.
Donchs es per lo pensament
de fè estampar los que us pugan
rebaixar, perque aixis dugan
deshonra á vostre talent.
RECT.
Sort es, que sense saberho,
me 'n hagués previngut jo,
puig, al accedí en aixó,
vaig dir ja 'l modo de ferho.
LLUIS.
Tal era, donchs, són intent.
RECT.
Mes, si aixó á mí sè 'm innova
—76→
sense donarme cap prova,
vos que, ab tot, teniu talent,
no comprenéu que no puch,
per mès que vulga, ni créureuho.
LLUIS.
Per xo qu' ho sè, es qu' heu de vereuho,
en una prova qu' us duch.
RECT.
¿Prova?
LLUIS.
Sí.
RECT.

 (Impacient.) 

¡Per Dèu, don Lluis!
LLUIS.
Veyéu primer si es vritat
que vos váu sé envenenat
en Saragossa.
RECT.
Es aixís.
LLUIS.
Veyèu si ha mort en Rafel
de lo mateix.
RECT.
Vritat tot.
LLUIS.
Veyèu si havèu dit un mot
d'aixó á ningú, per recel,
y, si encara dihentvos tant
vostre cor no pot admetre,
mirèu si 'l llegí esta lletra
prova qu' ho vá fer don Joan.

  (Donantli una carta que 'l RECTOR llegeix ab frenesí.)  

RECT.
«Amich Lluis: desd' aquest día
«món ódi tapa una llosa;
«ja no 'ns vindrá á fer mès nosa
«lo doctor Vicens García.»
No, no ho crech... La lletra n'es
de quant lo cas vá passar;
volentvos vos d'ell venjar...
l'hauríau duta desprès.
¡Com tant temps sense dí un mot
si es que tal intent duguesseu!
LLUIS.
Per xo jo, perque 'm creguesseu,
m'he posat franch ans que tot.
D'ell me volía venjar;
jo aquí la carta tenía,
y, ab tot, sempre 'm contenía
perque, darla, era matar.
Mes avuy que 'l mèu rencor
ha sabut, per sort fatal,
qu 'en lo gran certámen real
ell es mon competidor,
y que 'l Jurat indecís
está sobre quin premía...
—77→
Lo cor m'ha dit qu' ell sería.
Temo que, com sempre, aixís
me venci, y veyent ja d'ell
la gloria gran y l'honor
de guanyar la rosa d'or,
la enveja 'm dóna un consell
y 'm díu, si vull un nom gran,
qu' així 'l delati y que mória,
perque, per mí, no hi ha gloria
mentres alenti don Joan.
RECT.
¿Y vos havíau pensat
qu' aixís logravau matarlo?
Donchs, dantmho á mí, van salvarlo
perque així es com será usat.

 (Esqueixa la carta.) 

LLUIS.
¡Oh! ¿Qu' heu fet?
RECT.
Lo que debía
per donarvos bon exemple.
Allí hi ha un altar, prop lo temple.
¿No fentho aixís, com cumplía?
LLUIS.
¡Mes no sabéu!...
RECT.
Tot ho sé.
LLUIS.
Ell al criat causá la mort.
RECT.
Ministre soch del Senyor
y dech tornar per mal bé.
¡Jo 'l perdono ab tot l'esglay
de que mort per ell se 'm veja!
Vos no ho feu perque la enveja
no ha pogut perdonar may.
LLUIS.
¿Y aixís sens cástich deixéu
crim com est tant alevós?
RECT.
¿Per ell, qu' es vil y envejós,
ahont millor cástich trovéu?
Si ja li vá fer enveja
sè en lo certámen vensut,
quant veurá que jo he pogut
darlo á la mort que 'l rodeja
y qu' aixís sè perdonar,
á mès de poeta millor
veurá que sò mès gran cor,
y mès m'haurá d'envejar.
¡Y envejantme mès així
mès tindrá moments rabiosos!...
Vos ho heu dit: los envejosos
portan ja 'l cástich aquí.

 (Al cor.)  

LLUIS.
—78→
¿Mes, es possible que al véurerl',
sabent vos lo que jo sé?...
RECT.
Procurarè ferli un bè
y, si puch, d'un perill tréurerl',
M'heu fet una confessió.
Donchs jo vos dono un consell.
Aquest es: si us ha ofés ell
en cambi déuli 'l perdó.
LLUIS.
No; no puch, ni vos podréu
RECT.
¡Que no puch! ¡Dèu de pietat!
LLUIS.
Lo cor vos porta enganyat.
RECT.
¡Feu que li probi, Dèu mèu!
LLUIS.
Veuréu en ell l'assessí.
RECT.
Veurè en ell un mèu germá.
LLUIS.
L'odi, al veurerl' naixerá.
RECT.
La pietat naixerá en mí.
LLUIS.
¡Tant sè que m'heu de venjar
que ja mès ni en ferho penso!
RECT.
¡Feu, Dèu mèu, per si 'l convenso
qu' aquí li puga provar!


ESCENA XII

 

Los mateixos, D. JOAN.

 
 

(Qu' entra corrent y mirant cap endarrera com si 'l perseguís algú.)

 
JOAN.
¡Mossen Vicens!
LLUIS.
(¡Ell!)
RECT.
¿Sòu vos?
JOAN.
¡Per Dèu, García, ampareume!
RECT.
¡Oh! ¡Gracias, gracias!

 (Al cel ab regoneixement.) 

JOAN.
¡Salveume!
RECT.

  (Al cel.) 

(M'heu escoltat! ¡Sóu piadós!)
JOAN.
¡Pe'l cel, que vè!
RECT.
¿Quí?
JOAN.
'L Doctor.
RECT.
¿Lo Doctor? ¡Oh! Sí... Es vritat.
 

(Primer se sorprén de que 'l DOCTOR persegueixi á DON JOAN; mes desprès se recorda de lo que DON LLUIS li ha contat, y es quant díu l'«¡Oh!» Desprès, cayent en que   —79→   atés lo vil qu' es DON JOAN, déu ser cert lo que 'l DOCTOR li ha dit, es quant diu: «Es vritat.»)

 
DOCTOR.

  (Desde dins.)  

¡Aquí!
JOAN.

  (Espantat.) 

¡On!
 

(Lo RECTOR l'agafa, 'l tanca en un quarto y diu:)

 
RECT.
Ja estéu a sagrat.


ESCENA XIII

 

Lo RECTOR, D. LLUIS, lo DOCTOR.

 
DOCTOR.
¡García!

 (Entrant ab la espasa nua.)  

RECT.
¡Vos!
DOCT.
¡Per favor!
Ha entrat aquí fá un instant.
¿Ahont es?
LLUIS.
Veníu.

 (Avansant y volent guiarlo.)  

RECT.
¡Don Lluis!
LLUIS.
¡Oh!
 

(Perque havent donat dos passos cap al cuarto de DON JOAN, seguit del DOCTOR, se detè imposat per lo crit y la mirada del RECTOR.)

 
RECT.
Tanqueu vostr' odi com jo
y anéu.
 

(DON LLUIS vacila, mes, al torná á dar un pas, RECTOR diu:)

 
¡Surtiu!
 

(DON LLUIS se sent dominat, y, anantsen á pesar sèu, díu admirat:)

 
LLUIS.
¡Sòu un sant!

 (Se'n vá.)  



ESCENA XIV

 

Lo RECTOR, lo DOCTOR.

 
RECT.
Hem quedat sols. ¿Qué voléu?
DOCTOR.
Que 'm diguéu ahont s'ha ocultat.
RECT.
Diguéume abans qu' ha passat.
DOCTOR.
L'ha desarmat l'acer mèu,
—80→
y ha confessat que, traidor,
inspirat per vil enveja,
ell ha fèt qu' aixís jo 'm veja
á la filla del mèu cor.
¡Oh! ¡Donéumel per pietat!
¡Si es cert que 'l mèu amich sòu!
¡Si es cert que tant vos conmou
aquell ángel de bondat,
que veyéu aprop del riu,
que dú l'aigua amarga al mar
de tant qu' ella hi vá á plorar,
presa del dolor mès viu;
si voléu tornar en rosas
los blanchs lliris de sa cara;
si voléu las horas d'ara
torná en horas venturosas;
entregueume el vil traidor,
y ja rés d'aixó li manca,
perqu' en ell, tot d'una, 's tanca
ventura, vida y honor!
RECT.
¿Y si jo vos l'entregués?...
DOCTOR.
No veurá naixe 'l nou dia.
RECT.
Ja veyéu, donchs, com faria
lo que no dech, si us lo dès.
Estiguéu mès comedit
y jo entregarlo us prometo.
DOCTOR.
Lo salvaréu: no ho admeto.
RECT.
Donchs cumplirè 'l qu' us he dit.
DOCTOR.
Sò un home á quí ell vá insultar
y venjar dech mòn honor.
RECT.
Ministre sòch del Senyor
y, 'sent aquí, 'l dech salvar.
DOCTOR.
Es un vil.
RECT.
Ha vingut ara
li he dat hospitalitat
á casa, y toca sagrat
aquí dins ma casa s'ampara.
DOCTOR.
Per ell, ma filla, sòn cor
y sa ditxa veu destruida.
RECT.
(¡M'ha destruit á mí la vida
y ara sò 'l sèu salvador!)
DOCTOR.
Acabém.
RECT.
Ja está tot dit.
DOCTOR.
¿A mí no me l'entreguéu?
A la justicia 'l daréu.
RECT.
—81→
Nó, mentre alenti 'l mèu pit.
DOCTOR.
Com á cap del somatent
tinch gent baix. Vinch desseguida.

 (Se'n vá.)  

RECT.
Primer que darlo, la vida.
 

(Lo RECTOR busca, en lo calaix d'un moble, una clau, quant surt DON LLUIS, y, observantlo, diu:)

 


ESCENA XV

 

Lo RECTOR, D. LLUIS, D. JOAN

 
LLUIS.
(D'allí veurè son intent.)
 

(Y sortint del quarto ahont era, passa á un altre, sense ser vist del RECTOR, que trova la clau aixís que don Lluís ha desaparegut; haventla trovada, mira per tot; quant está segur de que ningú 'l veu, la posa en la capella, que s'obra com una porta, y, un cop oberta, crida á DON JOAN.)

 
RECT.
Don Joan.
JOAN.
García, jo...
RECT.
Entréu.

 (Indicant la capella oberta.)  

JOAN.
No olvidéu que si venia...
RECT.
Entréu.
JOAN.
Salveume.
 

(Desapareix y 'l RECTOR lo tanca.)

 
RECT.
¡María!

  (Anant á una porta lateral y cridantla.)  



ESCENA XVI

 

Lo RECTOR, MARIA

 
MAR.
Mossen Vicens.
RECT.
Escoltéu.
Dins d'allí, ahont sabéu vos
que, quant hi ha d'havé una guerra
ó córren lladres la terra,
hi amaguém tot lo preciòs,
com sòn los vasos sagrats
—82→
y las joyas de valer,
hi ha amagat un cavaller
dels dos que són arribats.
Ja sabréu desprès perque
á tot aixó se 'm obliga.
MAR.
No cal; ja basta que 'm diga
qu' aixís ho vol sa mercé.
RECT.
Féume lo favor, si us plau,
de que, fins que salvá 's puga,
siguéu vòs la que li duga
lo precís. Aquí hi há la clau.

  (Dantli.) 

Si acás lo Doctor vinguès
á registrar, no mentirli;
mes lo secrèt no heu de dirli
ni qu' un tresor vos donès.
La confiansa que 's tè en mí
no pot esse una mentida,
y daréu... primer la vida
que 'l cavaller qu' hi ha aquí.
MAR.
Tot resant per en Rafel
aquí 'l guardo.

 (Y prenent una cadira la posa al devant de la capella y s'hi assenta, com volentho amparar ab sòn cós.) 

RECT.
Torno aviat.

 (Se'n vá.)  

MAR.
Primer que haverlo entregat
anirè ab mòn fill al cel.


ESCENA XVII

 

MARIA, lo DOCTOR, l'ALCALDE, homes armats

 
DOCTOR.
¿Quí hi há assí?
MAR.
(¡Ah! Homes armats!)
DOCTOR.
Dèu vos guart, la majordona.
¿Lo Rectò?
MAR.
Ha surtit fá estòna.
DOCTOR.
A tot venim disposats.
No us neguéu á res, María,
puig ho fem en nom del rey.
MAR.
¿Y qué vol de mí la lley?
DOCTOR.
Un home qu' aquí hi havia.
MAR.
En vá trovarl' pretenéu,
—83→
si en contra l'orda se 'm dòna.
DOCTOR.
Si us hi neguéu, majordona,
registrarém.
MAR.
Registréu.
 

(Lo DOCTOR col-loca dos centinellas á la part de fora del fondo, se'n entra ab l'alcalde y la partida á registrar per una porta lateral, y, quant ja es dins, don Lluís, que surt cautelosament, vá cap á María.)

 


ESCENA XVIII

 

MARIA, D. LLUIS, centinellas al foro.

 
LLUIS.
¿Sabéu, María, 'hont s'amaga?
MAR.
Sí; mes no 'l vull entregar.
Sa mercé 'l vol amparar,
d'algun benefici en paga,
y ni'ha dit que jo 'l guardès;
m'ha dit: -Salveulo, María,-
y, aixís, no l'entregaria
ni que la vida 'm costès.
LLUIS.
Mal, si diheu aixó ab tal fé,
sabréu perque se 'l demana.
MAR.
Si 'l senyor Rector m'ho mana
jo no dech saber per qué.
LLUIS.
¿Mes, sabéu que 'l vostre fill
ha mort?
MAR.
Reso, per ell ploro,
y guardo, mentres l'anyoro,
á qui dech, de tot perill.
LLUIS.
¿Mes vos sabéu cóm ha mort?
MAR.
De mort dolsa, resignat.
LLUIS.
No ho creguéu, no. ¡Envenenat
y malehint la sèva sort!
MAR.
¡Fill meu!

 (Crit esglayat.) 

LLUIS.
A dins las entranyas
duhent lo foch que 'l consumia
mès ardent, que 'l qu' obriria
volcans en vostras montanyas.
MAR.
¡Oh! ¡No!
LLUIS.
Vos parlo ab lo cor.
MAR.
¡Mes si 'l Rector fá un instant!...
LLUIS.
—84→
Mossen Vicens es un sant
y paga 'l mal ab amor.
Ell sab qu' han mort vostre fill
y sab que 'n dú la mort ell,
y el cor li dòna 'l consell
de al vil salvar d'un perill.
Mes vos, si sòu una santa,
tambè sòu mare, y sabéu
qu' al assessí salvaréu
qu' ha comés un crim qu' espanta.
¡Qu' al vostre fill vos ha pres!
MAR.
¡Fíll mèu! ¡Fill mèu del mèu cor!
LLUIS.
¡Cóm podéu pagá ab amor
al quí us robá lo sèu bes!
MAR.
¡Oh! No, no: -¡Aquí, aquí!
¡M'ha fèt á trossos lo cor!
Veniu. ¡Porteulo á la mort!
 

(LLUIS gosa. Quant MARIA tè la clau á la má y vá á abrir la capella, apareix Lo RECTOR.)

 


ESCENA ÚLTIMA

 

Los mateixos, lo RECTOR, y després lo DOCTOR, l'ALCALDE y homes armats.

 
RECT.
¡María!
LLUIS.
¡Oh!
 

 (Retirantse contrariat.)  

RECT.
¿Vos?
MAR.
Jo, sí.

 (Ab enteresa.)  

RECT.
M'heu jurat que 'l salvaríau.
MAR.
Al méu fill ha dat la mort.
RECT.
De ell la porto en las entranyas
y allí, ab tot, lo guardo jo.
MAR.
¡Só una mare!
RECT.
Sóu cristiana,
MAR.
¡Al fill venjo!
RECT.
Déu no ho vol,
MAR.
¿Qué faig, donchs, contra 'l infame?
RECT.
Lo qu' al cel demaném tots.
 

(En aquest moment, los escolanets, acompanyats per l'orga cantan la par del Pare nostre qu' ab veu imponeni repeteix lo RECTOR.)

 
—85→
«Perdoneunos com nosaltres
perdoném nostres deutors.»
LL. MAR.
¡Oh!
 

(Abaixant lo cap imposats per la veu del RECTOR, al mateix temps qu' á MARÍA li cau á terra la clau, y apareixen á la porta'l DOCTOR, l'Alcalde y homes armats.)

 
DOCTOR.
¿Aquí heu dit? ¿Ahont? Digueumho,
si teníu al crim horror.
 

(MARÍA vá á respóndrer; mes, imposada per una mirada del RECTOR, diu:)

 
MAR.
No, no; ho creya, m'enganyava;
podéu mirar, no es en lloch.
 

(Lo DOCTOR dòna una mirada profonda á MARÍA com per penetrar si es que l'enganya, mira per tot y díu:)

 
DOCTOR.
Veníu ab mí; no hi ha dupte.
ha fugit saltant per l'hort.
 

(Y se'n vá ab los sèus. Lo RECTOR que no respirava d'ansietat, vá á MARÍA, y, estrenyentli la má ab espansió, diu:

 
RECT.
¡Oh! ¡Gracias, gracias, María!
MAR.
¡Fill mèu!
 

(Mirant al cel y cayent desesperada en una cadira ahont lo RECTOR corra á consolarla, mentres DON LLUIS, qu' ha vist la clau á terra, díu, cullintla:)

 
LLUIS.
(Vejam si puch jo)
 

(Se'n vá. Lo coro d'escolans encara dura, y cau lo teló.

 


 
 
FÍ DEL SEGÓN ACTE.