Viatges a Orient: la descoberta del cos adolescent

Guiseppe Grilli

En els darrers anys una temàtica més que cap altra ha passat a través de la literatura crítica: la del viatge¹. Hom ha resseguit les petjades dels viatgers literaris o dels caminants autèntics mitjançant relacions escrites de gent vianant amb intencions ben oposades, de peregrinatge o d'aventures². Soldats a desbandada o capitans conquistadors s'han trobat així a compartir l'interès dels erudits a la par que els mercaders, els predicadors i missioners, els vagabunds de tota mena. Portolans i relacions d'ambaixada, dietaris de navegació, relats autobiogràfics i picarescos, tot s'escau per traçar tipologies, interpretacions, lectures. Ni tampoc podem subestimar el gènere del viatge didàctic: hi trobarem exemplificats visions del món i microcosmos³.

Objectiu de la recerca sobre el fet (personatges, històries i cultures de viatge) ha estat trobar un model formal de relat, definir els graus de la consciència lingüística en perill entre la identitat del jo i la de l'altre, descriure la geografia o la geo-política dels indrets recorreguts⁴.

Sobre tots els aspectes estudiats, el més profitós i ric sembla ser el relatiu a les descripcions i interpretacions de les entitats lingüístiques. Llengües en contacte són el fruit més conspicu dels itineraris i dels viatges. I contacte de llengües vol dir també adquirir consciència nova i profunda de la pròpia parla: traduir, llegir són eines i són tasques de les quals no pot defugir el viatger. I són llegat permanent. A partir de les narracions de viatges els personatges de tot conte aventurós parlen, tradueixen i llegeixen amb una consciència diferent i més complexa de la pluralitat de les llengües⁵.

Rutes extraordinàries i camins menors han trobat acolliment a les literatures ibèriques, i, abans, a les vides dels ibèrics. De bon antuvi els catalans i els portuguesos, més tard també els castellans o espanyols (vull dir els del regne de Castella) es donaren a qualsevol tipus d'expedició⁶. En tenim testimoni en un bon grapat, ric i ben diferenciat, de textos de la més diversa índole i de molts gèneres⁷. En conseqüència d'un interès tan marcat envers tot allò que contingui una experiència de viatge, no estem mancats tampoc de viatges a l'altre món, més o menys fantàstics, com el de Perellós al Purgatori de Sant Patrici a l'Irlanda; o el de Torroella que visita Morgana i Artús a Sicília⁸. Tràgiques expedicions reials, com la de D. Sebastião al Nord d'Àfrica, i esplèndides aventures, com la de Colom al Carib, obren nous espais i tanquen capítols i models de la narració viatgera⁹.

De fet la fortuna actual de la literatura sobre la literatura de viatge (si se'm perdona la cacofonia) respon al ritus celebratiu d'una època de viatges de descoberta de nous continents que va començar a tocar la fantasia dels europeus amb la curiosa expedició dels tres vaixells atlàntics l'any 1492, també gràcies a unes relacions que establien uns nous models literaris¹⁰. De fet les grans descobertes del final del XV foren una mena de contrapunt i de compensació del fracàs del gran moviment viatger de la tardana edat mitjana: el dels croats. Un fracàs que es reflecteix a la literatura de bon antuvi, ja amb el curiós poema dit Voyage (o Pelégrinage) de Charlemagne a Gerusalem e Constantinopla. Però que troba el seu punt àlgid en la croada de l'emperador Frederic II. En les cròniques d'aquell viatge la idea de retard, el capgirament de la guerra en negociacions, la intriga política i les dissencions dins del món crestià, alhora que una certa obertura cap a l'islamisme, arriben a confegir un contrapunt laic en els valors tradicionals religiosos del viatge a Orient¹¹. Quan la literatura i els relats del XV tornen a conrear el tema del viatge a Orient, i el modernitzen amb un nou messianisme més o menys influït per la nova expansió turca cap a Occident, operen de fet com a restauradors de quelcom que s'havia perdut o s'estava perdent.

Tot i així hem d'acceptar que la idea del viatge i de la descoberta del nou, que al capdavall és la idea de l'aventura, va més enllà de la circumstància itinerant. Implica la formació d'una actitud de curiositat, de desig de l'altre cercat, encara que l'altre no sempre el trobem tal com l'esperavem; es tracta d'un desig autèntic que arriba fins i tot a l'intent d'assimilació i al mestissatge, però també pot portar al rebuig irracional i a l'extermini. Cal reconèixer que, després, de tot això el Segle d'Or espanyol n'ha sabut extreure un gran profit. Pensem en les derivacions melodramàtiques de Calderón amb el Príncipe constante i, en un altre pla, en certs divertissement teatrals sobre l'exotisme oriental de Lope. O la parodia cervantina dels primers Grand Tour a Itàlia, amb el seu Vidriera. Cervantes no es va deixar escapar la possibilitat d'ironitzar amb la moda de superar o almenys igualar el nou amb el vell: així l'extraordinària i única Venècia s'hi troba, encara que sigui sols de segona mà, i no per testimoni directe, parangonada a la ciutat de Mèxic¹². I no cal dir que és d'un costat del llibre de viatge que surten les narracions dels Lazarillos o del Contreras¹³.

Si no sembla possible, ni tampoc necessari, posar ordre i ni tan sols interferir dins d'una tradició rica d'estudis i de mètodes d'estudis, sí que s'ho mereix un petit tros dels itineraris que de la península ibèrica menaren alguns cavallers vers el Mediterrani Oriental, traçant un camí que fou seguit també per uns escrivans de literatures i d'històries. Un viatge dins d'un espai determinat, el Mare Nostrum, i un temps allargat, la tardor medieval, que indica, segons els historiadors, potser una mica abusivament, el període prou extens i intens que va de 1300 a 1500.

La trobada fou amb un Orient suspens i tal volta indecís entre el passat romà o llatí, i ara grec i neo-grec (bizantí) i una nova hegemonia o identitat islàmica i turca¹⁴. Aquesta amb ganes allí de substituir i heretar, però que pels occidentals venia a representar, en el segle llarg que va de la caiguda de l'Imperi d'Orient a la victòria de Lepant, la gran port¹⁵.

La por és la gran por del Turc, que neix amb la pèrdua de Constantinoble el 1453 i s'acaba amb el gran setge de Viena el 1683, exactament 230 anys més tard¹⁶. Por per què i de què? Aquest és el nostre interrogant. Por militar i prou. Por o temença dels mercaders de perdre instal·lacions i relacions. O por també de perdre la memòria. I aleshores quina memòria, i la memòria de qui?.

Cercarem la resposta als nostres interrogants dins textos historiogràfics i literaris sense distingir entre els gèneres del quatrecents i fins i tot sense establir frontera entre les relacions escrites en català i les redactades en castellà¹⁷. Però tampoc sense desconèixer la primacia en establir una tradició i un model per part de les dues grans novel·les catalanes del s. XV: el Curial i el Tirant, capdavanters d'un nou gènere mixt on el tema del viatge a Orient, i de les sensacions que aquest món proper i alhora allunyat provoca, constitueix un dels trets caracteritzadors més eloqüents d'una nova literatura. Una literatura que considera important no tan sols la inventio, sinó també la dispositio i la selecció de materials.

Podem dir que tot comença a partir d'una crònica medieval, la més bella i la més vertadera entre les grans cròniques catalanes del tres-cents, aquella autèntica obra mestra de la historiografia i la literatura medieval que és el relat autobiogràfic de Ramon Muntaner¹⁸.

Sabem que el protagonista del conte de Muntaner és el propi jo autobiogràfic¹⁹. Aquest es col·loca en un terme mitjà entre la participació directa als esdeveniments com un dels protagonistes i la de ser testimoni directe. Cal remarcar que el rol de protagonista, com ja en el model clàssic de Xenofont, es desenrotlla en un lloc que no és el del primer rengle, però que tampoc el podem considerar secundari, mentre el seu paper de testimoni adquireix el valor de garantia de veridicitat del relat, puix es tracta d'un testimoni ocular.

Tanmateix el jo asumeix un altre protagonista, el personatge heroic. És aquest el que ens garanteix l'equivalent significatiu en el pla històric de la projecció autobiogràfica, mentre és pròpiament l'autobiografia la que dóna veritable valor als esdeveniments. Sense la doble identitat dels protagonistes (el jo i l'ell) el conte de Muntaner no tindria el pes que els imitadors posteriors o els lectors i crítics justificadament li atribueixen.

Així doncs podem indicar en la paràbola vital de Roger de Flor el centre de tota la fabula de la Crònica. Una vida que es concentra en l'expedició d'un itinerari polític i militar. Un itinerari que aviat esdevé del tot humà, amb encontres d'amistat i d'hostilitat, lligams familiars i patrimonials. I que finalment adquireix valor testimonial gràcies a la resolució narrativa adoptada pel seu cronista-biògraf Muntaner.

El primer nivell de significació ve donat pel mateix traçat del viatge i es troba al mapa subscriptum al teixit narratiu i que evidentment inspira i guia la descripció dels esdeveniments. L'Orient de Muntaner és bàsicament mediterrani. El caràcter limitat i ben definit de l'espai recorregut no el priva de fixar un model precís. Així el restringiment de l'Orient al seu canal mediterrani estableix les petges per les quals es mouran itineraris prou diferents com els de Pero Tafur o Tirant lo Blanc²⁰. Són les coordenades fonamentals d'uns recorreguts que ens apareixen com repetitius del primer gran retaule muntanerià.

Poc importa que el relat de viatge de Tafur vingui a confirmar un fet històric i que el seu itinerari es vegi certificat i desenvolupat per un altre recorregut, el de Clavijo amb la seva ambaixada al Tamorlಹ. La seva estructuració poc s'allunya de l'itinerari de Tirant, malgrat ésser aquest darrer un viatge totalment fantàstic i al servei de la maquinària literària més rica i complexa de tot el XV europeu. El que acabem d'afirmar sobre l'Orient de Muntaner i dels seus lectors implícits, podríem dir-ho de l'Àfrica de Pero Niño tal com ens apareix descrita a El Victorial, on Diego Galmes treballa una biografia verídica del comte de Buelna²². I es tracta de la mateixa Àfrica que ens relata la docta inventio trobadoresca redactada per l'anònim scriba que conta la vida de l'heroi que s'amaga sota el nom de Curial que, captiu dels moros, agafarà l'apel·latiu de Joan²³.

Orient o Nord d'Àfrica, tots els indrets que són meta i objectiu dels viatges es col·loquen a la costa mediterrània. Tots els itineraris menen cap a concrets centres urbans, centres privilegiats per l'imaginari del viatger i centres referencials pel lector. Són Tunis, en el pic Nord de l'Àfrica i Constantinoble a la porta de l'Àsia: dues ciutats al fons dels recorreguts de terra i de mar. Es tracta de punts d'arribada pel viatger i són objectius coneguts d'abans. Quan hom s'hi aproxima, no ho fa tot descobrint quelcom inesperat, sinó pervenint i assolint allò mateix a on volia anar i que desitjava. Són llocs dels quals hom ja sabia, directament o indirectament, són llocs que no desvetllen la curiositat del desconegut i del radicalment nou. Són llocs que hom vol atènyer segons un programa segur i precís.

I ací marquem la distància de l'altre objectiu, el que fou dels croats. Palestina, amb el seu Sant Sepulcre. Un país que tothom té al cor, però que ignora i que descobreix nou i diferent. Un lloc que, a vegades, ve a ésser una secció interposada dins dels itineraris que menen cap a Tunísia o Bizanci.

A vegades el viatge segueix un intercanvi epistolar i arriba com a culminació d'una aventura que els protagonistes duen a la pròpia memòria. Això no treu interès al moment de l'atracament de l'heroi i el seu estol dins el port d'arribada. Ans, el fet que la ciutat assolida no sigui un indret genèric i sense substància, sinó un port important per la guerra i el comerç, constitueix un tret fortament caracteritzador. Tot i així el centre del discurs no esdevé la revelació per la descoberta geogràfica i els elements més individualitzats del lloc a on es preveu, per una raó o altra, llarga estada. Tal vegada és en un segon terme que es col·loca quasi com un apèndix, la descripció. Es fa un elogi del territori o se'n dibuixa un perfil fins i tot amb elements informatius i nocions d'història econòmica. Res però d'improvisat: ací tenim prou arrelades les tradicions de la descriptio loci o de la laudatio urbis. I amb una llarga exemplificació llatina medieval i de l'humanisme primerenc, sobretot italià i francès (per exemple: des de Bonvesin de la Riva a Leonardo Bruni, tot passant per Nicolas de Clamanges). Però el seu pes no és aclaparador i funciona més com subtil filigrana que com feixuga càrrega erudita.

El primer contacte s'estableix sota un altre centre dominant. Aquest és l'àgora plena de gent, són les multituds que reben entusiastes o agressives el visitant estranger. El món meravellós ve així a ésser representat per l'hoste que atrau damunt seu tots els esguards i les mirades de la complexa i variada xarxa d'habitants. Aquests mantenen una actitud que defineix el senyor que arriba com un senyal novador. És al capdavall un barbarós, malgrat vestir els hàbits adés del captiu, adés de l'ambaixador, adés de l'aliat. El món oriental, i també l'africà, es representen com a seu de l'antic, del clàssic, doncs com espai depositari de béns i riqueses materials i espirituals. Ací trobem concentrades cultures i llengües, figuracions murals, llibres, cançons i tradicions orals. Si volguéssim fer ús del mot impropi, el d'exotisme, podríem dir que l'objecte exòtic ve a ésser més aviat llatí (és a dir occidental) i de cap manera mai el sotjador que l'espera perfectament instal·lat a la seva seu²⁴.

La tasca del viatger que desembarca a Tunis o a Constantinoble és primerament la de descobrir el nou fil d'Ariadna que li permetrà de captar el sentit més o menys secret, d'un món donat, culturalment autosuficient. Un món ric i variat del qual no cal explicar la naturalesa o il·lustrar l'estructura, un món en el qual tan sols hem d'entrar i se'ns obrirà com a esplèndid jardí. En aquest punt del recorregut s'inscriu el topos del cos femení. Puix són les dones l'exponent més significatiu i conspicu de la multitud acollidora, aquella multitud exuberant que recordem com numèricament indefinida. Ara fruit d'una desproporció, ara indicada com a conglomerat d'individus poc diferenciats, sempre oposada a un grup més contingut de viatgers i visitants, sentits com amics o agressors.

L'indret que ha estat assolit es defineix de bell nou. El coneixíem com un lloc depositari de la memòria, el lloc on es guarda l'antic, els antecedents d'una cultura que el viatger (bretó com vol la tradició artúrica, francès tal com el descriu la moda cenyida i el vestuari eròtic, o genèricament llatí a la manera dels croats) sent com estranya i separada. Aquesta, però, malgrat tot, forma part del seu llegat cultural. Ara el país aconseguit li apareix com un espai ric no sols d'història, sinó també de gent. Un espai ple contra l'espai dispers d'on venen els visitants (conqueridors, ambaixadors, nàufrags). Un espai que aquests recorden com menys poblat, i que en el fons és percebut com un espai de l'escassetat. Però la indeterminació i la proliferació dels grans números, troba en el cos femení un correctiu. Les dones ens venen contades per individualitats. Són sempre molt nombroses i la enumeració assoleix altes xifres. De cop i volta, tanmateix, els números es fan singularitat i es converteixen en un personatge sol. Ni cal dir que això s'esdevé en un moment d'alta concentració literària. I és quan apareix una noia de singular bellesa i d'edat que oscil·la entre els nou i els setze anys²⁵.

Darrera la multitud anònima que acull el viatger que arriba de l'Occident i conquesta l'Orient esperat o desitjat, es troba un cos femení. Ara atractiu, ara perturbador. Fins i tot amenaçador. Aquest cos, seguint el camí que fou de Jasó, atrau el viatger i se li ofereix com l'autèntica presa, esperada i aconseguida per l'expedició²⁶. Tanmateix, tot seguit, es revela com causa de la perdició de l'hoste. Agafat al llaç del cos bellíssim, l'heroi perd l'alè i deixa la vida. És l'epíleg del Tirant. Altra volta el cos femení és causa de salvació i rescat, com succeeix a Joan-Curial, captiu dels moros. Però en els dos casos el bell cos de la donzella és magnífic bocí. Nua i crua ella s'ofereix, viva o morta, com menja salutífera o expiadora. Evidentment el tema del cos com aliment mereix altre apartat i forma una sèrie més àmplia i que traspassa els límits dels relats de viatge. Basti l'exemple de la Celestina estudiat per Alan Deyermond. I fins i tot el sintagma clau, la metàfora del cos nu i cru, es reprodueix en textos amb intencionalitat tan dispars com el Tirant o el Spill²⁷.

A la petita selecció de textos que he preparat per donar constància dels motius i de l'afirmació del tema, els estils i la manera de fer-los entenedors són peculiars. Crec però que es transparenten amb prou força. Evidentment la selecció és arbitrària. He convocat els llibres de Curial i del Tirant pel seu interès i excel·lència. La força del tema hi és evident, així com la influència que s'escampa damunt el teixit narratiu. Camar i Carmesina, belles i enamorades, prenen com a model de llurs vides i amors les heroïnes clàssiques. Han llegit, malgrat l'edat primerenca, com demostren en els seus discursos amorosos, els grans autors de la literatura d'entreteniment i fins i tot els filòsofs i doctrinals²⁸. Coneixen les altres llengües, les llengües dels estrangers, i en presumeixen. Els agrada la música i en saben gaudir. En això ben poc semblen diferenciar-se personatges femenins tan diversos en altres aspectes com la Camar del Curial i la Carmesina del Tirant. Tan poc que la diferència la marca més que res la tria del model literari: Dido per Camar, Iseu per Carmesina. De fet un model clàssic, totalment assumit i revitalitzat per l'edat mitjana, i un model medieval que, cap a la meitat del segle XV, s'ha arribat a fer tradicional i, d'alguna manera, ja és clàssic. I de fet poc ens sorprèn que això s'esdevingui a l'obra d'un autor immergit culturalment i fins i tot per raons d'ambient humà i familiar dins d'un context on Ausias March transforma el llegat dels trobadors medievals en un exemplum del nou classicisme dels moderns.

Ara tot això ho demostraran les heroïnes amb el desenllaç de la història. En canvi pel viatger l'arribada a la ciutat i al món que l'envolta té de seguida com a termini l'encontre amb la donzella. Fugaç i ràpid el pas per la ciutat, efímer el contacte amb els senyors del lloc, l'ull del viatger i l'atenció del lector descansa només quan al llibre apareix el cos adolescent²⁹. Vull remarcar, encara que sigui de passada, com el sintagma ull té en els dos textos (Curial /Tirant) el paper dominador que se li escau a la funció estètica a partir del llibre De perspectiva (1270) de Vitellione i que aviat tindrà acollida en s. Tomàs. Gairebé ni cal recordar ací els contextos tradicionals, on l'ull és camí de l'enamorament, des dels trobadors fins a la fixació del De Amore de Andrea Capellanus³⁰. I tal volta no s'escau fer-ho ací entre altres raons perquè és justament al Tirant, en el conegut capítol 118, on el motiu ve a ésser parodiat de manera subtil i alhora cruel. Un poc com farà Cervantes amb el motiu de l'amor de lonh en el de l'enamorament de oidas que Dulcinea provoca en el cavaller paròdic Don Quixot.

Provem ara a llegir les dues circumstàncies en paral·lel. Curial presoner, Tirant capità i triomfador, tots dos tiren al dret, passen per alt els homes i van per feina, des del primer moment, cap a l'encontre amb el cos de la donzella que l'espera. Llegirem primerament el text del Curial.

[...] les ones creixen, e la mar bramava molt espantablement e tempestejava aquella mesquina galera [...] no escaparen sinó Curial e un gentil home català, qui havia nom Galceran de Madiona... e ab les mans lligades, foren venuts a poc preu [...] e foren comprats per un moro estranger, lo qual dins terra més de quaranta llegües lo mes. E aquell moro, despuis, los vené a un cavaller de Tunis molt ric i avar, jove emperò, lo qual dibs pocs dies, carregats de cadenes e de ferros, apeu, tots nuus, ab poc menjar e menys beure, plens de desaire e de mala sort, a Tunis los menà. Tenia aquest cavaller en les hortes, lluny de Tunis mitja llegua, una casa gentil molt bella, nova, flamant e tan blanca com una coloma, ab un hort gran e bell plantat de molts arbres [...] Los catius s'esforçaven bé e servien així bé aquell senyor [que...] anava-se'n a tunis, e passava moltes vegades la setmana tota que no tornava a l'hort, en lo qual tenia sa muller e una filla, ja d'edat per ventura de quinze anys. E era tan bella, que segons la fama que aquells qui l'havien vista li feien, no havia par en tot el regne de tunis e, certes, no a tor, car si los ulls de Curial no eren enganats, no li era atribuïda bellesa alguna que en ella no fos mills que ells no podien expressar; e havia nom Caminar.³¹

El text de Joanot Martorell presenta per part del l'heroi nouvingut una aproximació diferent, malgrat, com veurem més endavant, al fons del recorregut s'hi amagui el mateix tresor³².

[...] recollida tota la gent, donaren les veles al pròsper vent enavegaren ab bon temps e mar tranquil·le, que un matí se trobaren davant la ciutat de Constastinoble. Com l'Emperador sabé que Tirant era vengut, en los dies de sa vida no mostrà major alegria e dix que, al parer seu, que son fill era ressucitat. Les onze galeres vengueren ab tants de son e d'alegria que tota la ciutat feien ressonar... L'emperador se posà en un catafal per mirar les galeres com venien.

Segueixen els jocs a terra i a mar, més tard a palau, Tirant, amb una torxa, fa llum i descobreix les dones de casa:

Al cap de la cambra véu estar cent setanta dones e donzelles que totes estaven ab l'Emperadriu e ab la infanta Carmesina. Tirant s'acostà al llit, e féu gran reverència a la Infanta e besà-li la mà. Aprés anà a obrir les fines tres. [...] e los ulls d'altra part contemplaven la bellea de Carmesina. E per la gran calor que feia, perquè havia estat ab les finestres tancades, estaba mig descordada mostrant en los pits dues pomes de paradís [...] Mas sé-us bé dir, certament, que los ulls de Tirant no havien jamés rebut semblant past, per moltes honors e consolacions que s'hagués vistes, com fon sol aquest de veure la Infanta.³³

D'aquest plantejament Tafur i Clavijo en són el contrapunt. Més escarits, i sense suport narratiu, el tema hi apareix com penjat i sense substància. Però per això mateix hi té valor i significació. Així es descriu a las Andanças e viajes el moment de l'arribada:

[...] é partiendo de allí, otro dia al alva vimos a una muy grande montaña muy alta de más de çient millas, é dixieron que era la yglesia de Santa Sofia, que es en Constantinopla; e fuemos llegando fasta dos millas de la çibdat, é estovimos allí aquella noche. É entramos por el puerto de Constantinopla, é dexámoslas, é fuemos á surgir a la paliçada de Pera, que es una de los mejores cosas del mundo [...] É otro dia de la mañana, los castellanos que estaven an Constantinopla é los que estaven en Pera, me vinieron a ver, é allí conoscí algunos que avía visto en Castilla, entre los quales Alfonso Mata, escudero del rey Don Juan, nuestro Señor [...] Despues de dos dias que yo estuve reposando, fuí a fazer reverencia al emperador de Constantinopla, é vinieron todos los castellanos á me acompañar, é jo puseme á punto lo mejor que pude [...] É despues de quince dias pasados de mi llegada, el Emperador ovo de partir, para se acordar con el Papa, en las galeras de venecçianos, é fuí mucho mandado é assaz rogado por él fiziese aquel camino con él, é yo todavía lo fiziera, salvo que me era forçado de ver primero toda la Grecia é la Turquía é aun Tartaria; é quando vido que non podía más conmigo, encomendóme á la Emperadriz su meger é á Dragas, su hermano [...]³⁴

En la mateixa línia està la Embajada a Tamorlán:

Y domingo siguiente, que fueron veinte y ocho días de Octubre, el Emperador de Constabtinopla envió por los dichos Embajadores, y pasaron de Pera en Constantinopla en una barca, y hallaron asaz de gente que les estaba esperando, y caballos en que fuesen, y fueron ver al Emperador, y halláronlo en su palacio que acababa de oír Misa, y con él estaba asaz de gente [...] Y el Emperador tenía allí consigo a la Emperadriz su mujer, y tres hijos pequeños machos, y el mayor de ellos podía haber hasta ocho años [...]. Y martes siguiente, que fueron treinta días del dicho mes de Octubre, los dichos Embajadores enviaron decir al Emperador, en como ellos habían voluntad de ver y mirar aquella ciudad, y otrosí de ver las sus reliquias e Iglesias que en ella había, y que el pedían por merced que se los mandase mostrar, y el Emperador mandó a su verno que llamaban Micer Ilario Genovés, que era casado con una su hija que no era legítima, que anduviese con ellos, y otros ciertos hombres de su casa, y que les mostrasen lo que quisiesen ver.³⁵

Doncs, en els textos cronaquístics la presència de les multituds manté un rol decisiu. Els personatges femenins són centrals en la visita i descoberta de la ciutat, malgrat manqui el nivell novel·lesc que individualitza en un sol viatger (i una sola donzella) el motiu de l'encontre.

Altrament Amadis representa la conseqüència i tal vegada la confirmació de que el topos s'ha establert en una tradició mínima, però eficaç. No podem olvidar que sobre els episodis de la versió de Montalvo ha exercitat una influència el mateix Tirant³⁶. Tot i així el nostre tema sembla gaudir-hi de la suficient autonomia per considerar-ho perfectament incorporat i assumit en un nou equilibri narratiu:

Y el cuarto día entraron todos en la mar, assí que en poco espacio de tiempo fueron aportados en Constantinopla, debaxo de los palacios del emperador. La gente salió a las finestras por ver el caballero de la verde Espada, que lo mucho desseaven ver. E el emperador les mandó llevar unas bestias en que cavalgassen.

[ara ve i s'avança el seguici]

Y luego se fueron a ver a la emperadriz. Pero antes que a ella llegasen, fallaron en comedio muchas dueñas y donzellas, muy ricamente ataviadas de ricos paños, que les fazían lugar por do passassen, y buen recebimiento. La casa era tan rica y tan bien guarnida que si la rica cámara defendía de la Ínsola Firme no, otra tal nunca el caballero de la Verde Espada viera. Y los ojos le cansavan de mirar tantas mygeres e tan fermosas, y las otras cosas extrañas que veía [...]

[arriba Leonorina]

[...] todo parescía nada ante lo natural de su gran hermosura; que no avía hombre en el mundo que la viese que no se maravillase y no alegrasse en la catar. Ella era niña que no passava de nueve años [...]³⁷

Voldria remarcar encara ara dues constants o invariants en els viatgers que travessen el Mare Nostrum i desemboquen en les conegudes terres d'Àfrica i Àsia observem que la penetració és sempre d'Occident cap a Orient. La ruta del Mediterrani de fet ve a ser una rèplica dels itineraris que menaven els peregrins de l'últim Islam (els del Marroc i Al-Andalus) cap a les ciutats santes de Kairuan, El Cairo o la Meca. Un viatge gens novador, sinó que des de ja segles portava els vaixells a recórrer unes concretes vies del mar, gairebé sempre les mateixes. I eren viatges cars. Aleshores els peregrins de menys mitjans s'aprofitaven dels mercaders i dels viatgers rics per llogar les naus i així, de bon antuvi, el viatjar era mixt: en les intencions, en les possibilitats, en les identitats³⁸. Per això es tracta d'un camí que no condueix a cap lloc desconegut. Més bo és el camí que porta cap a la veritat, que ens aporta el coneixement, puix és el camí de la fe. En les fustes que transporten els peregrins viatgen també els mercaders i els aventurers. Res de Blasfemia, però. Els costos prohibitius dels passatges, sobretot per a la gent amb menys cabal, es suavitzen gràcies a l'ús composit de les embarcacions.

Cal dir que a Orient no anaven sols els peregrins islàmics. Els llatins viatjaren a l'Imperi grec en els mateixos segles. I alguns feren relació del seu viatge. Pensem en Liutprando de Cremona, per exemple que, justament amb una delegació provinent de les terres ibèriques, a mitjans del sec. X, visità una Constantinoble en molts trets similar a la que descobririen, molt més tard, els bretons de Martorell. I d'aquell viatge Liutprando en va parlar amb detall al llibre VI del seu Antapadosis (o Liber regum atque principium partis Europae). I hi descriu uns cossos d'adolescents carzimasi: nens bellíssims, evirats a resultes d'unes tendències estètiques un xic tèrboles.

Però tornem ara a Occident. D'aquelles terres aleshores islamitzades i ara tornades a la fe cristiana es desprenen les caravanes de la mar de la Baixa Edat Mitjana. Són aquestes les rutes que ens donen els contes de viatges a Tunis, o a Constantinoble. A partir del segle XIV l'expansionisme portuguès i català omple de continguts nous una manera antiga de viatjar. Privat del sentit religiós, el viatge vol ser més segur també i es multipliquen els fulls o mapes escrits o contats sobre el camí a seguir. El traçat, tanmateix, encara no resulta una icona i durant un temps es pot girar entre les mans d'un costat a l'altre: no té prou definit el baix i l'alt, el Nord i el Sud, l'origen i la fi. El recorregut té direcció segura, però no amaga el seu passat. L'Orient és el punt d'arribada, però encara conserva el sentit obliterat, o quasi obliterat, d'haver estat el punt de l'arrencada, i fins i tot una font, la font. Ho ha remarcat oportunament López Estrada en un context específic, tot recordant que ja a partir del «libro I el Tirant contiene un viaje de peregrinación al Oriente».³⁹

Coherent amb aquesta inspiració, el conte que ens parla dels viatges i de les ciutats s'estima més dibuixar les gents que no pas les coses. I d'ací, dins la multitud, s'avança aquella figura de jove dona que deiem. Tal vegada es tracta d'un fet fortuït, tal volta és una moda⁴⁰. Cert és que el cos adolescent i bell s'apodera de textos prou diversos. Un cos que delata la força de l'Orient mediterrani, la seva persistent vitalitat i la fascinació que exerceix damunt l'imaginari occidental. És així que s'han presentat a la memòria amb un especial sabor els noms, les històries i els cossos d'Elena, de Medea, de Dido. D'altra banda, l'anònim del Curial ho reconeix sense embuts i, en un moment donat, quan li cal descriure una bellesa, remet a un del textos que més agraden al públic lector: «No vull musar en escriure per menut totes les circumstàncies de la sua bellesa, mas aquell qui ho voldrà saber lija Guido de Colupnis allà on descriu la bellesa d'Elena».⁴¹ El cos bell és reconegut com a part de l'herència del món antic i sentit com a patrimoni comú. Tal vegada per això el desig que inspira és plenament laic. No recorda l'afflatus religiós, que tanmateix trobarem al principi del viatge a Orient, i representa ara prou bé la voluntat d'apropiació i d'expoli. Tot i així no aspira a fer-se colonitzador, més li abelleix la contaminació i l'encontre. El teixit sexual que s'hi adombra o s'hi exhibeix ve a ser una bella metàfora. No és innocent, però tampoc cruel.

Com a colofó puc dir que un text, i sobretot un text del quatrecents, manifesta intencionalitats diverses i disperses segons les claus de lectura emprades. Però jo crec que molts llibres de l'època són ja obra conscient i ben feta. I ho són extraordinàriament a la literatura catalana. Si he cregut indicar un topos d'arrel occidental, no puc estar-me d'afegir que aquest té la seva culminació, no superada ni tan sols per l'Amadís, en el Tirant. Els prodigis del cos adolescent de Martorell superen fins i tot els de la seductora tunisina del Curial. Belles i cultes, amb lectures clàssiques i modernes, les donzelles orientals enamoren recordant al viatger occidental el sentit últim de tota descoberta. No n'hi ha prou amb la conquesta i el triomf obtingut amb la força sense l'afany de salvació. Al capdevall allò que torna a trepar la memòria és, en el desig de l'altre, el desig de salvació. El desig del viatger-peregrí. El paradís, malgrat sigui reduït al pit femení⁴², no deixa d'ésser una noble aspiració per qualsevol que cerca lluny de sa pàtria el nou. I poc importa si, a la volta del viatge, li tocarà acceptar, amb tranquil·la serenor, que l'altre s'assembla molt a l'acostumat i l'antic.