Selecciona una palabra y presiona la tecla d para obtener su definición.


ArribaAbajoACTE TERCER

  —86→    

La mateixa decoració.

 

ESCENA PRIMERA

 

Lo RECTOR.

 
 

(Assentat y acabant de llegir uua carta.)

 
RECT.
Cad' hora mès que de vida
en aquest món vaig contant,
menos me dol que de menos
la tinga ja de contar.
Cad' hora vaig sabent cosas,
que 'm fan mès lo viure odiat...
Cosas... que jo no voldría,
haverlas sabudas may.
Bè d' aixó son bona mostra
don Lluis avuy y don Joan.
Sabentne tant, no sabía
encara d'ells prou maldats.
Fray Felix, Lope de Vega
m'escríu ara, y aquí hi ha
la prova de fins ahont porta
—87→
aquest sentiment malvat;
bè podría jo ara, usantla,
dá á don Lluis un cop mortal...
No... esqueixada igual que l'altra
de don Joan sería ja,
sino fòs que lletra escrita,
per lo geni colossal
que la «Estrella de Sevilla»
al sigle d'or ha donat,
s'ha de conservar com joya
de valor no comprés may.
Vaig á guardarla, 'hont se guardan
per mí 'ls recorts més sagrats.

 (Se'n vá pe'l fondo.)  



ESCENA II

 

BENET, MARIA

 
BEN.
Bonas tardes y bon' hora.

 (Per cada costat.)  

MAR.
Bonas y santas, Benet.
BEN.
Ja tinch guarnit l'altaret,
y tot está apunt per l'hora.
Jo tinch lo roquet planxat;
l'Eudalt durá un vestit nou,
l'Angeleta, no 'n tè prou
que, tota s'ha empolainat;
y, si ella surt y ho rumbeja,
com pot, per 'quí á Vallfogona,
no queda ni una minyona
que no se 'ns mori d'enveja.
MAR.
Es clar.. no pots descuidarte.
los casém demá passat.
BEN.
¿Y cóm es que tant aviat?
MAR.
D'aixó volia parlarte.
BEN.
¡Ah! ¿Es dir que sabéu per qué?
MAR.
No mès sè qu' avuy m'ha dit,
que tè de ser tot seguit
y, jo, crech á sa mercé...
-No vull tristesa, vá dir.
-¡Qué hi farèm! Fora tristesa.
-La noya ha de ser promesa.
—88→
-Qu' ho siga. Hi vaig convenir.
-Enviéu propis als parents,
per fè avuy las esposallas,
enviemhi, y, com tú que callas,
jo callo y cumplim atents.
BEN.
¿Y en sent los parents aquí,
las esposallas?

 (Saltant content.) 

MAR.
(Ja hi gosa.)
BEN.
¡Jo no he vist may una cosa
qu', ab mès gust, fassi per mí!
De primè avisan los propis,
per las casas y masías,
á germans, oncles y tias;
desprès la casa fá acopis
de virám, arriban tots
y, al poch de fer l'arribada,
la parantela assentada
fá una rodona, y, pochs mots.
Lo promés posa l'anell
á la promesa, ella vá
y, portantla ell de la má.
vá seguint lo rotllo ab ell.
Un, qu' al costat vá ab un ciri,
los vá acompanyant, y aixís
qu' ho han vist ja bè 'ls cinch ó sis,
tothom qui vulga qu' hi tiri.
¡Ella séu, s'espera y... ala!
Para aixís lo devantal,
y, qui un vano, qui un didal,
tothom qui vol li regala.
Aixís se segueix la moda;
l'endemá un dinar ben gras;
després cad' hú á n'al sèu mas,
y, aixís que fá un any, la boda.
MAR.
Mes aquí just fará un día.
BEN.
¿Y no us dóna que pensar?
MAR.
Quant sa mercé ho vá manar,
senyal qu' així 'ns convenía.
BEN.
¡Ah! Aixó es vritat.
MAR.
Donchs callém,
y que sigan ben ditxosos.
BEN.
¡Ah! Que n'hi haurá d'envejosos.
MAR.
Es lo qu' ab ella temém.
BEN.
Deixeuho corre... anirá
per quant me'n fan ser á mí.
MAR.
—89→
¡Oh! ¿Y tú tens enveja?
BEN.
Sí.
MAR.
Doncas te la curará,
l' escoltá al senyor Rector.
Si tú 'ls sèus consells preciosos
sents, parlant del envejosos,
te la treus tota del cor.
BEN.
¡Diu que 'ls que tenen enveja
sòn dolents!
MAR.
¡Ay fill! Y tant.
Sòn un malvats que no fán
si no mal á qui 'ls rodeja.
No ho sigas. Sense repós,
no tenen may ni un sol gust;
lo bé 'ls hi causa disgust,
lo mal los dòna gust gros,
no més qu' ab la pell y l'os,
com si 'l mòn els fòs estret,
lo neguit del mal aquet
no 'ls deix véurer que bé estigas.
No ho sigas, Benet, no ho sigas;
no vulgas serho, Benet.
Si senten alabá algú,
ja 'ls veus tristos de seguida:
no n'he vist un en ma vida,
trovant res bó de ningú.
Creuhen qu' á lo que tens tú,
ells hi tenen mólt més dret.
¡Uy! ¡M'agafa com un fret,
de pensar que tú t'ho digas!
No ho sigas, Benet, no ho sigas,
per Dèu no ho sigas, Benet.
Es tant tonto 'l sèu orgull,
qu' á ré en merit los subjecta:
mes, en trovant un defecte,
ja no hi veuhen de cap ull.
¿Veuhen un bé? -Jira full.
¿Veuhen un mal? -Es aquet.
Lo que 'ls tè 'l cor mès estret,
es que tu gosis ó rigas.
No ho sigas, Benet, no ho sigas,
per Déu no ho sigas, Benet.
Per ells no hi ha respectat,
per mes que tant ho déu ser,
ni la bondat ni 'l saber,
—90→
ni la virtut, ni la edat:
per ells tothom es malvat;
ells tenen tot lo perfet.
D'insultarte ells tenen dret,
tú, cuidado que re 'ls digas.
No ho sigas, per Déu, no ho sigas,
no vulgas serho, Benet.


ESCENA III

 

Los mateixos, lo RECTOR.

 
 

(Que havent sentit los últims versos de MARÍA díu:)

 
RECT.
¿Si li havéu dat vostre cor,
com podrá serho María?
MAR.
Jo li he dit com ho sabía;
ell t'ho esplicará millor.

 (Y besant la má al RECTOR, se'n vá.)  

RECT.
No, Benet, t'ho esplicaré
ab frase ménos entesa.
¡Quí tingués la sensillesa,
que la téva mare té!
BEN.
Donchs jo ho feya perque creya
qu' aixó de ser envejós,
segons perque y lo que fós,
encara es bó; per xó ho feya.
Un cop vaig sentí á Cervera,
tocant mòlt bé, un campaner;
jo vaig dir: -Tú ho has de fer
també d'aquesta manera,
y, aprenentne ab afició,
vegi quí millor volteja.
RECT.
D'aixó no se 'n diu enveja.
BEN.
¿No?
RECT.
Aixó 's díu emulació,
y aixó es, fill, un sentiment,
que, sentintlo bé y constant,
pot arribá á fer mólt gran,
fins sent petit lo qui 'l sent.
La enveja es que, al reparar
que tocaba ell mòlt millor,
l'haguesses tirat traidor,
—91→
daltabaix del campanar.

 (Lo RECTOR beu.)  

BEN.
¡Oy qu' ara qu' ho veig!
RECT.

 (Quedantse ab lo got en la má.) 

¿Qué hi ha?
BEN.
Encara que no m'escaiga...
¿Cóm es que beu tanta d'aiga?
RECT.
(¿Qué li diré?)
BEN.
¿Per qué ho fá?
RECT.
Perque tinch set de justicia,
de virtut y de vritat,
set de veurer la bondat
abatent á la malicia.
Y com que, fins que 'l cel caiga,
no ho veurém ni tú ni jo;
ja que no puch véure aixó,
y en tinch tanta set, bech aiga.
BEN.
¡Ah! Per xo no ho entenia.
RECT.
Bé... ¿Y qué tal tots los parents?
BEN.
¡Arriban més diferents!
RECT.
¿De debó?
BEN.
¡Uy! Ningú ho diria.
¿Se recorda d'en Pau?
RECT.
Massa.
BEN.
¿Sab tant llarch y prim del coll?
Doncas ara hi porta un goll
que ni aixís, si vol, li abrassa.
¿Sab que sempre feyam bulla,
de lo gras qu' era 'l padrí?
Doncas ara, fentli així,
si vull, hi enfilo una agulla.
¿Sab que la Rosa era blanca?
Donchs ara tornat morena.
¿Sab qu' en Pau passava ab pena?
Donchs es rich que res li manca.
Es dir qu' ab quatre ó cinch anys,
tots aquets nostres parents,
han tornat tant diferents.
y han fet cambis tant estranys,
que, veyent al magre gros,
y gros lo qui estava magre,
y trempat aquell del poagre,
y el qu' estaba bó ab dolós,
dich que, si l'ordra se 'ls dóna,
d'aquí cinch anys, de torná,
tornan ruchs, qu' es lo qu' hi ha
més diferent de persona.

 (Se'n vá.)  



ESCENA IV

  —92→  
 

Lo RECTOR.

 
RECT.
¡Ja, ja, ja! ¡Quín bon humor
y quin riurer! ¡Qui ho diría!
Com contrasta sa alegría
ab la pena del méu cor.
Y ab tot... ¡Cá! Ningú ho dirá.
¿Quí, llegint los méus escrits
tant jovials... tant aixerits,
qu' estiga trist pensará?
-¡Dóna alegría á n'als altres,
y ell no está alegre... ¡Follía!
Donch sí... no tinch alegría
y vos la he dada á vosaltres.
A dojo la vaig dá així,
perque en gros creya tenirla;
y, com que vaig repartirla,
no 'n vaig deixar gens per mí.
Per xó quant, si á llum se dóna,
vejáu ma historia lo qu' es,
veuréu quant mal heu comprés,
al Rector de Vallfogona.
Mes, per si l'últim instant
pogués venir de la mort,
acabar vull lo recort
pe'l rey que m'estima tant.
Es la poesía que mès
m'ha enternit, vaig á deixarla
repassada ans de firmarla,
per si algun descuit hi hagués,

  (Estén la poesía, suca la ploma, y, puntuantla, llegeix:)  

«Desd' est catafalch incógnit
«en que, condemnat á mort,
«de la inexorable Parca
«espero 'l terrible colp.
«Desd' aquí, Senyor, intento
«tirarvos fletxas d'amor,
«si bé la má, poch versada,
«tem no acertarvos al cor.»
 

(L'actor podrá anar llegint de la poesía tot lo tros que li sembli mentres vegi que no pesa al públich.)

 


ESCENA V

  —93→  
 

Lo RECTOR, D. LLUIS.

 
LLUIS.
Senyor Rector.
RECT.
¡Ah!

 (Deixant la ploma y alsantse.)  

LLUIS.
¿Escribíau?
RECT.
Repassava l'últim cant.
LLUIS.
¿Y tindréu per mí un instant?
RECT.
Ja esperava que vindríau.
LLUIS.
Vos he buscat jo també,
y es per demanáus perdò
de lo que, ab mala intenció,
ahí obcecat váreig fé.
Després ho he meditat;
he vist la vilesa nostra,
he comprés fins ahont la vostra
grandesa avuy ha arribat,
y, tancant l'odi á n'al cor
y la enveja que tenía,
sols, si puch, vull, á n'al día,
pagá á don Joan ab amor.
RECT.
¿Voléu dir? (Qui no 't conegui
que 't compri. No ho crech.)
LLUIS.
Y tant
que per salvar á don Joan,
vull ja fer tot quant se degui,
RECT.
¿Y per fer aixó qué voléu?
LLUIS.
Que 'm deixéu veure á don Joan.
RECT.
Fins que lliure 'l deixarán,
may, podent jo, lo veuréu.
LLUIS.
¿Receléu tal volta?
RECT.
Sí.
Conech al home, y compéndrer
podéu, sens qu' us dega oféndrer,
que 'l recel es just en mí.
Sabent l'odi y la malicia
ab que venjarvos voléu,
¿quí 'm díu que no 'l demanéu
per donarlo á la justicia?
LLUIS.
Jo, que, de tot benedit,
—94→
vull ab amor correspóndrer.
RECT.
¿Vós? Vós no podéu respóndrer
de lo que fá un quart heu dit.
Cóntan d'un gall cavaller,
que, per més apiadarlo,
un día vá aná á trovarlo
la guinéu al galliner.
Malalts, ab la qua baixa.
-¡Bon gall, vá dir, jo só morta,
y, ó be tú m'obras la porta,
ó el fusté 'm fará la caixa.-
Lo gall, qu' era un gall de be,
s'en vá apiadar desseguida,
y, per salvarli la vida,
la vá fé entrá al galliné.
Y ell fentli co-coch, co-coh,
y 'ls pollets pi-u, pi-u, pi-u, pi-u,
la van tornar, com se díu,
de mort á vida, dins poch.
La guinéu qu' així ho vá véurer,
de tot vá quedar agraida,
y vá jurar, enternida,
dihent al gall qu' ho volgués créurer,
qu', un cop ben bona y ditxosa,
pagaría 'ls favors fets,
respectant als séus pollets
y á la gallina, sa esposa.
Lo gall ho vá creure així.
La guinéu, ben persuadida
de que no deya mentida,
una tarde 's vá adormí,
y, somiant qu' era guinéu
devoradora com pocas,
se menjá quants polls y llocas
vá trovar per tot arréu.
Després se vá despertar,
sabentli greu, entristida,
més ja no hi havía, ab vida,
ni un sol pollet per menjar.
Vol dir la faula, parlant,
y bé vos l'aplicaríau,
que... si despert no ho faríau,
potsé ho faríau somiant.

 (Se'n vá.)  



ESCENA VI

 

D. LLUIS, D. JOAN.

 
LLUIS.
¡Oh! Per ell lo cor del home
es un llibre obert... Vritat...
Ha cregut qu' un ardit era,
y, com si 'l pit fós cristall,
ha llegit dins mí tot l'odi
que jo volía ocultar.
¡Oh! Sí... es mólt cert; vull venjarme.
Temo que 'ls esforsos lleals
de Mossen Vicens, lo salvin,
y jo no vull que á mon pas
torni á oposarse aquest home
sempre per mí tan fatal.
¡Pensar que 'm valía indigne
de medi tant reprobat
per guanyá 'l premi, y encara
guanyarlo ell!... ¡Oh! La clau.
Jo d'allí váreig cullirla.
Si 'l Rector no suspitant
m'haguès volgut dir ahont era
no 'l deuría ara buscar...
Ella, al voler entregarlo,
se'n ana va cap allá...
com si fós l'altar la porta...
¡Oh! ¡Si per sort fós l'altar!
Busquém per una motllura.
JOAN.
Don Lluis.

 (De dins la porta.)  

LLUIS.
¡La veu de don Joan!
Sí; no hi ha dupte... aquí 'l tenen...
Si jo poguès... ¡Ah! Aquí 'l pany...
La clau... ¡Sí! L'infern m'ajuda.
Surtíu á fora don Joan.
 

(Obra, DON JOAN surt.)

 
JOAN.
¿No hi ha ningú que 'ns escolti?
LLUIS.
No hi ha por; tots son abaix,
y, al sentir pujar la escala,
tornéu á dins al instant.
Parléu, ja sabéu de sempre
que só 'l vostre amich més lleal
—96→
y que faré, per salvarvos,
tot quant se dega provar.
JOAN.
Casualitats qu' un fanátich
diría providencials.
Vos, de la marquesa d'Haro,
l'aventura singular
coneixéu, y prou vos consta
lo mólt que se n'ha parlat.
Donchs, pera desditxa mèva,
lo sèu pare, desterrat,
sufreix aquí son desterro.
Ahí ab ell me vaig trovar;
vam crusá al punt las espasas,
mos vám bátrer al instant,
y, pera desditxa mèva,
vá desarmar lo mèu bras.
-Ja veyéu que vostra vida,
va dir, la tinch en mas mans;
mes firméu aixó que l'honra
y la ditxa 'm pot tornar,
y anéu allá hont lluny no us veji,
si haig de calmar mon afany.
¡Com puch firmar una prova,
que 'm deixa aixís deshonrat!
LLUIS.
(Per xó que vull que 't deshonris,
es que tú l'has de firmar.)
JOAN.
Vaig dir que no; mes, á posta,
y amagats ja, pe'l sèu plant,
darrera una mareselva,
que tapa un encanyissat,
hi havía 'l batlle del poble
y sis homes; jo, al instant
qu' ell los vá fer senya, al véurer
que no havía de firmar...
arrenco á córrer, me'n pujo,
lo Rectó allí 'm vá ocultar,
y aquí estich desd' allavoras
lo resultat esperant.
LLUIS.
¿Y que penséu fer?
JOAN.
Per xó era
qu' us desitjava parlar.
Fugir...
LLUIS.
Ha voltat la casa
lo batlle d'homes armats.
JOAN.
¿Qué fem donchs?
LLUIS.
—97→
Jo... firmaría
lo document.
JOAN.
¡Oh!
LLUIS.
¿No?
JOAN.
May.
Es una lletra qu' esplica
que tot lo que vá passar,
vá ser una ina infancia mèva
convinguda ab un dels criats.
Una lletra que faría
que ja may mès presentarm'
poguès devant la noblesa
de qui só tant estimat.
¡Primer la mort!
LLUIS.
Es que penso,
segóns jo duría 'l plan,
que donaría la firma
per salvarme, y... ja salvat,
tornaría á recobrarla.
JOAN.
¡Recobrarla!
LLUIS.
Tinch lo plan.
Per si no podent parlarvos,
com jo m'havía esperat,
vos haguès vist, aquí 'l duya
escrit, pera que, al instant,
per senyas me contestesseu
si vos semblava acertat.

  (Dòna una carta que DON JOAN llegeix per sí.)  

JOAN.
Deixéu qu' al punt lo llegeixi.
LLUIS.
(Ja 't tinch á díntre del llas.
¡Ah! Tú vas jurar un día
que m'havías d'enfonsar.
Tú vas aná á ser l'obstacle
sempre á ma gloria oposat.
Devant de la cort tos versos
van á n'als mèus superar;
tas comedias á las mèvas
han vensut en los corrals;
la rosa d'or guanyas ara
que jo debía guanyar..,
¡Oh! Aquesta rosa tè espinas
y ara al cor se 't clavarán.)
JOAN.
¿Y vòs vos veyéu ab forsa
per portar tot aixó á cap?
LLUIS.
Ni cap forsa 's necessita
—98→
tal com veig y ho tinch pensat.
JOAN.
¿Mes y si jo firmo y passa
que no haguesseu vos lograt
apoderarvos de l'Angela?
LLUIS.
No firméu fins que senyal
vos fassi ab un corn de cassa
y, en havent firmat, allá.
JOAN.
Tanquéu donchs, y en vos confío.
 

 (DON LLUIS lo tanca y diu joyòs:)  

LLUIS.
Ja has caigut á n'al parany.
¡Ah! ¡'Ls dos nuvis! Primé al batlle
y desprès ells al instant.

 (Se'n vá pe'l fondo.)  



ESCENA VII

 

EUDALT, ANGELA.

 
ANG.
¡Donchs jo, alt, me'n dono vergonya!

 (Ab un cantaret.) 

EUD.
¡Donchs jo no 'l vull sentir baix!
Jo sempre he vist que la noya
que 'l día que s'ha casat
ha dit lo sí sens sentirse,
ha donat mòlt qu' enrahonar.
L'un: -¡Si se'n dará vergonya!
L'altre: -¡No 'l deu estimar!
L'altre: -¡La casan per forsa!
Y jo, que sè qu' es vritat
que tú 'm vols y jo t'estimo,
no vull donar qu' enrahonar;
com si aprenguesses de solfa:
un siii ben dit y ben llarch.
ANG.
¡Donchs que 't dirè, si estich certa
que quant jo 'm veurè al devant
tanta gent, de sofocada
no gosarè ni á parlar!
EUD.
¡Ditxosa gent y vergonya!
¡Quin génit tens més estrany!
ANG.
Sí... Tú 't pensas que casarse
es bufá y fé ampollas.
EUD.
¡Ja!
—99→
Ja sè 'l que es casarse tonta.
ANG.
Donchs costa mòlt.
EUD.
Es vritat.
Mes esforsanthi una mica
si tú vols di 'l sí ben alt,
podrás dirli.
ANG.
Prou.

 (Deixa 'l canti á terra.) 

EUD.

  (Li posa un anell.) 

Probemho.
L'anell ja tè l'he posat.
Veurás: tú fes la pregunta
qu' aquí ha de fè 'l capellá,
y, desprès, jo faig la teva
per aná ab mès claretat.
ANG.
Tú, Eudalt. ¿Vols l'Angeleta
per esposa?
EUD.
¡Sí!... ¿Qué tal?
ANG.
¡Ay! ¡Quín susto!
EUD.
¡Mes tú digas
que no té 'l dit ben clar!
Ara á tu. Vejam.
ANG.
Pregunta.
EUD.
Y pensa á no dirlo baix.
ANG.
Pregunta.

 (Revestintse de valor.)  

EUD.
¿Tú, Angeleta,
vols per espòs á l'Eudalt?
ANG.
Sí.

 (Tant baix y avergonyida que no 's sent.)  

EUD.
¿Com?
ANG.
Sí.

 (Encare mès baix.)  

EUD.
Ni gota 't sento.
¡Bo!

  (Apareix BENET.)  

ANG.
¿Qué?
EUD.
Que vè á destorbar.
 

(Y los dos se giran d'esquena á BENET qu'entra pe'l fondo.)

 


ESCENA VIII

 

Los mateixos, BENET.

 
 

(Que entrava carrens y s'atura al véurer lo canti á terra.)

 
BEN.
¡Bó! ¡Jo 'm torno boig buscantlo
y ells lo tenen aquí al mitj!
—100→

  (L'aixeca y, al sospesar que no hi ha aiga díu:)  

¡Si no hi ha una gota d'aiga!
¿Angeleta, no ho has vist?

 (Anant cap á n'ella, ab lo canti.) 

ANG.
No ho sè.
BEN.
¿Qué te l'has beguda?

 (Anant á EUDALT.)  

EUD.
No ho sè.
BEN.
¡Bò! ¡Bè! ¡Ja renyíu!
Ben fet; y mentres vosaltres
vos estéu aquí, nyich, nyich,
ve 'l senyor Rector, vol aiga,
y, sabent, com ja t'he dit,
que li agrada ben gelada,
la tè de béurer d'aquí,
calenta com la que posa
per afeitá 'l barbè xich.
ANG.
¡Ay! Tè rahò... Anem, acompanyam.
EUD.
No, no, ja ho sabs, jo no hi vinch.
ANG.
Y jo no t'hi necessito.
EUD.
Adèu.
ANG.
Adèu.

 (Pren lo canti y se'n vá.) 

EUD.
Ja hem renyit.

 (Se'n vá.)  

BEN.
¡Uy! ¡Quín renyir! ¡Uf! Al menos
durará quatre anys ó cinch.
 

(En aquest moment torna á surtir EUDALT que vá corrent cap allá ahont ha anat Angeleta.)

 
¿Ahont vas?
EUD.
A la font ab ella.

 (Se'n vá.)  

BEN.
¡Je, je, je, je! ¿Qué us he dit?


ESCENA IX

 

BENET, D. LLUIS.

 
 

LLUIS. BENET.

 
BEN.
¿Qué hi há?
LLUIS.
¿Los dos promesos
no eran fa mòlt poch aquí?
BEN.
Si corra tè de trovarlos
qu' encara no haurán surtit.
LLUIS.
¿Van á la font?
BEN.
—101→
Així ho sembla.
LLUIS.
Donchs vaig ab ells.
BEN.
Cap als pins.
LLUIS.
Entesos.
BEN.
¡Ah!
LLUIS.
Digas.
BEN.
Si ara
los trovès fentse xiu, xiu,
ó guarnint ell lo cap d'ella
de violas ó llessamins,
ó fentse alguna caricia,
no 'n fassi cas,
LLUIS.
¿Per qué ho díus?
BEN.
Perque fá mòlt poca estona
qu' han acabat de renyir.
LLUIS.
¡Ja, ja, ja, ja! No 'n tinch ganas
y fins, no tenintne, rich.
BEN.
¡Ah!

 (Tronant á surtir atrefagat.)  

LLUIS.
¿Qué tens?
BEN.
Re... un altra cosa
que m'han dit que li haig de dir.
Com que fá anys qu' á Vallfogona
no véyam senyors tant richs,
ne parlavam á la plassa,
quant, tot d'una, tè sentim
un toch de corneta y baixa,
d'un caball qu' arriba allí,
un' vestit com un dels patges
qu' ab sa senyoría he vist,
qu' era, per sa senyoría,
un corréu exprès.
LLUIS.
¡Per mí!
(¡Oh! ¡La ordre que vaig donarlos
si 'l premi se 'ns concedís!...)
BEN.
Díu que tambè porta lletras
pe'l senyor Doctor, y díu
que no vol dú aquí la vostra
perque don Joan es aquí.

 (Se'n vá.)  

LLUIS.
¡Oh! ¡Será que la sort vulga
lo méu plan arrodonir!
¿L'Angeleta? Bè; ja avansa

 (Per la finestra.)  

cap á la font com ha dit.
Primè 'l corréu, desprès ella,
lo batlle ja apunt allí...
—102→
¡Oh! ¡Don Joan! De la venjansa
veig ja aprop l'instant felís.

 (Se'n vá.)  



ESCENA X

 

Lo RECTOR, lo DOCTOR.

 
RECT.
Jo anava ara á casa vostra.

 (Entrant pe'l fondo.)  

DOCT.
Doncas jo á la vostra vinch.

 (Surtint per la dreta.)  

RECT.
¡De que com una honra tinch
lo mèu goig vos dòna mostra!
Prenéu sitial.
DOCTOR.

 (S'assentan.)  

Comvulguéu.
¿Com ans d'amich la má 'n dóna
lo Rector de Vallfogona?
RECT.
Igual qu' abans.

 (Encaixant.)  

DOCTOR.
Donchs...
RECT.
Parléu.
DOCTOR.
Com sempre providencial,
la casualitat ha fet
que jo us poguès dí un secret
portant aquí un criminal.
Fugint l'ocultaréu vos;
jo, creyent que pe'l jardí
hauría fugit ahí,
vaig surtir ja recelòs.
Mes lo poble está voltat
y ell per re ha surtit del poble;
per mentir sòu massa noble.
¿L'ocultéu vos?
RECT.
Veritat.
DOCTOR.
Bè... Mogut á compassíò
no l'entreguéu, y no 'm supta,
la vostra missiò, sens dupte,
es la de pau y perdó.
Mes jo avuy, ja mès calmat,
he pensat vení á esplicarvos
quí es ell, y així arrancarvos
tot sentiment de pietat.
RECT.
Per gran que siga la ofensa
—103→
dupto que may ho logréu.
DOCTOR.
¿Probemho doncas?
RECT.
Probeu.
DOCTOR.
Lo cas ab ditxa comensa.
Una cura prodigiosa,
feta ab fortuna, enaltit
vá deixarme ab fama honrosa,
tres anys desprès que ma esposa
havía mort á Madrit.
Pare amant, jo, per ma filla
volguí tanta honra en mon nom,
y ella, de mon nom pubilla,
brillava honrada, com brilla
aquí hermosa per tothom.
Bonica y rica no es raro
que tinguès aduladors,
y, en són cor buscant amparo,
lo noble marqués de l'Haro
s'hi casá, inspirantli amors.
Quant una nit... la néu queya
gelant l'alé quant surtía,
ma filla malalta jeya,
y el marqués á ser s'esqueya
aprop del rey, com debía.
Al ser mitja nit passada
torná á casa, y lo primer
que va trovar sa mirada,
vá sè una corda penjada
de desde 'l balcó al carrer.
Presa d un mal pensament,
puja correns, entra á casa,
passa á la cambra al moment
de sa esposa, y véula jaent,
quant troba al pas una espasa.
Per la xifra que tindria
cicellada, conegué,
sens dupte, de qui seria,
quant llensá un crit d'alegría
y surtí ab ella a carrè.
Un criat, qu' ab ell vá baixar,
vá sentir com s'insultavan
ab quí 'l carrè 'l vá esperar,
y allí 'ls sentí anomenar
lo lloch per 'hont se citavan.
Sabut per los altres criats
—104→
anaren prompte á avisarme,
y, los ménos trastornats,
de bon cel per ell portats,
cap ahont aná ván portarme.
Per la nèu petxada guiantnos
nos interném en un bosch;
hi entrém ja com recelantnos
y l'un al altre mirantnos,
quant brilla acer en lo fosch.
Al brill vá seguir lo drinch
que fá 'l tocar una espasa
ab un altre espasa: -¡Vinch!
vaig cridá ab quanta veu tinch
y sento: -¡Ay! ¡Mon nom! ¡Ma casa!
Era la veu del marquès
al temps que d'un cos que queya
vám sentí 'l soroll, y, estés,
ja en lloch de sentir d'ell res
vám sentí un' altre que deya:
-Fins avuy per tú humiliat
m'he vist devant de la cort;
avuy de tú m'he venjat;
t'he mort, y t'he deshonrat,
que es pitjor qu' haverte mort.-
Un dels criats vá perseguirlo;
mes en vá: jo ab lo marqués
me vaig quedar, y, al tenirlo
retornat per aconduirlo,
lo vám dú á casa entre 'ls tres.
No era mortal la ferida
y vá curar; mes, pensant
que vá ser sa honra escarnida
per una esposa envilida,
ni 'ns volguè escoltá un instant,
Ab tot aixó jo al marqués
may cap proba poguí dar,
y, un día, sens dirnos res,
se 'n aná, ab un criat dels tres,
á Flandes, á guerrejar.
Mentrestant lo deshonor
sabè 'l rey del qui estimava,
y, per aumentá 'l dolor,
vám cáurer de sòn favor
al temps que mos desterrava.
Buscant un poble olvidat,
—105→
aquí vám venir, y un nom
qu' era en la cort deshonrat,
ocult aquí, bè ha probat
lo qu' era honrat, á tothom.
Mes no basta. Enamorada
mès ma filla cada dia,
escriu.., y no es contestada,
y, aprop del riu assentada,
la veig loca 'l millor dia.
¡Y avuy, qu' al fí brilla pura
la vritat, y, ab lo traidor,
jo puch secar sa amargura,
y retornar sa ventura,
y recobrar mon honor!...
¿Voléu que dega imposarme,
el que 'l guardéu vos aquí?
¡No! ¡Jo no dech deturarme,
ni que 'l llamp qu' ha de venjarme,
me calsini ab ell á mí!

 (Pausa.) 

RECT.
¿Y per qué ahí tot seguit,
no 'l váu coneixe al sentirlo?
DOCTOR.
Perque jo, com vos he dit,
no mès l'havia sentit;
mes lo qui vá perseguirlo,
á la claror de la lluna,
vejè bè sa fesomía,
y hem vá dar senyas, qu' un dia,
vaig apuntar, per fortuna,
per si trovarlo podia.
RECT.
Verdaderament. Doctor,
m'ha conmogut lo qu' heu dit.
DOCTOR.
Donchs entreguéume al traidor,
y em tornéu vida y honor.
RECT.
A tot estich decidít.
DOCTOR.
¿A entregarlo?
RECT.
A retornarvos
vostra honra y vostra ventura,
si prometéu contentarvos
ab aixó, y no venjarvos,
derramant sa sanch impura.
DOCTOR.
Aquí vos deixo la prova,

 (Li dòna un plech.) 

qu' ell deu firmar, si la firma
prou venjansa ma ira trova,
ja, que, si 'l qu' ha fet reprova.
ell sa deshonra confirma,
RECT.
—106→
¿Y prometéu procurar
que lliure surti del poble?
DOCTOR.
Si ell la honra me vol tornar,
fins lo prometo amparar.
RECT.
¡Oh! ¡Teníu lo cor mès noble!
DOCTOR.
Vaig donchs á fer lo precís.
PECT. Retiréu la gent armada,
que tè la casa voltada,
y, en haventho fet aixís,
tindréu la prova firmada.
DOCTOR.
Desd' aquí la ordre darè.
 

 (Se'n vá á la finestra y fá com si fès senyas á gent de baix perque se'n vagin. Lo RECTOR l'ha seguit, y com si al lluny vegès alguna cosa en lo carrer diu:) 

RECT.
¡Ah! ¡Qué veig!

 (Alarmat.)  

DOCTOR.
Ja tots se'n van.
RECT.
¿No es vostra filla que vè?
¡Ella riallera!... ¿Que té?
¿Com la embarga goig tant gran?
DOCTOR.
¡Oh! ¡Lo que 'l mèu cor me deya!
RECT.
¡Si sols coneix l'amargura,
com vindrá aixís!
DOCTOR.

  (Desesperat.) 

¡Jo ho preveya!
¡Ja 'l desconsol en que creya,
m'anunciá tal desventura!
RECT.
¿Voléu dir?
DOCTOR.
¡Que la rahò sèva
s'ha trastornat!
RECT.
¡Oh! ¡Senyor!

 (Al cel.) 

DOCTOR.
¡Oh! ¡Jo la perdrè ab la tèva!
RECT.
¡Corréu, Doctor!
DOCTOR.
¡Filla mèva!
¡Filla méva del méu cor!

 (Se'n vá.)  



ESCENA XI

 

Lo RECTOR, MARIA.

 
RECT.
¡Pot ja portar mès desditxas,
aquesta passió fatal!
MAR.
Senyó Rectó.
RECT.
(Un' altra víctima
—107→
del séu verí condemnat.)
¿Ahont anéu, María?
MAR.
A véurer
lo cavaller que voldrá.
RECT.
Jo 'm creya que no hi anavau,
perque sabent lo passat...
MAR.
Era perque de la porta
n'habia perdut la clau;
mes, ajudantme á buscarla,
don Lluis me la ha dada abaix,
y ara vaig á dins á veurer,
si res se li oferírá.
RECT.
¡Oh! ¡Sòu un ángel, María!
MAR.
¡Sa mercé si qu' es un sant!
RECT.
Ningú com vos es exemple
de cor més angelical.
¡Tení en vostre poder l'home,
qu' al fill vos ha envenenat,
y sufrir ansiosa encara,
per si res li pot faltar!
¡Oh! Lo quí entre 'ls ángels regna,
sabrá premiarvos com cal.
MAR.
¡A fe donchs, que, si 's premia,
á sa mercé 's deu premiar!
Pobra pajesa, jo criada
entre 'ls terrossos del camp
¿qué sé, si 'l cor no m'ho dicta,
de cóm en tot s'ha d'obrar?
¿Qué pot, per mes qu' una vulga,
donar, entre herbas, lo prat,
que no sigan, lo més, violas,
ó bè lliris montanyants?
¿Quí no veu si jo sò santa,
qu' ho fan los concells d'un sant?
Al assessí vaig trovarne,
qu' al méu fill me vá matar,
lo méu cor me vá dir: -¡Mátal!
Sa mercé 'm maná salvarl'
y 'l vaig salvar, y calmada,
veyent, qu' així s' deu obrar,
fins l'estimo, y per ell reso,
perque conech que més cal
resar per quí s'estravia ,
que pe'l que, bó, viu honrat.
RECT.
¡Oh! Mólt bè... mólt bé, María.
MAR.
—108→
Jo dich lo que 'm passa.
RECT.
¡Y tal!
¿Y avuy feu las esposallas?
MAR.
Los parents van arribant.
RECT.
Allá hont volguéu podéu ferlas;
mes, contant, com vam quedar,
en que, olvidant tota ira,
faréu cor fort, ara vaig
una mercé á demanarvos,
que crech que no heu de negar.
MAR.
Digui.
RECT.
Obríu aquella porta.

 (La capella.)  

MAR.
Está ja oberta.

 (Vá y la obra.)  

RECT.

 (Cridant.) 

¡Don Joan!
MAR.
¿Vol pot ser?...
RECT.
Que mentr' acaban
tots los parents d'arribar,
anéu vos sola á salvarlo;
surtíu per 'quí, y cap abaix.
 

(Porta esquerra. En aquest moment apareix D. JOAN á la porta de la capella.)

 
MAR.
Quant sa mercé determini.
RECT.
Aixó si ell vos vol firmar
aquest paper, si us lo firma,

 (Dantli.) 

que Deu li dó santa pau;
mes, si no 'l firmés, crideume.
y á mí me 'l dará firmat.
Jo ho faig sols perque desitjo
ni tenirli de parlar.

 (Se'n vá.) 



ESCENA XII

 

MARIA. D. JOAN.

 
JOAN.
¿Vòs me cridavau María?
MAR.
No era jo; el senyor Rector

  

(¡Qué es lo que 'm passa, Senyor!)
JOAN.
¿Y sabéu lo que volia?
MAR.
(¡Oh! No 'm pensava qu' al veurerl'
renasqués tant l'odi en mí.

  (S' ou un toch de corn de cassa, mòlt lluny.) 

JOAN.
(¡Lo toch! ¡Ah! Puch dir que sí.)
MAR.
—109→
(Sa mercé ho vol... Tinch de creurerl')
JOAN.
¿Déyau que 'l senyor Rector?...
MAR.
Lo plech que tinch m' ha deixat
y, al surtir, m' ha demanat

 (Lluyta.)  

que vos diguès, per favor...
(¡Oh! ¡No puch! ¡No puch!) Que, si
me 'l firmavau desseguida,
jo, per salvarvos la vida,
vos guiès fins al camí.
JOAN.
¿Y no puch, ans de firmar,
saber lo que 'l plech conté?
MAR.
Com no sé llegir; no ho sé.
JOAN.
Deixeumel doncas mirar.
 

(MARÍA lí dòna y Joan llegeix pera sí.)

 
MAR.
(Dèu méu! ¡Qué sento ara aquí!
Jo he dit lo que no podía.
¡Oh! ¡No! ¡May!... Jo no debía
fer una promesa així.
Jo he dit al Rector, per creurerl',
que salvarlo li jurava!...
¡Oh! sí... mes jo no pensava
lo que 'm passaría al veurerl'.
¡Callar y tenirlo aquí!...
L'ha mort y salvarlo encara!...
¡Oh! No, no. ¡Jo no soch mare
quant puch contenirme així!)
JOAN.
(Si no 'l poguès recobrar
me pert per sempre.)

 (Per lo que llegeix.) 

MAR.
¡Assessí!
¡Qu' has fet del mèu fill!
JOAN.
¡Jo!
MAR.
Sí.


ESCENA XIII

 

Los mateixos, lo RECTOR.

 
RECT.
¡María!
JOAN. Y MAR.
¡Oh!
RECT.
¿Vos?
MAR.
Sí..., 'l firmar...

  (Transició violenta.)  

—110→
No... no... res. Dich que s'afanyi
si á temps al lloch tè de ser.
 

(Lo RECTOR míra á un y altre, agafa una ploma, la suca, y dantla á DON JOAN, díu:)

 
RECT.
Firméu.
JOAN.
Parlemne primer.
RECT.
Firméu... y qu' us acompanyi.
JOAN.
¡Ella!
RECT.
¡Oh! ¡Us sembla mentida
perque assessí us deya ara!
Donchs, com á ella, á mès encara
deuréu aixís vostra vida.
Vos heu destrossat lo cor
y l'honra del marqués d'Haro,
y el séu pare es vostre amparo,
si, firmant, li deu l'honor.
Per vos duch la mort oculta,
sens en res veurer esperansa,
y, per salváus, ma venjansa
dins del mèu cor se sepulta.
Per vos hi ha una mare aquí
que mort al sèu fill ne plora,
y ella es la què fins á fora
vos guiará, creyentme á mí.
¡Oh! ¡Comprench que ab tan esglay
grandesa tanta se veja!
Don Joan, moriuvos d' enveja:
vos aixó, no ho fareu may.
JOAN.
¿Mes quí dirvos ha pogut
que jo á vos?...
RECT.
Per desventura
tal volta quí ab fé mès pura
lo vostre amich heu cregut.
JOAN.
¡Ell! ¡No pot ser!
RECT.
No dich quí.
JOAN.
Acabém ja.
RECT.
Això voldria.
JOAN.
¿Si firmès, quí 'm respondria
de que lliure ixo d'aquí?
RECT.
Jo.
JOAN.
¿Y si 'l Doctor recelòs
se volguès desdir del pacte?
RECT.
Lo Doctor cumpleix un tracte
fins quant tracta ab gent com vos.
JOAN.
Firmo.
RECT.
—111→
Está bè.

 (Desprès de mirarho.)  

JOAN.
Aném.
RECT.
Maria.
MAR.
¡Ah! ¡No, no, senyor Rector!
¡Pe'l cel fassim lo favor!..,
Jo ho vull... mes... si no podia...
¿Y si 'l recort que no 'm deixa
m'exsaltès com ara ha fèt?
RECT.
No.
MAR.
Hi farè anar en Benet
RECT.
Hi havéu d'anar vos mateixa.
 

(MARIA obeeix, y, sens replicar, guiant á DON JOAN, desapareix per la porta indicada.)

 


ESCENA XIV

 

Lo RECTOR, lo DOCTOR.

 
RECT.
¡Un altre amich qu' es traidor
un cop sa amistat probada:
un' altra fulla arrencada
de las il-lusions del cor!
«¡Ay! Sí. Per plorar pesars
«que mos ulls sòn fonts me díus:
«no sols sòn fonts, sino rius;
«no sols sòn rius, sino mars.»
DOCTOR.
¡Mossen Vicens, deume 'ls brassos!
¿Teniu lo plech?
RECT.
Ja firmat

 (Dantli.)  

DOCTOR.
¡Oh! ¡Sí! ¡Sí! Ab doble alegría
llavors m'havéu d'abrassar.
RECT.
¿Lo goig de la vostra filla?...
DOCTOR.
No era locura: era igual
al goig que en mi veyéu ara
que no 'm deixa ni parlar.
S'estava com cada tarde,
aprop del riu, contemplant
las aigas que trasparentan
lo pedregam del sorral,
quant, de prompte, arriba un propi
á portá una carta al mas,
qu' es lo qu' ha umplert d'alegría
—112→
sòn pobre cort destrossat.
Era de Flandes.
RECT.
¡De Flandes!
DOCTOR.
Lo criat que 'l marqués portava
qu' es, com veuréu, aquell criat,
vá rebre en una batalla
una ferida mortal,
y, al estar ja en la agonía,
al marqués ha confessat
qu' ell posá al balcó la corda,
pagat per l'or de don Joan,
qu' ell deixá á terra una espasa
que don Joan li havia dat,
y que 'l marqués, que no dupta
de quí, en los últims instants,
per remordiment, confessa
la sèva acciò criminal,
torna tot seguit á Espanya
perdò y olvit demanant,
per abrassar á sa esposa.
RECT.
¡Gracias al cel debéu dar!
DOCTOR.
Y á vos per tot.
RECT.
Y á la Verge.
DOCTOR.
Y á n'al vostre noble afany.


ESCENA XV

 

Los mateixos, D. JOAN.

 
JOAN.
¡Y á n'al indigne artifici
ab que m'havéu enganyat!
RECT.
¡Don Joan!
DOCTOR.
¡Don Joan altra volta!
JOAN.
Si, sí; altra volta don Joan.
¡Bè sabéu fingir sorpresa
quant per vos ja era esperat!
RECT.
¿Vos ha venut la María?
JOAN.
Reprimintse ab prou afany
m'ha acompanyat conmoguda
fins á trovar lo rieral,
y lo camí senyalantme,
cap aquí se 'n ha tornat,
—113→
Segur jo de que la vida
no tenia en perilll ja,
per dintre 'l bosch avansava
quant, al fòns, veig tot plegat
al batlle y homes ab armas
que m'estavan esperant.
Vinch correns, ells me segueixen,
han fet foch, no m'han tocnt,
entro aqui, y aquí us pregunto
abans del cas complicar:
¡Si es aixís com sas promesas,
cumpleixen homes honrats!
RECT.
¿Y vós no m'heu dat paraula
de que s'en podía anar?
DOCTOR.
Y me l'ha dada lo batlle
quant la gent ha retirat.


ESCENA XVI

 

Lo DOCTOR, lo RECTOR, D. JOAN, MARIA, y, al fí, BENET.

 
MAR.
¡Mossen Vicens!

 (Entrant trastornada.) 

RECT.
¡Oh! ¡María!

  (Apart y baixantla al prosceni.)  

¿sòu vos qui l'ha delatat?
MAR.
¡Jo!

 (Y mira per totas las portas.)  

RECT.
¡Oh! ¡Gracias! Ja m'ho pensava;
no es ella no... no es capás!

 (Al cel.)  

MAR.
¡Aquí tampoch!

 (Mirant per tot assorada en extrém.)  

RECT.
¿Qué?
DOCTOR.
¿Qué busca?
JOAN.
(¡Oh! Ara veurém qui ha guanyat.)

 (Triunfant.)  

MAR.
¡Filla mèva! ¡Filla mèva!
RECT.
¡María!
DOCTOR.
¿Qu' es?
RECT.
¿Qu' ha passat?
MAR.
Qué, havent arribat al poble
tots los parents, son abaix,
y estona fá que demanan
—114→
la Angeleta ab mòlt afany.
Mentrestant jo acompanyava
al cavaller al rieral,
y ells, espera que t'espera,
y ella fora y may tornar.
Arribo jo y tots m'ho diuhen,
pregunto al punt ahont anat:
-A buscá un cantaret d'aiga
dret á la font dels canyars.
-Benet veshi. En Benet corra
y tot plegat vè l'Eudalt.
-¿Ahont has deixat l'Angeleta?
-Renyinas de ennamorats.
No m'ha deixat portá 'l canti
y he tornat sol á baixar.
-Vès donchs si logras trovarla.
Torna en Benet. -No hi es pas.
Parents qu' ho senten, comensan
á buscar d'ací y d'allá;
uns sòn al molí del Toni,
altres á la font del glas...
¡Mes no 's trova; no la trovan
y el cor me díu algún mal!...
¡Filla mèva! ¡Filla mèva!
BEN.
¡Mare!
MAR.
¿Qué es?
RECT.
¿Trovada ja?
BEN.
Lo cantaret qu' ella duya

 (Mostrantlo.) 

guarnit d'eura y lliris blanchs.
JOAN.
Y res mès qu' aixó heu de veurérn'
fins á estar jo en llibertat
y haver recobrat la firma
ab que 'm voléu deshonrar.
RECT.
¡Oh!
DOCTOR.
¡Qu' heu dit!
MAR.
¿Qué vol dir ara?
DOCTOR.
¡Aquesta firma... jamay!
JOAN.
Donchs no veuréu l'Angeleta
que no me l'haguéu tornat.
RECT.
¡Oh! ¡Doctor, pe'l cel doneuli!
MAR.
¡Doneuli, si, per pietat!
DOCTOR.
¡May!
JOAN.
¡Donchs no torna!
BEN.
¡Sí, mare!

 (BENET, al fondo.)  

DOCTOR.
—115→
¿Per qué?
BEN.
Perque ja es abaix.

 (Se'n vá.) 

MAR.
¡Filla mèva! ¡Filla mèva!

 (Se'n vá boja d'alegria darrera de BENET.) 

JOAN.
¡Oh! ¡No pot sè... es un engany!

 (Lo DOCTOR mira cap á baix de la escala.)  

RECT.
¿Doctor?
DOCTOR.
No ho es; ja la abrassan.
RECT.
¡Lo cel mos prechs ha escoltat!
JOAN.
¿Quí aixís m'abat y 'm deshonra?


ESCENA XVII

 

Los mateixos, D. LLUIS.

 
LLUIS.
Don Lluis, qu' aquí la ha portat.
JOAN.
¡Vos!
RECT.
¡Ell!
LLUIS.
Sí; jo, que veyentla
prop de la font dels canyars,
li he dit que, si ella volía
salvar l'honor y la pau
de la pobreta endolada
qu' aprop del riu va plorar,
no mès havia d'estarse
ahont ningú la vejès may,
fins que jo anès á buscarla
per tornarla aquí á portar.
S'ha amagat a n'al recolse
qu 'l mur de la hermita fá,
he anat á avisar al batlle
perque no us deixès passar,
y, aixís qu' he comprés qu' hauríau
vostra deshonra firmat,
torno ab ella quant vos creyau
per ella 'l plech recobrar.
JOAN.
¿Y per que així heu volgut pèrdrem'
quant salvarme havéu jurat?
LLUIS.
Perque així 's venja 'l qu' un dia
váu jurar vos enfonsr.
JOAN.
¡¡Oh!! Sí.

 (Recordantho ab ira.) 

LLUIS.
¡Ah! ¿Vos causa sorpresa
—116→
tanta astucia per venjarm?
Altíu com lleò dins la selva
vaú á la serp trepitjar,
la serp vá quedar adormida
sòta l'alfombra del prat
que tòta de llaurè y rosas,
váreu péndrer vos per jás
y avuy, qu' ella ha vist la sèva
vos volta 'l coll com dogal.
Avuy, prés dintre 'ls meus llassos,
puch dir á n'al vostre afany
que jo he dat á la justicia
datos pera comprobar
que vos sòu qui envenenareu
de mossen Vicens lo criat.
Que á mossen Vicents entrego
lo llibre qu' heu estampat
de las sèvas poesías,

 (Li dòna.)  

y que vos vinch á innovar
que la rosa d'or, que créyau
vos qu' havíau ja guanyat,
desprès d'estar indecisos
los jutges del tribunal,
me l'han per fí á mi donada
per acabáus d'enfonsar.

 (Mòlt marcat.)  

JOAN.
¡Oh! Don Lluis, sòu un infame.
LLUIS.
Ja está dit tòt; m'he venjat.

 (Se'n vá.)  



ESCENA XVIII

 

Lo RECTOR, lo DOCTOR, D. JOAN.

 
RECT.
Fins aquí pot dur la enveja.
DOCTOR.
Tot es providencial.
JOAN.
¡No ho pot sè 'l que un criminal
castigat com jo se veja,
y qu' un envejòs major,
com ho es lo qui ha surtit ara,
se 'n vagi á la cort encara
á guanyar la rosa d'or!
RECT.
Per xo 'l Doctor tant bè deya
qu 'en tot providencia hi há'
—117→
hi ell veurá 'l cástich allá
ahont la gloria trovar creya.
JOAN.
En mitj de pena tant gran
sols aixó 'm consolaría.
RECT.
Jo era á Madrid quant s'obria
lo certámen del infant.
Instat per Fray Felix Lope
volguí á n'aquest premi obtar,
comensant una poesía,
presa del major afany,
y me'n aní á la pradera
á trovar mes ample espay.
«Baixímen al Guadarrama;
«escoltava dels cristalls
«lo murmuri qu' han aprés
«del llenguatje cortesá,
«y, sentat en marje vert,
«mès guarnit y enllistonat
«que capotét de regatxo
«ó que pintat papagall,»
treguí la mèva poesía
per anarla continuant,
quant, tot d'una, 'm senti presa
del ensopiment mès suáu.
Lo murmuri de las aiguas.
la canturia dels pinsans,
y l'aire de la verneda,
m'adormiren tant y tant,
que, al despertar, ja nit fòsca,
vejím la ploma á la má,
y perduda la poesía
que 'l vent se'n deguè emportar.
Ha anat avant lo certámen,
y desidintse 'l jurat,
ha premiat la que, ab la vostra,
li vá don Lluis presentar.
Sabedor Lope de Vega
de tant grata novetat
demaná coneixe 'ls versos
qu' alcansaren gloria tal,
y, penséu vós quín fóra
sa sorpresa y sòn esglay,
quant vegé qu' eran, ab manya
poch hábil, desfigurats,
los mateixos quejo havia
—118→
escrit pe'l mateix infant
y que, 'prop de Guacarrama,
vaig perdrer jo endormiscat.
Així m'ho escriu Felix Lope

 (Mostra la carta.)  

y ho vá tothom comentant:
-Lo Rector de Vallfogona
es quí lo premi ha guanyat,-
y, quant, don Lluís arribanthi,
creurá la gloria trovar,
trovará tant sols l'escarni
que del sèu nom tothom fá.
JOAN.
¡Oh! ¡Gracias!
RECT.
Al cel.
JOAN.
¡Sí; gracias!
DOCTOR.
Lo batlle espera, don Joan.
JOAN.
¡Sí, com m'heu dit, hech venjansa,
ma vida es poch per pagar!)

 (Se'n vá. 

RECT.
Es distintíu de la enveja
que no he vist que falti may:
mentre ella puga venjarse,
ja lo demès tant li fá.


ESCENA XIX

 

Lo RECTOR, lo DOCTOR, ANGELETA, MARIA, BENET, y tots los parents qu' han vingut á las esposallas.

 
ANG.
¡Mossén Vicens!

 (Abrassantlo.)  

MAR.
¡Eh! ¿Quín cas?
RECT.
¿Y donchs y aixó, qu' ha sigut?
DOCTOR.
¿Díu que t'havias perdut?
ANG.
Per la senyora del mas.
BEN.
No tinguéu pó... anéu entrant
homens donas y quitxallas.
 

(Ván entrant los que BENET indica y besant la má al RECTOR, desprès de lo qual se'n tornan á segón terme.)

 
RECT.
Ván á fer las esposallas.
DOCTOR.
Llavors...
RECT.

  (Sentintse mal.)  

Quedéus un instant.
 

(Lo DOCTOR s'assenta á l'un cantò d'escena, Lo RECTOR al altre, y, prenent lo llibre que li ha dat DON LLUIS, llegeix,   —119→   mentres María y BENET ván fent assentar los parents en un rrotllo de frente al públich, combinat artísticament.)

 
MAR.
¡Ah, ah, ah! Així... assentats.
BEN.
¿Y l'Eudalt?
ANG.
Jo estich per ell.


ESCENA ÚLTIMA

 

Los mateixos, EUDALT.

 
EUD.
¡Aquí que porto l'anell!
BEN.
Y ara no estéu enfadats.
MAR.
Primè 'l company de promés.
 

(S'adelanta un pagés fins á posarse al costat d'EUDALT.)

 
BEN.
Ja es aquí.
MAR.
Dónali un ciri.

  (BENET dòna un candelero encès, al pagés.) 

L'anell.
EUD.
Posat.
MAR.
Donchs que 's miri
seguint lo rotllo.
 

(EUDALT agafa la má de Angeleta y ab ella, ensenyant lo dit ahont dú l'anell, ván seguint lo rotllo, seguits del company de promés que fá llum á la má, y de MARIA y BENET que joyosos ván seguint darrerra.)

 
RECT.
(Sorprés
ni sé ja lo que llegeixo.)
 

(Ajitat vá fullejant lo llibre, mentres lo grupo vá seguint lo rotIlo y les parents ván admirantse de l'anell.)

 
MOLTS.
¡Oh! ¡oh! ¡oh! ¡oh!
BEN.
¿Eh, qu' es bonich?
MAR.
Tú calla.
BEN.
Jo...
MAR.
Calla 't dich.
BEN.
Bé... jo dich lo que hi coneixo.
DOCTOR.
(¡Oh! ¡Las costums catalanas
que bonicas sempre!)
RECT.
¡Oh! Sí.
¡María!

 (Cridantla.)  

MAR.
¿Jo?

 (Deixant lo rotllo.)  

RECT.
Prompte aquí.
 

(María vá al costat del RECTOR. BENET posa una cadira   —120→   al mitj del teatro y quant ja han acabat d'ensenyar l'anell á tothom hi fá séurer á Angeleta:)

 
BEN.
Ara aquí.
ANG.
No.

 (Dantsen vergonya.)  

BEN.
Tú no manas.
 

(La fan séurer, ella para 'l devantal, los parents se ván alsant de un á un y cada hú li tira lo regalo que vol tornant desprès á sèurer.)

 
EUD.
Ara para 'l devantal.

 (Van fent lo joch.)  

RECT.
Díguéume lo que us vaig dir
dels versos, quan vaig venir
de Saragossa malalt.
MAR.
Que, si sòn darrer instant
per ma desditxa vegés,
tots los seus versos enviés,
si 'ls demanava, á don Joan,
y haventme don Joan escrit,
quant jo creguí qu'afinava
sa mercé, 'l que 'm demanava
li vaig enviar tot seguit.
RECT.
Mes jo dos plechs vaig deixar
y us vaig dir... (¿Vejám si s'erra?)
MAR.
Que cremant los de la esquerra
havía 'ls altres d'enviar.
RECT.
¡Oh!
MAR.
¿No havía de sè així?
RECT.
¡No, desditxada, al contrari!
MAR.
¡Tant que vaig volé atinarhi!
RECT.
¡No hi ha esperansa per mí!

 (Tornant á cáurer abatut en la cadira.)  

MAR.
¡Oh! ¡Per Dèu, senyor Doctor!
 

(Lo DOCTOR hi corra.)

 
DOCTOR.
¿Qué?
RECT.
No bastava ab matarme...
havía de disfamarme...
miréu.

 (Dant lo llibre al DOCTOR.)  

DOCTOR.

 (Desprès de llegir.) 

¡Infame y traidor!
RECT.
De las mevas poesías
aquestas s'han estampat.
EUD.
Y amen Jesús.

 (Per l'últim regalo.)  

BEN.
S' ha acabat.
ANG.
¡Miréu!

  (Anant á ensenyar al RECTOR los regals en la falda.)  

BEN.
¡Miréu!
RECT.
¡Oh! ¡Alegrías!
—121→
Ni vos en sento ja grat.
ANG.
¡Senyor Rector!
MAR.
(¡Oh!... M'esglaya.)
DOCTOR.
¡Corréu, María, 's desmaya!
MAR.
Vaig.
RECT.
No.
MAR.
¿Qué?
RECT.
Res... m'ha passat.
Caseuvos sense recel...
lo Doctò ho creya; mes... s'erra
Jo vos beneheixo... en la terra...
No 'm vol encare lo cel.
Sols... per si fòs... lluny.. quant sía.,.
DOCTOR.
(Mes prompte del qu' ell se creu.)
 

(Lo RECTOR ha anat á buscar la poesía qu' escribía damunt la taula, y, dantla al DOCTOR díu:)

 
RECT.
Com recort, entregaréu
al rey aquesta poesía.
Sols ab ella, vindicat
me veurán quants la llegeixin.
Així 'ls dignes me coneixin,
com los vils m'han insultat'
y digueu que, si se 'm dona
lo mal nom que ja 'm rodeja,
fòu víctima de la enveja
Lo Rector de Vallfogona.


 
 
PROU.
 
 





ArribaNOTAS

Que pòden servir als directors d'escena pera la bona representació d'aquest drama.


  —122→  

I.ª No ha pogút averiguarse en quin any nasqué lo Doctor Vicens García, perque lo foch d'una de las guerras destruí en Tortosa, entre altres cosas del major apreci, alguns llibres dels Baptismes, en un dels quals estava continuat lo del nostre Garcia. Mes (segons lo que dicta la conjetura) se dóna per constat que nasqué l'any 1580.

2.ª Dels accidents que li ocasioná l'envenenament, restá Garcia tant sens forsas, que apenas las tenia pera suspirar sa desgracia y la de són criat.

3.ª A la menor agitació se li movia tan gran set que res era prou per apagarla. Ab la eficacia dels remeys cobrá mès que medianas forsas y poguè per alguns mesos cumplir las obligacións de Párraco; si bè patint sempre molta set.

4.ª Morí lo dia primer de Setembre del any l623.

5.ª A la primera surtida que Maria tinga ab lo Rector, treurá un vas d'aiga que cuidarán de cambiar, ja l'un ja l'altre, durant tot lo drama.

6.ª Tots los trossos qu' están entre duas estrellas deuhen suprimirse en la representació.

7.ª Tots los versos que portan cometas son del mateix Rector de Vallfogona.

8.ª Las cartas ó lletras deurán ser, en lloch de closas, plegadas pe'l mitj, y cusidas ab tres punts de fil bermell, que, formant un triangul las ocupan totas, segons costum de l'época.

9.ª Allavors los corréus arrivaban al mitj de la plassa dels pobles, tocaban una corneta, y tots los vehins anavan á recullirlos las cartas. A n'aquets se refereix lo corren de que, en l'ultim acte, parla Benet á don Lluis.

I0.ª Lo trajo del Rector es: una sotana abotonada   —123→   daltabaix, una faixa de seda ab sarrell, com la que portan los jesuitas, barret tambè com ells, y sabatas ab una rosa de seda. en lloch de sibella. Los altres trajos y lo mobiliari los indican l'època y la posició de cada personatje.

II.ª Per la porta del fondo se veu un tram d'escala que figura que puja al pis de sobre, ahont deurá pujar lo Rector algunas vegadas, y un altre tram que figura que baixa al carrer.

I2.ª Los cómichs, ó comediants, com se 'ls deya allavors, anavan de poble en poble vestits ab lo mateix trajo ab que debían representar la primera comedia, eran molt pobres, y en aixó 's funda el que Benet y María ne parlin com fan en lo primer acte.

I3.ª Los detalls que pugan faltar los indicarán un ó altre dels versos del drama.

I4.ª Lo tipo del Rector lo dòna lo sonet en que ell mateix fá sòn retrato.