Visor de obras.

  -f. x3v-  

__[L]a transendent celsitud de la magestat vostra, senyor emperador, venim a suplicar. Com fortuna, enemiga de tota alegria e repòs, se haja ocupades les virtuts de solícitament amar, tolent-nos lo poder de nostres desigs complir, nos ha condemnades en eternal exili e ha trobades leys cruels, enemigues de enamorada pietat, les quals ab grans penes defenen lo que natura liberalment nos atorga, car les coses que en strem són males, en algun temps o jamés no poden ésser bones, com les leys de fortuna no poden ésser fetes en perjuhí del gran poder de ma senyora. E dexant los ports de nostre reposat viure, stenguem les càndides veles navegant per la tempestuosa mar de adversitats, de hon se poden recitar los naufrags de aquells qui, en ella follament navegants, a dolorosa e miserable fi pervenen. E arribades en lo port del teu gran triümpho ab desig de trobar aquell famós rey qui per lo món se fa nomenar lo gran Artús, rey de la anglesa illa, si la excel·lència tua sabria o hauria hoyt dir en quin loch trobar-se pogués, com haja quatre anys passats que anam per la mar tenebrosa ab sa carnal germana qui per son dret nom nomenar-se fa Morgana. Ab la nostra nau plena de dolor som arribades en lo teu delitós port e aquí stan les devotes dones e donzelles del gran Artús, contínuament plorant, lurs dolors e penes reconten.

No sperà lo emperador que més parlàs la agraciada donzella, car haguda plena notícia de la venguda de Morgana, la sàvia germana del bon rey Artús, levà's prestament de taula e, ab tots los cavallers qui dins la cort sua se trobaren, feren la via del port hon la nau era. E entrats dins, veren la senyora sobre hun lit gitada, tota vestida de negre vellut. E tota la nau cuberta era de aquell mateix drap. E staven en companyia de la adolorida senyora cent trenta donzelles de inestimable bellea, totes de edat de XVI en XVIII anys. E ab afable acolliment fon rebut lo magnànim emperador e tots los seus. E asegut lo emperador prop d'ella en una real cadira, féu principi a tal parlar.

__Dexa les làgremes tristes, generosa reyna, que molt poch aprofiten per obtenir lo que vas cercant. E molt me alegre de la tua venguda perquè·t puga fer la honor que eres merexedora. Quatre donzelles de part tua me són vengudes, requerint-me los donàs doctrina de aquell famós rey dels anglesos, si sabia ni havia hoyt dir res d'ell. E antiga auctoritat me fa fer testimoni del que y sé. En poder meu és hun cavaller de molt gran auctoritat, no conegut __lo nom seu no he pogut saber__ ab una molt singular spasa que té, la qual ha nom Scalibor, e segons lo parer meu deu ésser   -f. x4r-   de gran virtut. E té en companyia sua hun cavaller ansià qui·s fa nomenar Fe-sens-pietat.

Com la reyna Morgana hohí dir tals par[a]ules [a] lo emperador, levà's prestament del lit e donà dels genolls en la dura terra e suplicà'l li'n fes gràcia de dexar-lo-y veure. E lo emperador dix que era content. Alçà-la de terra, pres-la per la mà e, tots ensemps, anaren a l'imperial palau.

Lo emperador la posà dins una cambra hon ell stava dins una molt bella gàbia ab les rexes totes d'argent. E en aquell cas lo rey Artús tenia la spasa recolzada sobre los genolls e stava molt mirant en ella ab lo cap molt baix. E tots miraven a ell y ell no mirava a negú. Però la reyna Morgana prestament lo conegué e posà'l en noves. E jamés volgué respondre. Mas Fe-sens-pietat conegué molt bé a sa senyora e, ab cuytats passos, se acostà a les rexes, féu-li gran reverència e besà-li la mà. E stant axí, lo rey Artús comencà a fer principi a semblants paraules.

__[L]o stament real requir que indueixca los altres a virtut, per ço com no és poch difícil que la voluntat en lo regne de nostra ànima, senyora del ver juhí, a l'enteniment no faça los seus passos torçre, car la virtut és sperança de tot bé e del vici no se'n spera sinó mal e temor de confusió. E negú no deu posar la sua sperança sinó en sdevenidor bé: noblea, riquea e potència deuen ésser comptades en los béns de virtut, usant bé de aquelles. Emperò no diem que sien hun mateix bé, car segueix-se que alguns són nobles perquè devallen de noble linatge, emperò no són richs. Per açò la inòpia no basta a contrastar que lo qui és noble de cor no puga usar de la virtut de noblea: fent lo contrari no són dits nobles. Altres n'i ha qui són richs e exits de poch linatge, qui són tan virtuosos que amen les virtuts de noblea e usen de aquelles, e deuen ésser molt stimats perquè fan més que lur natura no·ls atorga. E de açò, axí los doctors sancts com los philòsofs, en esta sentència són concordes, perquè cové que les virtuts sien ligad[e]s, car ells digueren que qui posseheix una virtut, totes les té, e aquell qui fretura de una, de totes fretura. Donchs, lla hon és trobada rahó e bondat, que deu ésser més principal, e majorment haver amor als béns divinals. Per què dich yo aquestes coses? Per ço com veg anar aquest miserable de món rodant de mal en pijor, car veg que los mals hòmens qui amen ab decepció e frau, són prosperats, e veg abaxar virtut e lealtat, e veg dones e donzelles qui en lo passat temps e en lo present solien bé amar, ara per or e per argent són difraudades.

__No és negú qui virtuosament ame __dix lo cavaller Fe-sens-pietat, allí en presència de tots__. Digau, senyor, la senyoria vostra, qui semblants coses en exa spasa de virtuts troba, quines són les passions que donz[e]lla té?

E açò li dix perquè la princessa lo n'havia pregat que lo y demanàs. E lo rey, responent, dix:

__Dexa-m'o veure, que yo t'o   -f. x4v-   diré.

Com ho hagué vist, dix:

__Amor, oy, desig, abominació, sperança, desesperació, temor, vergonya que negú no u sàpia, audàcia, ira, delectació, tristícia. Lo major do que la noble en virtuts deu haver sí és vida casta.

__Sia de vostra mercé __dix Fe-sens-pietat__ me digau les abominacions de l'hom.

Com hagués mirat en la spasa, dix:

__Savi sens bones obres, vell sens honestat, jove sens obediència, rich sens almoyna, bisbe negligent, rey inich, pobre ergullós, senyor sens veritat, catiu sens temor, poble sens disciplina, regne sens ley.

Dix l'emperador:

__Demanau-li quins són los béns de natura.

Respòs lo rey que eren huyt, los qui·s seguexen.

__Lo primer és gran linatge, lo segon és granea e bellea de cors, lo tercer és gran força, lo quart és gran laugeria, lo cinqué és clara e bona vista, lo sisé és bona vista, lo seté és clara e bona veu, lo huyté és jovent e alegria.

Dix lo emperador:

__Demanau-li, com hun rey se corona, quines coses jura de servar.

Lo rey, responent, dix.

__Primerament, que servarà amor e pau en son regne; la segona, que squivarà totes malvestats; la tercera, que en tots sos fets servarà egualtat e justícia; la quarta, que en totes coses mesclarà misericòrdia; la cinquena, que gitarà de si tota tirania; la sisena, que ço que farà, que u farà per sola amor de Déu; la setena, que mostrarà en ses obres que és ver crestià; la huytena, que serà defenedor del poble e aquell amarà com a son fill propi; la novena, que, ço que farà, [que u farà] ab gran consell e bo, en útil e profit de la cosa pública; la dehena, que confessarà ésser fill de la sancta mare Sglésia, la qual de tot son poder la defendrà e no adquirirà per a si subsidis ni demandes, ni·ls farà vexacions nengunes; la onsena, de ésser bo e feel e verdader a sos súbdits; la dotzena, que aterrarà e castigarà los mals hòmens; la tretzena, que als mesquins pobres serà pare e protector; la derrera de totes, tots aquells qui l'informaran en honrar e tembre e amar Déu.

Moltes altres coses li demanaren e a totes donà naturals rahons. Lavors foren ubertes les portes de captivitat e tots los qui volgueren entrar, ho pogueren bé fer. E com tots foren dins, levaren-li la spasa e no era en negun record. Lo emperador la y féu tornar e féu-li demanar quina cosa és honor, com ell la ignoràs e jamés havia trobat home de sciència ni cavaller que lo y hagués sabut dir. Com lo y agueren demanat, lo rey mirà en la spasa e de semblant stil dix afables paraules.

__Cosa és molt condecent e necessària als hòmens generosos e de linatge, si volen ésser tenguts en stima, que sàpien quina cosa és honor, com naturalment la major part dels hòmens de bon sentiment los plau y la cerquen. E si no   -[f. x5r]-   la conexen ni saben de què va vestida, jamés la porien aconseguir. E per ço dich, ajudant a mi lo sobiran Altisme, que honor és do de reverència en testimoni de virtut. E glòria e fama han diferència e són departides de honor e de lahor per tal com honor e lahor són rahó de fama e de glòria, car per ço és algú en fama e en glòria, car és lohat e honrat. Mas encara honor ha diferència e departiment de lahor, a qui pertany reverència, glòria e fama, e han acostumat de ésser preses per una matexa cosa. Glòria és una claredat e tal mateix és fama. Aquest és l'orde, que glòria naix de honor. Pertany-se, donchs, de honor e del fort tembre les coses temeroses, e gosar empendre les coses perilloses per tal que no sia desestimada la magestat real. Ans açò força per rahó de bé e per bona fi, car açò és comú a tota virtut fer e obrar, no per favor de glòria dels hòmens, mas per rahó de bé. Donchs, la rahó perquè los hòmens majorment volen ésser honrats és per tal que apareguen savis e virtuosos, als quals és majorment deguda honor. Lo senyal e testimoni simplament vol manifestar la cosa senyalada. Cové que sia alguna cosa coneguda e manifesta, car les coses que són dins, són a nós ocultes, e no les foranes, car negú no pot saber lo pensament de la persona, mas coneix-lo per los senyals que defora se manifesten. La reverència, donchs, qui és honor, se deu manifestar per la virtut de aquell de qui és donada. No basta que sia pensada dins lo cor, ans requir que ella sia defora donada. Donchs, honor és rahó de bé forà, com reverència és donada per alguns forans senyals. Encara més és manifest, per tal com honor és més en aquell qui honra que no en lo qui és honrat. E per ço honor és dita reverència donada en senyal de virtut.

L'emperador tornà a pregar a Fe-sens-pietat que li demanàs quines coses lo home d'armes ha mester. E Fe-sens-pietat lo y demanà, e lo rey, responent, dix.

__[L]a primera e principal cosa que lo cavaller ha mester, si vol ésser home d'armes, que puga comportar lo pes de l'arnés. La segona és que faça gran treball ab les mans exercint les armes. La tercera és que sàpien sostenir fretura de viandes. La quarta és mal jaure e mal star. La V és que per justícia e per lo bé comú no dubte la mort, car axí bé salvarà la sua ànima com si tota sa vida fos stat verge y en religió. La sisena, no tema scampament de sanch. La VII és que hagen abtea de defendre si mateix e de offendre sos enemichs. La VIII és que hagen v[e]rgonya de fugir vilment.

E més, li demanà com se podia aconseguir saviesa. Respòs lo rey.

__Saviesa se pot aconseguir per cinch coses. La primera, per special oració; la segona, per propi studi; la terça, per magis   -[f. x5v]-   tral informació; la quarta, per literal declaració; la cinquena, per contínua negociació.

Demanà més l'emperador quals eren los béns de fortuna. Respòs lo rey.

__[L]os béns de fortuna són cinch. Lo primer és grans riquees; lo segon, grans honors; lo terç, bella muller; lo quart, molts infants; lo cinqué, gràcia de gents.

Demanà més l'emperador, què és lo que·s pertany a noblea. Respòs lo rey.

__En noblea són quatre coses especials e singulars. Primerament, que lo cavaller sia clar ens sos fets; la segona, que sia verdader; la tercera, que sia fort de cor; la quarta, que haja conexença, car fort és odiosa desconexença a Déu. Per noble és tengut aquell qui ha conexença a sos vassalls e servidors. Donchs, no siau desconexent a Déu del bé que us dóna.

Tornà a demanar l'emperador quin deu ésser lo pensament del cavaller qui en batalla és vençut. Respon lo rey.

__[L]o cavaller qui en batalla és vençut deu pensar sis coses. La primera és que la victòria devalla de Déu; la segona és que Déu, qui l'à donada a l'altre, la pot donar a ell; la terça és perquè se humilie a Déu e a gents; la quarta és que dels majors prínceps del món són stats vençuts; la cinquena és que per sos peccats mereix axò e més avant; la sisena és que la fortuna, vogint la sua roda, li plau axí.

Més, li fon demanat de quines coses lo príncep és tengut a sos vassalls. Respòs lo rey.

__Lo virtuós príncep de V coses és tengut a sos vassalls. La primera és en servar-los lurs leys e furs; la segona és en atényer-los ço que·ls promet; la tercera és en amar e honrar-los segons son stament; la quarta és en defendre'ls poderosament; la cinquena és guardar-los lurs béns e no levar-los res del lur ab tirania.

Moltes altres coses li demanaren. Lavors l'emperador, per no fatigar-lo més, li féu levar la spasa, e lo rey Artús no veya ni conexia a negú. Lavors la reyna Morgana, la qual era sa pròpia germana, levà's del dit hun petit robí que ella portava e passà-lo-y per los ulls. E prestament lo rey hagué cobrada la natural conexença. Levà's de allí hon seya e abraçà e besà ab gran amor a sa germana. E ella   -[f. x6r]-   li dix:

__Germà(na), feu honor e gràcies a la magestat del senyor emperador qui ací present és, e a la senyora emperadriu e a sa filla.

E ell ho féu. E aprés, tots los cavallers que allí eren besaren la mà al valerós rey Artús, com ne fos molt merexedor. Ixqueren en la gran sala e allí feren moltes dances e festes de singular alegria. L'emperador pregà a la reyna Morgana que dançàs, puix havia trobada la cosa que més desijava trobar en aquest món. E ella, per obeyr als prechs de l'emperador, féu-se portar de la nau altres robes qui no fossen de dol com les que portava. E·n una cambra se n'entrà ab totes les sues donzelles. Com foren totes molt ben abillades, les donzelles ixqueren totes vestides de domàs blanch, forrades d'erminis, e les gonelles de aquell matex drap. La reyna, lur senyora, ixqué ab gonella de cetí burell, tota trepada e molt ben brodada de molt belles e grosses perles. La roba que·s vestí era de domàs vert, tota brodada de orfebreria. E portava per divisa rodes de cénia ab los cadufs tots d'or e foradats al sol, les cordes eren de fil d'or tirat, smaltades, ab hun mot de grosses perles qui deya: Treball perdut per no conéxer la falta.

En tal forma devisada, la reyna Morgana vingué davant l'emperador ab lo rey Artús, son germà, e dix allí, en presència de tots:

__Gran cosa és a una longa set sostenguda venir a la font e no beure per dexar beure altri. E per ço és molt liberal cavaller qui la sua honor dóna.

E de continent se pres a dançar e no volgué més dir. Pres per la mà a Tirant, perquè li paregué de major auctoritat, en presència de tots, e dançaren per bon spay. Aprés se levà lo rey Artús e dançà ab la princessa. E donada fi a les dances, la reyna Morgana suplicà a l'emperador li fes tanta de honor de acompanyar al rey Artús fins a la sua nau e allí li daria hun petit sopar, car bé sabia la magestat sua com tota virtut, de noblea devia ésser acompanyada e de bones costumes, com sia sabut per tots com la sua alta magestat excel·lia de virtuts a tots los prínceps del món __donant a cascú premi de virtut segons és merexedor__, com fos manifest ell ésser principi e font de tot bé e de tota virtut.

No comportà l'emperador que la reyna Morgana més lo loàs, sinó que ab paraula e gest afable li féu principi a paraules de semblant stil.

__La tua real elegant senyoria, afabilíssima reyna, me fa creure que est dotada de totes les virtuts que a humana creatura comunicar-se poden, car de tu se pot dir que est cap e principi de tot bé. E per la tua molta virtut has pasejada la salada mar ab gran solicitut per lonch temps per trobar lo teu perdut germà, mostrant en los teus singulars actes la granea de la tua alta dignitat real. E perquè lo teu molt   -[f. x6v]-   meréxer me obliga de fer-te plaers e honors, com la tua noblea me haja request de anar a la tua nau, só molt content de honrar e exalçar la tua honor e fama.

E levaren-se tots e feren la via de la nau. L'emperador pres de bras a la reyna Morgana e lo rey Artús a la emperadriu, e Fe-sens-pietat a la princessa. E axí entraren dins la nau, la qual trobaren ja descuberta dels draps negres e molt ben emparamentada tota de drap de brocat. E no y podien sentir la mala pudor de la sentina, mas gran fragància de totes les delitoses odors que puguen nomenades ésser. E lo sopar aparellat e les taules parades, menjaren-hi tots los bons cavallers qui ab l'emperador eren venguts, e totes les donzelles. E foren tots molt ben servits ab gran abundància de totes coses.

Aprés lo sopar, l'emperador pres comiat. Ab totes les dames e ab l'altra gent, ixqueren de la nau. E staven admirats del que havien vist, que paria que tot fos fet per encantament.

Com l'emperador fon en terra, asigué's vora la mar en una molt riqua cadira e totes les dames entorn d'ell. Tirant era restat dins la nau ab tots los de sa parentela. Com volgueren dar vela, Tirant se posà en una barca per exir en terra. La emperadriu, qui·l véu venir, dix a sa filla Carmesina e a les altres donzelles:

__Voleu que façam joch a Tirant? Farem entrar hun sclau de aquests moros que ací són, que·l traga de la barca al coll. E com sia en l'aygua, que faça lo moro demostració de caure en l'aygua e que li banye lo peu que porta de la çabata brodada, car totes aquestes festes no ha portat, per molt que·s sia abillat, sinó aquelles calses. No sé quin és lo seu significat. Molt me plauria saber-ho. E si lo moro li banya solament lo peu e porta la calsa ab la çabata brodada, no serà menys de la sua boca no surta alguna paraula per hon porem conéxer si u fa per amor o si u fa per desesperació.

Totes foren consentes en la burla de Tirant. Lo moro fon content obeyr lo manament de la emperadriu. Entrà dins l'aygua hon era la barca e pres Tirant al coll. Com fon prop de terra, féu demostració de caure, mostrant passar gran treball del pes que portava. Volgué-li banyar lo peu e banyà-li tot lo cors.

Axí banyat com stava, ixqué lo virtuós Tirant davant totes les dames e véu que la emperadriu e la princessa, ab totes les altres, tenien molt grans rialles. Conegué que era burla que li havien ginyada. Pres al moro per los cabells e benignament lo pregà que·s gitàs en terra. E aquell, com a forçat, ho hagué a fer. Posà-li Tirant lo peu de la çabata brodada sobre lo cap, e féu solemne vot en stil de semblants paraules.

__Jo fas vot, a Déu e a la donzella de qui só, de no dormir en lit ni vestir camisa fins a tant yo haja mort o apresonat rey o fill de rey.

Mudà-li lo peu sobre la mà dreta, e dix:

__Tu que est moro me   -[f. x7r]-   has envergonyit, mas no só ofés. Davant la magestat de la senyora emperadriu has comés cas civil, mas yo faré que serà criminal, encara que de la fortuna sia ofés.

Vench lo vezcomte de Branches e posà lo peu sobre lo cors del moro, e féu principi a hun tal parlar.

__Puix tu has abandonada la virtut de gentilea, e com a catiu lo crim que has comés és civil, no merexes punició, puix complit has lo que t'avien manat. Per què yo fas mon vot solemne, a Déu e a tots los sancts, de no tornar jamés en la mia própia terra fins sia stat en batalla campal hon hi haja de XL mília moros ensús e que sia vencedor capitanejant yo los crestians, o trobar-me sots la bandera de Tirant.

Acostà's lo conestable e posà-li lo peu sobre lo cap, e féu son vot ab paraules de semblant stil.

__Ab paraules suaus asajaré si de tan deslimitat desig me pogués retraure. Però puix veig ja lo foch ensés de mon leal voler, lo qual porte a Tirant, resestint, més aumenta. Puix ab novella sperança restaurar ma vida e, per satisfer al gran voler que tinch en les armes, fas vot, a Déu e a aquella gentil dama de qui só catiu, de portar senyal en la barba, ni menjar carn, ni [estar] asegut, fins a tant la bandera del gran soldà dins batalla campal haja presa, ço és, la bandera vermella hon és pintada la òstia e lo càlzer, e ab açò sia mon vot deliure.

Féu-se avant Ypòlit e posà lo peu sobre lo coll del moro, e en stil de semblanys paraules féu lo següent vot.

__Lo dubte de soferir lo mal perillós per tan sdevenidor delit, lo qual, no vençut ne jamés sobrat, moltes voltes he sofertes les grans forces dels turchs per aument de ma honor, per lo gran desig que tinch de servir a mon senyor Tirant, del qual só criat, e per exercitar la mia persona e per mills obtenir la gràcia de la mia bella dama qui tant val, sens mijà de la qual a mi seria molt difícil pogués desijar major bé que la sua amor, per què he proposat de fer tal vot com hoyreu: de no menjar pa ni sal __e lo que menjaré serà tostemps agenollat__, e de no dormir en lit fins a tant que yo haja mort ab les mies pròpies mans trenta moros sens ajuda de negú. E en tal cars, mon vot sia complit.

E pres al moro per los cabells, e pujà-li sobre la squena e dix: __Yo tinch sperança de longa vida e que prestament ab aquesta spasa compliré lo meu desig.

Com Tirant véu que los seus parents havien votat per amor d'ell, ab   -[f. x7v]-   les mans se levà tots los diamants e robins e perles que en la calsa e çabata portava e donà-u tot al catiu moro, e hun rich manto que portava. Anà's a despullar e tramés-li tota la altra roba que portava, fins a la camisa, mas la calsa ni la çabata jamés la y volgué dar. Lo catiu moro ho tingué a molta bona ventura, que de catiu que era fon posat en libertat e en riquesa e fon fora de la captivitat e humana misèria, car la pobretat li ocupava la vida, per ço se diu que la pobrea és una de les forts passions del món a sostenir. Per causa d'açò, dix l'emperador que tal cavaller com aquest era dit liberal, que dava sens pensar de hon més ne pogués haver.

Com los embaxadors del soldà veren fer festes de tanta magnificència, foren molt admirats e foren fora de tota sperança de pau com hoyren los vots que Tirant ab los de la sua parentela, havien fet. E Abdal·là Salamó dix al rey que venia en sa companyia per embaxador, que, si lo camí los fos segur, que sens resposta se'n deurien partir.

Lo emperador aquella nit se'n tornà ab totes les dames e la sua gent dins la insigne ciutat de Contestinoble. E l'endemà, hoydes misses, tots tornaren al mercat, lo qual stava axí bé emparamentat e parat com lo primer dia.

E venguts los embaxadors del soldà, en presència de tot lo poble, lo emperador los féu semblant resposta.

__No és cosa en lo món de major congoxa ne dolor que veure la sua magestat offesa en hoyr paraules tan nefandíssimes, que ofenen a Déu e al món. E moltes coses me vull deixar de dir per honestat de la mia lengua, perquè·m plau no haver-les fetes e tinch-ne vergonya de recitar-les. Per què·m par que sia justa cosa que yo, qui done les leys e fas servar aquelles als altres, que per mi deuen ésser mils servades, les quals rahó e justícia naturalment veden. Car encara que les passions enclinen les gents en alguna cosa que de rahó no és acompanyada, yo he mester tenir virtut de paciència en haver-les hoydes, perquè a mi no plaen, car no són plasents a Déu. E suplich la sua inmensa bondat que no·m dexe fer coses qui sien contra la sua santa fe cathòlica, que yo donàs per muller ma filla a home fora de la nostra ley. E venint a l'altre cap del que vull dir: per tot lo tresor que pagar porien lo Gran Caramany ni lo rey de la sobirana Índia, libertat aconseguir no poden, sinó ab pau de fe verdadera restituint-me tot lo meu imperi.

Hoydes tals paraules, los embaxadors se levaren e, presa licència, feren lur camí devers aquella part hon lo soldà era.

Complides les festes, e los embaxadors partits, lo emperador solicitava sos consells sovint sobre la guerra. E Ti   -[f. x8r]-   rant solicitava ses amors e ab molta gran instància tenia a prop la princessa, per ço com veya lo temps de les treves ésser molt prop. E lo emperador, qui mostrava tenir gran desig que lo seu capità fos en lo camp per corregir tota sa gent, e lo capità feya demostració que cascun dia solicitava la gent que se'n tenia de portar, que·s posasen en orde de les coses necessàries, com desijava molt veure's ab los turchs.

Tirant suplicà molt a la princessa que li fes gràcia li donàs compliment del que tant desijava, en senyal del darrer mèrit e de complida alegria, car tota la sua benaventurança stava en poder atényer la fi que per amor se pot aconseguir, com sia senyal de perfecció de bé.

__Car quant de major pobresa l'om és exit y entra en rica vida, tant aquella li és més graciosa. Segueix-se, donchs, la una per dolor, l'altra per amor, planyen-se e fan ab mi companyia, puix la sperança de mon propi delit se té per perduda, conexent la granea de vostra culpa. Per ço, vull recitar los meus ja passats mals, mas no los qui són per venir, car la terra, la mar e les arenes e tota natura de gents se enugen de sostenir e comportar lo meu aflegit cors. Mas, la certa sperança que del sdevenidor delit tenia, me feya oblidar la granea que amor en si porta. E per ço, qualsevulla pena que la magestat vostra a mi darà de fer-me tant sperar, me par poch en compensació de tanta glòria com yo sperava atényer. E si la celsitud vostra volia admetre la mia demanda e no permetésseu que fos feta vana, coneixeria vostra altesa quanta és la fermetat mia, car una matexa serà la fi de la mia vida e de la mia mort. E per ço no staré de dir davant Stefania lo efecte de la mia demanda e, encara, en presència de aquestes gentils dames, en stima de germanes mies, com amor me força les diga. E si de vós no us pren pietat, com vos dolreu de mi? E si a la vostra bellea no perdonau, qui trobarà en vós misericòrdia? De dos mals, lo menor és de elegir: qual elegesch? serà l'altre, puix la mort per menor elegesch. E no dubteu en res de dir-me lo que la celsitud vostra eligirà.

La princessa conegué la molta passió que Tirant ab si portava e, ab gest afable, féu principi a hun tal parlar.

__Tirant, les tues paraules mer[e]xedores són de resposta, car bé sé lo que desiges. Però la mia fàmia clara és, car fins ara sens crim he vixcut. Digues, quina rahó a tu ha dada sperança del meu lit? Lo creure sol ésser gran infàmia a les donzelles, e les nostres paraules són cregudes freturar de fe. Jatsia que altres donzelles pequen, e moltes que n'i ha que no amen castedat, qui·m veda a mi que lo meu nom sia entre les poques? Si yo consent a tu, no puch dir que açò no·s sàpia, e no és cosa neguna que lo meu defalt puga cobrir. E ab quin fet scusaré yo ma culpa? Donchs, prech-te, Tirant e senyor de mi,   -[f. x8v]-   a tu plàcia voler-me dexar defendre la bellea que fortuna m'à acomanada, e no vulles laugerament robar-me la mia tendra virginitat, car aquella donzella pot ésser dita casta qui dubta mala fama. E creu a mi lo que·t diré, que no·m desplau que tu ames la mia persona, mas tinch dubte de amar aquell qui·m pens que ab gran fatiga pot ésser meu, car no és trobada fermetat en la amor dels strangers, qui prestament ve e molt pus prestament se'n va. Mira què féu aquell ficte Jason __e molts altres que nomenar-te'n poria__ e quanta fon la pena que la trista de Medea passà, que, matant a sos fills e aprés a si mateixa, sos mals hagueren fi, hoc encara la cosa desijada, mas no en la sperança que havia de la cosa.

"D'ací avant no vull pensar en les coses de present, sinó en les passades d'aquells que hom se pot servir, car és natural condició, a la qual fugir és impossible, que nostre voler, si no en sobirà bé, terme no pot atényer. Si alguna cosa la donzella desija, encara que en strem sia mala, ab vel o ombra de bé lo tal nostre voler demana. Menyspreant matrimonis de grans reys, ne elegí jamés partir-me de l'emperador mon pare, car pensava la sua vellea ésser digna de ma servitud, ab tot que ell sovint me diu: "Carmesina, fes per manera, ans que yo partesca de aquesta present vida, ab molta alegria yo·t veja col·locada entre braços de cavaller que sia gloriós, car lo meu voler ab lo teu se concordarà, posat cars que sia strany o de la terra natural." E moltes vegades me prench a plorar de les benignes paraules que tostemps me diu y ell pensa que yo plore per temor de entrar en la més plasent que perillosa batalla, la qual sovint les honestes donzelles mostren tembre. Ell loa la mia casta vergonya, confia de la mia vida e la mia castedat fa a ell star segur, la bellea li fa temor. E moltes vegades, com yo só loada de bellea davant ell per los hulls de vosaltres, me enuge molt de hoyr-ho en sa presència, però no vull negar no·m fos plasent ésser tal com me jutjau. Ay Tirant! Gran libertat és donada a mi, car no he sabuda l'art de amar, e lo principi és a mi difícil e dubtós. E si yo no amava a tu, seria dita benaventurada, perquè seria fora de tota passió. Car só en recort de aquella trista nit del castell de Malvehí, diré axí com dolor vol que diga: "Qui mercé no ha, mercè no deu trobar."

E no volgué més dir. Tirant stigué hun poch alienat pensant en lo parlar que fet havia la princessa, mostrant-li la poca amor que li portava, com se tingués per benaventurat pensant ésser molt avant de ses amors e trobà tot lo contrari. Constret per molta dolor, ab sforçat ànimo féu principi a paraules de semblant stil.

__Moltes coses jahen en cubert per mijà de negligents descobridors, car en lo principi yo no sabí descobrir la poca amor que en la excelència vostra   -f. y1r-   tinch coneguda. Fins ací he treballat en conservació de la mia vida perquè en augment de la honor e prosperitat de la magestat vostra yo pogués treballar en servir aquella. Ara, puix veig del tot la mia sperança perduda, me vull deixar de viure perquè ab la molta amor que·m té catiu no sia forçat servir a persona ingrata. O cruels fats! Per què·m liberàs de les mans de aquell virtuós e famós cavaller, lo senyor de les Viles-Ermes, puix sabíeu que la mort ab tan gran pena me era vehïna? Car veig que ab multitud de paraules de molta dolor acompanyades no puch pervertir a pietat lo ànimo de la altesa vostra de atényer-me lo que per rahó e ab molta gentilea vós éreu obligada sots promesa fe, ço és, que daríeu remey a la mia atribulada vida. No vull més de ací avant fiar en paraules. Puix donzella de tanta dignitat, e sobre totes les del món virtuosa, me haja rompuda la fe, qui porà fiar de totes les altres?

__Quina cosa és fe? __dix la princessa__ Com molt me plauria saber-ho, perquè en son cas e loch servir-me'n pogués.

__Molt me plau, senyora __dix Tirant__, que fengiu ignorància per cobrir lo vostre defalt, car tal ignorància en vós no té posada. Emperò de mon poch saber e mal avisat entendre só content dir lo que y sé, demanant tostemps perdó si dich res que sia en ofensa de vostra celsitud. Per ço com a mi par haver lest que fe e veritat stan ligades, car fe és creure lo que hom no veu ab los ulls corporals. E açò és tant com toca a les coses de Déu, que simplament se deuen creure segons la santa mare Sglésia creu, car rahó natural no basta en provar los secrets divinals qui són en la santa ley crestiana, sinó per testimoni de la Santa Scriptura, e ab aquesta fe nos havem a salvar. E Déu és veritat que mentir no pot, e tot lo que ell ha dit de la sua sancta boca és veritat e axí ho devem creure fermament sens dubitació alguna. E per tal forma, stan fe e veritat ensemps ligades. E la magestat vostra fa lo contrari, que trenca la promesa fe denegant veritat, que és Déu. Donchs, venint contra Déu és renegar-lo, car tots los que rompen la fe trenquen sagrament e són fets enemichs de Déu. E vol-se scusar la excel·lència vostra remetent-me a una mia gran enemiga qui nomenar-se fa Sperança, qui fa per son ofici desesperar moltes gents, car aquesta no fon trobada sinó per una causa, ço és, que les persones tinguen sperança de longa vida e, que per les bones obres que faran, ab los mèrits de la passió sacratíssima de Jesucrist obtinguen la glòria de paradís.

"E stich admirat de la magestat vostra, qui té tanta magnanimitat, que us he hoyt dir que jamés haveu feta promesa ni gràcia alguna a negú que molt copiosament no lo y complísseu, e de açò me donàs per testimoni totes les dames de la cort vostra. Donchs, serà tanta la mia desaventura que yo, qui us desige més servir e obeyr que tots los hòmes del món, la vostra grandíssima liberalitat en mi manque? Encara no u puch creure que donzella de tanta dignitat vulla ésser perjura, car, com la persona és de major stima, tant fa més ofensa a Déu   -f. y1v-   e no seria negú qui de vostra altesa donàs fe. La stima de major dolor de la que tinch, no puch atényer. Assajar vull la fortuna, la qual sovint als qui la sperimenten prospera. Entre mos mals, lo que més me atribula, perquè no tinch poder de complidament mostrar a la celsitud vostra la infinida amor a la qual justament lo meréixer vostre me obliga. E per ço speraré temps en lo qual, sens temor, yo puga mostrar a l'altesa vostra com tinch en poch ma vida. E vull lamentar-me sovint, ab moltes làgremes, la mia gran desaventura. Mas, la strema amor que dins mi reposa me fa dubtar los sdevenidors perills, e los pochs inconvenients me paren grans si en dan de la vostra excel·lent persona sguarden. Ja tem los mals que a vós porien seguir, noble donzella, perquè só cert la mort sens dubte ab mi molt prest vol fer companyia, procurant a vós molta dolor, la qual serà a mi molt enujosa sol per ésser lunyat de la vostra resplandent vista, poch recordant-vos la ofensa que lo tal consentir vos porta segons vostres paraules, fengint aquelles ésser honoroses. Si axí fos, per los passats no foren meses en oblit e, content del que ja vist ne haveu, en molta honor mia e gran vergonya de la celsitud vostra, parlant tostemps ab vènia e perdó, seria just, si a la magestat vostra era plasent, concordàsseu ab la última rahó per no mostrar voler fer del negre groch. Ja dolent-me de la altesa vostra, diguí a la Viuda Reposada e a Stefa[nia] lo desgrat que mostràveu haver de mi. E si yo, per ésser stranger, alguna obra o centilla passava per lo vostre enteniment de alguna error que en mi fos causada, prenga la magestat vostra aquella seguretat, segons de cavaller se pertany. Com ixquí de la casa mia, acompanyant-me ànimo de infinida amor, si en lo camí alguna passió sentia, reclamava a la senyora princessa, car de altre déu socors no sperava. E ab sperança tal entrí en aquesta cambra pensant trobar a ma dolor remey.

No pogué haver prou paciència en més hoyr a Tirant la princessa, sinó que, ab sforçat ànimo, féu principi a hun tal parlar.

__O, fallit de enteniment! Ab los béns de natura, los quals sens libertat posseheys, vols atényer nom de virtuós, que no s'ateny sinó ab multitud de treballosos actes? Fies en la tua mà e corporal força, que tens atreviment de demanar dins la mia cambra, en presència de tantes dones e donzelles, lo premi que tu creus meréixer? Sàpies que, axí com tu est poderós en parlar ab la tua mala lengua, axí só yo poderosa en hoir ab les mies orelles pacientment lo que dius, dient que yo t'é promesa la fe, volent-ho convertir a exemple de bé.

E stant en aquestes rahons, entrà lo emperador per la cambra e véu-los que staven en hun rotle fet. Demanà'ls de què parlaven e la princessa, responent, dix:

__Senyor, nosaltres dema   -f. y2r-   nàvem al capità, per ço com ell sap molt bé sermonar, quina cosa és fe. E ha'ns-ho ací declarat.

E lo capità, ans que lo emperador parlàs, se pres a dir:

__Senyor, lo nostre mestre e senyor Déu Jhesús, manà en los seus sagrats Evangelis que nosaltres cregam bé e fermament tot ço e quant és contengut en aquells ab verdadera e pura fe, sens dubitació alguna. E que en aquesta sancta fe e ley crestiana vullam viure e morir. E tots los qui lo contrari faran, sien tenguts per heretges e foragitats dels béns que·s fan en la sancta mare Sglésia. Per què·s deuen guardar les dones e donzelles, qui la fe prometen, que no la rompen, car si u fan són scomunicades e axí, morint, no poden ésser admeses en ecclesiàstica sepultura ni en loch sagrat soterrades.

Respòs lo emperador, ab zel de bé, ajudant al seu capità, que deya gran veritat, que fort cosa és rompre la fe, axí als hòmens com a les dones. Emperò, si ell sabés la causa de la qüestió de Tirant e de sa filla, ell no haguera loada tal rahó.

E lo emperador pres per la mà sa filla Carmesina e pujaren-se'n los dos, sens que no volgueren altra companyia, a la torre del tresor per traure moneda per donar a Tirant que anàs al camp.

Com foren pujats, Tirant restà ab les donzelles e, posat en gran pensament del que la princessa li havia dit, hagué plena notícia en aquell cas que la Viuda Reposada li havia descubert son secret e tot lo que ell li havia rahonat. E volgué Tirant sperimentar si ab prometences poria son fet revenir e, ab paraules afables e de molta amor, de les següents paraules féu principi.

__Molt és dura cosa pensar en los perills sdevenidors. E si aquell qui té potència de levar la conexença als conexents, levàs al savi lo seny, alguna cosa no li restaria. La major dolor que als mesquins atribula és que en algun temps sien stats benaventurats. E per ço la mia pensa sens comparació està ofesa per ma senyora. Si yo he bé enteses les sues querelles, manifesta que la sua amor no ha tengut poder vers mi ab pròspera fortuna, e per ço los meus mals no tenen rahó de ésser creguts sinó per testimoni de mes paraules. E per ço desija la mia ànima ésser aconsolada, perquè yo pogués fer tals e tan asenyalats serveys a la senyora princessa que la magestat sua conegués yo ésser digne de la sua amor aconseguir e, a vosaltres totes en general e a cascuna per si, en honest matrimoni col·locar-vos pogués. A la mia singular parenta e·n voluntat germana, Stefania, qui present és, per bé que ella tinga molts béns e molta riquea, però, yo li'n volria molt més donar, tants e més que no·n té. A la senyora Viuda Reposada, qui fos secretària major de tot mon pensament e li donàs marit que fos duch, comte o marqués, ab tants de béns que ella ne reste contenta e faça richs a tots los seus. E per semblant volria fer a Plaerde   -f. y2v-   mavida e a tots los altres.

Stefania féu infinides gràcies, per ella e per totes les altres, al virtuós Tirant de la molta voluntat que·ls mostrava. Dix la Viuda Reposada a Stefania:

__Fes-li tu gràcies per ta part, que yo les hi sabré fer per la mia.

E girà's devers Tirant ab cara e gest afable, fent-li present de semblants paraules.

__No és senyal del darrer mèrit lo donar axí com la senyoria vostra fa, mas és principi d'amistat e de gran amor, e fa lo do plasent e graciós lo que prestament lo dóna. E qui dóna lo que no pot negar, fa molt bé, emperò encara que se'n faça liberal, poch dóna. Yo fas infinides gràcies a la senyoria vostra del bon recort. E yo no vull marit, per gran senyor que sia, sinó hu, lo qual, com a Déu, adore nit e dia; e·l tinch contínuament present encara que sia absent. Aquell que ame no m'ha morta, mas dóna'm causa de mort e per ço vull primer oferir als dans la mia persona que manifestar ma voluntat per los perills que seguir-me'n porien, qui serien causa de inpediment a la fi de mon propòsit, los quals dexaré de recitar perquè no és temps ni loch.

Acabant la Viuda Reposada, Plaerdemavida féu principi a hun tal parlar.

__Capità senyor, com sou nafrat de la virtut de paciència! E no sab la senyoria vostra que aprés de peccar se segueix penedir? Vós sou vengut en les cambres de ma senyora, qui són sepultura per a vós, puix no trobau misericòrdia. Yo us suplich, per mercé: no sia de perdre la sperança, car Roma no·s pogué fer en hun dia. E per hun no res que ma senyora vos ha dit, stau ja smayat? En les forts batalles sou vós hun animós leó e tostemps sou vencedor, e temeu una senyora sola que, ab sforc e ajuda nostra, vos darem d'ella vencedor? A la gent d'armes dau gran sforç e a nosaltres toleu lo poder? Mas yo veig temor e pietat contrasten als cruels ardiments: par-me que Déu vos paga segons vostres mèrits. Sou en recort de aquella plasent nit del castell de Malvehí, que yo somiava, e lo que vós dieu ab quanta misericòrdia en aquell cars obrà's? E per ço se diu en la nostra terra hun exemple vullgar: "qui és piadós e puix se penit, no deu ésser piadós dit." Ja no vull més dir de aquesta rahó sinó que totes vos ajudarem perquè la senyoria vostra sia contenta. E lo darrer remey yo lo y sé quin és, que s'i té a mesclar una poca de força, car la temor, qui ve de poch saber, fos apar[ta]da de si. Car cosa és leja a les donzelles, com són requestes de amor, no hagen a dir aquell spantable mot: "bé·m plau". O, com me par mal mot per a donzella! E per ço yo us promet, a fe de gentil dona e per la cosa que més ame (e)n a   -f. y3r-   quest món, encara que yo·n sàpia la creu al coll portar, en dar-hi tota aquella endreça que yo poré. En aquell cars yo seré dita justa remuneració menor que·l treball, per què, senyor, faça la mercé vostra que yo sia conservada en la amor del meu Ypòlit. Mas gran dubte·m fa que, com yo comence a veure los seus rebordonits passos hon volrien anar, no·m contenta molt son fet. E per ço me tem yo del sdevenidor perill, car conech que ell serà bon sgrimidor, que no cura de tirar a les cames, mas tira al cap. Més sab que yo no li he mostrat.

Tirant se alegrà hun poch ab les burles de Plaerdemavida, e levà's en peus e dix-li:

__Donzella, segons me par, vós no amau en cubert a Ypòlit, ans voleu que tots ho sapien qui saber-ho volran.

__Què·m fa a mi __dix Plaerdemavida__ que tot lo món ho sàpia, puix Déu me ha dat lo bon grat ab la sperança ensemps? E per ço vosaltres, hòmens, moltes voltes sou desconexents, que volríeu cobrir la culpa vostra ab dissimulació de honest parlar, pensant que som donzelles e no tendrem atreviment de dir-ho. E teniu de propietat que en lo principi sou bons e en la fi sou mals, axí com és la mar qui, entrant, hi troba hom l'aygua suau, aprés, com sou molt dins, és fortunal. Axí és en lo principi d'amor que sou blans, aprés, aspres e terribles.

Estant en aquestes rahons, vengué lo emperador e pres per la mà al capità e tragué'l de la cambra, e parlaren molt sobre la guerra.

Com fon hora de sopar, Tirant ab los seus anà a la sua posada. E venint la nit, que la princessa se volia en lo lit posar, la Reposada Viuda li féu principi de semblants paraules:

__Senyora, si la magestat vostra sabia la strema passió que Tirant passa per causa de vostra altesa e les coses que·ns ha dites a totes ensemps, n'estaríeu admirada. Aprés, a mi, apartant-me a una part, les coses que me ha dites de la excelència vostra, que tinch fàstig de recitar-les-vos, mostrant en l[e]s sues vils paraules lo poch bé que us vol. E la sua ficció a manifestar-se tenia, que la divina Providència no permet que les coses mal fet[e]s ni mal pensades sien de longa duració.

La princessa se alterà molt del parlar de la Viuda Reposada. Desijosa de saber-ho, tornà's a vestir la gonella e posaren-se dins un petit retret perquè de negú no fossen hoydes. E primerament li recità tot lo que Tirant havia dit a totes e com les volia totes col·locar de matrimonis honorosos, ab les promeses precioses que los donadors acostumen de fer. Aprés, ab gran maldat e decepció, féu principi a sa malícia la mala Viuda.

__Esperiència manifesta mostra a les persones qui tenen bona discreció que deuen usar més del seny que de la voluntat. E com les persones són de major altesa e dignitat, tant deuen ésser més virtuoses e de més perfecció. Emperò, encara que hun home sia de més alt enginy e més pràtich que   -f. y3v-   altre, axí com és Tirant en les armes, no resta que tots los hòmens naturalment no tinguen enclinació en malparlar de les dones e pijor obrar. E havent nosaltres tal conexença, devem usar de nostres remeys e no voler seguir es coses voluntàries, car negú no pot ésser senyor ni conservar-se en la posehïda senyoria si no té saviesa, car fent lo contrari és dit foll. Quants cavallers sab bé vostra altesa que desigen e han desijat lo que Tirant volria, qui són savis e ab molta discreció, e aquest Tirant és home cruel e gran homeyer! Qui tot sol té ulls, bé sé que no veu més que los altres, mas en follia té major atreviment. Ni té més saviesa que los altres, mas té menys vergonya e més atreviment. E si vostra altesa sabia lo que diu de vós, jamés li deuríeu voler bé.

__Digau-m'o prest __dix la princessa__ e no·m façau tant penar.

__Ell me ha dit en gran secret __dix la Viuda Reposada__ e m'à fet posar les mans sobre los Evangelis de açò yo no diria res a negú. E per quant sou ma senyora natural, qui seria venir contra la fidelitat, quinsevulla sagrament que yo haja fet no val res, per ço com és contra caritat. Primerament me ha dit com Stefania e Plaerdemavida són ab ell de acort com per força o per grat ell passarà a vostra magestat. E si fer no u volreu per grat e a tot son voler, que us passarà la spasa per lo coll donant-vos cruel mort. E aprés farà per semblant a vostre pare e, robant tot lo tresor, se posarà en les galeres sues e iran-se'n en la lur terra. E ab lo tresor que se'n portaran, robes e joyes, trobaran allà de més belles donzelles que vostra altesa no és, car diu que vós no semblau sinó moça d'ostal, que sou donzella ab molt poca vergonya e que en la mà lo portau dient qui·l vol. Mirau, senyora, per vostra virtut, lo traydor celerat quines coses pensa de vostra altesa!

"E diu encara més, lo reprovat ab poca fe, que no era vengut ell en aquesta terra per fer armes, e que tantes vegades és stat nafrat e que per mala sort ha conegut a vós e a vostre pare. Què us par, senyora, de tal parlar de cavaller, com pensa ell en la honor de la excelència vostra ni de l'emperador, qui tants de béns e tantes de honors li haveu fetes? Allà foch qui·l crem, qui semblants coses diu! Sabeu encara què diu més? Que no ama ni vol bé a dona del món sinó per sos béns, més que per la sua persona. De aquestes coses diu moltes e de altres moltes maldats. E só en recort que·m dix que si jamés altra nit s'i veu tal com aquella de Malvehí, posat cars ell vos fes mil sagraments, no tendrà negú: per força o per grat ell passarà a vós. Aprés vos farà tres figues e les vos posarà en la barba. Aprés vos dirà: "Na mala dona, ni grat ni gràcies ara que n'he hagut lo que desijava." Ay senyora! La mia ànima plora gotes de sanch com hi pens en tantes maldats com ha dit de vostra altesa. E per ço, senyora, vos vull dar hun consell, si bé no·l me demanau. Aprés de la honor de vostre pare e mare, no és negú qui tant se dega dolre de vós com fas yo. Per ço com tant de temps vos he tengut en los meus braços e ma   -f. y4r-   mat haveu de la mia let, tinch desig de sercar-vos honors e delits, e vostra altesa s'és de mi amagada per fer festa en aquest reprovat de Tirant, donant més fe en Stefania e Plaerdamavida que no a mi, y elles porten-vos trayda e venuda. Ay, trista de vós! Y com vos ha difamada e farà més d'ací avant! Stefania bé fa: volria trobar companyia en sa gran culpa. Deixau-vos de semblants amistats, puix sou informada de la veritat, car yo no us diria sinó tant com és l'Avangeli.

"Aquestes coses que a la mag[e]stat vostra he dites, és necessari vós me jureu de jamés dir-ne res a persona del món, car he dubte que, si lo traydor de Tirant ho sabia, no·m fes matar e aprés iria-se'n. Vós, senyora, disimulau la cosa e, a poch a poch, apartau-lo de vostra amistat, per ço que faça la guerra per vostre pare. Car si promptament vostra altesa lo lança de si, pensarà que yo u he dit. E aquestes altres són dignes de disciplina, però no tot en hun dia. E guart-se la excel·lència vostra de fiar d'elles: aqueixes vos trayran. No veu vós Stefania com té lo ventre gros? E yo stich admir[a]da lo emperador com no lo y conex. E tal mateix se farà Plaerdemavida.

La princessa stava molt adolorida, car nova dolor li tenia ocupat lo sentiment. E decorrent dels seus hulls vives làgrimes acompanyades de molta ira, féu principi a semblant lamentació.

__Com pense que tinch reprensió de pare, la mia ànima del cors partir-se vol, per ço com volria lo discurs que tinch de la mia dolorosa vida pogués ab amargues làgrimes plànyer e lamentar la mia gran desaventura. E perquè m'és forçat donar rahó de ma penosa vida, ab les mies mans fredes exugaré la mia cara humida de moltes làgrimes. E si·m demanes de qui tinch querella, sol de les leys humanes, les quals, ab gran enveja, en aquest cars me lunyen de aquell que justament me pensava que devia amar. E yo l'amava en strem grau per los grans beneficis qui d'ell sperava rebre la corona de l'Inperi Grech. O, Déu just! Hon és la tua promta justícia? Com no devalla prestament foch del cel que en cendra faça tornar aquell cru[e]ll e ingrat Tirant, qui yo pensava que seria meu, e lo primer cavaller qui yo dins ma pensa tenia per senyor, pensant que fóra fi de mos mals, e veig tot lo contrari? Aquest havia a senyorejar la mia persona e tot l'imperi, aquest pensava yo tenir per pare e per germà, per marit e senyor, e que yo fos serventa sua. Mas, per què·m dolch ni dich aquestes coses en absència sua, que de mos ad[o]lorits clams no té ell gens de sentiment, car molt millor fóra hi fos ell present? Ay trista, que lo meu cor stà adolorit e la amor mia és mesclada ab cruel ira! E totes les quatre passions combaten la mia atribulada pensa, ço és, goig, dolor, sperança e temor, car negú en aquesta present vida no pot viure sens aquestes,   -f. y4v-   per gran senyor que sia. E la virtut és que no deu hom amar sinó hun sol Déu. O, qui pensara jamés que de la boca de tan virtuós cavaller poguessen exir semblants paraules! E quin dan li he fet yo, per ell voler la mort de mon pare e de la mia mare, e de una miserable filla que tenen? Ara, voleu que us diga, na Viuda? Tan prest poria Tirant fer tornar lo sol atràs com poria fer que yo fes cosa que fos deshonesta. O Tirant! E hon és la amor que solia ésser entre tu e mi? E per quina culpa só stada yo merexedora de axí ésser feta vil e abominable a tu? Lo teu amor lauger e de fermetat poca, per hon és fugit de mi axí prest? Yo, mísera Carmesina, qui solia ésser serventa tua, te prech que·m dones la vida que donist al mestre de Rodes e a tota la sua religió. E porà ésser que tu sies més cruel a nosaltres que tots aquells? E per yo fer festa a ta virtut, conexent lo teu molt meréxer, diguist paraules que no staven bé en boca de cavaller, que no ames dona ni donzella sinó per los béns e que forcívolment vols pendre la despulla de la mia virginitat? O, quant scampament de sanch tals paraules porten! Però yo stime més que les gents diguen que só stada benigna e piadosa als stranys que si deyen lo contrari, que só stada cruel e mala als virtuosos de honor dignes, car si lo meu sperit volgués usar de crueldat, no seria lo sol exit que la tua cambra faria plena de sanch de tu e de tots los teus.

E no dix més, sinó que hohí tocar a matines e dix:

__Viuda, anem al lit, per bé que lo meu dormir serà molt poch aquesta nit, ab la gran ira que tinch de Tirant, aquell que yo tant solia amar.

Respòs la Viuda:

__Suplich-vos, senyora, per mercé, que, de tot lo que us he dit, que la magestat vostra no u diga a negú per lo gran perill que seguir-me'n poria. E d'altra part, no volria que·m tinguessen en stima de reportadora de noves.

__No tingau temor __dix la princessa__, car yo guardaré de dan a vós e a mi de càrrech.

Com foren dins la cambra, Stefania, que les véu venir, dix:

__Bé·m par, senyora, que gran plaer haveu pres en les rahons de la Viuda com tant hi haveu stat. Bé volria saber en què stà tot lo vostre pensament.

E la princessa se mès en lo lit sens fer-li resposta, e posà lo cap davall la roba e pres-se agrament a plorar. Com la Viuda se'n fon anada, Stefania li demanà de què plorava ni quina congoxa tan gran era la sua. La princessa li dix:

__Stefania, dexa'm star, si vols, e guarda tot aquest mal no torne sobre tu, que més aparellat t'està que no·t penses.

E Stefania stigué molt admirada què podia ésser açò e no li tornà més a replicar. E gità's prop d'ella axí com acostumava de fer. En tota aquella nit la princessa jamés pogué dormir, sinó plorar e lamentar-se. Per lo matí ella se levà tota malalta del vetlar que havia fet. Ab tot açò, ella se sforçà de anar a missa.

Com Tirant sabé lo seu mal e fon informat per Stephania lo plorar e la congoxa que en la nit tenguda havia, stigué molt admirat quina podia ésser la causa que tant la hagués agreujada. E acostant-se a la princessa, ab hu   -[f. y5r]-   mil gest e ab veu piadosa, féu principi a paraules de semblant stil.

__Lo piadós parlar porta ab si tristor als hoÿdors, en special en aquells que ab molta amor amen. E par-me a tot mon seny que lo vostre mal tinch yo sobre los meus ulls. E si tanta mercé me volia fer la celsitud vostra en fer-me part del mal qui us atribula o, almenys, dir-me la causa qui us fa plànyer, la mia ànima en aquest món sentiria glòria. E lo que dich a la magestat vostra és perquè u conech en la alteració de la vostra cara, que só cert que és quítia de tota culpa. Necessària cosa és, si voleu que vixqua, que mudeu la vostra cara e que no siau desconexent vers mi. Per què us suplich, encara que de mi acabat remey no spereu atényer, almenys no porà ésser que algun útil no·n vinga a la vostra excel·lent persona. E dexant la major part de mes paraules, perquè veig no tendria temps de poder-les recitar, solament diré la strema pena que lo meu cor en si porta, com no puch tot lo temps de ma penosa vida poder contemplar la vostra sobresingular bellea. Ara no só poch content en haver porrogat lo manament que per la magestat del senyor emperador me era stat fet que anàs al camp.

No pogué més retenir Tirant que dels seus ulls no destil·lasen vives làgrimes. E conegué que la princessa mostrava enujar-se'n, e dix:

__Senyora, ab sobres gran treball, per no fatigar la altesa vostra, detindré dins mi la strema passió que la mia atribulada ànima sent, que del carçre del tan atribulat cors se vol partir si ab pena tal té de viure. E si la magestat vostra se enuja de les mies atribulades paraules, asajaré ab enamorats serveys mudar la malvolença que en strem mostrau contra mi, mostrant alegrar-vos de la pena que·m veu passar e, noresmenys, no voler consentir que sol les mies mans toquen les vostres vestidures. Aquest és lo premi que yo spere de ma benvolença? Puix axí és, en defensa de virtut me dexaré de viure, ab tot que us veya possehïdora de excel·lent corona de l'Imperi Grec per mos malpremiats treballs qui aprés ma fi restaran per immortal recordació de gents.

No pogué més parlar Tirant per la molta passió que sentia. E la princessa, ab veu baxa, féu principi a tal parlar.

__Ab lo menys càrrech que poré, vull satisfer a ta demanda, per ço com és cosa que vergonya ab si porta, car la mia lengua ab gran treball pot formar tals paraules, ne la mia cara no gens bella, qui és temerosa e molt vergonyosa, te darà causa de negar que hun tan leig e gran defalt de mi s'aparte. No vull més ab tu contendre de   -[f. y5v]-   paraules, perquè conegues quanta és la mia paciència e humilitat, car los solícits treballs e malaltia que la misèria humana ab si porta, fa dolre la mia atribulada pensa. E axí passaré lo temps de ma penada vida celant la granea de la mia strema pena. E no penses sia tan poch lo treball que comporte en detenir tan gran dolor cuberta, car los plors e sospirs qui als atribulats turmenten, és gran descans poder-los manifestar a persona fel. E per ço yo ame de present lo que tu, per ventura, ames en sdevenidor.

E no li pogué més dir per ço com los metges vingueren acompanyats de la emperadriu. Tirant pres licència e anà-se'n a sa posada pensant tostemps en lo que la princessa dit li havia. E fon posat en gran pensament e axí stigué, sens menjar, que no volgué exir de una cambra fins que lo conestable anà al palau e parlà molt ab Stephania e ab Plaerdemavida e·ls dix lo fort pensament que Tirant tenia del que la princessa dit li havia.

__Quin remey porem dar __dix Stefania__ a la sua gran dolor, car tant com yo adobe de dia ho desbarata la Viuda de nit? E com yo li parle de res de Tirant, lo que de primer no feya, ans volia nit e dia no parlasen d'alre e de ses amors com se regiria, ara se és sots mantell d'onestat cuberta. E aquesta, que té lo cor temerós e l'enteniment grosser en amar, hi entra molt mal e ab gran dificultat en amor. E la Viuda, qui sab aquest càrrech de amor per ella conegut, li muda tot lo joch com a maestra en l'art. E tots los qui amen són cechs e no·s temen ni miren en tals afers. Car si la Viuda no fos, no una vegada, mas cent, yo l'haguera fet entrar dins la sua cambra, volgués o no, axí com fiu aquella nit al castell de Malveí. Però, puix a mi no és tolta libertat, ab baxa veu yo li parlaré de Tirant ab ombra de piadosa amistat.

E finit lur parlament se n'entraren en la cambra hon era la princessa ab grans rahons ab la Viuda Reposada, e no li pogué parlar. E conegué Stefa[n]ia no era ora disposta per parlar ab ella. Lo emperador, que sabé que lo conestable era allí, pensà Tirant hi devia ésser tanbé. Féu-los cridar e, com devien tenir lo consell, dix l'emperador:

__Anem a la cambra de Carmesina e allí veurem com stà, car huy tot lo dia no·s sent bé.

Lo conestable se mès primer, aprés venia l'emperador e Tirant, aprés tots los del consell, los qui anar-hi volgueren. E trobaren que la princessa stava jugant ab la Viuda a nayps, apartades en hun cantó de la cambra. E aquí se asigué l'emperador, prop d'ella, demanant-li de son mal. E ella prestament li respòs:

__Senyor, com yo veig la magestat vostra, soptosament se parteix lo mal de mi. __Girant los ulls devers Tirant e prenent-se a sonriure.

E l'emperador pres gran plaer en les rahons de Carmesina e molt major com la véu en tan bona disposició. E aquí parlaren de moltes coses, e la princessa de bon grat responia en tot lo que Tirant li deya, car la Viuda Reposada li consellà fes festa a Tirant, no tant com solia de primer, mas domèsticament, axí com als altres.

E la Viuda volgué que Tirant no se'n tornàs en sa terra, mas   -[f. y6r]-   que perdés la sperança de la princessa de no amar-la e que amàs a ella. E per ço deya ab tota maldat lo que dit havia a la princessa, per ço fon ella causa de tanta dolor. Com fon quasi nit, lo emperador ab tots los hòmens se n'anaren cascú en sa posada. E l'emperador l'endemà congoxava tota la gent se degués partir per anar al camp. E Tirant e tots los altres desempachaven lo més que podien. E Stephania, parlant aquella nit ab la princessa, mès-la en noves de Tirant, e la princessa, prestament, li dix:

__Calla, Stefania, e no em vulles més enujar, car los sancts de paradís, qui són cascuns en gran auctoritat posats, són poch anciosos del que tu dius ni de nostres misèries, car ab altres coses de virtuoses obres nosaltres havem a guanyar premi qui no s'ateny sinó ab mèrit de pròpia virtut. Car tots aquells qui fan semblant d'amor no són de natura d'or, qui a tot lo món plau, axí als grans com als pochs, als richs com als pobres, ni poden ésser tots d'una voluntat, car huns són amichs de paraules e servexen de vent e, de açò aytal, fan semblant fins a la boca. Car si yo·t recitava tots los seus singulars actes, ell és cavaller no conegut sinó en temps de treves, però yo callaré fins a tant que la fortuna adversa done licència a mi de parlar. Segueix-se de tu, que ab pintades paraules vols posar ma vida en perill. E val més que anem a dormir ans que la mia atribulada persona passe més dolor.

Stefania volgué parlar y ella no u consentí. La princessa se'n partí e Stefania restà ab pensament de dona mortal.

E axí passaren dos o III dies. E la princessa mostrava la cara afable a tots, e per lo semblant a Tirant, per ço com sabia que prestament se'n tenien de partir. E davant l'emperador li dix:

__Senyor, veus ací Tirant, lo vostre virtuós capità, lo qual pens que dins breu temps farà del soldà lo que ha fet del Gran Caramany e del rey de la sobirana Índia o axí com féu del rey de Egipte. Car certament, si tot lo món havia batalla, aquest sol seria per guanyar honor y fama perdurable entre aquells qui vendran aprés d'ell, lo qual de singular premi és merexedor, lo gran bataller, car ab verdader cor e sens frau negú tostemps les batalles ha fetes e ab gran humilitat les ha ofertes a la magestat vostra.

Parlà lo emperador e dix:

__Capità virtuós, yo us regracie molt les moltes honors que m'haveu fetes, e prech-vos que, axí com fins ací haveu ben obrat mostrant la molta virtut vostra, que u façau axí de ací avant, o millor, que tal sperança tinch de vós. E nostre Senyor me faça gràcia que us puga premiar segons lo vostre molt meréxer.

Com Tirant véu tantes de rahons supèrflues e que la princessa ho havia principiat, quasi a manera de mig scarn no li pogué dir altra paraula sinó "Serà".

Tirant, per voler anar a sa posada, devallà per una scala e fon en una cambra hon trobà lo gran conestable e Stephania e Plaerdemavida a grans rahons. E Tirant s'i acostà e dix-los: __Vosaltres, germanes mies, de què parlau?

__Senyor __respòs Stephania__, de la poca amor que la princessa en aquest cas de vostra   -[f. y6v]-   partida mostra a vostra senyoria, axí com ella se deuria sforçar, ara més que jamés, en fer-vos festa ab amor, encara que ella y posàs hun troç de sa honor. Aprés, senyor, parlàvem què serà de mi si vosaltres partiu, car la emperadriu me dix anit: "Stephania, tu ames." Yo torní roja e vergonyosa e abaxí los meus ulls en la mia falda. Aquests senyals de amor de mi, qui atorgava, eren prou en mi, qui callava, car de primer no sabia quina cosa és amar, sinó de aquella nit del castell de Malvehí. E si vosaltres vos partiu, poca benaventurança y miserable penyora de amor restarà en mi, sinó molta dolor qui·m farà companyia. Ay, tr[i]sta desaventurada! Axí serà, que yo seré punida per lo peccat de vosaltres.

__Senyora __dix Tirant__, e no us he yo ja dit que lo dia de nostra partida yo suplicaré al senyor emperador, present la senyora emperadriu y la princessa, e totes seran avisades que sien bones en fer aquest matrimoni? E restarà ací lo conestable e lo seu ofici acomanarem al vezcomte, e fareu lavors vostres bodes.

__Y com ho faré yo __dix Stephania__, que vós no y siau e no s'i faran festes ni dances ni alegria nenguna sens que vostra senyoria no y sia? __E què y fretura festes a les bodes, puix a les sposalles no n'i hagué? __dix Tirant__. La festa e la alegria deixau-la per al lit, hon no y haja temors mesclades de recel.

Estant en aquestes paraules, devallà l'emperador ab Carmesina per la mà, e pensà Tirant que en aquella hora tenien disposició de dir-ho a l'emperador. E acostà's lo virtuós Tirant a l'emperador e, present la princessa, donà del genoll en terra e ab veu humil e de molta gràcia acompanyada, féu principi a la següent suplicació.

__La glòria que de la mag[e]stat vostra, senyor, se contempla, és per veure-us cobdiciós de obtenir aquella eterna glòria e fruÿció celestial de paradís de la qual sou merexedor poseyr per moltes virtuoses costumes, en les quals benaventuradament vos sou envellit, usant de obres de clemència. E havent vixcut per molts anys en la temporal glòria ab gran triümpho, donant lum en lo món de crestianíssim senyor ab les vostres operacions fundades en fe, sperança e caritat, per què podeu ésser cert de la sdevenidora glòria. E per ço, com la magestat vostra sab que tota gran senyoria és vida breu e no resta en aquest món sinó lo bé que hom fa, ab molta submissió vull suplicar a la magestat vostra e de la senyora emperadriu e de la senyora princessa, qui ací present és, si tal suplicació en semblant cars pot ésser admesa, que fos fet matrimoni de la donzella Stephania de Macedònia ab lo meu singular germà comte de Sent Àngel e conestable major de vostra altesa __per vostra benignitat a ell dat, axí l'ofici com lo comdat__, com semblants matrimonis sien ligams de grandís   -[f. y7r]-   sima amor, majorment com ne procehexen fills qui per a tostemps resten vassalls e servidors de la imperial corona, e tots los parents e amichs per amor d'ells. E per ço com la humana vida de aquest món és molt breu, és gran consolació als hòmens e natural cosa dexar fills qui puguen poseyr lurs béns, com los perills que los hòmens passen en aquest món sien molts, e majorment los qui usen la guerra. Car com los resten fills, se'n van aconsolats, e los parents e amichs se aconsolen ab los fills. E per ço no pot ésser atesa felicitat en alguna cosa que no sia perdurable, ni felicitat no pot ésser trobada sinó per bonea de vida.

E callà, que no dix més. No tardà l'emperador en stil de semblants paraules fer resposta.

__Lig-se en hun tractat que Sèneca fa, dient que neguna cosa no és més carament comprada com és aquella qui ab pregàries e suplicacions se demana. E per ço, capità, a mi no és plasent que vós me façau moltes pregàries del que nosaltres devem ésser pregats. E tot mon loch e poder yo done a ma filla, que ací present és, que u faça ab consentiment de sa mare.

E partí's d'[e]lls sens dir-los més e lexà'ls la princessa ab ells. Com Stefania véu que l'emperador se era partit d'ells axí stroncadament, presomí que a l'emperador no plahia que·s fes lo matrimoni e, sens més pensar, hi lexà la companyia de la princessa e de Tirant, del conestable e de Plaerdemavida, e, sola, se n'entrà en una cambra e aquí començà de plorar e fer gran dol.

Tirant pres del bras a la princessa, e acompanyats del conestable e de Plaerdemavida, anaren a la cambra de la emperadriu, e Tirant e la princessa suplicaren a la emperadriu que volgués consentir en aquest matrimoni, puix l'emperador ne era content, la qual, responent, dix que ella era molt contenta. E prestament feren ajustar tota la cort perquè fossen a les sposalles de Stefania. E tots staven ajustats en la gran sala e hun cardenal que y havien fet venir per sposar-los. E trameteren per la sposada, que vingués, e trobaren-la que encara stava plorant, que no·n sabé res fins que la vingueren a cridar que l'emperador e tots la speraven. E totes les altres donzelles pensaven que stava en la sua cambra per abillar-se, e ella se fartava de plorar.

Fetes que foren les sposalles ab gran triümfo, ab dances e singular col·lació, volgué l'emperador que en l'endemà se fessen les bodes per ço que no detinguessen la partida de Tirant, e axí fon fet. E foren-hi fetes molt grans festes de juntes e dances, e momos e molts altres entramesos qui ennobliren la festa. E tothom stava content, sinó lo miserable de Tirant.

La primera nit que donaren la nóvia al conestable, Plaerdemavida pres cinch gats petits e posà'ls en la finestra hon dormia la nóvia. E tota la nit jamés feren sinó miular. E Plaerdemavida, aprés que hagué posats los gats,   -[f. y7v]-   anà-sse'n a la cambra de l'emperador e dix-li:

__Senyor, anau cuytat a la cambra de la nóvia, que lo conestable haurà fet més mal que no·s pensava, que grans crits hi he sentits. Gran dupte·m fa que no haja morta a vostra cara neboda o, almenys, malnafrada. E vostra magestat, qui li és tan afix parent, vaja-li ajudar.

Tant foren plasents a l'emperador les rahons que li dix Plaerdemavida que·s tornà a vestir. E los dos anaren a la porta de la cambra de la nóvia e scoltaren hun poch. Com véu Plaerdemavida que no deya res, pres-se a dir:

__Na nóvia, com stau vós ara que no cridau ni dieu res? Par-me que ja us és passada la dolor y la major pressa de la batalla. Dolor que·t vinga als talons! No pots cridar hun poch aquell saborós ay? Gran delit és com se hou dir a les donzelles. Senyal és, com tu calles, que ja t'as enviat lo pinyol, mal profit te faça, si no t'i tornes! Vet ací l'emperador que t'està scoltant si cridaràs, car té dubte que no·t facen mal.

E l'emperador li dix que callàs e que no digués que ell fos allí.

__A bona fe, no faré! __dix Plaerdemavida__. Ans vull que sàpien que vós sou ací.

Lavors la nóvia se pres a cridar, dient que li feya mal e que stigués segur. Dix Plaerdemavida:

__Senyor, tot lo que diu la nóvia és manlevat, car les paraules que diu no hixen de l'ànima, ans me par que sien fictes e per ço a mi no·m plaen.

Lo emperador no·s podia detenir de riure de les rahons saboroses que hohia dir a Plaerdemavida. Dix lavors la nóvia, com los sentia axí riure:

__Qui ha posats allí aquells malls de gats? Yo·t prech que·ls vulles posar en altre loch, que no·m lexen dormir.

Respòs Plaerdemavida e dix:

__Per ma fe, no faré, sí Déu m'ajut! E no saps tu bé que yo sé traure de gata morta gatons v[i]us?

__O, de aquesta massa sentida __dix l'emperador__ e com cau en grat al meu sperit les coses que·m dius! Yo·t jur per lo subiran Altisme que si yo no tingués muller, no·n pendria altra sinó a tu.

La emperadriu anà a la cambra de l'emperador e trobà la porta tancada, que no y havia negú sinó hun patge que li dix com l'emperador era a la porta de la cambra de la nóvia. E anà devers aquella part e trobà'l ab IIII donzelles que staven ab ell. Com Plaerdemavida véu la emperadriu venir, ans que negú parlàs, dix:

__Moriu-vos prest, senyora! Vejau què m'ha dit lo senyor emperador: que si no tingués muller, que no·n pendria altra sinó a mi. E per la offença que vós me féu, moriu-vos prest y molt prest.

__Ay, filla de mal pare! __dix la emperadriu__. E tals paraules me dius? __E fon-se girada devers l'emperador__. Y vós, en beneyt, per a què voleu altra muller? Per dar-li splaniçades e no stocades? Guardau que jamés morí dona ni donzella de joch d'esplaniçades.

E axí burlant ab molta alegria se'n tornaren a la sua cambra. E la emperadriu ab les donzelles se n'anaren en ses cambres. L'endemà per lo matí tothom se alegrà e feren molta de honor al conestable e a la novençana. Portaren-los en la major sglésia, on hoyren la missa ab molt gran honor. Com hagueren dit lo Evangeli, lo sermonador pujà en la trona e féu hun solemne sermó, preycant de vicis e de virtuts. E aprés, en la fi del sermó, per manament   -[f. y8r]-   de l'emperador, féu la següent oració per posar en sperança a tots los qui de bon cor lo servien.

__La mia lengua indocta no seria suficient en recitar los actes virtuosos e de memòria singular que aquest sereníssim, pròsper e poderós senyor, lo senyor emperador, ha fets en favorir, heretar e sublimar en grans dignitats a sos criats, servidors e vassalls, e farà molt més, tant com la vida lo volrà acompanyar. E dexant-me recitar les sues grandíssimes perfeccions, les quals aumenten la virtut de la sua gran altesa, car delit és de recitar la granea de l'alt coratge dels generosos prínceps com aumenten la glòria e estat de sos vassalls, criats e servidors __axí com ha fet de aquest famós e virtuós cavaller stranger, natural del realme de França, havent bé servit la pàtria grega__, lo alt emperador, ab la sua plasent mà plena de misericòrdia e liberalitat, ha donat al valerós Diaphebus, comte de Sent Àngel e conestable major de l'Imperi Grec, una parenta sua molt acostada, nomenada Stefania, filla de aquell il·lustre, legítim e natural, de aquell temerós senyor senyorejant la corona del grech imperi, la qual per tot lo món és temuda, lo qual germà seu fon intitulat duch de Macedònia. E aquest ducat, ab sa filla Stefania, neboda sua, dóna al dit conestable ja desús nomenat, ab tots los béns, joyes, robes que·l dit duch dexat li havia. E lo sereníssim emperador, de sos béns propis graciosament dóna a la dita Stefania cent mília ducats, que·n puga testar e fer a totes ses pròpies voluntats.

"Tal senyor com aquest fa bon servir, qui sab gualardonar, amar e honrar a tots sos servidors. Aquest senyor té honor abraçada e no la deixa partir de si, com honor procehesca de gran magnificència de ànimo y és ornada de totes virtuts. Car de magnificència ix liberalitat, que excel·lex totes les altres obres virtuoses qui són dignes de honor. E per ço diu Sèneca que aquell qui és de gran ànimo, totes les sues obres són de virtut. E los prínceps qui són magnànims e liberals, e pertany que sien savis e animosos e amadors de honor. Tres coses són que per lur excel·lència excel·lexen totes les altres en aquesta vida. La primera és menyspreu de la honor terrenal o temporal o de fortuna. La segona és desig de la benaventurança eternal. La terça és il·luminació de l'enteniment e de la voluntat.

"E vull-vos dir, vosaltres cavallers, per què sou infortunats en armes, e açò per cinch peccats. Lo principal de tots, si batalla o guerra ab falsa causa o sens justícia serà feta. Lo segon, si en pròpia fe à mort altri o decebut en cosa criminal. Lo terç és si carnalment ha coneguda monja o dona dada al servey de Déu. Lo quart és si maliciosament persegueix los ecclesiàstichs o·ls pren lurs béns. Lo quint és si comet notable inreverència en Déu y en los seus sancts.

"E vull-vos avisar quines són les bones costumes que deuen aver los   -[f. y8v]-   fills dels cavallers. La primera és hoyr missa tots dies e dir alguna breu oració. La segona és saber bé legir e escriure e, encara, saber gramàtica e altra ciència perquè·n sien mes savis. La tercera és que no sien juradors. La quarta, que no tinguen supèrbia, ans sien molt humils e afables a les gents. La cinquena, que tinguen vergonya de fer rohïndats. La sisena, haver temor de Déu e ésser obedients a sancta mare Sglésia. La setena és en fer reverència e saludar volenters. La huytena és star entre cavallers e bona gent. La novena és que no sien massa parlers ni atrevits en malparlar. La dehena és que no sien jutjadors ni scarnidors. La onzena és que no sien mentidors ni maldients. La dotzena és que sàpien ben servir e ben cavalcar e ben acullents. La tretzena és que sien ben nodrits de menjar e de beure. La quatorzena és que sien leals y honests. La quinzena és que no sien jugadors. La XVI és que sien nets. La XVII és que sien cassadors e munteros. La XVIII és que sàpien jugar d'esgrima, de lança, de acha, e exercitar lo cors en armes.

"Ara vull dir un poch de les donzelles, perquè no sien agreujades. E darem fi al sermó, perquè sien informades de les propietats e nodriments que deuen haver. Lo primer és que sàpien legir. La segona, que sien devotes e que diguen oració. La tercera, que dejunen los dejunis manats. La quarta és que tinguen gran honestat e vergonya. La V és que parlen molt poch e ab gran asosech. La VI, que tot lo seu comport sia fundat en honestat. La VII, que sien molt humils. La VIII, honestes en menjar y en beure. La novena, que tinguen gran temor y obediència. La X és que no stiguen ocioses. La honzena és que no sien scarnidores. La dotzena és que sien simples e humils. La tretzena, que sien abtes en bones costumes femenils e no stiguen ocioses. E açò és tot lo que elles deurien tenir e és tot lo contrari.

"E diré la molta virtut d'elles: la primera, que són molt voluntàries. La segona, que són molt parleres e andaregues. La tercera, que no són fermes en amor ni en seny. Diu Ovidi que lo major bé de aquest món és amor. E la Sacra Scriptura ho conferma, car per amor Jhesucrist pres mort e passió, e volgué perdonar al ladre en la creu com li demanà amor e perdó, car lo fruyt de amor és amar Déu e lo proïsme, e de ací se aconsegueix vida perdurable. E lo fruyt d'amor de béns temporals són plaers. E lo fruyt d'amor de marit e muller són fills e filles. Aquestes són les virtuts que procehexen d'amor: franquea, que tot cavaller deu haver, ardiment, cortesia, humilitat, gentil eloqüència, alegria, reteniment, modèstia, proesa, paciència, conexença, discreció e bon saber, e bon coratge animós.

"Les següents coses deu jurar lo cavaller. La primera, que ell virilment farà lo que son senyor li manarà. La segona, que jamés desempararà cavalleria. La tercera, que no haurà temor de la mort per defendre dones e donzelles, la república e la sancta mare Sglésia. E la virtut que·l cavaller deu haver sí és: la primera, que sia verdader. La sego   -f. z1r-   na, que sia leal. La terça, que sia sforçat. La quarta, que sia liberal. La cinquena, que ame justícia. Car diu sent Johan que l'ome just justifica lo malvat, car aquell qui lo just condemna, a Déu és abominable, deçà per gràcia e dellà per glòria.

Complit lo sermó e la missa, lo emperador féu portar los cent mília ducats e totes ses robes e joyes, e tot quant son pare li havia dexat. Aprés de açò, feren vestir al conestable la sobrevesta de les sues armes. Dexaren-lo axí hun poch. Aprés despullaren-li aquella e vestiren-li la del ducat de Macedònia, e desplegaren les banderes del dit ducat e al cap, li posaren una corona tota d'argent molt rica, per ço com en aquell temps acostumaven de coronar a tots aquells qui tenien títol. Als comtes coronaven ab corona de cuyro; als marquesos, de açer; als duchs, de argent; als reys, d'or; als emperadors, corona ab set corones d'or. E per ço aquest Diafebus, conestable, aquell dia se coronà ab corona de argent, e feyen-la tan rica com fer-la volien de moltes pedres precioses. E per semblant coronaren a Stephania.

E fetes totes les coses desús dites, ixqueren de la sglésia e cavalcaren ab les banderes steses per tota la ciutat. Lo emperador ab totes les dames e ab tots los grans senyors, duchs, comtes e marquesos, ab tota l'altra cavalleria e infinida gent de cavall, voltejaren tota la ciutat. Aprés ixqueren fora la ciutat en una bella praderia hon havia una molt lúcida font que era nomenada la Fontsanta. E tots aquells qui prenien títol e·s coronaven venien en aquella font a benehir les banderes, e allí donaven-li títol de duch, o de comte, o de marquès o de rey, o de emperador.

Beneydes les banderes, batejaren lo duch e la duquessa del realme de Macedònia ab aygua almescada sobre lo cap. E si aquell dia lo duch vol fer a crear haraut o rey d'armes, ho pot ben fer ab l'aygua que resta, e per força li té a posar lo nom del ducat e dóna-li de grans strenes. E no pot ésser fet haraut o rey d'armes que no sia fill de gentilhom, per ço com més fe los és donada que a tots los altres hòmens, car tots han star al que ells diran.

Aprés que hagueren fet hun rey d'armes, tornà lo duch a la Fontsanta e lo emperador pres de aquella aygua de la font e tornà'l a batejar altra vegada, donant-li lo títol de duch de Macedònia. Aprés, a colp, totes les trompetes sonaren, cridant los harauts e reys d'armes:

__Aquest és lo il·lustre príncep duch de Macedònia, del gran linatge de Roca Salada.

En açò vingueren CCC cavallers d'esperons daurats, tots armats en blanch, e tots feren gran reverència a l'emperador e molta honor al duch de Macedònia. E de aquí avant no fon nomenat conestable, ans donaren l'ofici de conestable a hun cavaller valentíssim qui era nomenat micer Adedoro. Aquests   -f. z1v-   CCC cavalers se feren dos parts, e cascú pres la pus bella donzella, o que era mils a son grat, prenint-les de les regnes de la aquanea en què cavalcava. E tots per orde, los majors en stat y en linatge prenien primers, aprés los que pendre volien. Hagué-n'i molts que volgueren pendre. E posaren-se per les arboredes, cascú ab sa dama, e com s'encontraven, la hu deya a l'altre que dexàs la dama que portava o havia de rompre II lançes ab ell. E aquell qui pus prest les havia rompudes, prenia la dama de l'altre.

Estant los cavallers en [a]questes festes, lo emperador hi anà ab la emperadriu, mas la princessa no y anà, ni la duquessa de Macedònia ne lo duch. E Tirant no y pogué anar per la promesa que feta havia de no júnyer si rey o fill d'aquell no y era. Mas lo vezcomte fon dels primers.

E axí anà lo emperador a la ciutat de Pera, hon era la festa aparellada. Era ja passat migjorn, que encara los cavallers no eren tornats, e lo emperador se fon posat alt en una torre per mirar. E com los cavallers venien, rompien les lances davant sa magestat. E lo emperador féu sonar hun gran corn que a més de una legua podia ésser hoÿt e tots los cavallers, hoÿt lo corn, tiraren la via de Pera. E foren exits altres CCC cavallers, tots de una color vestits, e prengueren lo pas, no dexant-los passar, e aquí fon fet hun fet d'armes molt singular, en lo qual lo emperador y pres molt gran plaer. E totes les dones e donzelles qui preses eren, se'n fugiren dins la ciutat e lexaren sos cavallers enmig del camp.

Lo combat dels cavallers durà ben dos hores, que lo emperador no volgué que·ls departissen. E com hagueren rompudes totes les lances, aprés combateren ab les spases. Lo emperador manà sonar les trompetes e tots se departiren, los huns a una part, los altres a l'altra. Com foren departits los cavallers, cascú cercava sa dama, e no les trobaren. E anaven dient que los altres cavallers les havien preses e cascú feya sa lamentació davant la emperadriu e la princessa per les dames que havien perdudes. Elles respongueren, no sabent-hi res, que creyen que los altres cavallers les tenien amagades. Aquells, ab gran fúria, ab les spases altes, anaren devers los altres cavallers e tornaren-se altra volta a combatre.

Com hagué durat per bon spay, veren les dames en los murs del palau. Sonà una trompeta e tots se auniren e donaren de peu en terra e, ab gran sforç, combateren lo palau, y elles defensant-lo. Mas los de fora y entraren per força d'armes. Com foren dins lo gran pati, se feren II parts, e prengueren hun rey d'armes e trameteren-lo als cavallers qui derrerament eren exits los plagués de anar-se'n, que ells eren allí per cobrar cascú sa dama e les que guanyades havien. Ells los feren resposta que per cosa en lo món ells no se n'irien, com ells volien part __la que·ls pertanyia__, puix havien posades les lurs persones en tan gran perill de mort. Sobre açò, els feren armes a peu dins lo palau. E fon una molt delitosa cosa de veure, car los huns cahien deçà, los altres dellà. Los al   -f. z2r-   tres ab aches se donaven de maravellosos colps e, aquell que perdia l'acha, no podia més tornar a combatre, ni aquell qui en terra tocava de cors o de mà. Per tal forma se combateren que vingué lo combat a X per X, e lavors ho feya molt bell veure. A la fi lo emperador féu-los departir. E aprés que tots foren desarmats, foren en la gran sala e aquí dinaren-se. Aprés lo dinar, dançaren.

Com fon mija hora ans del sol post, prengueren-se a ballar e feren una bella dança larga. E prengueren la princessa e totes les dames e, axí ballant, anaren fins a la ciutat de Contestinoble.

Aprés lo sopar, Tirant pres a tots los de sa parentela, los quals eren XXXV cavallers e gentilshòmens qui eren venguts ab Tirant e ab lo vezcomte de Branches. E per ço se nomenaven ells de Roca Salada, per ço com, en aquell temps que conquistaren la petita Bretània, eren dos germans, e lo hu era capità e parent del rey de Engleterra, lo qual era nomenat Uterpandragó, qui fon pare del rey Artús. E aquest capità, ab lo germà seu ensemps, prengueren hun fort castell, lo qual stava sobre una gran roqua qui era tota de bona sal e lo castell fon edificat sobre aquesta roqua. E per ço com fon lo primer castell que ells per força d'armes prengueren ab gran treball e perdiment de molta sanch, deixaren lo nom propi d'ells e prengueren lo nom de la conquesta. E lo germà major fon intitulat duch de Bretanya. Lo rey de França tramès-li a dir per sos embaxadors que li daria una filla sua per muller, e ab voluntat del dit Uterpandragó, tramés son germà en França perquè la sposàs. E com ell la véu de tan admirable bellea, dix al rey que ell no tenia procura de son germà per sposar-la, per quant lo duch no la tendria per muller sua que altri la hagués sposada. E féu letres fictes de crehença que donà al rey de França. E ell y donà fe e liurà-la-y ab los CC mília scuts, ab condició que dins tres anys se hagués intitular rey de Bretanya. E lo germà tot ho atorgà, lo que lo rey volia. E portà-la-se'n molt ben acompanyada, segons a filla de tal rey se pertanyia, e portà-la dretament al castell de Roca Salada. Dexà tota la gent en la vila, e pres la donzella e posà-la dins lo castell, e prestament la sposà e la pres per muller.

Com lo duch de Bretanya, germà seu, sabé tal nova, pres-ho a molta paciència, per lo gran bé que li volia. Los cavallers qui ab la donzella eren venguts tornaren-se'n en França e digueren-ho al rey, lo qual ho pres en gran greuge. E prestament ajustà totes ses osts e, ab gran multitud de gent d'armes, anà per posar siti sobre lo castell de Roca Salada. Lo duch de Bretanya, qui sabé que lo rey de França venia per destrohir a son germà, tramés-lo a suplicar que no u fes. E d'altra part, lo duch tramés a son germà molta gent e moltes vitualles, e·l forní de totes les coses necessàries en defensió de hun castell. E lo rey tingué siti al castell hun any e dos mesos e, per molts combats que y donassen, jamés lo pogueren pendre ni negun dan fer. E lo duch era ab lo rey e tostemps lo   -f. z2v-   suplicava que volgués perdonar a son germà. Com lo rey véu que no·l podia haver, tractaren matrimoni de altra filla ab lo duch e, perquè son germà no hagués mal, consentí lo duch en fer tal matrimoni com féu, que pres filla bastarda e sens dot negú. E tots los qui eren allí ab Tirant eren de aquella pròpia línea, qui eren de linatge molt antich, e y havia haguts tostemps de molt virtuosos cavallers e singulars dones de gran honestat.

Tirant en aquell cas, ab tots los del linatge de Roca Salada, anaren a besar lo peu e la mà a l'emperador, fent-li infinides gràcies de la molta mercé que·ls havia feta en donar sa bella neboda per muller a Diafebus. E aprés que tots li hagueren fetes les gràcies, lo emperador, ab cara molt afable, féu principi a hun tal parlar.

__La glòria d'aquest món no està en parenceries, sinó en ben obrar. E per la molta virtut que en vós, Tirant, tinch coneguda, vos ame de infinida amor, essent-me odiós lo nom d'altri qui parenta mia haja d'aver sinó del linatge de Roca Salada, e açò per lo premi vostre. Car la granea del delit que prench com me recort dels vostres singulars actes me fa oblidar tot altre linatge, e per ço vos havia yo pregat perquè fósseu més afix a la corona de l'Imperi Grech, que volguéseu pendre Stefania, neboda mia, per muller, ab lo ducat de Macedònia e ab moltes altres coses que yo us haguera dades. Mas diu lo vulgar parlar que no deu hom tant amar altri que faça hom mal a si. E com, no havia prou Diafebus? Es devia tenir bé per content de ésser comte de Sent Àngel e conestable major. Ni vós no volgués en aquell cars que yo·l vos dava, lo dit comdat, ans lo donàs a vostre parent. E ara vos donava lo ducat e tanpoch lo haveu volgut, ab parenta mia bona e molt honesta. No sé què us sperau! Si desijau que us done lo meu imperi, no·n façau comte, que yo·l m'é mester. E certament yo crech que vós me faríeu pobre ans que yo vos pogués fer rich, tant vos veig lo cor magnànim. E per ço, qualsevulla cavaller que és en terres stranyes, ab abtesa deu heretar a si matex. Aprés, treballe en heretar los altres, car diferència deu ésser feta entre vicis e virtuts, posant les virtuts davant, car los vicis moltes vegades són dissimulats, qui aparexen virtuts, car no ha al món tan forts spies com aquelles qui se amaguen sots semblança de lealtat.

No tardà Tirant en replicar al parlar de l'emperador en stil de semblants paraules.

  -f. z3r-   __No pot negú en lo món major riquea posseyr que ésser content. E com lo voler meu no sia en desijar béns de fortuna ni grans terres senyorejar, sinó sol que pogués servir la excelència de la magestat vostra, en tal forma que per mijà de mos treballs yo pogués reparar e aumentar la corona de l'Imperi Grech e restituhir-la en la sua primera senyoria. Car, encara que lo meu ànimo sia magnànim en donar, no és cobejós en ajustar tresor ni gran senyoria, car sol de la honor me contente e·n reste premiat, e altra cosa no vull. E la major glòria que yo puch atényer és en poder heretar a mos parents e amichs, car per heretat mia no vull pus sinó lo cavall e les armes, per què la altesa vostra no tinga tant treball en fer-me rich. Ni vull res de la altesa vostra qui a vós puga servir, car, puix a Déu servesch en augment de la santa fe cathòlica, ell me darà la sua acostumada gràcia, que fins ací jamés me ha fallit. E yo, senyor, a la altíssima magestat vostra bese les mans e fas infinides gràcies del benefici que la altea vostra ha fet a Diafebus, retribuynt-ho a mi haver-ho rebut en aquell grau mateix com si pròpiament la excelència vostra me hagués fet senyor de la pagania. Car yo stime més, a Diafebus e a tots los altres parents, sien heretats de béns e de honor, que no yo.

Plagueren a l'antich emperador les virtuoses paraules de Tirant e stimà molt la sua gran noblea. E girà's lo emperador devers sa filla, e dix-li:

__Yo no he jamés conegut cavaller tant de preclara virtut com la persona de Tirant e tinch molt gran admiració de la molta bondat que poseheix. Mas, si Déu me dóna vida, yo·l pujaré a rey coronat.

Passades que foren les festes e Diafebus, duch de Macedònia, posava dins lo palau de l'emperador, e l'endemà convidà a tots los de sa parentela, ço és, als de la Roca Salada. E dinant-se los convidats __lo emperador se fon primer dinat__, dix a sa filla que anàs a la cambra de la duquessa per fer-li honor, puix eren allí tots los strangers del parentat de Bretània:

__Car lo duch se sforça en fer-los grans festes hi honors e semblants festes no valen res si donzelles no y ha.

La princessa, responent, dix:

__Senyor, yo só presta de obeyr lo manament de la magestat vostra.

E acompanyada de moltes dones e donzelles féu la via de la cambra de la duquessa. La Viuda Reposada, ab gran malícia, se acostà a ella e dix-li les següents paraules:

__O senyora! Per què vol vostra altesa anar lla hon són aquests strangers? Voleu-los torbar de lur menjar e solaç en què stan? E com veuran la excelència vostra, no serà negú davant vostra presència gose menjar. E vós e vostre pare pensau fer-los plaer e honor e fareu-los gran dan, car tots ells stimarien més una vista de una ala de perdiu que quantes donzelles són en lo món. E vostra altesa no·s deu axí de abandonar de anar en tot loch. Com siau filla de emperador, teniu-vos en gran stima si voleu que per les gents siau stimada. E gran admiració tinch del mal senyal que   -f. z3v-   veig en vostra excel·lència, que volríeu contínuament star prop de aquell celerat de Tirant, e bé podeu sperar altra hora. E si no, fiàs en los mèrits de molta amor, los quals yo més que altra persona vos ame. Mas lo poch cautelós de vostre pare, fallit de discreció, no spera hora disposta en dir-vos que aneu en la cambra hon los hòmens són.

__No obeyré lo manament del senyor emperador, mon pare? __dix la princessa__. Car yo pens que de negú yo no dech ésser represa en complir lo manament de mon pare. Yo veig ara que l'adversa fortuna m'és contrària, qui vol que los meus trists pensaments porte en aument de pena de mos cruels desigs, los quals ab aspres paraules treballau que no y vaja. E puix tinch companyona, tinch senyora, encara que no u vulla.

E tornà-sse'n a la sua cambra, que no anà a la cambra de la duquessa. Com tots foren dinats, Plaerdemavida volgué veure què feya Tirant, e per parlar ab la duquessa. E véu a Tirant asseyt en una finestra, que stava en gran pensament. Acostà's a ell per aconsolar-lo e dix-li les següents paraules:

__Capità senyor, la mia ànima passa gran passió com vos veig star trist y en fort penssament. Veja la mercé vostra yo en què us poré ajudar, car, sí Déu me done paraýs, yo no us falliré, posat cars que la mort ne sabés pendre.

E Tirant lo y regracià molt. La duquessa se acostà a ells e demanà a Plaerdemavida la princessa per què no era venguda. E Plaerdemavida respòs que la Viuda ne era stada causa, que la havia molt represa. E no volgué dir lo que la Viuda havia dit de Tirant perquè no s'inflamàs en ira. No tardà la duquessa en fer principi a tal parlar.

__Puix he atesa libertat que puch fer de mi lo que vull, com aquella tingués en subjugació d'altri, és stada causa de tant tardar en veure la fi de les paraules de la princessa e la última voluntat sua. Però ara us promet, per nostra Dona, que de ací a demà en aquesta hora yo us ne sabré dir tota la veritat.

__O desaventurada de mi! E com me dau penes de dolor! __dix Plaerdemavida__ Puix vós sou farta, poch curau dels dejuns, que voleu tant sperar! Car yo sé bé que no farà res per vós, que com vós li parlareu ella mostrarà tenir les orelles plenes de cotó, tant com la Viuda serà prop d'ella; car no gos dir lo mal que de vós, senyora, diu.

__O, com me tendria per benaventurat __dix Tirant__, si home fos! Car tot lo mal que diu, sé yo bé que tornaria sobre ell.

__Voleu fer bé? __dix Plaermadevida__. Dexem lo mal a hun depart e façam los fets, que los remeys aprés ells se vénen. Yo bé sé que no farem res si una poca de força no s'i mescla, e diré lo que a mi par. La senyora m'à dit que li faça adobar lo bany per a demà passat e, com totom soparà, yo us poré posar   -f. z4r-   dins en lo retret, lla hon ella farà lo bany, que per negú no sereu vist. E com ella exirà del bany e serà adormida en lo seu lit, vos poreu posar al seu costat. Cars novell e venturós poria ésser dit aquest e, axí com sou valentíssim cavaller e virtuós en lo camp, és mester que u siau en lo lit. E aquest camí és lo més prest per atényer la cosa desijada, e si vosaltres n'i sabeu negun altre millor, digau-ho, ixqua avant e no reste com a cosa morta.

Dix la duquessa:

__Dexau-me primer parlar ab ella e, segons ella cantarà, axí li respondré, car lo que tu dius ha ésser lo darrer remey en dar compliment a la nostra empresa.

Parlà Tirant e dix:

__Jamés cosa que adquerir se hagués per mijà de fortuna no·m plagué, car no volria fer cosa que fos en desgrat de ma senyora. Què·m val a mi complir mon desig en sa altesa que sia contra sa voluntat? Ans delliberaria a cruel mort morir que yo pensàs en neguna cosa enujar a sa magestat ni contra son voler se fes.

__Per la fe que deig a Déu, no·m pren bon senyal de vós! __dix Plaerdemavida__. Car si en vós és lo desig que mostrau de bé amar, no fugiríeu al pas stret que per mi vos és ofert. E bé·s mostra clarament la speriència de mon treball, la qual, desijosa de servir-vos e procurar tot lo bé que a mi és possible, y encara més del possible, e veig que us enramau e voleu passar per carrer que no ha cap. Cercau d'ací avant qui us done remey a vostra ficció, que no me'n vull més curar.

__Donzella __dix Tirant__, yo us clam mer[c]é que no us vullau enfellonir, e penssem-hi entre tots e faça's lo millor. Car si vós en aquest cars me falliu, no·m cal sinó que·m vaja a desesperar com a home foll e fora de si, car la senyora duquessa no porà ésser tan sovint ab ella com yo volria.

__Natura àngelica no us podia dar millor consell __dix Plaerdemavida__ que yo us dava, car som ara en ley de gràcia e no de justícia. E pus propi, e sens comparació, dir que lo vostre ànimo no ha pogut veure lo plasent delit axí com yo·l vos tenia aparellat, amant ma honor e perseguint com a cavalleressa lo que havia principiat, que per una via o per altra haguéseu a sentir la sua dolçor. Car manifesta cosa és que si les dolces coses jamés se gustaven, no vendria hom a sentir la lur dolçor.

Aquí delliberaren que la duquessa anàs a la cambra de la princessa per veure si poria haver loch que pogués parlar ab ella. E com hi foren, trobaren-la que stava en lo retret, que·s ligava. E la duquessa pensà en una novella femenil malícia: posà's en una cambra per hon la princessa exint del retret tenia de passar e posà's als peus del lit, recolzada ab lo cap ben baix. Com la princessa ho sabé que allí era, tramés-li a dir que entràs en lo retret, e la duquessa, de nóvia, no y volgué anar. E Plaerdemavida, qui tot ho havia ginyat que axí·s fes, dix-li:

__Deixau-la estar, que no poria venir, que molt stà dolenta. Mas no·m sé què s'à, que molt stà trista.

Com la princessa se fon ligada, ixqué en la cambra e véu la duquessa en tan trist gest star. Acostà's a ella e féu principi a tal parlar.

  -f. z4v-  

__O la mia cara germana! Què és lo que·t fa dolre? Yo·t clam mercé que m'o digues prestament, car gran dolor ne tinch del teu mal. E si en res t'i poré ajudar, ho faré de molta bona voluntat.

Respòs la duquessa:

__La mia senyora, la mia pensa stà alterada en strem com tinch perduda la gran sperança que·n vós tenia per la molta amor que havia més en la altesa vostra. Enujada ja de tant parlar, desig ésser sola en una montanya o spessa silva, puix ab tants pensaments, desig ésser sens companyia. E axí he presa posada en aquest lit, trista e adolorida. E diré a la celsitut vostra lo que a mi fa dolre, que per aquest cars pens perdré la vida, puix no tinch poder de tornar atràs de tal promesa com yo, per manament de vostra altesa, fiu a Tirant en lo castell de Malvehí. E aprés que ací fom tornades, me fes dir e prometre lo que ara seria ben scusat si fos per dir, per què de dol la virtut me defall, com no puch mantenir ma lealtat. Perquè, senyora, suplich a la excelència vostra que yo no reste perjura ni siau causa de mon dan, que hauré de ésser mal ab lo duch e ab Tirant, car del meu mal no y guanyareu res, puix yo us confés mon peccat.

E açò deia la duquessa __los seus hulls destilant vives làgrimes__ mostrant molta passió e dolor. Mogueren a pietat a la princesa les doloroses làgrimes de la duquessa, oblidant-li gran part de la ira que tenia contra Tirant e, ab humil veu e ab cara afable, li presentà semblants paraules:

__Duquessa, tu deus pensar que yo no stich menys penada del que tu mostres. Però, cosina germana e senyora mia, no vulles pus donar passió a la tua persona, car tu sabs bé que yo t'e amada e te ame sobre totes les persones del món, e faré d'ací avant, si a Déu plasent serà. E lo que tu vols que faça, de parlar ab Tirant, yo u faré per amor tua, si bé yo tinch molt poca rahó de fer res per ell, car si tu sabies com só tractada d'ell, que ha dit de mi tot lo que li ha plagut, tu n'estaries admirada. Però, temps hi à de comportar, y altre temps de riure e de plorar. Yo comportaré per la gran necessitat, que tots lo havem mester. Sinó, altrament yo·t jur per aquest dia beneÿt que és huy, que, si açò no fos, jamés lo volria veure davant mi. Qui poguera pensar que tanta desconexença pogués habitar en lo cors de hun cavaller tan virtuós! E per la molta amor que en ell havia mesa, me fóra plasent que yo sola fos stada remuneració de tants serveys e tan asenyalats com ell nos ha fets, jatsia la nostra querella sia tan justa que no consent sinó tapar-se los hulls per ço que hom no·s veja.

Respòs la duquessa, proferint les següents paraules:

__La mia senyora, molt stich admirada que la celsitut vostra haja   -[f. z5r]-   de creure que hun tan limitat cavaller e de tanta virtut com és Tirant hagués a dir cosa neguna qui agreujàs la magestat vostra. Car si les orelles sues hoyen dir res qui fos en ofensa vostra, se mataria ab tot lo món. Car no pense la altesa vostra que Tirant sia tal com lo us han pintat, que alguna desaventurada persona vos haurà fet creure alguna faula oripellada, volent dar càrrech al millor cavaller qui huy en lo món se trobe.

Plaerdemavida pres les noves e dix:

__Senyora, passe de la pensa vostra tal vici de portar mala voluntat a Tirant, car si per virtut a negú algun mundanal mèrit és merexedor, a Tirant deu ésser atribuït. Quala és la celerada persona qui ab natural rahó faça creure a la magestat vostra que lo darrer cavaller qui de honor sent, e que, ab major glória d'onestat e de virtut, a ell se dega acomparar? No és negú, si mentir no vol, puga dir sinó ab gran maldat que Tirant digués sinó virtuts de vostra excel·lència. Deixau lo dir de males gents e amau a qui deveu amar, car molta glòria serà per a vós posseyr hun cavaller axí domèstich e virtuós. Les cambres vostres e lo lit puga ell senyorejar, e la altesa vostra la sua persona, la qual per or ni per argent no poria ésser comprada. Amau, senyora, al qui us ama e dexau lo maldir de la Viuda endiablada, que ella és la qui fa tot aquest mal. E yo confie en Déu que tornarà tot sobre ella. No tinch altre desig en [a]quest món sinó que la ves açotar per vila tota nua, ab leus de vaqua que li donassen per los costats, per los ulls e per la cara.

__Calla! __dix la princessa__. Tu penses que la Viuda Reposada me diga res de totes aquestes coses e no u fa, sinó yo, qui veig tot lo dan qui seguir-se'n pot. Ab tot açò, yo só contenta de fer tot lo que vosaltres me consellareu.

__Si a mon consell vos teniu __dix Plaerdemavida__, no us consellaré cosa que no sia profit e honor vostra.

E axí·s partiren.

La duquessa se'n tornà a la sua cambra e trobà allí Tirant, e recità-li tot lo que fet havia. E Tirant, molt content e alegre, ixqué en la gran sala hon era l'emperador e la princessa e la emperadriu, ab totes les dames, e allí dançaren fins per bon spay. E la princessa no·s dexava de fer gran festa a Tirant.

Finides que foren les dances, e la princessa qui·s fon retreta per anar a sopar, la Viuda Reposada se acostà a ella e, sens que per negú no podia ésser hoyda, li pr[e]sentà semblants paraules.

__Lo parlar que la excel·lència vostra fa, aumenta ma dolor, com yo sia, sobre tota altra dona dolorosa, cremada de amor de honestat. Sens ella só restada vehent vostra altesa: ab los ulls uberts voleu entrar dins lo pou de perpètua infàmia. E per causa de tal inconvenient vixch desesperada e dolch-me de aquella cosa que amor consent, malaynt lo egipcíach dia del vostre trist na   -[f. z5v]-   ximent, car moltes gents, occupats de girar los ulls envers vostra magestat, aprés tornant-los envers mi, ab fort resistència, dient tres vegades: "O, Viuda! O Viuda Reposada! Com pots consentir que home stranger se'n porte la despulla de la virginitat de Carmesina?" Pensau, qui hou dir semblants paraules, si tinch occasió de dolre'm e de abandonar la vida, car sé que neguna de nosaltres no farà ofensa a la magestat vostra. E morint yo, seria millor per a mi, e seria liberada de aquesta pena, per reviure en reposada mort, per ço que les mies orelles no hagen de hoir que yo y sia stada consenta. E per ço los meus ulls, de vives làgrimes destil·len. E com, senyora, no deveu vós pensar que la cosa no·s deu fer que bisbes e arquebisbes no u hajen de saber? E per dit de vostra magestat, en presència de moltes gents haveu dit, e no us ne sou sabuda celar en dir, que no volíeu pendre marit stranger, ço és, rey o fill de aquell, per no saber les lurs costumes, si seria ardit o covart, e que vós no havíeu mester béns de fortuna, car nostre Senyor e vostre pare vos ne havien prou donats, e no volíeu ésser subjecta a negun altre, rey o emperador, del món. E que si marit havíeu de pendre, no seria sinó sol Tirant: aquell volíeu e altre no.

"Tot ço que dich, senyora, no és sinó per reduir-vos a memòria, com ja us haja dit altra vegada. E si solament per la fantasia us passa de voler-lo per marit, si la altesa vostra fa res qui desonest sia ab ell, com sereu sa muller, no dubtarà de dir-vos, com serà felló: "Anau per a mala dona, que lo que fés ab mi tanbé ho aguéreu fet ab altre." Qui serà aquell qui lo seu cor puga asegurar que tostemps no sia recelós? E sab Déu si ne haurà gran rahó de no fiar jamés de vós, mas de tenir-vos tots los dies de vostra vida tancada sens deixar-vos parlar ab negú. Açò mereixerà la vostra persona, la qual, usant de virtut, sereu dita noble e virtuosa. Fent lo contrari, sereu tenguda per vil e per desonesta. Ans sia la mia mort que tals coses vegen los meus ulls, ni les mies orelles tals noves hogen.

E no volgué més dir, sperant hoyr què respondria la princessa. No fon poca la passió que en aquell cars l'ànima de la princessa sentí, com no tenia temps per satisfer a les verinoses paraules de la maliciosa Viuda, per tant com l'emperador stava ja en taula, que stava sperant a la princessa e dues voltes la havia tramesa a cridar.

Dix la princessa:

__Na Viuda, aquest fóra lo meu sopar delitós si yo pogués ara satisfer a tot lo que me haveu dit.

Ixqué del retret, e la duquessa, que era allí per saber la nova si Tirant iria aquella nit. E com la véu tan alterada, tota roja de malenconia que tenia, no tingué atreviment de dir-li res. Però com Plaerdemavida la véu de tal so star, e la Viuda que li venia detràs, dix-li:

__O,senyora! Tostemps he vist que, com lo cel stà roig, senyal és de tempesta.

__Calla, folla! __dix la princessa__. Tostemps dius follies.

Pensau ella quina venia, que l'emperador ho conegué e demanà-li com venia axí, si negú la havia en res enu   -[f. z6r]-   jada. La princessa respòs:

__No senyor, mas, des que·m partí de la magestat vostra, só stada gitada en lo lit per dolor que m'havia venguda al cor, però, per gràcia de nostre Senyor, he trobat gran remey en la dolor.

Manà l'emperador als metges entenguessen en lo seu menjar. E ells ordenaren que lo sopar seu fos de hun faysà, per ço com és carn cordial per al cor. La duquessa segué's al seu costat, no per voler menjar, mas per poder parlar ab ella, que Tirant la sperava a la sua cambra quant tornaria ab la bona nova. E com foren a la fi del sopar, la duquessa se acostà a la orella e, ab veu baixa, li féu principi a paraules de semblant stil.

__Si la noblea de linatge e nom de generosa mouen a vostra altesa, la fe per vós a mi promesa ixqua avant e vinga en efecte, car cosa manifesta porta testimoni de veritat, e cosa amagada, axí com la Viuda fa, mostra malvestat e fellonia. E son vassall no pot tolre ni difraudar res a son senyor, e per ço u dich com la Viuda és ma vassalla e deuria's guardar d'enujar-me, car yo desige la sua mort per ço com los seus actes, dignes de gran punició, són-ne merexedors.

__Duquessa mia __dix la princessa__, yo us ame en strem grau e faré per vós tant com rahonablement per una germana se pot ne deu fer, y encara molt més avant. E deixau star la Viuda que, encara que sia vassalla vostra, no y té culpa en res; e us demane en gràcia que no cureu d'ella, car yo no poria tant fer per vós com meritau. E altra cosa no·m posa en mal pensament sinó lo meu cor, qui té molts dubtes, per ço com és cors mortal, perquè tinch dubte que la mia desaventura no·m done passions de donzella mortal. Per què us prech que no·m vullau tolre lo que dar no·m poríeu, car vós li podeu dar robes, joyes, per vostra gentilea, e diners per a despesa. E per ço, germana mia, vós, qui sou tota plena de paciència, no cureu de mon parlar e deixau star aquexes cortesies per al Dijous de la Cena.

Dix la duquessa:

__Senyora, responeu-me en lo fet de Tirant que us he dit. Voleu que vinga aquesta nit y serà aquella que ell spera ab tan gran desig? No·m diguésseu de no, y per tan cara com teniu la vida!

__Yo seré ben contenta __dix la princessa__ que vinga en la nit, car ací·l speraré e dançarem. E si res me volrà dir, yo·l scoltaré de bona voluntat.

__Ay, na beneyta __dix la duquessa__, y com sou tota plena de lealtea! En hun cors humà no és posat tan gran saber com és lo de vostra altesa. Ara·m voleu mudar lo joch? Guardau, senyora, qui moltes ne erra y n'esdevé una, no pot dir totes sien errades. Yo no us dich sinó si voleu que us vinga a veure aquell virtuós de Tirant, lo qual, sens ell, bé ni honor no us pot venir, axí com féu aquella plasent nit del castell de Malvehí. Vejam   -[f. z6v]-   ara si m'entendreu!

__Tot lo meu pensament fon, com me parlàs de Tirant __dix la princessa__, no fos altra cosa sinó voler-me dir tot son mal, lo qual yo tinch tots dies davant los meus ulls adormits de dolor e de pensament. Bé és trista aquella donzella qui ab plors en va fatiga la sua persona. E podeu bé dir a Tirant que yo·l suplich, com a cavaller digne de fe e de virtut, se vulla deixar de temptar la mia ànima, la qual de huns dies ençà plora gotes de sanch. Mas que, aprés de la sua venguda, yo seré aquella que consentiré a major part que ell no pensa.

__O Senyor! __dix la duquessa__. Negú no deu plorar sinó sos peccats, e deu perdre treballs e oblidar aquells. E si ell fos mort en vista de vostres ulls, pus prest ho haguéreu oblidat. E si la celsitut vostra ab Tirant vol contendre, tornau davall los seus braços ab aquella mateixa temor que stàveu aquella nit de Malvehí, ab les prometenses e jures que la magestat vostra li féu, e de allí poreu dir e rahonar tots los vostres singulars actes que fets haveu. A l'home que és mort, no li cal fer longa sperança __dix la duquessa__, e de tota virtut e de gran gentilea, semblant donzella com vós, hornada de corona imperial, no és en tota la crestiandat ni menys en la pagania. E puix no fall bellea, no us deu fallir virtut de promesa fe.

__Voleu que us diga, germana e senyora mia? __dix la princessa__. La fama e la honor vull guardar tant com la vida me acompanyarà. E tostemps en aquest prepòsit me trobareu, car la donzella honestat deu amar sobre totes coses, e axí u faré yo si serà plasent a Déu.

La duquessa se'n partí ab molt gran enug e, com véu Tirant, recità-li tot lo mal prepòsit de la senyora. Tirant multiplicà en sa dolor en major grau que no solia.

E com l'emperador hagué sopat, sabent que Tirant era en la cambra del duch, tramés per ell. E dix a la princessa:

__Trameteu per los ministrés, per ço que los cavallers se alegren, puix la partida és tan presta.

__No __dix la princessa__, senyor: més tinch gana de jaure que de dançar.

E prestament pres comiat de son pare e retragué's dins la sua cambra per ço que no hagués a parlar ab Tirant. La Viuda Reposada, qui semblants paraules li hoí dir, fon molt contenta del que fet havia. Plaerdemavida anà a la cambra de la duquessa e dix a Tirant:

__Capità senyor, en aquesta senyora no tingau sperança neguna tant com la Viuda li stiga de prop. Ja·s són ara retretes dins la sua cambra a soles parlant de vostres afers, e jamés haureu res en ella si no feu lo que yo us dich: demà fa lo bany, e yo us y daré tal endreça que al vespre vos posaré en lo seu lit e trobareu-la tota nua, majorment ara que yo dorm ab ella en lo seu lit. Feu lo que yo us dich, que yo sé que jamés dirà res, car en aquell loch que dormia la duquessa, en absència sua, yo succehesch. E en aquell cars, dexau fer a mi.

__Donzella __dix Tirant__, infinides gràcies sens les primeres fas a la vostra molta gentilea del que·m dieu, e vull que sapiau tant de mi que per cosa en lo món yo no posaria força en dona ni donzella si sabia que degués ésser   -[f. z7r]-   en ira e avorrició de totes, encara que·n sabés perdre la corona de l'Imperi Grech ni romà, ni la mundana monarchia. Qui pot pensar yo fes tal força contra voluntat de tal donzella, la qual ame més que a la mia pròpia ànima? E com yo la ves plorar ni congoxar en semblant cars, voldria dar l'ànima a l'enemich ans que li fes una centilla de enug ni dan. Com só en les forts batalles e tinch un mortal enemich en terra per tolre-li la vida, e·m demana mercé, li perdone. E açò fas per sola pietat que me'n ve, e sé que és enemich infel que no té poder de perdonar a mi, e deixar l'é. Quant més a ma senyora faré yo l'últim dan qui a elles més plau guardar? Dich-vos que per res no u faria, de enujar sa magestat. E posat cars ho volgués fer, l'ànimo no m'o consentiria. Més stime star e passar tota ma vida dolorejant ab la noble sperança que tinch en fer-li honors e servirs, armat o desarmat, a peu e a cavall, de nit e de dia, stant en contínues suplicacions, agenollat davant l'altesa sua, que vulla haver mercé de mi. Car no vull que per vanaglòria e per mon delit yo sia cridat traÿdor, car natura y honor me fan haver pietat. E com stà poch en segur qui altri desereta a tort! E tota hora que los servidors cometen algun leig cars contra lurs senyors, cahen en gran infàmia intollerable e són dignes de gran punició, e per ço yo vull passar aquesta pena e treball en suplicar-la, com yo crega certament que ella és stada creada en paradís, segons mostra que la sua agraciada persona par més angèlica que humana.

E féu fi en son parlar. Plaerdemavida, mostrant ésser malcontenta de Tirant, féu principi a hun tal parlar.

__Tirant, Tirant, jamés en batalla sereu ardit ni temut si en amar dona o donzella una poqueta de força no y mesclau, majorment com no u volen fer. Puix teniu sperança bona e gentil e amau donzella valent, anau a la sua cambra e gitau-vos en lo lit, com ella hi sia nua o en camisa, e feriu valentment, que entre amichs no y cal tovalla. E si axí no u féu, no vull ésser de vostra batlia, car yo sé que molts cavallers, per tenir les mans prestes e valents, han hagut de ses enamorades honor, glòria e fama. O, Déu, quina cosa és tenir la donzella tendra en sos brasos, tota nua, de edat de XIIII anys! O, Déu, quina glòria és star en lo seu lit e besar-la sovint! O, Déu, quina cosa és com és de sanch real! O, Déu, quina cosa és tenir pare emperador! O, Déu, quina cosa és tenir la enamorada rica e liberal, quítia de tota infàmia! E lo que yo més desige és que fésseu lo que yo vull.

E per ço com era passada gran part de la nit e volien tancar lo palau, a Tirant li fon forçat de partir-se'n. E com hagué pres comiat de la duquessa, que ja se n'anava, Plaerdemavida li dix:

__Capità senyor, no trobaria yo qui tant fes per mi: anau a dormir e no us gireu de l'   -[f. z7v]-   altre costat.

Tirant se pres a riure e dix-li:

__Vós sou la natura angèlica, que tostemps donau bons consells.

__Qui dóna consell __dix Plaerdemavida__, forçat és que y pose del seu.

__Digau, donzella __dix Tirant__, e no sabeu vós que moltes voltes s'esdevé que qui mal consell creu no pot ésser que alguna volta no li'n vinga dan e desonor?

E axí·s partiren. En la nit Tirant pensà en tot lo que la donzella li havia dit.

L'endemà per lo matí lo emperador tramés per lo capità, e ell anà-y de continent, e trobà'l que·s vestia. E la princessa era venguda per servir-lo y stava en gonella de brocat e no portava drap en los pits, e los cabells un poc desligats, qui plegaven quasi prop de terra.

Com Tirant fon prop de l'emperador, fon admirat de veure tanta singularitat en hun cos humà, com en aquell cars en ella se mostrava. L'emperador li dix:

__Nostre capità, per Déu vos prech façau en totes maneres que sia presta la vostra partida ab tota la gent.

Tirant stava alienat, que no pogué parlar per la vista de tan singular dama, e, havent stat per bon spay, recordà's e dix:

__Pensant en los turchs com he vista vostra magestat, no he comprés lo que dit me haveu, perquè suplique a la altesa vostra voler-me dir què vol que faça.

L'emperador, admirat de la sua vista, com la y véu axí alterada e lo poch entendre qui havia fet, cregué que fos axí, car per spay de mijora stigué sens recort. E tornà-li dir l'emperador la primera rahó. Respòs Tirant:

__Senyor, la magestat vostra deu saber com la crida va per la ciutat notificant a tots la partida certa per a dilluns, e huy és divendres. Axí, senyor, la partida nostra és molt presta e quasi tothom és ja en punt.

Tirant se posà detràs l'emperador per ço que no·l ves e les mans davant la cara en vista de la princessa. Ella, ab les altres donzelles, alçaren molts grans rialles. E Plaerdemavida, davant l'emperador, dix semblants paraules, com encara tenia les mans davant la cara:

__Qui vol haver senyoria complida és de necessitat haja poder de pendre e de dexar ço que ama o son vassall, car, sens poder, senyoria poch val.

E pres per lo braç a l'emperador e féu-lo girar envers ella, e dix-li:

__Si tu res has fet digne de premi, a Tirant s'esguarda, que desconfí e vencé al Gran Soldà en bella batalla campal e li féu perdre la sua ficta e temerosa follia que tenien de senyorejar tot l'Imperi Grech, encara que ab belles paraules ell pensà vençre l'antich emperador, que ací tenim present e, desemparant los reys turchs e lo soldà, recorregueren a son segur, ço és, a la gran fortalea de la ciutat de Bellpug, no ab suaus passos, car la temor en lurs peus portava. Aquest ha guanyat premi ab mèrit de pròpia virtut. E si yo tingués ceptre real o de l'Imperi Grech yo fos senyora e de les mies entràmenes Carmesina fos eixida, bé sé yo a qui la donara per muller. Mas la follia de totes nosaltres, donzelles: no desijam altra cosa sinó honor, stat e dignitat, e per causa de açò ne van tantes per mal cap. Què·m valria a mi que fos ajustada al linatge de David e per falta de bon cavaller perdre lo que tinch? E   -[f. z8r]-   tu, senyor, hages desig de armar l'ànima, puix tens stalvi lo cors de les passades batalles, e no tingues sperança de dar a ta filla altre marit. Dir-ho he? No faré. Forçat és que u diga: al virtuós de Tirant. Hages aquesta consolació en ta vida e no speres que aprés los teus benaventurats dies se haja de fer, car les coses qui natura consent e per Déu són ordenades, sies consent en aquelles e hauràs glòria en aquest món e paraýs en l'altre. E yo no vull més recitar de mos actes, perquè no pertany a donzella dir lo que ella desija ésser, mas naturalment als hòmens ho atorga. No vull desmenuir lo premi de mos treballs. Mira, poderós senyor e dels reys lo més crestianíssim, no vulles tu fer axí com féu aquell rey de Proença, que tenia una molt bellíssima filla qui fon demanada per muller per lo gran rey d'Espanya e, tant mostrà lo dit rey amar-la, que no la volgué jamés casar en sa vida. Seguí's que per discurs de temps ella s'envellí en casa del rey son pare. E com fon vella, morí lo rey. E no trobà qui la volgués per muller. Levaren-li la terra y a ella feren morir fora del regne, e morí en l'espital d'Avinyó. E la ignocent donzella consentí a la pietat del pare.

Girà's lavors devers la princessa e dix-li:

__Tu, qui est de alta sanch exida, pren marit tost e ben tost. E si ton pare no te'n dóna, si no, yo te'n daré. E no·t daré sinó a Tirant, car gran cosa és, marit e cavaller, qui·l pot haver en sa vida. Aquest de proesa passa a tots los altres, car moltes voltes s'és seguit que per hun sol cavaller són stats fets molts actes singulars e portades a fi moltes conquestes qui de principi anaven a total destrucció. Si no, veja la magestat vostra lo desorde del vostre imperi ni lo punt en què stava ans que Tirant vingués en aquesta terra.

__Callau, donzella, per mercé __dix Tirant__, e no vullau dir tantes demesiades paraules de mi.

__Anau a les batalles __dix Plaerdemavida__ e deixau-me a mi star en les cambres de salut.

Respòs l'emperador:

__Per los ossos de mon pare, emperador Albert, tu seràs la més singular donzella del món. E com més va, més de bé·t vull. E ara de present te fas donació de cinquanta mília ducats de strenes damunt lo meu tresor.

Ella donà dels genols en terra e besà-li la mà. La princessa stava molt torbada del que havia dit e Tirant stava mig enpeguit. L'emperador, quant se fon acabat de vestir, se n'anà a missa. Aprés, Tirant tornà acompanyar a la emperadriu e a sa filla. Exint de missa, Tirant hagué avinentea de parlar ab la princessa e dix-li paraules de semblant stil.