Visor de obras.

__Qui promet, en deute·s met.

__La promesa __dix la princessa__ no·s féu ab acte de notari.

E Plaerdemavida, qui prop d'ella era e hoý la resposta de la princessa, prestament li dix:

__No senyor, que promesa de compliment de amor ni en exercir aquell no y   -[f. z8v]-   cal testimonis ni menys acte de notari. Ay, tristes de nosaltres, si cascuna vegada se havia de fer ab scriptura! No y bastaria tot lo paper del món. Sabeu com se fa? A les scures, que testimonis no y haja, car jamés se pot errar la posada. __O, d'esta folla! __dix la princessa__. E tostemps me parlaràs a la mà?

Tant Tirant no li dix, tant no la suplicà? Jamés volgué fer res per ell.

Com foren dins la cambra, l'emperador cridà a Carmesina e dix-li:

__Digau, ma filla, les paraules que Plaerdemavida ha dites, de qui les ha?

__Segurament, senyor, yo no u sé __dix la princessa__. Ni jamés de tal cosa li parlí, mas és folla e atrevida en parlar e diu tot lo que li ve a la boca.

__No és folla __dix l'emperador__, ans és la més sentida donzella que en la mia cort sia, y és donzella de molt de bé e dóna tostemps de bons consells. E no veus tu, com véns al consell, com yo la fas parlar, com parla ab gran discreció? Tu volries al nostre capità per marit?

E la princessa tornà roja e vergonyosa e no pogué res dir, e aprés hun poch spay, recobrat ànimo, dix:

__Senyor, aprés que·l vostre capità haurà complida la conquesta dels moros, en aquell cars yo faré tot lo que la magestat vostra me manarà.

Tirant se'n passà a la cambra de la duquessa e tramès per Plaerdemavida e, com li fon present, dix-li:

__O gentil dama! Yo no sé quin remey pendre puga en mos fets, car la mia ànima se rahona ab lo cors e, axí, bé desige la mort com la vida, si vós remey no donau a ma dolor.

__Yo·l vos daré en aquesta nit __dix Plaerdemavida__, si vós me voleu creure.

__Digau, donzella __dix Tirant__, sí Déu vos aumente la honor. Les paraules que digués en presència de l'emperador, de la senyora princessa e de mi, qui us pregà que les diguésseu? En gran pensament posat me haveu, que u desige molt saber.

__Aqueix propi pensament que vós teniu __dix Plaerdemavida__, té ma senyora, hoc encara l'emperador, com ell m'o ha demanat. E yo li he fetes altres pus forts rahons com vós sou digne de haver la princessa per muller. E a qui la poden dar millor que a vós? E si en les coses del món no y ha principi, tanpoch no y pot haver fi. E res que yo y diga, tot m'o pren en bé. Lo que és causa de açò yo us ho diré en secret: ell se fa enamorat de mi e volria'm alçar la camisa si yo lo y consentia. E ha'm jurat sobre los sancts Evangelis que si la emperadriu se moria, de continent me pendria per muller. E ha'm dit: "Per senyal de fe, besem-nos. E aquell besar seria poca cosa, mas serà més que no res." E yo li responguí: "Ara que sou vell, sou luxuriós e, com éreu jove, éreu virtuós?" E no ha moltes hores passades que m'ha dat aquest rastre de grosses perles. E ara stà ab sa filla, demanant-li si us desija per marit. E sabeu per què lo y diguí? Per ço que si vós entràveu de nit en la sua cambra e fos mala sort s'erràs e·m volguessen dar càrrech negú, que tinga pavès ab què cobrir-me puga, dient: "Senyor, ja u havia dit a vostra magestat. La princessa me manà que yo·l fes entrar." E per aquesta forma tothom haurà de callar.

Dix Tirant:

__Sàpia yo la forma com se ha de fer, que molt ho desige saber.

No tardà Plaerdemavida a fer principi a tal parlar.

  -f. A1r-  

__La sperança que tinch del vostre propi delit me obliga en servir-vos, encara que conegua que passe los límits la granea de ma culpa. Emperò augmenta en mi lo hús de rahó, coneixent sou mereixedor de tal premi. E perquè conegau ma benvolença, quant és lo desig que tinch de servir e honrar la senyoria vostra, en la hora que lo emperador volrà sopar, vostra mercé trobar-se deixe, leixant a part los forts pensaments, car yo us promet de posar-vos en lo retret de ma senyora. Hi en la reposada nit pervenen los solaços a les persones enamorades, ab doble poder combatent a la solicitud tenebrosa, hon augmentarà vostre delit.

Estant en aquestes rahons, lo emperador, qui sabé que Tirant era a la cambra de la duquessa, tramés per ell e torbaren-lo de ses rahons.

Com Tirant fon ab lo emperador en lo consell, parlaren molt de la guerra e de les coses necessàries en aquella. E ja en aquella hora tots anaven vestits del que·s pertanyia ha guerra.

Com fon nit scura, Tirant vingué a la cambra de la duquessa e, com lo emperador sopava ab les dames, Plaerdemavida entrà per la cambra molt alegre e pres a Tirant per la mà e portà'l-se'n, lo qual anava vestit ab gipó de cetí carmesí, ab manto abrigat e ab una spasa en la mà. E Plaerdemavida lo posà dins lo retret, e havia-y una gran caixa ab un forat que y havien fet perquè pogués alendar. Lo bany que allí tenien aparellat stava davant la caixa.

Aprés que agueren sopat, les dames dançaren ab los galants cavallers. E com veren que Tirant no y era, leixaren-se de dançar, e lo emperador se retragué en la sua cambra e les donzelles se n'anaren e deixaren a la princessa dins en lo seu retret __en aquell hon Tirant stava__, sola ab aquelles qui la tenien de servir. Plaerdemavida, en scusa de traure un drap de li prim per al bany, obrí la caixa e deixà-la un poch uberta e posà roba desús, perquè neguna de les altres no u vessen. La princessa se començà a despullar e Plaerdemavida li parà lo siti, que venia endret, que Tirant la podia molt ben veure. E com ella fon tota nua, Plaerdemavida pres una candela encesa. Per fer plaer a Tirant, mirava-li tota la sua persona e tot quant havia filat, e dehia-li:

__A la fe, senyora, si Tirant fos ací, si us tocava ab les sues mans axí com yo faç, yo pens que ell ho estimaria més que si·l fahien senyor del realme de França.

__No cregues tu axò __dix la princessa__, que més stimaria ell ésser rey que no tocar-me axí com tu faç.

__O Tirant, senyor! E hon sou vós ara? Com no sou ací prop perquè poguésseu veure e tocar la cosa que més amau en aquest món ni en l'altre? Mira, senyor Tirant, vet ací los cabells de la senyora princessa: yo·ls bese en nom de tu, qui est dels cavallers del món lo millor, vet ací los hulls, e la boca yo la bese per tu, vet   -f. A1v-   ací les sues cristal·lines mamelles, que tinch cascuna en sa mà: bese-les per tu. Mira com són poquetes, dures, blanques e lises. Mira, Tirant: vet ací lo seu ventre, les cuxes e lo secret. O, trista de mi, que si home fos, ací volria finir los meus darrers dies! O Tirant! Hon est tu ara? Per què no véns a mi, puix tan piadosament te cride? Les mans de Tirant són dignes de tocar ací hon yo toque e altri no, car aquest és bocí que no és negú que no se'n volgués ofegar.

Tirant tot açò mirava e prenia-y lo major delit del món per la bona gràcia ab què Plaerdemavida ho rahonava, e venien-li de grans temptacions de voler exir de la caixa.

Com agueren stat axí un poch burlant, la princessa entrà en lo bany e dix a Plaerdemavida que·s despullàs e que entràs dins lo bany ab ella.

__No u faré, sinó ab una condició.

__Quina serà? __dix la princessa.

Respòs Plaerdemavida:

__Que comporteu que Tirant stiga una hora en lo vostre lit e que vós hi siau. __Calla! Què est folla? __dix la princessa.

__Senyora, féu-me tanta de mercé que·m digau, si Tirant una nit venia ací, que neguna de nosaltres no u sabés, e·l trobàsseu al vostre costat, què diríau?

__Què li tenia de dir? __dix la princessa__. Pregar-lo hia que se n'anàs e, si anar no se'n volia, ans deliberaria de callar que ésser difamada.

__A la mia fe, senyora __dix Plaerdemavida__, axí u faria yo.

Estant en aquestes rahons entrà la Viuda Reposada e la princessa la preguà que·s banyàs ab ella. La Viuda se despullà tota nua e restà ab calces vermelles e al cap un capell de lli. E encara que ella tenia molt bella persona e ben disposta, emperò les calces vermelles e lo capell al cap la desfavoria tant que paria que fos un diable. E certament, qualsevulla dona o donzella qui en tal so la mireu, vos parrà molt leja per gentil que sia.

Lo bany acabat, portaren a la princessa la col·lació, que fon un parell de perdius ab malvezia de Candia e aprés una dotzena de hous ab sucre e ab canyella. Aprés se posà en lo lit per dormir.

La Viuda anà-sse'n en la sua cambra ab les altres donzelles, sinó dues que dormien dins lo retret. Com totes foren adormides, Plaerdemavida levà's del lit hi en camisa tragué a Tirant de la caixa. E secretament lo féu despullar, que neguna no u sentís. E a Tirant tot lo cor, les mans e los peus li tremolaven.

__Quina cosa és aquesta? __dix Plaerdemavida__. No és home en lo món que sia animós en armes que no sia temerós entre dones. En les batailles no teniu temor de tots los hòmens del món e ací tremolau per la vista de una sola donzella? No temau cosa neguna, que yo seré tostemps ab vós e no me'n partiré.

__Per la fe que dech a nostre senyor Déu, yo seria més prest content de entrar en liça en camp clos, a tota ultrança, ab X cavallers, que no cometre semblant acte.

E tostemps ella posant-li esforç e animant-lo, ell sforçà sa calitat. La donzella lo pres per la mà hi ell, tot tremolant, la seguí e dix:

__Donzella, la mia temor és de vergonya per lo strem bé que vull a ma senyora. Més stimaria tornar-me'n   -f. A2r-   que anar més avant, com pens que la magestat sua no té sentiment negú de açò. E no és menys, com veurà axí gran novitat, tota no s'altere en si. E yo desige ans la mort que la vida que fer offensa a sa majestat; adquerir-la volria ab amor, més que no ab dolor. E com veig que ab tan gran desorde que la granea de ma benvolença, que ab il·lícites pràtiques la haja de conquistar, lo meu voler ab lo vostre no és conforme. Per Déu e per merçé vos prech, virtuosa donzella, a vós plàcia que·ns ne tornem, car yo dellibere ans de perdre la cosa que he més amada e lo que tant he desijat, que si fahïa cosa que en res la agreujàs. Encara, me par molt gran càrrech, que ans de haver errat sia ací vengut, que per tal defalt deuria yo ésser fet homeyer de la mia persona. E no penseu, donzella, que yo per sola temor ho deixe, mas per la strema amor que a sa alteza porte. E com ella serà serta que yo tan prop li sia stat e que per amor só stat de no enujar-la, en major compte m'o pendrà de infinida amor.

Plaerdemavida pres molta ira en les paraules de Tirant e, essent molt malcontenta d'ell, féu principi a paraules de semblant stil.

__Vós sou major en cap dels vicis e primer en orde de les culpes mortals. E som ara en temps de dir moltes rahons? E si vós açò no féu, sereu occasió de fer-me viure en dolorosa vida e abreujar-me los dies. E per testimoni de vostres fictes e dissimulades paraules, yo parlaré clarament e seran manifests los vostres mals, qui demanen piadós enginy, per ço que, los qui m'hoyran ni u sabran, sien moguts a misericòrdia envers mi, avisant-vos que essent fallida en mi la sperança que ab rahons forts, si us recorda, me pregàs al que fugiu ara, tals paraules sembràs, present la duquessa, que, de donzella que és, la faríeu tornar dona. E sabeu bé que yo no y doní tarda, mas fuy presta, segons experiència mostra, que us he portat en aquesta delitosa cambra, més plasent que perillosa. E veig ara que·l vostre rebuat cor, que per les mies mans vos tinch, que haveu de passar, per aver atès ço que de un cavaller vençut se ateny. E sobre aquest cars veure vull la fi, e ja farta de esperar vostra demanda, e par-me que més vos han altat paraules que fets, e més cercar que trobar.

"E per ço com a mi és deguda cosa de fer, vos faç cert que per lo tant sperar ab la offerta desús dita, puix vos contenten vanes paraules e dubtau la fi, a grans crits cridaré, mostrant a l'emperador hi als altres com per força sou ací entrat. O, cavaller de poch ànimo! Temença de donzella vos spanta de acostar-vos a ella? O, malaventurat capità! Ab tan poch sforç stau que·m goseu dir semblants paraules? Feu lo esforç! Com lo emperador vendrà,   -f. A2v-   quina rahó enpaliada li direu? E yo us faré conéixer, e Déu e lo món coneixerà que haveu parlat mal, hi en vós se ajustarà en aquest cars amor e temor. E recort-vos que en aquest cars perdeu vostra honor e fama. Feu lo que us dich e yo dar-vos he vida segura, e us faré portar la corona de l'Imperi Grech, car ja és venguda la hora que no us puch altra cosa dir sinó que aneu prestament a fer aquells honorosos passos d'estar prop de la princessa, que us serà en altre compte pres, e feu de ací avant vostre camí.

Tirant, vehent lo parlar ubert de Plaerdemavida, ab veu baixa féu principi a un tal parlar.

__Temor de restar ab tal vergonya me tol de guanyar parahís en aquest món e repòs en l'altre. Emperò diré lo que·m par, que en temps de adversitat los parents e amichs tornen enemichs. E lo meu ignocent desig no és pus sinó ab amor fer serveys en aquella de qui só e seré tant com la vida me acompanyarà, e ab aquest article de fe vull viure e morir. E si la tua voluntat ab lo meu desig eren concordes, molt ne seria la mia ànima aconsolada. Totes les coses qui·s representen a la mia vista, no és pus sinó temor de vergonya. E és nit scura, car no puch veure lo que desige. Per fe hauré a creure que sa majestat sia. En aquest cars yo·m despulle la temor e vergonya e abrigue'm de amor e pietat, per què us prech que anem sens pus tardar e veja yo aquest cors glorificat. Puix lum no y ha, ab los hulls de la pensa lo veuré.

__Puix ab tants ginys vos he portat __dix Plaerdemavida__, en defensa de ma honor e delit e profit vostre, restau per aquell qui sou.

E soltà'l de la mà. Com Tirant se véu que Plaerdemavida lo havia deixat e no sabia hon era, perquè lum en tota la cambra no havia, e axí lo féu estar per spay de mija hora, en camisa e descalç, e tan baix com podia la cridava. E ella lo sentia molt bé e respondre no li volia. Com Plaerdemavida véu que prou lo havia fet refredar, pres-li'n gran pietat, acostà's a ell e dix-li:

__Axí castiga hom los qui són poc enamorats! Com podeu vós pensar que dona ni donzella li pugua desplaure, vulla's sia de gran o de poca condició, que no sia tostemps desijosa que sia amada? E aquell qui més vies honestes, ço és, secretes, de nit o de dia, per finestra, porta o terrat, hi porà entrar, aquell, elles lo tenen per millor. Força que·m desplauria a mi que Ypòlit fes semblant! Que, de una amor que ara li porte, lavors li'n portaria quaranta. E si star no volia segura, no·m desplauria que·m prengués per los cabells e, per força o per grat, rocegant-me per la cambra, me fes callar e fer tot lo que ell volgués. E molt   -f. A3r-   lo'n stimaria més, que yo conegués que és home, e que no fes axí com vós dieu que no la volríeu per res descomplaure. E en altres coses la deveu vós honrar, amar e servir, mas, que siau ab ella en una cambra a soles, no li guardeu cortesia en semblant acte. No sabeu vós com diu lo psalmista manus autem? És la glosa: si adquerir voleu dona o donzella, no vullau vergonya ni temor haver e, si u feu, no us tendran per millor.

__Per la mia fe! __dix Tirant__ Donzella, vós me haveu dada més notícia de mos defalts que no ha fet jamés negun confessor, per gran mestre en theologia que fos. Prech-vos que·m porteu prestament al lit de ma senyora.

Plaerdemavida lo y portà e féu-lo gitar al costat de la princessa. E les po[s]ts del lit no aplegaven a la paret, envers lo cap del lit. Com Tirant se fon gitat, dix la donzella que stigués segur e no·s mogués fins a tant que ella lo y digués. E ella se posà al cap del lit, estant de peus, e lo seu cap posà entre Tirant e la princessa, e ella tenia la cara devers la princessa. E per ço que les mànegues de la camisa le enpedien, despullà-la's. E pres la mà de Tirant e posà-la sobre los pits de la princessa, e aquell tocà-li les mamelles, lo ventre e de allí avall. La princessa despertà's e dix:

__Val-me Déu, hi com est fexuga! Mirau si·m pot deixar dormir.

Dix Plaerdemavida, tenint lo cap sobre lo coxí:

__O, com sou donzella de mal comport! Exiu ara del bany e teniu les carns lises e gentils. Prench gran delit en tocar-les.

__Toca hon te vulles __dix la princessa__ e no poses la mà tan avall com faç.

__Dormiu e fareu bé, e deixau-me tocar aquest cors que meu és __dix Plaerdemavida__, que yo so ací en loch de Tirant. O, traÿdor de Tirant! E hon est tu? Que, si tenies la mà lla hon yo la tinch, e com series content!

E Tirant tenia la mà sobre lo ventre de la princessa. E Plaerdemavida tenia la sua mà sobre lo cap de Tirant e, com ella conexia que la princessa se adormia, fluixava la mà e lavors Tirant tocava a son plaer; e com ella despertar-se volia, strenyia lo cap a Tirant hi ell stava segur. En aquest deport stigueren per més spay de una hora, hi ell tostemps tocant-la.

Com Plaerdemavida conegué que ella molt bé dormia, afluixà del tot la mà a Tirant hi ell volgué temptar de paciència de voler dar fi a son desig, e la princessa se començà a despertar e, mig adormida, dix:

__Què mala ventura fas? No·m pots leixar dormir? Est tornada folla, que vols temptar lo que és contra ta natura?

E no agué molt stat que ella conegué que era més que dona, e no u volgué consentir e començà a donar grans crits. E Plaerdemavida tancava-li la boca e dix-li a la orella, perquè neguna de les altres donzelles no u hoïssen:

__Callau, senyora, e no vullau difamar la vostra persona. He gran dupte que no u senta la senyora emperadriu. Callau-i, que aquest és lo vostre cavaller i   -f. A3v-   qui per vós se deixarà morir.

__O maleïta sies tu! __dix la princessa__. E no has aguda temor de mi ni vergonya del món? Sens yo saber res m'as posada en tan gran trebaill e difamació!

__Ya, senyora, lo mal fet és __dix Plaerdemavida__. Dau remey a vos e a mi. E par-me que lo caillar és lo més segur e lo que més pot valer en aquests afers.

E Tirant, ab baixa veu, la supplicava tant com millor podia. Ella, vehent-se en tant stret pas, de la una part la vencia amor e, de l'altra, tenia temor, mas la temor excel·lia la amor e deliberà de caillar e no dir res.

Com la princessa cridà lo primer crit, ho sentí la Viuda Reposada e agué plena notícia que la causa del cridar havia fet Plaerdemavida, e que Tirant devia ésser ab ella. Pensà que si Tirant passava a la princessa, que ella no poria complir son desig ab ell. E ja tothom caillava, e la princessa no dehia res, sinó que·s defenia ab paraules gracioses que la plasent batailla no vingués a fi. La Viuda se asigué al lit e donà un gran crit e dix:

__Y què és lo que teniu, filla?

Despertà totes les donzelles ab grans crits e remor e vench a notícia de la emperadriu. Totes se levaren cuytadament, qui totes nues, qui en camisa, e ab cuytats passos anaren a la porta de la cambra, la qual trobaren molt bé tancada. A grans crits demanaren lum e, en aquest instant que tocaven a la porta e cercaven lum, Plaerdemavida pres a Tirant per los cabells e apartà'l de lla hon volguera finar sa vida, e posà'l en lo retret e féu-lo saltar en un tarrat que y havia, e donà-li una corda de cànem perquè s'acalàs dins l'ort. E de allí podia obrir la porta, car ell[a] hi havia ben provehït perquè, quant vingués, ans del d[i]a se'n fos pogut anar, exint per una altra porta. Mas tan gran fon l'avalot e los grans crits que daven les donzelles e la Viuda que no·l pogué traure per lo loch hon ella havia pensat, e fon forçat que·l tragués per lo terrat. E donà-li la corda larga y ella prestament se'n tornà, e tanchà la finestra del retret e anà hon era sa senyora.

E Tirant donà volta e ligà fort la corda e, ab la pressa que tenia per no ésser vist ni conegut, no pensà la corda si bastava en terra. Deixà's anar per la corda avall e fallia-se'n més de XII alnes, que no plegava en terra. Fon-li forçat de leixar-se caure, perquè los braços no li podien sostenir lo cors, e donà tan gran colp en terra que·s rompé la cama.

Deixem a Tirant, que stà de larch gitat en terra, que no·s pot moure.

Com Plaerdemavida se'n fon tornada, portaren la lum. E totes entraren ab la emperadriu y ella prestament li demanà quin avalot era stat aquell, per quina causa havia cridat.

__Senyora __dix la princessa__, una gran rata saltà sobre lo meu lit e puyà'm sobre la cara, e spantam tan fort que aguí de cridar tan grans crits, que fora stava de tot record. E ab la ungla à'm   -f. A4r-   arapada la cara, que si m'agués encertat en l'ull, quant mal me aguera fet!

E aquell arap li havia fet Plaerdemavida com li tancava la boca perquè no cridàs.

L'emperador se fon levat e, ab la spasa en la mà, entrà per la cambra de la princessa. E, sabuda la veritat de la rata, cerquà totes les cambres. Emperò la donzella fon discreta: aprés que la emperadriu fon entrada e parlava ab sa filla, ella saltà en lo terrat e prestament levà la corda e sentí plànyer a Tirant. Prestament presumí que era caygut e no dix res, e tornà-sse'n dins la cambra. E havia tan gran remor per tot lo palau, de aquells de la guàrdia e dels officials de la casa, que açò era cosa de gran spant de veure ni de sentir, que, si los turchs fossen entrats dins la ciutat, no s'i fera major fet. L'emperador, qui era home molt sabut, pensà que açò no fos més que rata: fins dins los còfrens cerquà e totes les finestres féu obrir. E si la donzella un poch se fos tardada en levar la corda, l'emperador l'aguera trobada.

Lo duch e la duquessa, qui sabien en aquest fet, com sentiren la remor tan gran, pensaren que Tirant era stat sentit. Pensau lo cor del duch quin devia star, que ves a Tirant en tan gran congoxa ésser posat, car pensava que l'aguessen mort o apresonat. Armà's prestament, que allí tenia les sues armes, per ajudar a Tirant, e dient entre si:

__Huy perdré tota ma senyoria, puix Tirant és en tal punt.

__Què faré yo? __dix la duquessa__. Que les mies mans no tenen força per vestir-me la camisa.

Com lo duch fon armat, ixqué de la sua cambra per veure açò què era e per saber hon era Tirant. E anant, trobà l'emperador, que se'n tornava a la sua cambra, e lo duch li demanà: __Què és açò, senyor? Quina novitat tan gran és stada aquesta?

Respòs l'emperador:

__Les folles de donzelles, qui de no res temoregen. Una rata, segons m'an recitat, és passada sobre la cara de ma filla e, segons ella diu, à-li fet senyal en la galta. Tornau-vos-ne a dormir, que no us hi qual anar.

Lo duch tornà-sse'n a la sua cambra e recità-u a la duquessa. E prengueren los dos gran consolació com res de Tirant no era stat. Dix lavors lo duch:

__Per nostra Dona, yo anava ab tal delliber, que si l'emperador agués pres a Tirant, que ab aquesta atxa yo aguera mort a l'emperador e a tots los qui fossen de sa voluntat. E aprés, Tirant o yo fóra stat emperador.

__Però, més val que axí sia stat __dix la duquessa.

Levà's corrent e anà a la cambra de la princessa. Com Plaerdemavida la véu, dix-li:

__Senyora, yo us clam mercé que stigau ací e no consintau que negú digua mal de Tirant, e yo hiré a veure què fa.

Com fon sobre lo terrat, no gosava parlar, per ço que no fos hoÿda de negú. E sentí que ell se planyia fort e deya en forma de semblant[s] paraules.

  -f. A4v-  

__Ab desig de trobar en ma dolor semblant companyia e desemparat ja de aquest món, devallant en los trists e tenebrosos palaus, però, puix ab multitud de sospirs ja no puch restaurar la mia miserable vida, plau-me lo morir, e lo viure sens tu, senyora princessa, en strem m'és odiosa. Mas perquè la causa de la mia mort per a sempre sia palesa, a Déu supplich, puix en ma vida mon delit à atés terme, cové que l'ànima abandone lo cors. O, senyor Déu eternal! Tu qui est ple de tota misericòrdia, fes-me gràcia que yo muyra en los braços de aquella virtuosíssima princessa, per ço que la mia ànima en l'altre món haja millor repòs.

En açò Ypòlit, no sabent res en los fets de Tirant, mas sentint la gran remor que dins lo palau era e lo gran avalot que per tota la ciutat anava __e veya que son mestre Tirant era dins lo palau, mostrant a tots los seus que a la cambra del duch aquella nit dormia__, lo vezcomte e Ypòlit, sabent les amors d'ell e de la princessa, feren armar tota la gent. Dix lo senyor d'Agramunt:

__Yo no puch pensar que altra cosa sia sinó que Tirant haurà fet alguna travesura en la cambra de la princessa e serà vengut a notícia de l'emperador. Y ell e tots nosaltres haurem part de la boda, per què és de necessitat que prestament tots siam en punt e armats, per ço que·l pugam socórrer si mester ho haurà, car totes les nits que ell ha dormit ací no s'i à seguit novitat neguna e, tan prest com ell és stat defora, podeu veure quina novitat tan gran és per tot lo palau.

Dix Ypòlit:

__En aquest spay que vosaltres vos armareu, yo iré prestament a la porta del palau per sentir açò què és.

__Anau prestament __digueren los altres.

Com foren fora de la posada, lo vezcomte seguí Ypòlit.

__Senyor __dix Ypòlit__, vaja vostra senyoria a la porta major e yo iré a la de l'ort. E qui més prest porà saber nova certa quina remor és aquesta, vinga-u a dir a l'altre.

Lo vezcomte dix que era content. Com Ypòlit fon a la porta de l'ort, pensant-la trobar tancada, stigué scoltant e sentí plànyer ab veu molt adolorida. Donà-li de parer que fos veu de dona e dix, en si:

O, com volria molt més sentir la veu de Tirant que no de aquesta donzella, quisvulla que ella sia!

Stigué mirant si poria pujar per la paret. Com veu que loch no y havia, tornà a la porta ab lo cor reposat, pensant que tot allò fos causa de alguna donzella.

__Plore quisvulla __dix Ypòlit__, o dona o donzella, e faça son dol, puix no és mon senyor Tirant.

Partí's de allí e anà a la plaça, hon trobà lo vezcomte e altres qui volgueren saber què era stada la causa de la remor. Però ja passaven un poch los crits e la remor era re   -[f. A5r]-   meyada. Lavors Ypòlit recità al vezcomte com a la porta de l'ort era stat e no era pogut entrar, e que havia sentit plànyer una veu que paria de dona e no [s]abia qui era. E pensava que per aquella dona devia ésser stada aquella remor que fehien.

__Per mercé, anem allà __dix lo vezcomte__ e, si és dona o donzella qui haja mester ajuda, donem-la-y, si fer-se porà, car per art de cavalleria hi som obligats.

Ells foren a la porta de l'ort e sentiren lo plànyer gran que dins l'ort feyen, però no podien compendre lo que deya ni podien conéixer la veu, car ab la gran dolor que ell passava tota la veu li era cambiada.

Dix lo vezcomte:

__Metam-ne les portes, car és de nit e negú no sabrà que nosaltres ho hajam fet.

E la porta stava uberta, car en la nit Plaerdemavida l'avia deixada uberta, per ço com Tirant se'n volgués anar ho pogués ben fer, no pensant que a tant de mal se seguís.

E los dos ensemps donaren dels muscles en la porta tant fort com pogueren e prestament la porta s'obrí. Lo vezcomte entrà primer e féu aquella via hon sentia la veu que paria molt stranya.

Dix lo vezcomte:

__Quisvulla que tu sies, yo·t deman de part de Déu que·m digues si est ànima qui vas en pena o si es[t] cors mortal que hajes mester ajuda.

E Tirant se pensà que aquells fossen de l'emperador e, per no ésser conegut e que se n'anassen, desfreçà la veu, per bé que la tingués, ab lo mal que passava, prou desfreçada. Dix:

__Yo fuy en mon temps crestià batejat e per mos peccats vaig en molt gran pena. Yo só sperit invisible, mas, encara que vosaltres me vejau, n'és causa que pren forma. E los mals sperits qui ací són, me trocegen los ossos e la carn e, de troç en troç, la lançen per l'ayre. O, quina pena és tan cruel, la que yo passe! E si vosaltres ací stau, sereu participants en la mia dolor.

Ells agueren molt gran temor del que havien hoyt dir. E senyaren-se e digueren l'Avangeli de sent Johan. Dix lo vezcomte, alt, que u hoy Tirant:

__Ypòlit, vols que anem a la posada e prengam tota aquella gent d'armes, ab aygua beneyta e ab un crucifix, e que tornem a veure açò què és? Car no pot ésser que açò no sia qualque gran fet, com ací en aquest ort som venguts.

__No __dix Ypòlit__, no fretura tornar a la posada per neguna cosa. Vós e yo portam spases en què és lo senyal de la creu. Deixau-me a mi acostar.

E Tirant sentí anomenar vezcomte a Ypòlit, e dix:

__Si tu est Ypòlit, de França natural, acosta't a mi e no hajes temor.

Lavors Ypòlit tirà la spasa e posà's la cruera davant, senyà's e dix:

__Yo, com a verdader crestià, crech bé e verdaderament en los articles de la sancta fe cathòlica e tot lo que creu la sancta romana Sglésia. E·n aquesta sancta fe vull viure e morir.

Acostà-s'i ab gran temor que tenia, mas certament, molt més ne tenia lo vezcomte, que no s'i gosava acostar. E ab baixa veu Tirant lo cridà e dix-li:

__Acosta't a mi, que yo só Tirant.

E aquell,   -[f. A5v]-   en aquell cars, agué major temor, que stava en punt de tornar-se'n. Tirant agué notícia de açò, alsà la veu, e dix-li:

__O, com est covart cavaller! Encara que fos cosa morta, per què duptes venir a mi?

Ypòlit, coneixent-lo en la paraula, corrent acostà's a ell e dix-li:

__O senyor meu! Y vós sou? Qual desaventura vos à portat ací? En tal so vos veig star que deveu ésser nafrat o no teniu poder de levar-vos.

__No cures ni digues res __dix Tirant__. Mas, qui és aquell qui ab tu ve? Si és del linatge de Bretanya, fes-lo venir.

__Si, senyor __dix Ypòlit__, que lo vezcomte és.

Ell lo cridà. E com lo véu, fon molt admirat de semblant ventura e de tot lo que dit los havia sens que conegut no l'avien.

__No stigam en noves __dix Tirant__. Traeu-me prestament d'ací.

Los dos lo prengueren en braços e tragueren-lo de l'ort e tancaren la porta. E portaren-lo prop de la sua posada: posaren-lo dejús un porxe que y havia.

__Yo sent dolor que jamés sentí __dix Tirant__, que de tantes veguades que só stat nafrat en punt de morir, jamés lo meu cors agués sentiment de tan mortal dolor. Metges hauria mester que no u sentís l'emperador.

__Senyor __dix Ypòlit__, voleu que us done un bon consell? La malaltia vostra no és tal que celar-se pugua, majorment per la murmuració que en lo palau és. Cavalcau, senyor, si fer-ho podeu, e aneu als palaus de Belstar, hon teniu los vostres cavalls, e posarem fama com lo cavall vos és caygut e à-us rompuda la cama.

Respòs lo vezcomte:

__Certament, cosín jermà, senyor, Ypòlit diu molt bé. E per ço yo loaria que axí·s degués fer, altrament, tostemps vendria en notícia de l'emperador. Car forçat és que de amor no spera hom de sa senyoria altre bé sinó trebaills, congoxes e dolors; e a un plaer, cent dolors ne aconsegueix hom. Per què yo loaria que, aprés que siau guarit e aguéssem complits nostres vots que fets avem, tornàssem en nostra terra. E açò us hauria yo en molta gràcia.

__Senyor vezcomte __dix Tirant__, dexem star axò. Car, qui és aquell qui tan altament haja encativat son cor que·l pugua desligar de la presó en què stà? No és cars, a present, de parlar de tals afers, mas tu, Ypòlit, secretament fes portar les bèsties ací, e l'aquanea, que vaja més pla.

Tornem a la princessa. Plaerdemavida stigué tant en lo terrat fins que véu que se'n portaven a Tirant. Entrà-sse'n dins la cambra hon era la princessa ab la duquessa e totes les donzelles. La emperadriu stava admirada per una rata haver tanta de remor com en aquell palau havia, e asigué's en lo lit e dix:

__Voleu fer bé, donzelles? Puix lo palau és asosegat, tornem a dormir.

La princessa cridà a Plaerdemavida e dix-li a la orella Tirant hon era ja.

__Senyora, ha fet son camí __dix Plaerdemavida__, ab molta dolor que se'n va.

Mas no li gosà dir com tenia la cama rompuda ni del que dit havia. Fon molt con   -[f. A6r]-   tenta com no l'havien vist ni trobat. La emperadriu se fon levada, e totes staven en camisa per anar a son apartament. Dix la Viuda Reposada a la emperadriu:

__Bo seria, senyora, que fésseu anar a vostra filla a dormir ab vostra altesa, per ço que, si la rata tornava, que no·l spantàs més fort que no ha.

Respòs la emperadriu:

__Bé diu la Viuda. Vine, ma filla, que millor dormiràs prop de mi que a soles.

__No, senyora, vaja-se'n la excel·lència vostra, que la duquessa e yo dormirem, e no vullau aver mala nit per mi.

Parlà la Viuda e dix:

__Sens enpediment negú, trobant-me yo en avançada edat, caminant per lo miserable pla, tinch lo foch ensés de la romana sanch. Yo, primera de totes, ab mon enginy pensí en la mia fantasia apartar tal occasió, crexent lo meu desig en poder haver aquella rata, e ella fugí ab peu torbat de les maleytes cambres mies.

Dix la emperadriu:

__Anem, que yo·m refrede ací.

__Senyora, puix tant me forçau __dix la princessa__, anau, que prestament yo y seré.

La emperadriu se n'anà, manant-li que prestament hi anàs. La princessa se girà a la Viuda e, ab irada veu, li féu principi ab paraules de semblant stil.

__Ara conech la granea de vostra culpa. Rompré la mia camisa ab dolorida veu per ço com me parau tants laços, los uns ab supèrbia, los altres ab vanaglòria, e ab falsa parleria usau vés mi. Qui dret vos ha donat diguésseu a la senyora ma mare que anàs a dormir ab ella? Levar-me mon delit per dar-me dolor e mala nit! Vós, segons veig, no féu fonament de virtut, sinó de enveja e de malícia. E per ço és scrit que neguna dona no pot ésser dita sàvia qui no tingua honesta la lengua, e més avant, en les obres que fa, se pot veure si són conformes ab les paraules. E la fama és senyal de la bondat de la persona. E lo vostre poder no és tal que vullau senyorejar als qui són liberts, car tal senyoria no us seria jamés atorgada com de açò tinguam manifesta experiència. Segons reciten les històries antigues dels romans, com un fill de un senador de Roma, qui era molt desijós de senyorejar en casa de un príncep, posà si mateix a perills de batailles tan sovint que fon destroyt, perquè volia parlar e senyorejar. E per ço lo dit príncep, per ço que los altres prenguessen exemple de açò, que no tinguessen tal atreviment en casa d'altri, féu-lo matar axí presumtuós.

No tardà la Viuda Reposada en fer principi a tal resposta.

__Si·m dolch de aquella cosa que ma dolor augmenta és perqué yo de totes parts me veig constreta e forçada de sostenir molt afany, dolor e pensament, per amor de la altesa vostra. E les mies obres stan en fet e no en paraules, que per manifesta experiència se poden mostrar, no en tacanyeries ni en desonestat, ni menys en alcavoteries, axí com moltes altres fan. La mia fama molt clara és, mas, voleu saber les mies obres quines són ni de què tracten? Elles són totes fundades en fe, sperança e caritat, en humilitat e paciència, en honestat e bona doctrina, en almoynes, en contrictió e penitència. Foragite de mi supèrbia, vanaglòria, enveja, ira, hoy e mala voluntat, luxúria e tots vicis e peccats, e per ço tal fruyt com aquest és a mi més dolç que sucre. E per ço, excel·lentíssima senyora, no deveu pendre enuig de mi si tinch un poch los hulls uberts e si tinch sentiment del que dech ni toca a la honor vostra, qui m'és pus cara que la mia ànima, car sé que·m daríeu culpa, de grat, si dar-la'm podíeu. E lo defalt que yo us he fet, yo·l vos diré, perqué us he amada e honrada més que vós no volíeu, e açò és causa del defalt. E per aquesta rahó viuré dolorosa tota ma vida, no gustant què són bons dies ni menys bones festes, per ço com tots los dies me seran de Passió. E no vullau que pensen aquestes donzelles, ni menys la altesa vostra, que yo sia cresol de carnicer, que faça lum a altri e que creme a mi mateixa. E pensau vós, senyora, que yo no haja pietat de Tirant e no l'haja vist acalar-se ab la corda, la qual s'és rompuda, e ha donat tan gran colp que pens que les cames e les costelles en lo cors rompudes deuen ésser?

E pres-se molt ferament a plorar e lançà's per terra, tirant-se los cabells del cap, dient:

__Mort és lo millor dels cavallers!

La princessa, hoint dir semblants paraules, dix tres veguades:

__Jhesús, Jhesús!

E caygué de la altra part, smortida. E tan alt dix lo nom de Jhesús que la emperadriu, que stava en la sua cambra e gitada en lo lit que dormia, ho sentí. Levà's cuytadament e, ab cuytats passos, anà a la cambra de sa filla e trobà-la smortida, que a mal ni a bé no la podien retornar. Lo emperador s'i agué a levar, e tots los metges venir, hi encara la princessa no era tornada en son recort, que tres hores stigué sens recordar-se. E lo emperador demanà per quina causa sa filla era venguda en aquell punt. Digueren-li:

__Senyor, ha tornada a veure una altra rata molt petita, e axí com tenia la fantasia en la rata que·n lo lit havia sentida, e ara ha vista aquesta e ha presa gran   -[f. A7r]-   altercació.

__O, vell emperador, trist e amarch! Hi en los meus darrers dies tanta dolor tenia de sentir? O, mort cruel! Hi què speres e com no véns prest a mi, qui·t desige?

E dient açò, ell perdé lo sentiment e caygué smortit en lo punt de sa filla. Lo dol e lo crit fon tan gran per tot lo palau que era cosa de gran admiració de veure e de hoir lo plant que les gents fehien, e fon molt major que lo primer.

Tirant, qui stava davall lo porche sperant les bèsties quant les hi portarien, sentí tan grans crits, que paria que lo cel ne degués venir, desempachà de cavalcar ab molta dolor e passió que passava, e la pena li augmentà duptant-se que no fos en dan de la princessa. Ypòlit pres una forradura de marts gebelins e enbolicà-la-y entorn de la cama perquè fredor no y entràs. E axí, en la millor manera que pogueren, anaren fins al portal de la ciutat. E les guardes conegueren a Tirant e demanaren-li a tal hora hon anava. E ell respòs que anava a Bellstar, als seus cavalls, per veure com staven per ço com la sua partida devia ésser molt presta per anar al camp. Les portes li foren prestament ubertes e Tirant féu son camí. Com agueren cavalcada mija legua, dix Tirant:

__Gran dupte tinch que a la senyora princessa no haja seguit algun dan que lo emperador li haja fet per causa mia. Vull-hi tornar per ajudar-li, si necessari ho haurà.

Diu lo vezcomte:

__Per ma fe, vós stau en gentil punt __dix__ per ajudar-li!

__Senyor vezcomte __dix Tirant__, si ja no·m sent mal negú! Car vós sabeu que lo major mal fa cessar lo menor. E per ço yo us clam merçé que tornem a la ciutat si en res li porem valer.

__Vós haveu perdut lo seny o sou del tot tornat foll __dix lo vezcomte__. Ell no·s pot tenir e vol tornar a la ciutat, per ço que lo emperador e tots los altres hajen a conéixer e a sentir lo vostre defalt. Haurem prou a fer en dissimular-ho a la gent, per ço que culpa ni càrrech no hajau. E siau cert que, si de ací vos ne tornau, de mort o alesiat no podeu ésser delliure.

__Posat cars que tot axò sia, que vós dieu, no es rahó __dix Tirant__ que yo, qui he fet lo mal, que·n porte la pena? E la mia mort hauré per bé spletada, puix per tan virtuosa senyora yo muyra.

__No m'ajut Déu __dix lo vezcomte__ si vós hi tornau, encara que yo y sabés posar força! E com! No y és lo duch, si res sent que sia en dan ho en desonor de la princessa, que ell no li ajude? Ara podeu veure a què vénen les tristes amors! Anem, si voleu, e no stigam pus ací, car tant com més stam i detenim temps, és més dan per a vós.

__Ara féu-me una gràcia __dix Tirant__: puix no·m voleu deixar tornar, que vós que y aneu. E si és negú qui dan li vulla fer ho agués temptat de fer-li'n, que muyren tots e no sia pres negú a mercé.

Tant lo preguà Tirant al vezcomte [que] fon forçat de tornar a la ciutat e, al girar, dix baix, que Tirant no u hohí, mas Ypòlit ho entès:

__Per mon Déu! No serà veritat que yo haja cura de dona ni de donzella que·n lo món sia, sinó solament en fer ve   -[f. A7v]-   nir los metges.

Tirant se n'anà ab Ypòlit.

Com lo vezcomte fon al portal de la ciutat, les guardes no·l volien deixar entrar fins a tant que dix com lo capità era caygut ab lo cavall e venia cuitadament per los metges. E per causa d'açò lo deixaren entrar. E no·ls pogué haver tan prest com volguera, per ço com tots eren ab lo emperador e ab sa filla. Com ells agueren dat recapte a l'emperador, portaren-se'n totes les coses necessàries per al cars de Tirant. E no u gosaren dir a l'emperador, que lo seu capità stava mal. Però lo vezcomte féu tot son poder de veure a la princessa per ço que pogués recitar a Tirant la sua disposició.

Com ella fou tornada en son recort, a l'obrir dels hulls que féu, sí dix:

__És mort aquell qui té la mia ànima cativa? Digau-m'o prest, yo us clam mercé, car si mort és, ab ell vull morir.

La emperadriu, qui stava torbada de la gran congoixa que tenia de sa filla __e los seus hulls qui contínuament destil·laven vives làgrimes__, no pogué compendre lo que havia dit sa filla e demanà què havia dit. La duquessa, que la tenia en les sues faldes e abraçada, respòs a la emperadriu:

__Senyora, la princessa diu que si an morta la rata.

Tornà a dir la princessa, ab los hulls tancats:

__No dich yo axò, mas si és mort aquell en qui yo tinch tota la mia sperança.

Respòs la duquesa ab alta veu:

__No és morta, que jamés l'an poguda haver.

E girà's envers la emperadriu e dix:

__Ella vaneja. Aquesta malaltia és de tal natura que los pus savis fa tornar folls, que no saben que·s dien.

Ella retornà en sa primera sanitat e dos metges anaren ab lo vezcomte e ab lo duch. Com la princessa ho sabé, fon posada en gran agonia e, lamentant-se, dix:

__O, mon senyor Tirant, pare de cavalleria! Ara és caygut lo linatge de Roca Salada e la casa de Bretanya ha molt perdut! Mort sou vós, mort! Car qui cau de tan gran altura com vós sou caygut, no se pot sperar longua vida posseir. Per què lo mal e lo dan no venia sobre mi, qui·n só stada causa, e vós fósseu delliure de aquests perills?

La duquessa stava molt atribulada, axí del mal de la pr[i]ncessa com del dan de Tirant. No volgué més dir per dupte de les donzelles, qui staven prop. Los metges partiren prestament sens dar-ne sentiment algú a l'emperador, perquè no prengués alguna alteració, car la sua complexió era de home molt delicat.

Com los metges foren aplegats ab Tirant, trobaren-lo en un lit, ab gran dolor que sostenia. Miraren-li la cama e trobaren-la tota rompuda, e los ossos qui exien alt sobre lo cuyro. E al menejar que·l fahïen, Tirant se esmortí tres voltes, e cascuna vegada ab ayguaròs lo havien de tornar. Los metges feren la primera guarda lo mils que pogueren e digueren-li que per cosa en lo món no·s mogués del lit, per tan cara com tenia la vida. E ells se'n tornaren. Lo emperador los demanà d'on venien ni hon eren anats que al seu dinar no·ls havia vists.

Respòs lo hu e dix:

__Senyor, nosaltres   -[f. A8r]-   som anats a Bellstar per dar remey al vostre capità del mal que té.

Dix lo emperador:

__E quin és lo seu mal?

__Senyor __dix lo metge__, segons ell diu, gran matí s'era partit de esta ciutat per anar hon té los seus cavalls perquè los servidors seus prestament fossen en punt al dia asignat, ço és, lo dilluns, de matí tothom fos prest per partir. Cavalcava un cavall cicilià e, ab lo delit que tenia, anant saltant per lo camí, és caygut en una gran céquia e ha's fet en la cama un poch de mal.

__Ha sancta Maria val! __dix lo emperador__. E no li fallen mals ni treballs a Tirant! E de continent yo y vull anar a veure, fent-li conéixer que lo viure virtuosament és vida e lo viciós viure és mort, e la glòria de tal honor ab tal vida, qui la té a si unida, no la deu deixar sinó per augment de major virtut.

Los metges, vehent la voluntat de l'emperador, que y volia anar, detingueren-lo que no y anàs fins a l'endemà, que seria bé reforçat. Lo emperador, puix véu que los metges no lo y consellaven, delliberà de restar e passà a la cambra de la princessa, e demanà-li de son mal e recità-li lo de Tirant. Quanta dolor tenia la princessa dins lo seu cor! Sinó que no la gosava manifestar per temor de son pare. E lo seu li paria que no fos res com pensava en la trista e desastrada fortuna que en la persona de Tirant s'era seguida.

Lo emperador stigué ab sa filla fins que fon hora de sopar. E lo endemà, sabent que los metges anaven a Tirant __e véu-los de una finestra passar__, tramés-los a dir que s'esperassen un poch. Ell cavalcà e an[à] ab ells, e véu la segona cura. E segons la disposició que véu, prestament presumí com de gran temps Tirant no seria dispost per anar al camp. Com lo hagueren acabat de curar, lo emperador féu principi ab un tal parlar.

__No és negú qui en aquesta present vida se'n dega agreujar de les co[s]es que per la divina saviesa són ordenades ni permeses, majorment com fortuna los administra, car humana discreció no basta resestir als cassos inprevists, e pertany-se dels hòmens virtuosos haver paciència en llurs adversitats, que allí són coneguts. Però yo bé conech que açò són peccats meus que ha administrats la fortuna, car la causa del vostre mal dóna augment e glória als turchs per dar compliment a la mia destructió. Mas la sperança que yo tenia de veure-us partit per al camp, per los molts turchs qui ara de nou són entrats en lo meu imperi, me requir he·m dóna novella força, que axí vel e despoderat com só de entrar en batailla, tant, que só vengut en poch spay a la fi de mos trists pensaments. Demesiada cosa seria recitar tota la mia dolor ab los duptosos pensaments, car en aquella hora que·m fon manifest lo vostre mal, fuy cert de la mia   -[f. A8v]-   gran desaventura, com tota la sperança mia stava en la gran cavalleria vostra, mirant ab los hulls de la pensa que ab la virtut e força del vostre valerós braç, ab ànimo viril, a taill d'espasa fóra scampada la sanch de aquells cruels enemichs meus e de la sancta fe cathòlica. E ara, com veuran la absència vostra, no havent temor de negú, se occuparan tot lo meu imperi e incriminaran largament la mia honor e fama, e les mans seran semblants a la lengua. E lo major desig que tinch en aquest món és la vostra salut car, sens aquella, en lo meu imperi libertat no pot ésser atesa. Per què us prech, capità virtuós, que si amau la vostra vida ni la mia, que us vullau confortar e, ab lo ànimo sforçat que teniu de virtuós cavaller, vullau pendre ab paciència lo mal, car yo confie de la divina misericòrdia que haurà pietat de vós e del seu poble crestià, qui stà molt affligit per los infels, lo qual és impossible que puga ésser tret de captivitat sinó per mijà de la virtut vostra. E no us vullau més plànyer sobre cars irreparable.

Tirant, per la grandíssima dolor que sentia, ab fatiga gran podia parlar e, esforçant natura tant com li fon possible, ab baixa e rogallosa veu féu principi a semblant resposta.

__[O] més que altre atribulat! Veig-me enbolicat en molta dolor e só atés al terme de la mia desaventurada fi. E lo qui més me fa dolre és com veig la trista de vostra majestat, en molta dolor posada, per lo novell cars que seguit m'és. E fallint-me la sperança, só desijós de presta mort.

Acompanyat de molts sospirs, lançà's prop la sua boca, no podent-li dir la strema pena que fins en aquella hora soffert havia. E dix:

__Mon senyor, la mia spasa e capitania no fretura molt. Encara que yo present no y sia, cavallers virtuosos, ab ànimo sforçat, teniu en lo vostre imperi qui basten al present dar rahó als enemichs. Emperò a mi par que és justa cosa que de tan sforçada demanda que la altesa vostra me fa, que yo dech anar al camp. Senyor, lo dia assignat yo seré prest per partir.

Com lo emperador lo véu axí parlar, restà molt content. Partí's d'ell e tornà-sse'n a la ciutat. Com la emperadriu lo véu, dix-li:

__Senyor, sí Déu vos deixe viure longuament en aquest món he us done parahís en l'altre com de aquesta vida passareu, digau-nos la veritat del nostre capità com stà, si tem mort o la sua vida en què stà.

Lo emperador, en presència de la princessa e de les donzelles, dix a l'emperadriu:

__Senyora, yo pens que ell no tem perill de mort, mas sens dupte ell stà malament adobat, car los ossos de la cama e los molls que dins té, tots li parien damunt lo cuyro, que gran compassió era de veure-u. Però ell diu que diluns ell serà prest per partir.

__Sancta Maria val! __dix la princessa__ E què és lo que la majestat vostra vol fer? Lo home qui stà ab tant de   -f. B1r-   mal, posat en l'article de la mort, voleu que vaja al camp e com serà en lo camí feneixca los seus darrers dies? Quina ajuda tal hom com aquest porà fer a la gent d'armes? Voleu posar en perill la sua persona e tot lo vostre stat? No, senyor, que tals batailles no·s fan axí. Car millor és d'ell la vida que la mort, car essent viu tots los enemichs lo temorejaran e, essent mort, no tindran temor de res. E si és guast de sa persona, no li qual sinó que·s pose en religió. E yo crech, si lo preu li és honor hi ell ho porà fer, vostra majestat serà ben satisfet e no y planyerà treball ni duptarà perill de sa persona, car si la altesa vostra fa lo contrari, mostrareu ésser mal príncep, cruel e sens neguna pietat.

L'emperador passà a la cambra del consell, que l'esperaven per veure què farien, e foren tots de acort, segons lo que ell havia vist de Tirant, que no·l moguessen de allí hon stava.

Com lo emperador fon partit de Bellstar, hon Tirant era, de continent manà Tirant que li fe(ssi)sen una caixa molt segura hon ell pogués anar. Venint lo diumenge en la nit, no sabent-ho negú sinó Ypòlit, qui de tot tenia lo càrrech, com lo duch e tots los altres se'n foren tornats a la ciutat, Tirant tramés lo vezcomte e lo senyor de Agramunt perquè no l'empedissen en res e que·s posassen en orde per partir. E ells no pensaren gens que Tirant fes tan gran follia de partir-se de allí. E Tirant donà molts diners a l'un metge perquè se n'anàs ab ell, e l'altre metge no y volgué consentir que·s mogués ni li volgué prometre de anar-se'n ab ell. E venguda la hora de mijanit, Tirant se féu posar en la caixa e, en unes andes a coll de hòmens, ell partí e féu la via del camp devers la ciutat de Sant Jordi. E al partir manà que enparamentassen les sales de draps de raç e que diguessen, als qui vendrien de la ciutat, com en la nit no havia dormit e que en aquella hora reposava. Los uns se'n tornaren, los altres staven sperant que·s despertàs. Com fon hora de migdia, lo duch de Macedònia, qui era tan acostat parent seu, ab lo vezcomte en aquell grau mateix, volgueren entrar, car deyen que home nafrat no podia tant dormir. E mesclant-hi força, entraren dins e saberen com era partit. Cavalcaren cuytadament e seguiren-lo, e trameteren a dir a l'emperador com lo seu capità havia fet son manament, maleynt a l'emperador e a tota sa natura. Com lo emperador ho sabé, dix:

__Per mon Déu verdader, ell ateny bé lo que promet!

Com lo duch e lo vezcomte l'agueren atés e saberen que s'era smortit V vegades en lo camí, reprengueren molt al metge e a Ypòlit, dient que no l'amaven gens.

__E tu, Ypòlit, qui est del nostre linatge de la casa de Roca Salada e del parentat de Bretanya, dexar partir lo nostre mestre e senyor! E lo dia que ell finirà sos dies tots serem perduts e de nosaltres no serà feta menció neguna, per què tu est digne de gran reprenció. E si no fos per temor de Déu e vergonya del món, ab aquesta spasa yo faria pijor de tu que no féu Cahim de Abel. O, desaventurat de cavaller, sens pietat e misericòrdia! Fuig   -f. B1v-   davant mi, sinó, per zel de ma honor prestament ne portaries pena!

E fon-se girat aprés devers lo metge e, ab irada veu, féu principi a una tal reprenció e càstich.

__La virtut de paciència és falida en mi, com pens en lo gran atrev[i]ment que ha tengut aquest indiscret metge, qui ha volgut posar en perill de apaguar la llum del linatge de Rocha Salada. E per causa de açò s'és encesa en mi ira, supèrbia, tristícia, fúria e dolor, qui serà causa de castigar un cars tan inreparable, digne per a sempre de recordació per als altres e càstich per aquest.

E ab furor strema anà lo duch ab l'espasa alta devers lo metge, lo qual, per restaurar la miserable vida, volgué fogir e valgué-li poch, car, aconseguint-lo ab l'espasa, li donà tan fer colp per mig del cap que lo y partí en dues parts fins als muscles e sortí-li lo cervell.

Com l'emperador sabé tal nova de la mort de tan singular metge, cavalcà prestament e anà hon era Tirant. E trobà'l dins una ermita, que lo duch l'avia fet posar, que·s nomenava la Ermita relig[i]osa, e alí fon molt ben servit de tot lo que mester havia. Com lo emperador véu a Tirant en tal punt estar, pres-li'n molt gran compassió e féu venir allí tots los seus metges, e volgué veure la cama en quina disposició stava. Los metges la trobaren molt agreujada e feren-li relació, segons lo que vist havien, que si una legua més avant fos anat, que s'i fóra posat foch e, de mort o la cama levada, no·s podia scusar.

Tots los majors barons de l'imperi foren venguts per veure a Tirant. Lo emperador tingué alí son consell e deliberaren, puix Tirant no podia anar, que tots aquells qui sou havien pres que l'endemà deguessen partir. Dix Tirant:

__Senyor, a mi dóna de parer que la magestat vostra donàs sou de dos mesos a tota la gent, per bé que no sia conplit car tenen de servir un mes e mig, e tota la gent se alegrarà e farà de millor cor sa guerra.

L'emperador respòs que u faria fer de continent, e dix:

__En aquesta nit he rebudes letres del nostre camp, del marquès de Senct Jordi, avisant-me com és venguda infinida morisma, que la terra no·ls pot comportar, que forçadament són aguts de anar en lo regne de Líbia per a conquistar-lo, qui afronta ab lo meu imperi, per sperar que les treves passades sien. E açò han fet per causa com tenim en nostra presó lo Gran Caramany e lo rey de la sobirana Índia. Ací·s diu que és vengut lo rey de Gerusalem, qui és cosín germà del Gran Caramany, e porta ab si la muller e los fills, e ben LX M combatents, los quals són de la terra de Enedast, qui és una província que és molt fèrtil e abundosa. De continent que naix algun infant mascle, lo manifesten a la senyoria, e aquel fan criar ab gran diligència. Com és de edat   -[f. B2r]-   de X anys, li mostren de cavalcar e de jugar d'esgrima. Com sab bé de açò, posen-lo ab hun ferrer perquè los braços li tornen asits e forts e sàpien colpejar en les armes com mester ho han. Aprés los fan amostrar de luytar e de tirar lança e tota cosa que bona sia per a les armes. E lo derrer ofici que·ls mostren és carnicers, perquè s'avehen a esquarterar la carn e no hajen temor de menejar la sanch. E ab tal ofici tornen cruels e, com són en les armes e poden pendre los crestians, que·ls squarteren e no·ls tinguen neguna pietat de la carn ni de la sanch. E fan-los-ne beure dos vegades l'any de sanch de bou o de moltó. Aqu[e]stes tals són los més singulars e pus valentíssims hòmens que en tota la pagania sien, que més valen deu de aquests que XL d'altres. Ací és vengut lo rey de la menor Índia, e diu-se que és germà de aquest pres de la sobirana Índia, és home molt rich e porta ab si XLV mília combatents. És-hi vengut hun altre rey que·s fa nomenar Menador, ab XXXVII mília combatents. E lo rey de Domàs hi és vengut ab LV mília, hi lo rey Veruntamen hi és vengut ab XXXXII mília. E molts altres en companyia de aquest y són venguts.

Respòs Tirant:

__Lexau-los senyor, venir, que yo tinch tal sperança en la divina clemència de nostre Senyor y en la sua sacratíssima Mare, senyora nostra, que ab l'ajuda de tants singulars cavallers com la magestat vostra té, que si ells eren deu vegades més que no són, que d'ells serem vencedors.

Complit lo perlament, l'emperador comanà a Déu a Tirant. Manà als metges no·s partissen d'ell ni·l dexassen partir de allí.

La princessa estava molt enujada del mal de Tirant. Venint lo dilluns, tota la gent d'armes fon presta per partir. Lo emperador e totes les dames staven mirant los duchs e senyors qui partien. Lo duch de Pera e lo duch de Macedònia tenien càrrech de tota la gent de capitanejar aquella.

Com foren aplegats al camp per jornades, lo marquès de Sanct Jordi e tots los altres foren molt aconsolats de la lur venguda. E del dia que ells aplegaren fins al dia que les treves finaven, havia de passar prop de hun mes.

Tirant stigué en la hermita fins a tant que los metges li donaren licència que entràs dins la ciutat, e fon-li plasent a Tirant, com era restat allí, puix no era pogut anar ab los altres. E no restà ab ell sinó lo senyor d'Agramunt, qui jamés lo volgué deixar, car deya que ell no era partit de sa terra per altra cosa sinó per amor d'ell e que en la sua malaltia no·l deixaria. Ypòlit restà en sa companyia, e Ypòlit anava cascun dia a la ciutat per les coses necessàries e, molt més, per portar noves a Tirant de la princessa, en la qual ell tenia molt gran sperança. E com lo volien fer menjar o altres coses que los metges volien que fes, puix lo y diguessen de part de la princessa, ell ho feya de continent.

Com aquest cars de Tirant se fon seguit, la princessa molt sovint reprenia a Plaerdemavida del que fet havia, volent-la posar dins una cambra molt scura per dar-li allí penitència, sinó que ella defenie's ab moltes paraules bones e, altres   -f. B2v-   voltes, ab burles e ab jochs axí la passava, dient:

__Si vostre pare ho sap, què dirà? E sabeu yo què li diré? Que vós m'o consellàs e que Tirant se n'ha portat la despulla de la vostra verginitat. Vostre pare vol que yo sia vostra madrastra y, com ho seré, yo us asegur que us castigaré, que altra vegada, com aquell valerós de Tirant y vendrà, vós no cridareu axí com fés, ans stareu segura y no us moureu.

La princessa s'enfelloní e dix-li que callàs, en tota mala ventura.

__Puix, senyora, en tan mal so m'o dieu, yo·m vull partir de vostra altesa e no vull més servir-vos, ans me'n tornaré casa del comte, mon pare.

Isqué's prestament de la cambra e pres totes les sues robes e joyes, e comanà-u a la viuda de Montsant, qui en la cort era. Cavalcà en una aquanea, en companyia de V scuders, partí del palau sens dir res a negú. Cavalcà devers aquella part hon Tirant era.

Com la princessa sabé que Plaerdemavida se n'era anada, fon posada en mortal congoxa per fer-la tornar, e tramés molta gent per moltes parts, perquè la tornassen per força o per grat. E ella, per camins apartats, cavalcà fins que fon en la hermita hon Tirant stava. E com ell la véu, no sentí de la terça part del mal que tenia. Com Plaerdemavida li fon prop, que·l véu ab la color tan alterada, los seus ulls no·s pogueren tenir que no destilasen vives làgrimes e, ab dèbil veu e gest piadós, féu tal principi.

__O, més que altra atribulada! Contínua tristícia combat lo meu cor com pens en lo dan de la vostra virtuosa persona. E ab strema vergonya só venguda davant la senyoria vostra per yo ésser stada ocasió de tant de mal que·s sia seguit en lo millor cavaller qui en lo món tot trobar-se poria. Mas per la molta amor que no ignorau que us porte, desijosa de servir-vos, m'à donat atreviment de venir-vos davant, com pens que sou lo més benaventurat cavaller que jamés nasqués, trobant-se en la senyoria vostra tostemps misericòrdia, axí als amichs com als enemichs, car per totes les corts dels grans senyors és feta memòria de la vostra grandíssima virtut. E yo, més trista que altra, ab lo meu sperit nafrat per la strema pena que us veya passar, prench a vós sol per testimoni quant he pogut fer per ésser sana de tal mal. Temptava resestir a les paraules de la Viuda Reposada, e aureu a impossible que una donzella ho pogués haver sofert. Però al fi, vençuda, m'és forçat ab temerosa veu demanar-vos mercé, car vós teniu poder de dar-me mort o de conservar-me la vida, com yo sia stada causadora del vostre mal, axí com ho ha permès la despiadada fortuna. Per què, demane de molta gràcia a la senyoria vostra que·m vulla perdonar.

E un sospir que dels retrets del cor de Tirant spirant partia, fon principi a semblants paraules:

__Donzella virtuosa, no teniu causa neguna de demanar-me perdó, car culpa en res no teniu. E possat   -f. B3r-   cars vós la tinguésseu, no una, mas mil voltes vos perdonaria, atenent la molta volentat que tostemps vos he coneguda. E pregau a Déu que yo·m leve del lit, car més part teniu en mos béns y en la mia persona que totes les dones e donzelles del món. E de açò no us ne diré més, per lo gran desig que tinch de saber de aquella sereníssima princessa què ha fet en ma absència. Bé pens que amor haurà desmenuït en sa altesa e no volrà més veure'm ni permetrà que jamés li vinga davant. Aquesta és la major dolor que en aquest món puch sentir. E pensau que aquest mal que tinch no és res per a mi, car moltes altres voltes só stat nafrat e en punt de retre l'espirit, emperò aquest és lo que de tots punts me leva lo saber e la causa de ma strema dolor és la descontentació que de mi té ma senyora. E açò es lo que a mi fa dolre. Per què us prech, donzella, si mon bé desijau, vos plàcia voler-me dir tot lo que és de bé o de mal, e no·m façau més star en pena.

Plaerdemavida, ab gest e cara afable li dix que era molt contenta de fer-li aquell servir e, ab baixa veu, féu principi a hun tal parlar.

__Enujada l'adversa e iníqua fortuna del vostre bé e delit, aprés la vostra partida, ab multiplicades veus, foren los crits e tumult en lo palau, que fon forçat al vell emperador levar-se del lit e, ab furor inestimable, ab l'espasa en la mà, volgué cercar totes les cambres e deixant-se dir que, ara fos rata o home, de matar-ho sens mercé neguna. E ja la emperadriu, enujada de tant vetlar, tornà-se'n en la sua cambra per dormir. Com tota la gent d'armes de la guarda fos ja asosegada, vengué la enamorada Viuda davant la princessa, ab la pròpia passió e maldat que portava, la qual és parenta de la vella bruxa que no fa mal sinó a qui li fa bé __e, atenent a les coses que la mercé vostra li à fetes y donades, altrament se deguera éser regida que no ha fet__, e ab cara de fengida pietat li dix: "Senyora, yo he vist devallar a Tirant per una corda e al mig loch se rompé, e és caygut de tan alt que tot lo cors s'à romput." E pres-se a cridar grans crits. Com la princessa hoý tal novitat, no pogué altra cosa dir sinó: "Jhesús, Jhesús!" tres voltes. E prestament li fallí l'esperit, que no sé hon se anà ni per quins afers, que passades tres hores stigué sens recort. E tots los metges foren venguts, que no la podien retornar. E en aquell cars pensà perdre tots los béns que natura atorgats li havia e, encara, los de fortuna. E fon major lo tumult e los crits en lo palau de la segona congoxa que de la primera.

Aprés li recità totes les rahons que entre ella e la princessa eren passades.

__E lo gran desig que tenia, senyor, de veure-us, no·s poria recitar, mas perquè a ma honor no perjudique e tem vergonya. Altrament, ella fóra ací venguda. E tot son mal fitament stà compost de materials de sola sperança   -f. B3v-   e no sap compendre en si ne determenar, en la primera vista que de vós haurà, de mostrar-se dolre's, o no, del vostre mal. E aquests dos contrasts li combaten la sua pensa, car diu que si us mostra la cara afable tots dies vos hi volreu tornar e, si fa lo contrari, que restareu malcontent de sa altesa.

No tardà Tirant en fer semblant resposta.

__A l'home mortal, vida segura li és si és defesa per la persona a què vol bé. E si ma senyora se leva lo poder de dar-me vida, despullant-se la pietat, mostrarà que vol fer sacrifici de mi. Pensau que temor de mort ni reverència de fama no arranquen los térmens de mon desig. Atorgue sforç que acabe de dir ma desaventura, pux yo la he causada, e si voluntat té de dar-me vida, no pot ésser lonch temps cruel contra mi. Quin crim diu que yo he comés, sinó que he amat a sa altesa? Per què la suplich que per lo mèrit no·m sia dada pena. E grandíssima seria la gràcia que la magestat sua me poria fer si sol d'ella podia haver una vista, car me dóna de parer que en tal cars li passaria gran part de la fellonia que contra mi té injustament.

Respòs Plaerdemavida:

__Senyor, féu-me una gràcia: scriviu-li una letra e yo faré tant ab ella que us faça resposta, e poreu sentir per mijà de aquella la última voluntat sua.

E stant en aquest parlament entraren per la cambra los hòmens que la princessa havia tramesos per cercar a Plaerdemavida e, com la veren, digueren-li tot lo que la princessa los havia manat.

Respòs Plaerdemavida:

__Digau a ma senyora que ella no·m pot forçar que yo la servescha per força, car a casa de mon pare me'n vull anar.

__Si yo us hagués trobada en altre loch __dix lo cavaller__, yo y mesclara força en fer-vos-hi tornar. Però yo pens bé que la senyoria del capità no serà content que la magestat de la senyora princessa sia deservida, mas, axí com és virtuós, husarà dels remeys que s'i pertanyen.

__No dupteu en res __dix Tirant__, que ma senyora serà en tot servida. E yo pregaré tant aquesta donzella que ella se n'yrà molt prest ab vosaltres.

Tirant se féu dar tinta e paper e, ab la dolor gran que en la cama sentia, no podia tan bé com volguera scriure. Però, ab tot lo mal, en lo blanch paper pintà les següents enamorades paraules.

Si per temensa de ofendre la magestat vostra la mia mà fos stada impedida que tocat no agués en la perfecció de la vostra real persona, lo meu infinit desig en vós no·s reposara. Mas la mia mal avisada pensa no basta a conéxer que lo premi de perdó dega obtenir sinó per mijà del vostre valerós acost, [e] deu ésser atribuït a molta culpa mia. Però, qui és aquell qui conegués les tantes singulars perfeccions que en vós tinch conegudes, que jamés en altra no coneguí, de aquexa tanta glòria que·ls   -f. B4r-   benaventurats més poseyr no poden? E per temor que de vostra excel·lència no sia desamat, me porta doble pena, car altri no u pot sentir sinó yo. Car, perdent a la magestat vostra, pert la suma de tot mon bé, no tenint sperança de jamés cobrar. Aureu a pensar sou coneguda per persona que lo conpliment se troba. E lo grat demanar poria en aquella hora que, per lo mal meu, digués: "Jhesús, Jhesús"!, lo qual a mi tant ha plagut. Lo treball de açò és penssar quant vós valeu, car lo jorn que amor meu féu vostre totes les mies forçes han seguit la voluntat vostra. La mia mà no·s canssaria per escriure a la real selcitut vostra, car par-me ab vós rahonar, puix acte de difamació a mi no repres[en]ta, car fent lo contrari no poria ésser loat, pux tal execució la virtut ab si porta, mas paraules de mal stil haureu sguart. Lo plaer meu és no remetre res a la fortuna, enemigua de mon delit, tota volta crehent lo que per la altesa vostra manat me serà és lo millor. Negú no és stat creat que no haja errat.

Encara la mia mà duptava pendre lo paper, lo qual creya no ab maestria, la ploma scrivint ab paraules de amistat ni menysplaent[s], ma letra mostrar malvolença a tes obres me obligue. Si de fe mon dir no fretura, hauràs a creure passions de noves maneres causades per tanta dolor, les quals tu m'as dades a sentir. E aquelles comportaré ab paciència tant com la vida m'acompanyara, car tanta crueltat ensems ab tan strema amor yo pens jamés fos vista. Sol aquest pensament me força respondre a ta letra: si creus les tues mans lo darrer terme d'elles han usat de novell offici e, puix han agut delit e glòria, no deuen ésser dignes de perdó per ço com s'eren despullades de tota pietat. E diverses vegades asagí, ab paraules de benignitat, pregar-te no volguesses robar lo premi de ma honestat. E si les mies paraules no·t mouen a pietat, te devien induyr a merçé les mies làgrimes e la tristor de la mia cara. Mas tu, més cruel que leó famejant, no guardant dret ni envers, has donada tanta dolor a la tua princessa. O casta de ma ignocència! Tan honest morir no·m consentiren, ans portaren lo murmur de mes darreres paraules a les orelles de la Viuda Reposada e vench la emperadriu. Parlant m'o consentí vergonya, la qual sovint d'estrema amor és enemiga, però ab dolorosos suspirs manifestava lo cubert seny de mes paraules. E·n lo gran desorde de ma benvolença diguí, no sé com, "Jhesús, Jhesús!", lansant-me sobre les faldes de la duquessa, la causa per a hon tenia ma vida avorrida. El qui erra pena mereix. E serà tal: que no ages cura de mi, que no la vull aver de tu.

  -f. B4v-  

Com Plaerdemavida se fon partida de Tirant e la princessa sabé que ella venia, isqué-li corrent al cap de l'escala e dix-li:

__O la mia cara germana! Y qui us ha feta fellona que axí us aguéseu a partir de mi?

__Com, senyora! __dix Plaerdemavida__. La excelència vostra que m'avia oblidada, que no volíeu que us vingués davant.

E la princessa la pres per la mà e posà-la dins una cambra, e girà's devers aquells qui l'avien portada e regracià'ls lo molt treball que y havien mès. Com elles foren dins la cambra, la princessa de tals paraules féu principi:

__No saps tu, Plaerdemavida, qu·entre pare e fills ha moltes voltes divís, que corren algunes puntes de fellonia, y entre germans per semblant? E posat cars que entre tu e mi aguessen pasades algunes paraules, ja per axò no·t deus tu enfellonir contra mi, que tu saps bé yo t'ame sobre totes les donzelles del món e tots los meus secrets te són manifests com a la mia ànima.

__La magestat vostra bé u sap dir de bocha __dix Plaerdemavida__, mas les obres són males. Voleu creure a la Viuda Reposada les sues maldats, les quals per speriència avant se mostraran, e desfavoriu a mi y a totes les altres, y ella és stada causa de tot aquest mal. E yo he gran dupte que vostra altesa no perda molt més que no ha perdut e que no nogua a vós axí com ha nogut a mi. E recorda'm de aquella amarga nit que mon senyor Tirant se rompé la cama e vostra altesa havia perduda tota la natural conexença: totes les coses eren de plor mesclades de temerosa ànsia, mas la Viuda era sola qui s'alegrava. La selcitut vostra no fretura de virtuts, mas freturejau de paciència. Mala cosa és la noble e generosa cridar e, volentàriament, voler-se abrigar lo mantell de difamació.

__Ara __dix la princessa__ dexem aquestes rahons e parlem de Tirant com stà e quant lo poré veure, car la contentació gran que tinch d'ell me fa pensar més que no volria. E certament ell me dóna pena més cruel que mort per causa de son mal, car los perills que amor en si porta són tan strems que, ab tota veritat, mon sentiment no basta a saber-los comprendre, però yo sent en mi tal amor que jamés sentí. E puch ben dir que he aconseguit aquell dia que fon publicada aquella gentil ley que los pasats hordenaren, la qual era de més valer e fóra stada vera si lo cars tan desaventurat no·s fos seguit en la persona de Tirant. Per què·t prech, la mia germana, tu·m vulles dir tot son ésser ni si tem perill de mort, car si ell moria yo seria aquella que faria tan gran senyal en la mia persona, tant com en lo món duràs, que fos en recort de gents, que yo fóra al·legada per exemple de fel enamorada. E açò no seria fet en amagat, mas en públich, a notícia de totes gents, perquè fos feta memòria de mi. E la major gràcia que la immensa bondat de nostre Senyor me poria fer seria que yo·l ves entrar per aquesta cambra ab tota sanitat de la sua virtuosa persona. No tardà Plaerdemavida fer resposta en stil de semblants paraules.

  -[f. B5r]-  

__Aquell Senyor qui té poder y és donador [de] totes les gràcies li done salut e guarició presta perquè la presència de la magestat vostra puga aconseguir e estar prop de vós, e de açò se tendria per lo més benaventurat cavaller que·n lo món se trobe. E si açò li és denegat, més li valria que conexença de la selcitut vostra aguda no agués. E absent de vós, tot recort que de vostres tants béns, que de la vostra gran singularitat, venir-li porien, lo fa plànyer e sospirar. E sou ben certa que negun altre no és merexedor posehyr tal premi com és lo de la vostra singularíssima persona. Vostres paraules en ell no obren, ans lo revés li'n seguex. No vull dir injúria a la magestat vostra, sinó que ab veritat puch dir que en amor no sou eguals. E no causa inpropietat, com amor no guarda béns ni linatge, ni va ab limitat orde, ans ab diversos sguarts se fa més en uns que en altres e més poderós s'esguarda, però, senyora, en vostra altesa és una acostumada virtut. Tramet-vos aquesta letra lo virtuós Tirant.

La princessa la pres ab mol[t] singular plaer e, com l'agué lesta, dix que resposta s'i merexia. E feta la resposta , donà-la a Ypòlit ab infinides recomandacions ensemps.

Com Ypòlit fon tornat a Tirant, donà-li la letra e ell la rebé ab molt gran plaer, e fon content de la letra, mas no del que lo peu d'aquella contenia. E féu-se dar tinta e paper, e ab tot lo mal screví la letra del stil següent.

Atesa l'ora que totes les coses prenen repòs sinó yo sol, que fas la vetla pensant en aquella manera de vostra altesa, he oyt aquell trist mot: "no hajes cura de mi, car no la vull haver de tu". E sobrat per les contínues passions que amor a mi dóna, la ploma he presa per squivar aquells dans que lo vostre ignorar ab si porten, crehent de tal manera usar vers mi que en oblit los molts anys que·n vós amar he despesos. Mas, per la clara conexença que del valer de vostra altesa tinch, no ab menys voluntat que l'atényer de vostra vista, a Déu regraciaria, jatsia infinidament li reste obligat, per haver-me atorgat conéxer donzella que tant en lo món de perfecions se mostra conplida, a fi que los pochs afeats qui lo meu voler no basten a compendre què té poder de tanta singularitat com vós, car bé v[e]ig que la bellea de la vostra majestat no mereix sinó per mi ésser posseÿda. Si lo vostre entendre conexerà yo sia digne de resposta, sia tal. E que vischa o que fenescha prest ma vida, car no·m trobe dispost sinó en seguir tot ço que per vostra selcitut manat me serà.

[A]cabada de scriure la letra, Tirant la donà a Ypòlit e pregà'l la donàs a la princessa, present Plaerdemavida, e cobràs res   -[f. B5v]-   posta, si fer podia. Ypòlit donà la letra axí com li era stat manat e la princessa la pres ab gran plaer. E per ço com en aquell cars la emperadriu venia per veure a sa filla, e ella no la pogué tan prest legir, però, com ella conegué que la emperadriu stava a rahons ab Ypòlit demanant-li del mal de Tirant e ell responent-li, la princessa se levà de lla hon seya y entrà-se'n en la cambra ab Plaerdemavida per legir la letra.

La emperadriu dix a Ypòlit, aprés moltes rahons que de la malaltia de Tirant tengudes havien:

__La tua cara, Ypòlit, veig tota alterada, flaca e descolorida. E no sens causa, car la malaltia de un tan valentíssim cavaller com és Tirant, tota la sua parentela ne deuen star ab molta dolor, car sí·m fas yo, que molta dolor n'é passada e passe, car en la nit me desperte ab aquella pròpia passió com si·m fos marit, fill o germà o algun acostat parent. Aprés que·m só recordada y he pensat en son mal, torne'm de bon grat a dormir.

Prestament Ypòlit li respòs:

__Si yo stigués prop de alguna senyora, que·m trobàs en lo seu lit, per gran dormidora que fos, no la leixaria tant reposar com vostra magestat fa. Però de vostra altesa no·n tinch admiració, perquè dormiu sola e negú no us diu res, ni voltejant no us fa cercar lo lit. E açò és lo qui causa, senyora, la flaquea e alteració de la mia cara, e no gens la malaltia de mon senyor Tirant. E cascun dia, de bon cor, suplich a nostre Senyor que·m vulla levar aquests penssaments tan adolorits que la mia persona sosté. No té negun sentiment quina cosa és mal sinó sol aquells qui senten quina cossa és amor.

La emperadriu tingué presumpció que Ypòlit devia amar e, tota la tristor que la sua cara manifestava, no devia altra cosa ésser sinó passió d'amor. E més, penssà que Plaerdemavida, que en presència de moltes ho deya, que amava a Ypòlit, que no fos aquell lo seu mal. E no·s tardà la emperadriu, ab stil de semblants paraules, interrogar a Ypòlit qui era la dama qui tal pena li feya passar sens haver-li merçé.

__Sí Déu te dexe complir ton desig en aquest món y en l'altre paraýs haver, digues-me, qui·t fa tants mals passar?

__La mia trista sort __dix Ypòlit__, qui·m fa desconéxer a Déu y a tots los sancts. E ací hon stich, no pensa la magestat vostra sia ma vida menys perillosa que la de Tirant.

__Si vols bé fer __dix la emperadriu__, no deus aver vergonya de dir la glòria de tos actes. Posat cars ho manifestes a mi, lo premi d'onor me farà tostemps callar.

__Qui és qui gose manifestar la sua dolor __dix Ypòlit__ a una senyora de tan gran excel·lència? Què fall a vostra magestat sinó que portàs diadema de sancta e per vós se cantàs Te De[u]m laudamus, e totes les sglésies fessen festa de XII liçons per ço com deveu ésser nomenada per lo món deessa de la terra?

__No és cors humà __dix la enperadriu__ no degua scoltar, vulles sia de bé o de   -[f. B6r]-   mal, lo que cascú vol dir, car franca libertat ha donada lo Donador de totes coses. E quant és major en dignitat, tant deu scoltar ab més humilitat.

__Senyora __dix Ypòlit__, yo bé atorch lo que la altesa vostra diu si lo meu rahonar fos compost de batafalua daurada, ço és, en leys de justícia. Mas yo no tinch vassalls, béns ni heretatge que davant la magestat vostra hagués a venir. E puix tant saber-ho voleu, amor és, amor, lo que tinch, e no és roba que·m puga despullar.

__A mi no·m fall conexença __dix la emperadriu__ del que dius, però cové que la paraula e la mesura de aquella sia segons que la cosa requir. Tu dius que ames, e yo deman-te, a qui?

__Los V senys corporals me fallen __dix Ypòlit__ per dir-ho.

__O fallit de enteniment! __dix la emperadriu__ Per què no manifestes lo que a tu fa dolre?

__Quatre coses són __dix Ypòlit__ que per lur excel·lència exceleixen totes les altres, e la cinquena és notícia de veritat. E com la magestat vostra sia aquella per aquella qui en lo cel és pronosticat yo us dega amar e servir tots los dies de la mia vida.

E dit açò, no gosà tenir més cara, anà-se'n, que més no dix. L'emperadriu lo cridà com se n'anava, e de vergonya no gosa tornar. E pensà en si, Ypòlit, que si li demanava per què no era tornat, que diria no haver-la hoÿda. Anà-se'n envers la sua posada, fent stima que havia mal parlat e pijor obrat, e penedí's molt del que dit havia.

La emperadriu restà ab molt gran pensament de açò que Ypòlit li havia dit, e jamés li isqué del cor tant com en lo món visqué.

Com Ypòlit sabé que la emperadriu se n'era tornada en la sua cambra, havent vergonya e temor del gran atreviment que agut havia, penedí's en si, e desijava ésser partit per no venir davant la emperadriu. E fon-li forçat de tornar al palau per cobrar resposta de la princessa. Entrà dins la cambra e trobà-la que stava gitada en les faldes de Plaerdemavida, ab altres donzelles que y havia, les quals eren afectades a Tirant. Ypòlit la suplicà li donàs resposta de la letra que portada li havia. No tardà la princessa en fer a Ypòlit, de paraula, la següent resposta.

__Só alegra en despendre largament lo temps de ma enamorada vida ab tan enamorades paraules com la letra de Tirant rahonen. Yo li faré resposta e no gens duptosa, car la sua mà mostra no enujar-se d'escriure, e, encara que los corsos nostres sien separats, les ànimes són juntes en voluntat. E si lo saber me acompanyàs, que yo li pogués fer resposta, ho faria de molt bona voluntat. E perquè lo misatger és tan fidelíssim e totes coses li poden ésser comunicades, te prech me vulles de tant treball scusar. Li diràs com yo faré ab lo senyor emperador que l'yrem a veure hun dia de aquesta setmana. E si plaurà a la virtut divina, ell serà guarit prestament e serem   -[f. B6v]-   scusades de aquest treball. E prech-te que te'n vages ab lo que t'é dit, car en aquest cars ma dolor tant aumenta que quasi fora de seny entrí en aquesta cambra per legir la letra, e desig més star sola que acompanyada, car tota companyia en aquest cars m'és odiosa.

Respòs Ypòlit:

__Senyora, lo vostre cor mostra ésser sens pietat. E la selcitut vostra vulla haver mercé de Tirant, e perdonen-li los vostres ulls, perquè, entre tants mals que fets li haveu, li puxa sols recitar aquest poch de bé que ell de vós spera. E si la causa de la sua dolor fos a la magestat vostra palesa e per vós fos coneguda l'esperança de son desig ab la granea de sa benvolença, vos faria ésser vera mostrant la magrea de sa cara, si us recorda en algun temps passat la hajau vista. Vostra altesa té poder de perdre o de restaurar sa vida. Deixau lo que més vos plàcia, mas pensau lo que us desija. No us és enemich, ans encara que us sia servidor, aumenta la sua glòria, ab deute més acostat, ligar-se ab la magestat vostra. E sperança és ja fallida en mi, e desijós de resposta, o mort acompanyat de làgrimes seguint la desaventura de aquell o ab letra sagellada de infinida amor, yo recite lo voler de Tirant, lo qual sé bé aceptarà lo blanch paper ab studi de enamorades paraules, car sé que no ignora lo vostre clar entendre, demanant-vos de molta mercé mes rahons no sien acullides sinó en comte de persona que infinidament vos desija complaure.

No tardà la princessa fer-li rèplica ab paraules de semblant stil.

__Perquè no vull que la ignorància del meu poch saber te sia manifest, callaré, car lo teu tan allenegat parlar merexedor era de resposta. E no vull que los qui les tues fictes paraules han hoÿdes, ab la mia resposta hajen de creure que tu, ab lo consell que ton mestre t'à donat, véns a fer adlegacions no dignes de fe, car antigua actoritat fa testimoni de tes culpes, qui famoses envers Tirant són stades. E tu, Plaerdemavida, arranca'm tres cabells del cap e dóna'ls a Ypòlit, que·ls done a son mestre Tirant, e diràs-li, puix no li pug scriure, que prenga los cabells per resposta.

__No·m valla Déu __dix Ypòlit__, si yo·ls prench, si ja no·m dieu la significança perquè són stats més tres que quatre, que deu o XX. E com, senyora! Pensa vostra altesa que siam en lo temps antich, que usaven les gents de ley de gràcia? Car la donzella, com tenia algun enamorat e lo amava en strem grau, dava-li un ramellet de flors ben perfumat, o un cabell o dos del seu cap, e aquell se tenia per molt benaventurat. No, senyora, no, que aquex temps ja és passat. Lo que mon senyor Tirant desija bé u sé yo: que us pogués tenir en hun lit nua o en camissa; posat cars que lo lit no fos perfumat, no s'i daria res. Mas si la magestat vostra me dóna tres cabells en present a Tirant, no acostume yo tal cosa portar: trameteu   -[f. B7r]-   -los-i per altri o digue'm vostra excelència sots quina sperança són exits del vostre cap.

__Yo seré contenta __dix la princessa__ de dir-te la veritat. La un cabell significa la strema amor que yo tostemps li é portat sobre totes les persones del món, e açò en tanta cantitat que desconexia a pare e a mare e, si dir me fa, quasi a Déu, e tenia deliberat que aquest fos e altri no, e volia-li oferir la mia persona ensemps ab tot quant he, e l'ànima fóra stada de Déu com de aquesta vida passàs e, si l'agués volguda, també la y aguera dada, ab tots los béns que tinch ne spere posseyr. De tot li aguera feta larga e bastant donació.

"Aquest altre significha la dolor strema que ell me fa passar, e causava entre los grans senyors peccat d'enveja, per ço com en tan alt grau amava la sua afable condició e gentil pràticha, e ara ab manifesta speriència e ocular demostració lo tinch conegut. No·m comporta la mia lengua, ni menys ma honor, en recitar quant m'à ofessa.

"Lo terç significha com tinch conegut en ell lo poch amor que·m té. O quant és cosa piadosa, qui contemplar-ho volrà, que aquella de mi cansada persona tan greus mals haja passats! Hi ell, qui de haver mercé era acostumat, com a cruel envers mi m'à tardada la salut mia. E si no que tem agreujar la mia honor, ab altes veus cridaria quant ma vida perilla. Mas yo veig sobre la terra, perquè les gents no hagen rahó de conéxer quant stà nafrada la honor mia, qui m'és pus cara que la vida. Ara tens notícia manifesta què significaven los cabells e per la tua malícia no·ls te n'aportaràs.

E levà'ls-li de les mans y, ab strema ira, los rompé e lançà'ls per terra, destil·lant dels seus ulls vives làgrimes, qui tots los seus pits li banyaren. Com Ypòlit véu que per tan poca ocasió la princessa s'era enujada de les sues paraules, ab veu piadosa e ab gest humil li féu principi a hun tal parlar.

__Jatsesia que la magestat vostra digua q(u)e violència vos és stada feta, e sots nom de força vullau cobrir la culpa vostra e dar a Tirant pena qui és pijor que mort, és ver que sou stada retreta en la cambra de vostra mare, mas no sou stada violada. Digau, senyora, quina culpa pot ésser dada a mon senyor Tirant si ell ha tentat de fer hun tan singular fet com fer volia? Qui·l deu compdemnar a pena neguna? Foragitau de la selcitut vostra bellea, gràcia, seny e gentil saber, dignitat ab perfecció de tota virtut, e no siau tan dura en amar aquell qui us desija tostemps servir e us ama en strem. Car bé deuria ésser en recort la magestat vostra quant vos obliga lo seu molt amar e la glòria que·n posehïu. E voleu-li levar l'esperança, la qual departir no·s pot? Stich admirat del que les orelles mies han hoÿt, la deliberació de tan penada vida com l'altesa vostra vol fer passar a mon senyor Tirant. Car deuríeu dexar tots los duptes que en ofensa sua fosen ni causar se porien, com lo pensar que ell fa en absència de vostra magestat no li és permès la gravitat del   -[f. B7v]-   dan que li aporta, si ja la vostra grandíssima discreció no contempla los infinits mals e desolacions que a càrrech de vostra selcitut se seguiran, qui ara a vós paren molt pochs, car sereu causa de fer perdre lo millor dels millors. E passar n'eu en aquest món y en l'altre condigna pena. Car les sues nafres, com sent alegries de vostra altesa, aumenten en tot bé e, si sent lo contrari, sereu causa de molta dolor axí per a vós com per a tots los del linatge de la casa de Bretanya. E perdent a ell se perdran passats XM combatents, qui faran gran fretura per dar compliment a la conquesta. Mirau lo rey de Sicília quanta gent té en servey de vostra altesa e lo gran mestre de Rodes, lo vezcomte de Branxes, la gent que ha portada. Car, si Tirant no fos, negú de tots aquests no y aturaria. Veureu lavors la Viuda Reposada si farà les batalles per vostre pare ni per vós. La magestat vostra és metge sens medecina, e aquell és bon metge qui dóna sanitat al cors y a l'ànima. Però veig que aquell desventurat no pot aver sanitat ni goig de lla hon hi à tan gran malvolença.

Plaerdemavida, per voler ajudar a Ypòlit en favor de Tirant, féu principi a paraules de semblant stil.

__A mi fóra stat de molta glòria jamés del vostre valer agués atesa conexença perquè no fos stada forçada en tan alt grau servir, puix tan tarda pietat vos veig moure a dolre-us de aquel que en les armes se troba lo més ben afortunat y en amors lo més malfadat, dolent-me de mi, qui la major part de la vida que per causa vostra de mi tinch ja absenta. E vostra altesa serà causa de fer-me viure dolorosa, car com veig que sou donzella per Déu ab tantes virtuts creada, tinch per impossible fallir-vos lo major do de gràcia que natura pot donar, ço és, amor qui us fall, que no amau axí com deuríeu a qui n'és merexedor, qui ha tan lealment servida la magestat vostra. Ab quin bon cor vos puix yo tan ben servir que us veja posseyr tanta ingratitut? Si aquesta pena creya fos semblant a moltes altres que ja sentides he e que la selcitut vostra pogués sentir aquella glòria que altres donzelles han sentit, si Déu per sola mercé me atorgà's vos fes conéxer e veure aquella glòria dels enamorats en aquesta [vida] e lo delit que ab si porta. E de ací tinch cosa per a mi certa, conexent vostra altesa lo que yo dich, sereu digna d'estar entre les benaventurades qui bé han amat de eterna lahor en vida. Però a vostra selcitut ne pren axí com en aquell qui sentia la odor de la vianda e no·n gusta. Si la altesa vostra gustàs la sua dolçor e lo que en si porta, e morint, en aquell cars reviuríeu en gloriosa fama. Però, senyora, puix veig a mon senyor Tirant no amau, no és rahó ameu a negú dels seus. Encara vendrà temps que vós lo plorareu, a ell e als seus, e us arrapareu los ulls e la cara, e malayreu lo dia e la nit e, encara, la vostra vida. Car yo sé que Tirant, lo jorn que porà cavalcar, vehent la gran descontentació   -[f. B8r]-   de vostra altesa, se n'irà en la sua terra, e tots los altres per amor d'ell, e vós restareu axí com sou merexedora, e tot l'imperi se perdrà. E com sereu morta e vendreu davant lo juhí de nostre Senyor, demanar-vos à comte de la vida vostra en stil de semblants paraules.

__Per mi fon manat fos fet home a ymatge e semblança mia e de la costella de l'home fos feta companyia a l'home. E més, diguí: crexeu e muntiplicau lo món e hompliu la terra. Digues tu, Carmesina, yo qui t'avia levat lo teu germà perquè foses senyora de l'imperi, posant-te en aquella singular dignitat mundanal, ¿quin comte me dones del que t'é acomanat? Has pres marit? Has dexat fills perquè puguen defendre la fe cathòlica e augmentar la crestiandat?

"Què respondreu vós? __dix Plaerdemavida__. Ay senyora! Y com vos veig enfrescada, que resposta bona no y poreu dar! Però la vostra resposta serà tal com vos diré: "O Senyor, ple de misericòrdia e de pietat! Perdonau-me, Senyor, per la clemència vostra!" E l'àngel custodi vos farà dir aquestes paraules: "Veritat és, Senyor, que yo amava un cavaller qui en armes era molt virtuós, lo qual la vostra sacratíssima magestat nos havia tramés per liberar de les mans dels infels lo vostre poble crestià. Yo amava aquest e li tenia gran devoció, e desijava'l per marit e, com anamorat, complahïa'l tot lo que·ll volia ab tota honestat. E tenia una donzella en servir meu, qui·s nomenava Plaerdemavida, e donava'm tostemps bons consells, e yo no·l volia pendre. E posà'l-me una nit en lo lit; yo, com a inocenta, cridí e, com me fuy reconeguda, callí e stiguí segura. E una viuda, qui·m sentí cridar, donà de grans crits, qui tot lo palau féu avolotar, de què se seguí cars de molta dolor e congoxa per a molts per la mia temor. Aprés me pregaven que yo consentís a l'apetit del cavaller, e jamés ho consentí". En senblant cars, respondrà senct Pere, per ço com té les claus de paradís: "Senyor, aquesta no és digna d'estar en la nostra beneyta glòria per ço com no ha volguts servar los vostres sancts manaments". Lançar-vos an dins en l'infern e en companyia vostra, la Viuda Reposada. E com yo passaré de aquesta present vida, en paradís serà feta gran festa de mi. E dar m'an cadira en la eterna glòria en la més alta jerarchia e, com a filla obedient, seré coronada entre los altres sancts.

Lo emperador entrà per la cambra, que per nengun no fon vist, e stigué un poch ab sa filla. E pres a Ypòlit per la mà e parlaren dels fets de la guerra e de la malaltia del capità. Axí parlant, entraren per una cambra hon era la emperadriu e, sens dupte, en aquell cars Ypòlit volguera ésser luny d'ella una jornada. Com ella véu, mostrà-li la cara afable e mirà'l ab bona voluntat. Levà's de allí hon seya e acostà's a l'emperador, e los tres perlaren alí de moltes coses, special, vengueren a parlar de la cruel fortuna qui en tan   -[f. B8v]-   gran jovent havia fet lexar a son fill la misèria de aquest món, e la emperadriu se pres a plorar.

Entraren per la cambra molts cavallers ansians qui eren del consel e aconortaren molt a la emperadriu. E aquells recitaren a Ypòlit la grandíssima virtut que l'emperador mostrà com li portaren la nova com son fill era mort. Lo benigne senyor, hoynt la mort de son fill, respòs al cardenal e altres qui lo y denunciaren:

__Siau certs que no·m dieu cossa novella, car ja sabia yo que l'havia engendrat per morir. Ley de natura és rebre la vida e retre-la com és demanada, e axí com és que no és negú qui puga viure que no haja de morir.

Hoynt la mort del seu fill, qui en batalla e contra infels havia separada l'ànima del cors __aquel die era lo primer de l'any e lo emperador acostumava en semblant die com aquell, cascun any, fer molt gran festa e portar c[o]rona__, e no féu altre mudament sinó que·s levà la c[o]rona del cap e tornà a demanar com era mort so(n) fill. E com hoys que en la batalla, combatent ab gran ànimo com a virtuós cavaller, tornà's prestament la corona al cap e jurà que molt major fon la delectació que rebé com hohí los actes de la cavalleria gloriossos de son fill que no fon la tristor e amargor que sentí de la sua mort. E de aquestes coses parlaren moltes.

Lo emperador se apartà a una part de la cambra [a] perlar ab alguns de son consell e Ypòlit restà ab la emperadriu. E com ella véu que ell res no ly deya, penssà que de molta vergonya li partia. Féu-li principi a una tal requesta.

__Encara que, per mon poch saber, ab avisat stil no·t digua la mia intenció e volentat segons dir-te volria, la tua molta discreció ho conpendrà molt millor que la mia lengua te poria manifestar. E si, per molta volentat o per poch entendre, passe més avant del que a les gents és manifest, que en mi les erres, jatsia grans, atenent en la edat en què só posada, me fa duptar lo significat de tes paraules. Per què, duptosa de tal meneg, te prech me vulles dir qui és aquel qui t'à fet tant allenegar de dir-me lo que m'as dit: si és exit de ton mestre Tirant __perquè, si yo delliberàs de amar-te, ell pugués mils usar de la senyoria que desija__ o si has parlat ab spirit de profecia. Molt me tarda de saber-ho.

No tardà Ypòlit, ab baxa veu, fer-li semblant resposta:

__Qui és aquell, per gran audàcia e atreviment que tingua, davant la excelència vostra gose perlar? Qui seria aquell, per presumptuós que fos, que l'ànima e lo cors no li tremolàs XX voltes lo dia sol que la magestat vostra li fes mala cara? E sol per un desdeny que l'altesa vostra me fes, X astes dejús terra desijaria star. Ab tota veritat vos parlaré que, anant ab lo emperador, entrant per aquesta cambra, com viu la magestat vostra, de les dos   -f. C1r-   genolls doní en la dura terra. E duptí lo emperador no u agués conegut, per ço com en aquell cas temor e vergonya se'n conbatien dins mi. Aprés doní un suspir e coneguí que vostra altesa ab cara afable vos rieu del meu suspir. E per ço, senyora, vos suplich e us demane de molta gràcia e mercé que yo no haja més a dir, sinó que·m maneu, com a ma senyora, qual[s]sevulla coses perilloses de ma perssona e conexerà la magestat vostra quanta és la fermetat de Ypòlit. Què teniu, senyora, sobre mi? Qui, ronpent-me los cabells e la mia cara sia feta aspra per les vostres ungles, totes coses conportaré ab paciència e, encara, hauré temor la vostra mà no sia nafrada en lo meu cors. En lo que la magestat vostra diu de Tirant, ab juraments dignes de fe vos faré segura que Tirant ni mon confessor, qui és pus fort, tal cosa jamés saberen de mi. Digau-me, senyora, qui sospitarà lo qui tan tart s'esdevé? E ja lo meu sperit no té poder de més dir a la magestat vostra, com amor lo tingua cativat.

__"Jo o volguera, Ypòlit, tu m'aguesses feta certa del que yo·t demane. E no deus per res star de dir-me clarament ta intenció, car amor no accepta noblesa, ni linatge ni egualtat, car no fa diferència si és de alt loch o de baix. E qui és abte e sap portar armes de amor secretes o ocultes sens dar-ho a sentir voluntàriament a persones indignes e malparleres, aquest tal és digne de tal punició. E, per lo contrari, deu ésser exalçat en molta glòria e honor lo qui lealment ama, car amor és cosa que segueix natura e los hòmens, com amen, deuen ésser secrets e plens de amor.

"Digues, Ypòlit, creus tu que és bona sort a un cavaller com és amat de alguna gran senyora e fa més menció de aquell sol que de tots los altres? Mira quanta fermetat deu ésser en lo home. Com la dona ama, desconeix a pare, marit e a fills, e tota la sua honor met en poder del qui ama e la sua persona posa a juhí de aquell: si serà leja o bella e si tendrà algun defecte en si, és forçat que tal enamorat ho haja de veure. E no penses tu que lo que he dit ho diga per mal dret que senta en la mia persona ne y haja màcula neguna, mas solament ho vull dir de quant deu ésser tengut l'ome a la dona qui en son poder se posa. E per ço te vull tornar a dir que molt me aguera contentat lo teu parlar que, axí com ab atreviment tinguist ànimo de dir-m'o, que y aguesses perseverat, que totes les tues paraules me foren stades acceptes. E sies cert que, per criminals que fossen, que no les diria a l'emperador ne altra persona qui per la terra vaja. E si per vergonya te'n stàs, no·m desplau tal amor, car, ab lengua torbada e ab molta vergonya, semblants requestes són bones e axí·s deuen fer, car amor que prest és venguda molt prest és perduda.

Tantes coses li dix la emperadriu que Ypòlit cobrà sforç e, ab veu   -f. C1v-   rogallosa e baixa, ab gran treball, féu principi a semblant requesta.