Xabola
Premi Fastenrath 1942
Agustí Bartra
—V→
Agustí Bartra neix a Barcelona la nit del 8 de novembre de l'any 1908, en una casa de la rambla de Santa Mònica. Fill de Joan i Elionor. Es el més gran de tres germans. Son pare, d'una família de propietaris camperols, és guanyat de molt jove per la ciutat, però si bé perd el contacte directe amb la terra conserva, tanmateix, durant tota la seva vida, les virtuts de seny i noblesa clara que foren la seva única herència. La mare, orfe de molt petita, viu a Terrassa una infantesa de desempar i misèria: adolescent, passa a Barcelona i durant alguns anys treballa d'obrera en una fàbrica de jocs de cartes. Apren de llegir tota sola fixant-se en les lletres dels diaris, però ha de maldar molt per arribar a poder escriure d'una manera entenedora.
—VI→Els primers records del poeta són del barri alt del Guinardó. Carrers de fang vermell vorejats d'acàcies. La família viu en una caseta amb jardí i terrat. Llargues absències del pare que viatja per tot Catalunya. Escola de pàrvuls. Visió llunyana del mar. Un dia surt de l'escola amb una lletra que, com a càstig, hom li ha dibuixat amb guix blanc a l'esquena, i encara recorda amb quin enfelloniment es tragué la bata, sota un garrofer, abans d'entrar a casa, i s'espolsà la lletra que el marcava com un moltó. Als nou anys trasllat a Sabadell, ciutat de telers i cups, cobricelada de fum i veïna de pins. Als dotze anys encara admirava Búfalo Bill; als tretze ja coneixia Tolstoi i el posaven a treballar d'aprenent en un despatx de teixits. Es despertà aviat a la seva vocació. Anys obscurs i difícils de preparació secreta, d'autodidacta corbat escoltant les veus insòlites dels grans de l'esperit, anys en què no solament ha d'endurar per guanyar-se la vida sinó l'ànima. Sempre que pot se'n va devers els arbres i les muntanyes i els rius. Encara no escriu, sap que encara no pot escriure, i apren a esperar, a esperar-se, amb una paciència sense crisis. Déu l'ha deixat sempre tranquil i entre els homes ha sabut donar i rebre amistat. Creu que l'art i l'amor són les dues coses més individuals de la vida i que no s'aconsegueixen sense haver passat per lliçons de solitud i sofriment. ...Torna a Barcelona entre els 19 i 20 anys. Aquesta —VII→ vegada en un carrer gris d'un suburbi prop del mar. Fanals de gas i plàtans tristos. Llegeix, llegeix, llegeix. El món que el volta no és el seu. L'ànima comença a pesar-li i no sap si és de cansament o maduresa. Dóna lliçons de català i francès. Escriu un conte per a un concurs organitzat per l'Ateneu Enciclopèdic i guanya el primer premi. Dos anys més de silenci encara, fins que les circumstàncies tràgiques de la guerra i la mort de la seva mare -ocorreguda pocs dies abans del 19 de juliol- precipiten la seva carrera d'escriptor. Amb un realisme minuciós i un terrible coratge escriu un conte on el tema central és l'agonia de la seva mare adés morta, i se li encenen els primers poemes de guerra. Entra de redactor a «Mirador» on publica poesia, contes i crítica literària. Primer premi de poesia de guerra amb «Elles». Apareix el seu primer llibre: «L'oasi perdut». Recitals. Acaba el «Cant Corporal», que apareix el mateix dia que el poeta, mobilitzat, surt cap al front d'Aragó. Viu l'ofensiva feixista del mes de març del 38. Albes de retirada i corbs. Lectura inoblidable, una nit, dins d'una ermita, mig enrunada, a Nonasp, voltat de soldats catalans i de petites fogueres alimentades amb fusta de xiprer. Els atzars de la vida militar el duen, les darreres setmanes de la guerra, al sector de la Seu d'Urgell. Passa a França pel port de Boet amb sarna a la pell i un llibre de Rilke a la motxilla. Camp de Saint —VIII→ Cyprien. Evadit durant tres dies, és detingut i portat al camp d'Argelés. Més tard coneix el d'Agde. El mes d'agost li porta la llibertat: Roissy-en-Brie. Coneix la dona, de vocació idèntica, que esdevé la companya de la seva vida i embarquen cap a Amèrica pel febrer de l'any 1940. Viuen un any a Santo Domingo, sis mesos a l'Havana, després -i ara- Mèxic, on els neix el primer fill. A Amèrica ha publicat: «El árbol de fuego», volum antològic traduït per ell mateix, Ciudad Trujillo, 1940; «Oda a Catalunya des dels tròpics», Mèxic, 1941; «L'estel sobre el mur», Mèxic, 1942.
Heu llegit fins ací -gairebé diria heu sentit- el poeta Bartra, que ha tingut la gentilesa de confiar-se'm; i jo no feia sinó transcriure. Crec valuosa aquesta peça de conversa, esbós d'autobiografia, de començ d'autobiografia. Ara el lector, sabudes aqueixes fortunes, llegeix com un amic.
* * *
Quatre minyons catalans van a raure, a França, en un camp de concentració. Allí basteixen amb frèvols materials, una xabola (això és, un cobert: la paraula xabola, de curiosa sort, ha guanyat generalització, portada per constructors de Bascònia, arreu —IX→ de les terres ibèriques). Viuen en particular camaraderia, s'esplaien en confidències, s'entenen els gestos i els silencis, tenen llurs articles d'ús, que no són pas gaires, ben acomunats, de vegades es bescanten sense rancúnia, però més sovint, acollant-s'hi tots, fan la dificultat més comportívola, o bé, en aquella terra avinent, de cel encara dolç, s'encanten plegats d'un afalac de llum, d'una tendresa del record. Associació profunda i precària, perquè aquell ròdol amic, com totes les famílies del món, com totes les colles d'humans, com totes les nacions, és al caire d'un remolí que farà en poca estona més escampall de tot i de tothom que no pas, en els dies que avançaven a la quieta, vint, trenta anys d'usura, de canvi, de requestes singulars del destí, de seleccions de la mort. La xabola, ella mateixa tan precària, és així i tot el símbol, altrament, de la compactesa de la germanor dels quatre amics: què hi fa que sigui feta de canyes i un mal embolcall? A son recer, i això és el que compta, la bella companyonia fa de les canyes unes tals columnes, de la manta esparracada un tal brocat, que l'íntim cant d'unes noces hi aconsegueix solitud, i la fi d'una vida hi troba, responedora, una aura d'estupor, de sobri dol sense indignitat. Hom sent que la xabola, precisament perquè era frèvola, perquè, arriscada i insuficient, recaptava més de l'esperit que no pas un palau, serà inderrocable, no dic pas —X→ solament en la memòria, sinó en l'entrellat mateix, influït per a sempre, de la personalitat dels tres supervivents.
Novel·la de joventut trasbalsada, arreconada (no pas, tanmateix, lluny de la mar i de muntanyes de forma coneguda), sotsmesa a traves i misèries de gàbia, de joventut de totes passades bategant en realisme i lirisme, migpartida encara entre la cruditat i l'encelament, de vegades sentimentalment nihilista, d'altres patètica dauradora de l'instant mediocre; però la passada prova de la guerra, l'exili, la penúria, el tancament en una cleda castigadora de la dissort, assaonen aquelles ànimes: i el lector sent, en bells episodis o en la mateixa tria de les recordances de cada u, com els minyons grandegen en certes perseverances pacients, en certes pudícies, en certs determinis, en certs renunciaments, en certes ambicions, en certes ocultes preses de responsabilitat: diríem, d'una sola vegada, en homenia. I això no pas sense desproporcions, sense tanteigs de vegades perduts. Això si, fet i fet, hi ha mai cosa que es perdi.
Agustí Bartra, Poeta Català, ferm en la seva condició nadiua, i per llei d'ella mateixa encuriosit del món, pertany a una categoria exemplar i més rara que ningú no creuria: la dels nostres escriptors ambiciosos. L'ambició, en aquesta nobilíssima esfera, és oposada a la tendència suïcida del resclosiment, i, —XI→ acarada al seu fi més elevat, com cal que s'esdevingui en un artista de raça, no es dóna alguna pau sinó en l'atenyement de la perfecció. «Xabola» és, sortosament, una obra ambiciosa. És, ensems que una novel·la, un poema de l'amistat, d'aqueixa gran virtut viril sense la qual els homes tantes vegades mereixerien d'ésser anomenats sexe feble. Amb perfecta escaiença, l'amistat és evocada en la prova comuna de quatre diferents que han sabut, amb sobrietat catalana en cap manera mancada de punxes supervivents d'esquerperia, fabricar-se una solidaritat, gairebé una consanguinitat espiritual. Els episodis dramàtics per on vaguen els cossos o bé la remembrança dels quals retorna a l'esperit, es converteixen en força d'unitat. Les visions empreses amb retina de pintor, les visions acomplides amb garlandes triomfals de lirisme ajuden a la qualitat monument al assolida per l'anècdota dels quatre minyons inseparables (que bé en són a desgrat de qualsevol distància, o de la mort mateixa) i que sofriren, somiaren i es valgueren l'un a l'altre en el camp d'Argelés. La pàtria era lluny -aqueixa amistat difusa. Eren com records d'un món abolit les converses delicades amb els llibres i les obres d'art. I cadascú era orfe de la gent abans més acostumada, de la seva mena i del seu nom. Però qui diria mai la força de reconstrucció, el poder d'aglevament que podia, per graus, orientar una vida nova, —XII→ i vida de qui-sap-los, faisonada pels sentiments i les paraules que s'havien abrigat sota aquell pobre cobert! Sí, la represa de l'amistat és la represa de l'optimisme. I el sofriment de Catalunya, i l'amargor dels catalans a l'exili, no seran perduts, si un seny d'humanitat més profunda arbora els nostres egoismes somrients, i es complica amb l'afany del més i del millor el monstre aparentment inofensiu, la metzina amb gust de llaminadura casolana, que es diu facilitat.
Així l'obra del dotadíssim Agustí Bartra senyala un bell camí, i la seva dignitat artística ja el serveix.
Josep Carner
—13→
«... Als de somni llarg, cicatriu perenne
i
camaraderia viril...»
—[14]→ —15→
—[16]→ —17→
Ningú no podia dir de quan ençà eren companys. Podia fer dies, podia fer anys. La camaraderia no es mesura per temps. Ells ho sabien. Ells sabien que llur solidaritat profunda datava, potser, de segles, que ja existia en una època de la qual la memòria dels homes no serva record, en un país míticament remot on podia ressonar la veu estranyament opaca de Roldós, on Vives podia somriure interminablement mig aclucant els seus ulls color d'avellana, on Puig podia callar esguardant-se les mans de dits llargs i afuats, on Tarrés ja parlava, amb brusca saviesa, de bous i flors. La camaraderia no es mesura per temps. Cadascú d'ells es sabia imprescindible i tenia la consciència exacta del seu valor en actes i presència. Sentien que llur nosaltres tenia un sentit exclusiu que es referia únicament a ells quatre i depenia de les mil formes de petit atzar, d'aventura terrible, —18→ de contingència miserable en què el seu destí abellia d'anar-se transformant, esdevenint.
Moltes coses els ajuntaven i moltes, també, els separaven. Perquè cada home, l'esperit i el cor de cada home, està ple d'inconegut, de misteri hostil i dolorosament sensible a apropaments externs que puguin ferir la seva última solitud indesxifrable. El desig, l'anhel de donar-se, és limitat sovint per la incapacitat de realitzar allò que la voluntat heroica comanda i, àdhuc suposant que aquesta incapacitat no existís, ¿qui podria estar segur de rebre en la mateixa proporció que hom dóna? No hi ha aigua prou pura ni pupil·la prou diàfana que pugui reflectir la vera llum d'una estrella. El cor té el seu temps, però la marxa de l'esperit potser es mesura per resurreccions.
Coneixien la derrota, la fam, la mort. Tot això havien deixat enrera, a l'altra banda d'aquelles muntanyes tan properes de les sorres hostils. A l'altra banda d'aquelles muntanyes havien deixat una vida que fou llur vida de cada dia i de la qual, més que no pas de l'horror i tragèdia dels darrers anys, calia desfer-se. El llast obscur podia fàcilment continuar vivint en ells perquè pressentien que llur futur se'n desprendria com una conseqüència humana a la qual no podien ésser de cap manera infidels. Però el lluminós passat -aquella felicitat senzilla, aquella adorable i normal alegria que provenia de saber que viure era continuar conciliant en present la visió ideal del —19→ demà i l'ahir- era un perill d'anihilació que calia esquitllar més que no pas cap altre, un escull devers el qual eren empesos per forces obscures.
Eren quatre entre cent mil. Contra cent mil, potser.
—[20]→ —21→
Travessaven el poble en formació desordenada, vigilats per gendarmes a peu i a cavall. Entre la petita estació i el carrer principal hi havia una curta avinguda d'acàcies polsoses. El camp de concentració estava a l'altra banda del poble, a la platja. Per anar hi calia passar forçosament pels carrers. No hi havia més remei que la gent veiés aquella tropa llastimosa. Ben mirat, però, no importava. La població, durant les darreres setmanes, s'havia acostumat a l'espectacle de les desfilades de refugiats i ja ni sortia a veure'ls passar.
El cel era clar, diàfan, sense cap núvol. Un cel amb un sol tebi, gairebé de primavera. La calma rural dels carrers desapareixia en omplir-se de la gernació que caminava cridant, esparracada i bruta. Tocaren quarts al campanar de l'església. Una vella sortí un —22→ moment al balcó, mogué tristament el cap i es ficà a dins amb rapidesa.
Cel blau, arbres, l'aigua d'una font. Caminen a poc a poc. La sorra no els haurà, tanmateix, d'esperar molt.
En una cantonada hi ha un infant aturat amb un gran pa sota l'aixella. Són les tres, ja? Què importa l'hora. Allez, allez! Un mur amb buguenvíl·lees. Jardí. Més enllà de les reixes, al fons, un roser amb dues roses blanques. Hom toca el piano dins de la casa. Segurament és una noia. Do... re... mi... Un ocell refila. Sol... la... si... Sol. Sol damunt el mur de buguenvíl·lees, sol al campanar de l'esglesiola, sol, igualment, als cascos dels gendarmes. El Canigó és nevat. El mar encara no es veu. Trigarà temps a casar-se la noia del piano? Sol damunt el brollador. Chopin perdrà dues mans fines i delicades quan... Tiu uit. La gàbia, de barrelles daurades, està posada a l'ampit de la finestra. Caminen a poc a poc, més a poc a poc del que voldrien els gendarmes cepats. Alguns són cruels; altres plens de bonhomia. Un peu plus vite, s'il vous plait. La pobra frase no esperona ningú. Hi ha alguns refugiats que saben que el caporal té una filla rossa a Normandia. Han vist la fotografia, adés.
El cel és alt. La terra, vermella. Vinyes a banda i banda de la carretera.
—23→Han deixat enrera les últimes cases del poble. Ningú no es gira. Hi ha una certa impaciència entre els rengles, però ningú no s'apressa. Hom comença a desitjar arribar per descarregar-se d'embalums, afluixar corretges, respirar lliurement. Tothom enraona cridant, però de tant en tant es produeixen sobtats silencis durant els quals només hom sent el trepig dels peus que carranquegen, el dringar de les cantimplores i el clapit llunyà d'un gos...
Un diu:
-Vive la France!
-Quoi? -exclama un gendarme.
El qui ha amollat el visca somriu gairebé imperceptiblement i una lluïssor sorneguera li espurneja a l'esguard. El gendarme se'l mira, ferreny i dubitatiu, i opta, finalment, per continuar fent via sense dir res.
Entre els refugiats hi ha soldats i civils. Aquells marxen alegres, alguns àdhuc canten. Aquests semblen els autènticament derrotats. Llur anadura -molts van amb mantes i farcells- té una punyent tristesa gregària i contrasta amb la dels soldats, en cadascun dels quals, en l'expressió intensa de llurs rostres colrats, en el ritme que imprimeixen a llur marxa, hi ha una puixança viril que els individualitza. Malgrat anar junts formant petites colles cada soldat dóna la impressió —24→ d'una força solitària que ha sabut realitzar el miracle de salvar-se.
L'aire marí bufa suaument. Lluny, dins la dolça claror de la tarda, masies blanques com daus llançats des del cel. A l'horitzó, les Corberes van agafant colors de bronze. Hom camina. Hom crida.
-Joan, Joan!
-Va, vinga!...
-Vols estrènyer-me aquesta corretja?
-Joan!
Els arbres es van tenyint de claror rogenca.
-No t'ho creuràs, però vaig arribar fins a Londres. No puc pensar en tot el que m'ha passat sense desesperar-me. Et contaré com ha anat. Vaig poder reunir, no vulguis saber com, uns dos mil francs, i des de Perpinyà em planto a París. Allà, després de quinze dies de donar voltes aconsegueixo...
-Tens aigua a la cantimplora? Tinc set. Encara et fa mal el peu? Arrepenja't una mica en mi.
-Joan!
-La primera paraula francesa que he après ha estat boulangerie. Quina olor que fa el pa, noi! L'olor de pa i l'olor de dona són les dues olors millors d'aquest món. Ha, ha, ha!
Un enorme núvol blanc deriva cap al Sud. Al seu darrera n'hi van cinc o sis de petits, com una cadellada a l'encalç de la mare.
—25→-Canal de la Mànega i arribo a Anglaterra. No em varen deixar passar del moll. Portava els papers en regla, visat, permís d'entrada, tot. Doncs, m'acorralen a preguntes, em fastiguegen una cosa que no et pots imaginar...
-Joan!
-Hi ha espahís, senegalesos i soldats d'infanteria francesos. Crec que també hi ha gendarmes. No et preocupis: estarem ben guardats. Els més difícils i els més fàcils són els senegalesos. Els he coneguts al camp d'Haras. Són com infants, però si els irrites tenen una brutalitat...
-Amb la clenxa ben partida...
-No hi va haver més remei. Em varen facturar sense embuts cap a França.
-I un clavell vermell al trau...
-Heus-me ací de nou a París. Però, ara, sense ni una malla; vaig arribar allò que se'n diu pelat. Calgué vendre'm la maleta de cuir -quina maleta, si l'haguessis vista!-, l'abric i no sé quantes coses més que havia comprat al mateix París pocs dies abans. Veuràs, calia menjar, llogar una cambra...
-Té dona i tres criatures. Ens vàrem haver de separar al Voló. No sé on ha anat a parar. Tinc por que no hagin tornat. Ella és una dona delicada...
S'hagueren d'arrambar a un costat de la carretera perquè en direcció contrària venia un carro carregat —26→ de bótes de vi. El carreter, un home baix i rodanxó, frenava la roda amb la galga.
-No fotis, home! No m'ho crec de cap manera. Quina cara devia fer ell quan se n'assabentà!
-Amb arracadetes d'or...
-Es segur que Mèxic admet refugiats. I diuen que Xile també. Europa està podrida de dalt a baix. Hi haurà guerra. Procuraré que no m'hi enxarpin.
-Surto al carrer amb els diners que acabava de cobrar per tot allò que havia malvenut, quan em detingueren. Van trobar, naturalment, que no tenia els papers com ells volien, i m'enviaren de pet cap a aquí. De totes maneres, tinc esperances que aviat...
-Mira, ja es veu el mar!
-Joan!
-Vols callar d'una vegada, home?
Hom manà alto. Tothom anà a asseure's als marges coberts de gespa. Alguns es descarregaren de motxilles, mantes i bolics. El poble no es veia. Havia desaparegut en una recolzada. La llenca de mar que s'albirava era d'un color blau fosc. El sol començava a declinar i l'aire esdevenia fresc. Gairebé ningú no enraonava. Estaven massa cansats. Pensaven que si el descans era curt quan reprendrien la marxa els seria més carregós caminar. Les cantimplores passaven de mà en mà. Ningú no mirava la plana, ni les properes muntanyes de cims emboirinats, ni les moreres —27→ de fulles tremoladisses que s'aixecaven ran de carretera. L'esguard també estava cansat. Només hom veia: les mans d'un mateix, immòbils, brutes, desconegudes, unes mans abandonades damunt els genolls o l'herba; la boca d'un assedegat adaptant-se, rodona, a la cantimplora amb l'avidesa animal d'un infant al pit de la mare; una filera de rostres desconeguts, crispats, durs; el coll d'una guerrera sense ensenyes; unes botes foradades, la volta del cel, un bri d'herba... Però allò que ningú no havia deixat de veure es trobava vers l'est, un xic més amunt de la llenca del mar. Allà, la llum de la tarda era entelada per una espessa boira feta de pols de sorra i torterols de fum...
—[28]→ —29→
Puig i Vives seien l'un al costat de l'altre. Fou Puig qui va preguntar:
-On és Roldós? Fa estona que no el veig.
-Va amb Tarrés. S'han rerassagat. Seuen més avall, precisament al costat de la fita.
Puig mirà enllà de la carretera, protegint-se del sol que l'enlluernava amb la mà oberta.
-No el veig. Has observat que aquests darrers dies ha tossit molt? No hi hauria d'anar al camp, ell. Tinc por que no pugui suportar-lo. Mai no es queixa, però...
Silenci.
-De totes maneres -féu Vives al cap d'una estona-, jo el veig millor que quan estava al camp d'Haras.
-Potser sí. Aleshores estava tan acabat!
—30→-Sembla que aquesta vegada haurem de fer estada a Argelés -digué Vives. I assenyalant amb el braç estès la plana, afegí-. En vàrem seguir un bon tros aquella nit!...
(Aquella nit!... La mateixa tarda d'arribar al camp varen decidir d'evadir-se. La nit els afavorí. Fosca, sense lluna ni estrelles. S'anaren allunyant arrossegant-se durant hores. El camp, en tota la seva llargada, pel cantó de la plana, era patrullat per espahís. Aviat deixaren de veure els llums de les barraques. S'arrossegaven zigzaguejant entre joncars. Quan el trot ràpid del cavall d'un espahí s'apropava perillosament s'aturaven i el cor els bategava tan fort que deixaven d'oir el galop, o era com si galop i batec es fonguessin en un mateix ritme panteixant. Trop, trop... trop, trop... No veien els genets i els semblava que cada vegada s'anava estrenyent més el cercle dins el qual serien encalçats malgrat les tenebres que els protegien. Trop, trop... trop, trop... Quan ressonaven lluny hom podia oir el xiulet de les òlibes i el rauc insistent de les granotes, i aleshores continuaven amb renovada ardor la seva marxa. De sobte, un d'ells exclamava: Atura't! Quelcom es movia al seu davant. Perceptiblement, dins la fosca a la qual els seus ulls s'havien acostumat, un tou d'ombra oscil·lava. S'aturaven. L'ombra continuava, però immòbil, ara. Podia ésser un genet de guàrdia en un lloc estratègic; podia —31→ ésser només un arbre. Ça com lla, calia esquitllar-se esbiaixant, rectificar la direcció encara que corressin el perill de desorientar-se. «Res; aquest cop era un arbre». Endavant. Més enllà de la nit hi havia la llibertat. Però no hi pensaven. Llur evasió tenia una finalitat en ella mateixa. En la dura lliçó diària de la guerra havien perdut la capacitat de projectar-se en futur, de viure en la superior esperança que significa creure en el temps. S'evadien només per amor a l'evasió, no pas per un impuls desesperat de fugir del sofriment, o per a la conquesta d'una felicitat concreta. Aquella mateixa tarda Puig, enmig de l'espectacle de la gent miseriosa ajaguda damunt de la sorra, havia dit senzillament, mirant vers la plana verda: «Aquesta nit voldria poder dormir sota un arbre». I Vives, completant el seu pensament: «Fugim?», digué. «On vols anar?». «No he dit pas anar enlloc. Fugir és prou». Sí, fugir era aquell seguit de victòries sobre l'atzar i el perillós imprevist, era sentir-se joiosament sols dins aquella nit impenetrable, era fregar la galta contra els joncs humits, era sentir la terra tan a prop del cos que llur esperit s'estremia com davant el pres sentiment d'una vasta i obscura possessió... Quan deixaren d'oir el galop dels espahís es posaren dempeus i, instintivament corbats, continuaren. Tingueren la súbita sensació d'haver assolit una alçada gegantina. Durant uns instants els semblà que llurs passes —32→ eren enormes i que llurs braços penjaven prodigiosament llargs. Si hi haguessin hagut estels s'haurien ajupit. Devia fer molt de fred, però no en tenien. Les granotes encara se sentien, molt llunyanes. Però els xiulets de les òlibes s'havien esvaït. El camí es féu més fàcil quan s'acabà el terreny arenós. Ben aviat els aiguamolls els obligaren a fer contínues marrades esgotadores. Es deixaven guiar per l'instint; la fosca que adés els havia ajudat ara els era un obstacle. No obstant, com que malgrat llurs esforços no podien evitar d'enfonsar-se fins als genolls, decidiren de caminar en línia recta sense preocupar-se del xipolleig. Una sèquia els barrà el pas. No tingueren més remei que gualejar-la amb aigua fins a la cintura, perquè era ampla i cabalosa. Allí s'acabaren els aiguamolls. Seguiren un camí que anava paral·lel a la sèquia. El deixaren per un altre que s'enforcava cap a l'esquerra, de marges alts i roderes profundes. S'assegueren a eixoplugar-se i reposar. Oïren el carro de molt lluny... D'antuvi, la musiqueta intermitent de les dríngoles, com gotes de so rodolant per la pedra de la nit. Després, una abundant sembra de notes que es desfeia en polsim sonor abans de tocar a terra. Quan els sondrolls del carro s'oïren propers, s'ajagueren boca terrosa per tal de no ésser descoberts. La precaució fou endebades: el carro passava per altres tiranys. Més enllà, el camí els desembocà a uns sembrats. Les —33→ gleves mullades de rou se'ls encastaven a les sabates. Per un esquinç de cel brillaven algunes estrelles. Lluny, es destriava el llum d'una masia. Hi orientaren la seva marxa, però el lladruc d'un gos els féu rectificar. Un vent alt començà a esbandir la nuvolada i la celístia anà poblant d'ombres clares la terra. La lluna esperava. Les lluernes espurnejaven entre l'herbei, com si contestessin a les estrelles. Devia ésser molt tard de la nit. Començaren de cercar un recer on poder estendre les mantes i dormir algunes hores. Vaiverejaren entre roques i matolls sense acabar de decidir-se, fins que Vives, rient, va dir: «No volies dormir sota un arbre? Allà en veig un de corpulent i solitari». Els va caldre netejar de pedres i brossa el lloc. Desplegaren les mantes i n'estengueren una a rampeu del sàlic. S'ajagueren vestits i es cobriren. En el món només existien ells dos, l'arbre i les estrelles. Ràfegues furioses els desabaltiren. La gran ventada s'havia alçat. S'acotxaren bé i s'esforçaren a dormir. Però tremolaven de fred sota la manta que la tramuntana inflava com una vela. Ajuntaren les dues mantes i, ajaguts directament damunt el sòl, es taparen cap i tot. No hi havia res a fer. Mentre el vent no parés serien presa del fred. Ben acostats l'un contra l'altre per donar-se escalfor, esperaren. No podien fer altrament. La nit era llarga i la tramuntana potser pararia. De la mateixa borsada que havia començat podia cessar. —34→ Mentrestant, la fúria del vent augmentava i envaïa la nit amb la seva desesperació ululant. Durant un interval de calma es destaparen per poder canviar de jeia i es varen adonar, amb meravellada sorpresa, que el sol havia eixit... La calma es perllongava i semblava que amb la llum la tramuntana havia estat vençuda. Per damunt de llurs testes l'arbre aixecava els seus monyons eriçats de rectes branquills. Una campana es posà a repicar. Aquell so gairebé oblidat els sorprengué encara més que la llum. Feia més de dos anys que no havien sentit campanes. La guerra havia fet emmudir totes les de llur país. El tritlleig alegre de les campanes del poble invisible els deia, més que no podia dir-los res, que calia que s'anessin acostumant a la pau. S'aixecaren a rebre el dia promissori. Però, bruscament, la tramuntana tornà a desfermar-se...).
—35→
-T'agraeixo que m'hagis portat la motxilla, però no vull que me la duguis més. Puc portar-la jo. Estic bé -féu Roldós.
Tarrés se'l mirà. No contestà de seguida. Finalment digué:
-Oi que tens una filla, allà?
-Què vols dir?
-No res; però hauries de plànyer-te més, home.
-Això vol dir que continuaràs portant-me la motxilla, no?
-Sí.
-Bé, molt bé. Tragina-la, doncs, si tant ho vols. Quin pagès caparrut que estàs fet! De totes maneres no et resta molt de temps per fruir-la. Estem ja prop del camp. Però la bossa de costat oi que si que la podré dur?
—36→Un somriure aclarí el rostre solcuit de Tarrés. El divertia la tossuderia del seu amic a voler carregar-se amb fòtils que la seva neulida còrpora no podia suportar. Però com que comprenia instintivament l'angoixat anhel amb què Roldós cercava, ara i adés, confirmacions que poguessin fer-li creure en una resistència que no tenia, es captenia envers ell amb tot el tacte que podia, sense cedir mai, no obstant, a la porfidiosa requesta amb què Roldós intentava vinclar-lo. Deixant de somriure, i com si encara dubtés, li digué:
-Sí, home; et deixaré la bossa. Així podràs entrar al camp amb guarniments i tot.
-Dóna-me-la, doncs. No vull que després puguis repensar-t'hi.
No era pas exagerada la protecció de què els tres companys de Roldós el feien objecte. Sense llur gomboldatge -des del primer moment hi havien coincidit tàcitament- no s'hauria pas salvat, no hauria pogut resistir la sofrença ni la soledat. Era el més desarmat de tots quatre. No havia viscut la guerra al front. Era inútil total a causa d'haver-li estat extirpat, feia anys, mig pulmó. Molt baix, eixut de carns amb una eixutesa que feia fràgil el seu cos recte i ple de vivacitat, no semblava pas tenir trenta-sis anys. Si no haguessin estat alguns cabells blancs que serpentejaven en la seva forra encrespada i les profundes arrugues que solcaven el seu front alt i estret, se l'hauria —37→ pogut prendre per un adolescent. Tenia una veu opaca, ofegada, i enraonava lentament, com si l'estrafés. Aquella veu, el primer cop d'oir-la, contrastava estranyament amb la seva personalitat àgil i alegre; però hom s'adonava aviat de la relació profunda que tenia amb el seu cos martiritzat i els seus ulls tranquils. Nogensmenys, per poc que hom l'observés, no es podia deixar de constatar que mai no es bellugava movent el tors: si s'havia de girar, primer eren els peus els que posaven tot el cos en disposició de canviar de front, i el cos, aleshores, obeïa amb una certa precipitació grotesca sense abandonar el seu enravenament, la seva rigidesa. Les extremitats, en canvi, com si volguessin compensar la paralització de la part malalta, tenien una mobilitat gairebé simiesca. Malgrat la seva esquifidesa malaltissa, Roldós era un home que no inspirava llàstima. Potser n'hauria inspirada si no hagués estat que la simpatia que irradiava la seva persona era tan viva que apartava tota idea de sofriment. La seva manera de somriure només amb els ulls donava al seu rostre una expressió de calma lluminosa i senzilla. I somreia molt sovint. Però no reia gairebé mai, per bé que tampoc mai no se'l veia trist. La seva bondat era la seva alegria. S'havia quedat vidu al tercer any de matrimoni. La seva dona va morir de part. En parlava poc. En canvi, ho feia sovint sobre —38→ la seva filla, que s'havia quedat al poble amb els avis quan ell marxà.
-I tu, què has deixat allà? -preguntà de cop i volta a Tarrés.
Aquest trigà una estona a contestar. Eren ben diferents, tanmateix. El seu cos de camperol, jove i robust, potser una mica massa feixuc, havia respirat la vida dels camps i dels boscos molts anys. De tot ell es desprenia una seguretat natural, clara. Mig incorporant-se va dir:
-No ho sé. Potser la terra.
-Com?
-Sí, la terra -i mirant-se les mans afegí-. Penso molt en la terra. Tu potser no ho comprendràs. Cal haver-la viscuda com l'he viscuda jo per comprendre-ho completament. Sento a faltar la terra d'una manera angoixosa. Vinc d'un llarg llinatge de camperols, jo. L'olor dels nostres camps sovint m'obsessiona... Els camps mullats, al vespre, quan, havent sopat, sortia a fer un tomb... El mas Tarrés té centúries, ja t'ho he contat altres vegades. A hores d'ara el pare deu estar sembrant, com cada any. No sabria com explicar-te de quina manera s'arriba a sentir la terra! Per mi la pàtria és això, d'olor de la terra, al vespre... Tu no hi entens gens, oi?, en coses de la terra?
-No, gens. No sé ni quan floreixen els ametllers. He fet de fuster, d'agutzil, de rellotger i qui sap —39→ les coses més, i, d'ençà que em varen operar, de conserge. Però m'agrada que me'n parlis. Em sembla que si hagués estat pagès no hauria estat mai malalt. Ets fort, tu.
-No hi ha com haver tractat molt amb bous, arbres i ferro. Quan va esclatar la guerra treballava de ferrer. Per les segues, però, vaig ésser a casa. Després vaig anar al front.
-Et varen ferir, veritat?
-No res d'importància: una bala en una cama, a l'Aragó. Quants anys té la teva filla?
-Set. Per quin lloc vares travessar la frontera?
-Pel port de Boet. Cau a l'est d'Andorra. Els dos darrers mesos de guerra els vaig passar al front de la Seu d'Urgell. Foren els dos millors que he tingut en tota la campanya. No hi havia operacions. Amb més de dos metres de neu ningú no se sent valent. La darrera marxa fou dura de debò. D'Areo al primer poble francès hi vam estar unes tretze hores. Allò que recordo més és el naixement d'un riu, ja en el vessant francès. Primer era un toll d'aigua, en una enclotada, que s'esmunyia per congostos i que, en arribar a la vall, s'eixamplava... s'eixamplava... Seguint-lo vaig trobar el poble. Se m'ha oblidat completament el nom del riu. La teva filla com es diu?
-Per què m'ho preguntes?
—40→-Per curiositat només, ves.
-Maria. Anem! Vives ens crida.
—41→
De sobte, veieren les filferrades del camp. Hi mena va una ampla avinguda de sorra, a banda i banda de la qual s'aixecaven, bastant separats els uns dels altres, grans pavellons de fusta semblants a xaiets on hi havia instal·lades les oficines del comandament francès del camp. Al començament de l'avinguda negrejava un bosquet de pins, tancat. Era una finca particular: entre els pins es veia una vil·la pintada de blanc. A la dreta de l'avinguda, escassament a cent metres, començava el mar, tranquil i enfosquit en aquella hora. Pel cantó de ponent, al nordest de la plana, el sol s'havia post; però al cel encara flotava un gran núvol incendiat. La nit s'apropava. En un angle d'un pradell, algunes tendes de campanya de soldats francesos. Semblaven un grup de dones gegantines les testes de les quals s'haguessin fet invisibles —42→ en l'aire... Davant mateix, un genet es lliurava a capricioses evolucions.
-T'han pres alguna cosa els gendarmes? -preguntà Vives a Roldós.
-Creu-t'ho! L'escorcoll ha estat minuciós, però l'única cosa que m'interessava passar d'estranquis, l'he passada.
-Què és?
-Un ganivet. El porto dins la botella de vi. Com que el pinard és fosc no es veu que hi hagi res a dins.
Una altra parada. Hom mana formar de dos en dos. Es la manera reglamentària d'entrar al camp. Gairebé és de nit. Hom distingeix la fosca silueta del soldat que està de guàrdia ran de l'entrada. Darrera seu, al costat mateix de les primeres barraques, una parella d'espahís. A mesura que avancen es va fent més perceptible l'ofegada remor del gran camp: una bonior sorda de crits que sembla estendre's i avançar a llur encontre. De tant en tant, un xiscle isolat s'aixeca -agut i penetrant- en una brusca volada. L'avinguda per on caminen continua, sense perdre amplada, fins a dins del camp...
Puig camina al costat de Roldós. Des de fa estona està cercant un mot per dir al seu company, voldria trobar un tema de conversa per distreure'l. Però com que no se li acut res opta per caminar en silenci. Pensa en el dia que passaren, Vives i ell, al —43→ mas de Rochebrune. Fou l'endemà matí de la nit d'evasió. Trucaren a la masia i els sortí a obrir una dona que els féu entrar tot seguit. Només volien, ells, que els deixessin escalfar una mica de llet, car feia dos dies que no havien tastat res de calent. La dona els féu seure i els demostrà des del primer moment una simpatia cordial i vehement. Per allí passaven molts refugiats -els digué- dels qui s'escapaven dels camps de Saint Cyprien i Argelés. Alguns trucaven. Cap no era rebutjat. Tots els camins estaven vigilats. Era molt arriscat d'intentar arribar a Perpinyà de dia. Podien, si volien, quedar-se a la masia fins a l'endemà. Dormirien a la pallissa, però havien de sortir a trenc d'alba car el régisseur era molt sever... A l'estable varen veure dos cavalls de raça bretona. Un dels dos -el més gros, de pèl rogenc i amb dues taques blanques al pit- era prodigiosament bell. En canvi, la dona de la masia era lletja. Baixa, robusta, d'uns quaranta anys, feta malbé pel treball dur del camp. Braços curts. Un rostre ample, camús, amb arrugues prop de les comissures d'una boca de llavis marcits... Després, la nit a la pallissa, colgats de palla, calents i còmodes, contemplant la lluna i oint els dos cavalls rosegant garrofes. Abans d'adormir-se pensà en Joana. Ell l'havia tractada sempre com si fos un infant. No obstant... Sentia bordar els gossos de la masia. A qui devien bordar, als gendarmes que vigilaven els camins —44→ o als refugiats evadits? Potser bordaven la lluna... I encara tornà a pensar en Joana, en el rostre de Joana. Els ulls aombrats, la boca entreoberta i els cabells com un doll de misteri recollint tota l'ombra que queia de l'acàcia sota de la qual estava asseguda... Per què no se li havia ocorregut abans de dir a Roldós?
-No agafarà mal gust el vi amb el ganivet a dins?
-No li vindrà d'una mica. Mira, ja entrem!
En efecte, el cap de la columna estava entrant. De les barraques sortí gent a veure'ls. Alguns s'acostaven i preguntaven noms d'amics o parents que podrien arribar amb aquella expedició. Noms, noms. Ningú no coneixi a ningú. Ningú no en sabia res. Noms. Tothom coneix el prodigi senzill de tenir un nom i passejar-lo pels carrers de la seva ciutat o poble, de sentir-lo a casa, amorosament limitat al patronímic, o cantat en un crit d'alegria, o llegit en uns ulls... Noms. Però ara ells només eren una xifra fugaç en els llavis dels gendarmes que els anaven comptant a mesura que entraven. Cent trenta dos, cent trenta tres...
Sonà una corneta. L'espinguet metàl·lic semblava també comptar. El sentinella romania immòbil, sense rostre. Repentinament s'encengué la bombeta d'un pal elèctric proper. D'un altaveu invisible sortí una veu aspra i monòtona. Espetegà la banderola d'una barraca. Tres cents cinquanta, tres cents cinquanta un... La corneta callà. El silenci pesava damunt la gent arrenglerada. —45→ Tres cents setanta quatre... Manca gent. Eren tres cents setanta quatre en lloc de tres cents setanta nou que havien arribat a l'estació. Un gendarme esgaripava brandant una llista. En mancaven cinc, n'havien fugit cinc. Cinc que aquella nit s'arrossegarien entre els joncs i s'enfangarien pels aiguamolls. De sobte, el gendarme es calmà i els donà l'ordre que continuessin caminant camp amunt...
-On anem?
Qui ho ha preguntat? No es va enlloc. Hom camina encara que no sàpiga ningú per què. Podrien deixar-se caure allí mateix on són, ajeure's damunt aquella sorra que petgen, tapar-se amb les mantes i dormir. Damunt d'aquella sorra que petgen per primera vegada hi ha milers de barraques que ara la lluna roja va fent eixir una a una. Per què preguntar res? Es que algú podria contestar per què la lluna és roja precisament aquesta nit i per què hi ha gent que canta escalfant-se prop de petites fogueres? Pensar que demà el sol també sortirà és potser esperar massa. El mar bruela. Sorra. Els nou arribats no saben què cerquen. Es van perdent en la immensitat del camp. Potser ja comencen a comprendre per què canten aquells que han pogut encendre fogueres. Caminar és corbar-se damunt de la pròpia ombra.
Nit.
Sorra.
—46→* * *
-D'on ha sortit aquest gos? -preguntà Tarrés.
-M'està seguint d'ençà que hem entrat al camp -contestà Roldós.
Estaven asseguts en un clar entre xaboles, damunt llurs mantes. Vives afluixant-se els cordons de les sabates féu:
-Es un gos d'atura. M'agrada.
I Tarrés:
-Però, què en farem? Prou feina tenim amb nosaltres. Crec que seria millor esquivar-lo.
Roldós no deia res. Amanyagava la bèstia, que tenia el pèl esborifat i llargues orelles penjants. Puig s'hi acostà i li passà la mà pel cap. Després preguntà:
-Què ens queda de menjar?
Comprovaren que tenien: mig pa sec, una botella de vi i sis preses de xocolata. Menjaren en silenci. Roldós donà un bocí de pa al gos que se li havia ajagut entre les cames i preguntà:
-Quin nom li posarem?
Vives i Puig en proposaren alguns. Tarrés callava obstinadament i els seus companys sentien el seu silenci com una protesta.
—47→-Què tens contra aquest gos? -li preguntà Roldós.
-Res. Feu el que vulgueu, m'és igual.
Acordaren posar-li Boira.
—[48]→ —49→
Un mes enrera la platja d'Argelés estava deserta. Les gavines volaven alegrement pel cel i la sorra impetjada era un cinturó d'or entre l'aigua blava i la vall verda. Però ara s'hi estenia una ciutat de cent mil habitants.
Les ciutats dels homes tenen una naixença lenta. Els antics camins es van convertint en carrers, un camp pot esdevenir plaça. Van caient els anys i es van alçant les pedres. Potser hi ha un riu a prop, potser una muntanya deixa caure la seva capa d'ombra. Vénen les campanes i llur veu va omplint els segles. De pares a fills va passant l'amor al sostre i al foc segur de la llar. El temps es mesura per bressols i creus de fusta. Hi ha imatges que tenen mil anys i banderes que volen viure sempre. Les ciutats de la terra tenen una naixença lenta. Els vents coneixen els —50→ xiscles de llurs penells; els murs, el bes diàfan de les pluges que els van ennegrint. Oh, ciutats ajagudes sota la boira, de son feixuga, que es desvetllen somrient quan la primavera les corona d'ocells i estén sol per damunt llurs cossos entumits! Ciutats de ponts i flors i nius cantant sota les estrelles i els arbres la seva fàcil alegria de viure prop del mar. Ciutats assegudes i tristes, cobertes de vels de fum i escoltant el batec terrible del seu cor d'acer... Les ciutats del món són la victòria dels solcs i dels fruits, de la voluntat i el somni de les generacions, d'un nom que puja de l'esperit de l'home que les ha desitjades... Però aquella era una ciutat de derrota, una ciutat de brusca naixença.
Un mes enrera la platja d'Argelés estava deserta. Ara el cinturó d'or de la sorra ha desaparegut i les gavines són rares.
Ciutat de derrota. Haver estat vençut no és prou. No hi ha fusta. Però hom ha de fer quelcom contra els dies ventosos i les nits fredes. Amb quatre o cinc mantes és possible de construir una xabola si els canyissars no s'han exhaurit. Què hi fa que les xaboles hagin d'ésser tan baixes i exigües que només sigui possible romandre-hi estès o assegut! Fa fred, fa vent. Que no plogui! Allí dins, arrupits els uns contra els altres, se senten més o menys protegits. Que no plogui! La sorra no necessita aigua. La sorra no —51→ retorna res. La sorra no és com la terra que es beu l'aigua lentament i, més tard, la retorna en primaveres. Que no plogui! Els sostres de manta deixen passar aviat l'aigua, i mentre la pluja duri hom tremolarà i petarà de dents. El llit de cada home és l'empremta que el seu cos ajagut deixa a la sorra. Ciutat de derrota. Les hores no hi entren. El temps no es mesura per bressols ni creus de fusta. Hom riu amb les dents closes, de vegades. N'hi ha que enraonen interminablement, s'embriaguen de paraules i de passat o es desboquen cap a un futur impossible. Altres callen obstinadament i es dediquen a construir figures d'escacs amb pasta de sabó. Un dia, després d'una gran pluja, va aparèixer damunt de la ciutat, de mar a plana, l'arc iris. Ningú no pogué deixar de contemplar-lo amb ira, com un insult innecessari de la naturalesa. Al Nord, filferrada, al Sud, filferrada, a l'Oest, filferrada. Ah, però a l'Est hi ha el mar! Hom ha clavat les estaques més profundament que els pals de cap xabola. Les tempestes passen pels filferros espinosos sense fer-los vibrar. En dies de sol hom hi estén roba mullada. Ciutat de derrota. Cada dia els arbres estan més lluny. Hom diria que la plana cada nit s'enretira. Els núvols errants passen de pressa. El mar amaga les seves escumes. Ni rialles d'infant ni aliret de noia. Fam i misèria. El pa el tasten abans les rates. Avui llentilles. Hom va brut. Demà llentilles. Pols de —52→ sorra i suor. Demà passat llentilles. Polls, sarna, disenteria. Sempre llentilles. França és dolça en algun lloc. La sang s'encén en la gent que encara somnia. Ni ombra de Crist ni síl·labes de campanes. No neix ningú. Però si hom mor és tret en baiard i amb el rostre cobert per una manta. Perquè, ¿qui gosa mirar les faccions del seu propi crim? El Senegal és garrell i no sap portar casc. L'ordre també ha de tenir columnes negres. Ai del qui toqui un fill de l'Àfrica!
Ciutat de derrota. La seva història no troba pedres on gravar-se. Potser demà serà un gran crit en la resurrecció triomfal de les ànimes, un ritme èpic i trist que brollarà del poeta que tingui el cor més ample. Qui pot dir res, ara? El dolor no parla; la vergonya s'amaga. Entre la llum i la tenebra l'esperança acala la testa.
Ciutat de derrota. Sorra, vent, pluja. Sorra a les ungles, sorra als cabells, sorra als ulls. Mar. Oh, allunyar-se, aigua endins, flotant... Dormir gomboldat per llunes submarines i despertar-se amb una alba indestructible al front! Vent. Que cadascú cavi el seu propi silenci. Pluja. Que cadascú ofegui la cançó de la seva vida. No hi ha gavines. Sorra.
—53→
Tarrés és a cercar aigua. Roldós se n'ha anat sense dir res, com sempre, seguit de Boira. Puig s'entreté desentortolligant un cordill, assegut prop de Vives.
Aquest jeu amb les mans enllaçades al clatell. Darrera seu hi ha tres canyes clavades a la sorra, restes d'un intent fracassat de xabola. La primera ventada els l'aclofà. El sol és tebi, un sol de primeres hores del matí, i fa bo de prendre. Com que està ajaçat en un lloc on la sorra baixa en lleuger declivi, pot veure les seves dues cames, separades en tisora, cobertes pels cuixots llardosos i esquinçats dels seus pantalons, i les dues sabates els ullets daurats de les quals el sol fa brillar. Més enllà de les sabates, s'estén una reduïda àrea de sorra llisa, sense ni una petjada, que arriba fins a la baixa tanca feta de canyes partides per la meitat i cordills de la xabola veïna. «Pensar —54→ o mirar?», es pregunta. Mirarà. En què pensar, per altra banda? Es una cosa certa que sempre que mira amb consciència de mirar, d'engrapar la realitat circumdant, la bèstia intel·lectual que porta a dins no pot estar-se d'enterbolir... Vaja, ja hi era! No acabava de dir-se que miraria? Bé! Dins el petit tancat de la xabola veïna veia: les tres pedres fumades d'un fogó apagat i l'ombra del reixat de canya, com una pinta enorme clavada a la sorra. La porta és estreta i baixa. A dins de la xabola es mou algú. Fa un moment ha aparegut el rostre vermell i picat de veroles d'aquell ancià gegantí que en tanta de manera li desplau. Es un colós brutal que es passa hores i hores cantant amb una veu aspra i desagradable, fragments de cançons estrafolàries. Quan no canta es baralla amb el seu company de xabola. Seria interessant d'analitzar detalladament per què li inspira tanta repugnància aquell home? Partint de les impressions físiques d'aquella lletjor tan innoble, situar amb exactitud tot allò que... Val més deixar l'anàlisi per més tard. Ha tornat a treure el cap. Nas amb fines venes violàcies. Gairebé ran de les pedres del fogó: una prima ratlla d'ombra immòbil rematada per una gran taca d'ombra. No vol l'ombra, ell, sinó la realitat, i aixeca l'esguard cap a l'antena de canya que surt d'un angle del sostre de la xabola i no s'atura fins a arribar al blanc mocador voleiadís lligat al cim. La canya es —55→ vincla al pes del mocador. La canya pensant de Pascal havia d'ésser per força una canya inclinada! Per què va dir que l'home era una canya pensant? Per què en lloc de canya no podia dir una altra cosa? Quina, per exemple? Va dir canya, una canya, per la seva significació de soledat o per donar al terme home un sentit pejoratiu? La canya Pascal tremolava ran d'abisme, però tenia una rigidesa que no es corbava. Era un pensador gòtic que ja volia tenir raó. El seu esperit matemàtic tenia un afuament d'agulla mística i es perdia a la recerca i afirmació de Déu. L'home, per a ell, era una canya: poc foc i molt de fum. De Pascal potser hom ha de saltar a Dostoievski -Nietzsche és Atila i Isaïas- i als seus subhomes psicològics. Tot pensament -filosofia o art- ha d'ascendir parabòlicament perquè tota autèntica grandesa implica caiguda, tornada. Pot arribar fins als espais siderals, però que per virtut de la corba que descrigui acabi sempre per tornar a la terra dels homes d'on s'ha elevat... L'home pensa. L'home està sempre pensant. Existeixo? Doncs penso. Un front és sempre un misteri. Puig està pensant, ara. En què deu pensar? Les seves mans es mouen intentant desfer l'embolic de cordill. Comparança: el món és l'intricat manyoc i les idees, els pensaments, són els dits que malden per trobar la solució. Quines pobres paraules trobaria si —56→ m'hagués de dir en què està pensant? Els pensaments silenciosos omplen el món...
Del mocador blanc, el seu esguard cau altre cop damunt el rostre infame de l'ancià. Caliban? Sí. Però de totes maneres cal convenir que ha estat ell qui ha sentit la necessitat de plantar la canya i lligar-hi la bandera del mocador. L'acte no deixa de tenir una valor arièlica gairebé impossible de creure. Bandera blanca és símbol de pau. L'home pensa. Jo penso. Per què no miro, ja? Pau i pensament? Són dos termes inconciliables. El pensament és l'eterna lluita... Doneu-me un pensament i aixecaré el món. Caliban vol deixar d'ésser Caliban. Algú ha de tenir la culpa que ell sigui Caliban. Jo no l'estimo, però estimo la seva raó de deixar d'ésser allò que és. Per aquesta raó he estat disposat a morir. Només puc creure en el regne de la terra...
-Vives!
Puig el crida.
-Què vols?
-Quan Roldós sigui aquí fes-li pensar que s'ha d'anar a rentar el gos a la platja.
-Hi anirem tots dos.
...Així que el regne de la terra arribi Caliban començarà a aprendre a somriure i potser coneixerà per primera vegada la tristesa. En el fons, la seva revolta és una protesta contra el sofriment. L'ideal seria organitzar —57→ sense odi el sofriment, però no està en la condició humana d'avançar lentament sinó a salts. Tot sistema crea passió i, arribat el moment, l'acció oblida d'una manera absoluta el sistema, simple clofolla de la llavor d'allò que esclata. Quants obusos dec haver fet esclatar durant la guerra, durant els dos anys que he actuat de tinent d'artilleria? De professor d'idiomes i matemàtiques a tinent... He dit moltes vegades que les matemàtiques comencen a interessar-me quan no serveixen per a res, quan són una especulació amb l'absolut, quan són poesia. La trigonometria de les estrelles... Una equació còsmica... I precisament aquests coneixements meus foren aprofitats per a una cosa tan concreta com dirigir la mort a distàncies calculades... Director de canons del set i mig...
-Vives!
-Què vols?
-Ja saps que avui no tenim res per menjar?
-Sí.
Mira les seves sabates. Mira el mocador que el vent fa esclafir. Mirar, pensar. El sol estén bromera blanca a la sorra. L'ombra del reixat de canya s'ha allargat i arriba fins a les tres pedres fumades. El vell colós surt de la seva xabola, s'asseu davant mateix de la porta i, traient-se la camisa, comença a espollar-la. Qui li recorda? El sergent d'intendència de —58→ la 141 Brigada? No. Ah! L'home del canó! Era durant els primers mesos, a l'època de les milícies. Ell, Vives, es trobava a la comandància quan l'home es presentà. Venia de la unitat amb la qual enllaçàvem. Digué: «M'he barallat amb el capità de bateries i aquí em teniu, el meu canó i jo. El vaig capturar, fa un parell de mesos, als feixistes. Estem a les teves ordres». «Molt bé! Torna demà». Em costava no esclatar a riure. L'endemà tornà. «No hi ha res per a mi?». «No, no hi ha res encara». Indefectiblement, es presentava cada matí. Un dia vaig dir-li: «Pots tirar contra la caseta de peons caminaires, situada...». «Sí, ja sé». El vaig acompanyar fins a la seva peça. Abans de carregar, s'ajupí i mirà pel forat del canó. «Què fas?». «Apunto, home!». Carregà, disparà. I... féu blanc.
Arriben Roldós i Tarrés.
-D'on veniu?
-De cacera -respon Roldós, alegre-. Apa, Tarrés, ensenya'ls el mig pa.
-El que m'ha costat, llamp de Déu!
-Un mastegot ben donat, només. Li has fet passar ben bé la son, a aquell. Conta-ho.
-No val la pena. Estava voltant pel camp i un m'assabentà de l'arribada, al camp civil, d'un camió militar amb pa per a repartir. Jo que me n'hi vaig, em poso a fer cua i abans que em toqui el pa s'acaba. Hi ha baralles, desori, com sempre en casos així. —59→ M'acosto a un que se n'anava amb un pa que li havia tocat i li dic: «Company, sóc més fort que tu. Dóna'm mig pa! Si no vols donar-me'n mig, te'l prendré sencer». Em contesta que no vol. Li clavo un cop de puny a la cara, li arrabasso el pa i me'n vaig. Eixugant-se la sang em segueix. «Vols tornar a rebre?», li dic. «No -em contesta-. Vull una mica de pa. Tinc més gana que por dels teus punys». Em fa llàstima i li dono mig pa. No es pot tenir cor -acaba Tarrés, somrient-. He perdut mig pa. Perdoneu me!
-Quin camp, mare meva! -exclama Roldós.
-Pegar-li -diu Tarrés- m'ha costat més del que us podeu imaginar.
-Ja està fet -diu Puig-. No hi pensis més.
-M'ha costat; però hi tornaria.
—[60]→ —61→
Roldós camina lentament per la sorra amb les mans a les butxaques dels pantalons. Mal temps. Vent i fred. Així que arriba al camí que uneix el camp militar amb el camp civil apressa el pas i acala la testa. Només veu els seus dos peus enfonsant-se a la sorra. Dret, esquerre, dret, esquerre... El vent li clava crits a l'esquena, li lliga les cames. No hauria hagut de sortir aquesta tarda. No aixecarà el cap fins que no arribi al capdavall del camí, a l'entrada del camp civil. No pas per causa del vent, sinó per tal de no veure el jaç de riera seca que serveix de comuna col·lectiva. Es una sort que en aquells moments el vent bufi del Sud. Pensa amb fàstic en l'espectacle dels homes ajupits i en les giragonses que es veu obligat de fer cada matí entre els milers i milers d'excrements per evitar d'embrutar-se les sabates. Dret, esquerre... Boira va davant seu i, de tant en tant, s'atura —62→ i es gira. El vent li aixeca els rulls grisos, voldria fer-ne una bola i llançar-la contra els sostres de les xaboles. El sol esmorteït sembla afegir fred a la tarda. Roldós s'atura a tossir. Aqueixa maleïda pols! Davant seu, retallant-se damunt l'horitzó amb rojors de posta, les banderoles semblen lligats ocells de colors. Amb les canyes que sostenen aquelles inútils banderoles ells en tindrien prou... Torna a tossir. En té realment la culpa la pols?
Així que emboca a l'ample carrer la veu. Es la més gran de totes, és feta amb una quantitat prodigiosa de canyes. Un home seu ran de la porta, a fora, gratant-se les cuixes amb fruïció.
-Escolteu, company...
-Jo no sóc el vostre company -interromp l'home, sec.
-Teniu raó. Perdoneu. Només volia preguntar-vos si coneixeu un tal Josep Lluc, de Mataró. M'han dit que vivia per aquí.
-No, no el conec.
-Es un xicot baix, com ara jo, que enraona una mica palpissot.
-No conec cap palpissot ni ningú de Mataró.
-Gràcies. L'hauré de continuar cercant més enllà. Aquest carrer és llarg.
Roldós comprèn que aquell home és dels que no es donen. Amb tot, no abandona la presa.
-Podríeu deixar-me descansar una mica aquí.
—63→L'home assenteix amb el cap, sense mirar-sé'l. Després d'una curta pausa, Roldós continua:
-Caram, quantes canyes! Ja vau tenir sort... Si les haguéssiu de cercar ara, ja patiríeu!
-Hm.
-Es forta la vostra xabola i ben feta de debò. Actualment no us seria possible de construir-la per què no trobaríeu canyes.
-Hm.
Calia atacar.
-No podríeu donar-me'n una, de canya?
-Eh?
-Una canya... Només una. Em faríeu un gran servei. Una més o una menys a vosaltres us seria igual.
L'home esclafeix a riure. Després, agressiu:
-Apa, aneu! A vós us esperava! Es que heu llegit algun anunci que digués que aquí regalem canyes?
-Quantes canyes deu tenir la vostra xabola? Tres centes? Potser més i tot. Bé, deixem-ho per tres centes, entre curtes i llargues. Es que si me'n donéssiu una, una de sola, creieu que la vostra xabola s'ensorraria? Estic convençut, i vós també, que amb dues centes noranta nou tot continuaria com...
-Mireu, no us en donaré cap. Però si us en donés una, què en faríeu? Aniríeu a pescar? Amb una sola canya tampoc no podríeu aixecar una xabola. Tant és una com cap, doncs.
—64→-Sí, però una vós i una un altre...
-Prou! No tinc ganes de discutir. Ja us he dit que no.
-Aquesta tan prima, home!
-No!
-Està bé. No en parlem més.
Després d'uns moments de silenci, Roldós pregunta:
-Fumeu, vós?
-Sí, quan tinc tabac.
-En teniu, ara?
-No. Per què?
-Jo en tinc una mica; us en podria oferir...
-Vendre? Es inútil. No tinc francs.
-No us en calen pas. Us donaré tabac suficient per a caragolar una cigarreta a canvi d'una canya.
-A veure el tabac. De borilla?
-Sí, de borilla. Però de totes maneres no deixa d'ésser tabac. Es rentat i posat a eixugar al sol.
-Fet! -diu l'home, després d'una curta vacil·lació-. Doneu-me el tabac i agafeu una canya.
-Aquí el teniu. Salut! Ja ens tornarem a veure. Boira, anem!
Segueix carrer avall amb la canya al muscle, content. Quina llàstima de no tenir-ne un sac, de borilles. Trenca cap a un carrer de l'esquerra. No ha d'anar gaire lluny: a pocs metres veu una xabola de —65→ les que li interessen. S'hi atura davant mateix i, ajupint-se, pregunta a algú que hi ha dins:
-Escolteu, company, podríeu dir-me si viu aquí un tal Josep Lluc, de Mataró?
Una veu el fa entrar. Boira l'espera a fora. Al cap d'una estona Roldós surt, lleva una canya del sostre, l'ajunta a la que ja tenia i posant-se-les damunt el muscle continua la seva marxa carrer enllà. Torna a caminar amb el cap baix perquè el vent li escup sorra a la cara. Tot el cel gris del camp sembla pesar damunt les dues canyes vinclades...
—[66]→ —67→
Ja fa més d'una hora que Tarrés està a la cua i encara en té deu o dotze davant. Va nu fins a la cintura. El sol brilla en la seva pell bruna, rellisca pels seus músculs suaus, s'atura en la seva testa de cabells rossos tallats curts. La bomba d'aigua no funciona bé; s'ha espatllat dues vegades mentre ell és a la cua i, a jutjar per les pistonades que dóna en fals, no trigarà a fallar de nou. La carícia del sol és deliciosa. Sensació freda al peu: una llengua de plata ha sortit d'una galleda plena i s'ha ficat dins la seva sabata. Deliciós. No té pressa. Però... Si no fos per aquells que vénen a cercar l'aigua amb barrils i grans cubells ja li hauria tocat el torn. Aigua, aigua... Llengües de plata llepant tot el camp, escombrant les xaboles miserables, soscavant, rompent, triturant, brillant en la platja de nou deserta. Mira el clatell brut del que fa cua davant seu. Per damunt la vora del —68→ coll de la camisa camina un poll. Avisar-lo? No vindrà d'un. La por que la bomba deixi de funcionar excita la gent que s'espera. La impaciència es va tornant agressiva. Si fins adés s'havia tolerat passivament que de tant en tant algun nou arribat passés davant de tothom, ara hom comença a esvalotar de bo de bo. Brusca cridòria. Un altre que es vol esmunyir. Es alt, pigat i porta una guerrera de carrabiner. «A la cua! a la cua!». «Penques!». «A la cua com tothom!». «Enxufat!».
-Qui m'ha dit enxufat? A veure, qui m'ho ha dit? Que surti!
-Jo.
-Tinc dret de passar davant teu perquè m'han guardat la tanda.
-Aquí no es guarden tandes. Ja coneixem la història.
-Abans de parlar has de saber per què obres la boca. Veus això? Són dos esvorancs que em feren a l'Ebre, que era on jo estava enxufat.
-A l'Ebre? Un germà meu hi va morir. A quina unitat estaves?
La cridòria, de repent, cessa. Els dos homes s'han posat a parlar en veu baixa, confidencialment. La bomba continua funcionant. El vent rissa un bassal d'aigua i desvia el doll que raja de la bomba... La carícia del sol és deliciosa.
—69→
Des del talús veieren el grup ran de mar, com una pinya abandonada a la vora d'un camí polsós. Començaren a baixar a poc a poc. El mar no es movia.
-Has banyat Boira, avui? -pregunta Vives.
-Puig també m'ho ha preguntat -respon Roldós-. No sé quina mania li ha agafat amb el gos. Li he dit que sí perquè em deixés tranquil. No és precisament un gust d'anar-lo a banyar cada dia, amb l'aigua freda del mar i sense necessitat. A la sorra cap animal no va brut. Nosaltres sí que hi anem! Només has de veure de quina manera es refrega i rebolca per la sorra per comprendre que no pot portar puces ni paparres. Et vols banyar, tu?
-Potser sí.
-Pensa que sortiràs del mar encara amb més gana.
Mar blau. Cel blau. A llur dreta les muntanyes —70→ grises. Un punt blanc interromp la línia tivant de l'horitzó. Barca. Com una diminuta rosa blanca clavada a la cabellera del dia marí. Olor de mar, perfum salobre. El respiren, el calciguen, se n'impregnen la roba, és una cinta mullada que s'entortolliga en l'aire. El mar sembla de pedra. Hom podria caminar fins a l'horitzó i recollir la petita rosa blanca...
-Viure -diu Vives- és, tanmateix, una meravella.
-Vols dir?
-Hi ha moments que un se n'adona. Prova de respirar profundament aquest aire, omple-te'n el pit i...
-Haig d'anar amb compte. Només tinc un pulmó.
Van baixant cap a la platja. Damunt d'ells, damunt les seves espatlles, damunt el seu cap, sorra; damunt la sorra una línia de xaboles que es perd en el polsim daurat del matí, i entre les xaboles i el cel esbatanat, crits que es disparen, que pugen, que cauen, que s'esqueixen. Crits dringant com una campana de vidre, crits que s'allarguen com un floc de cotó, crits perduts de nit en un carrer d'una ciutat plena de boira, crits com lianes entortolligades a un tronc mort... Vives pensa que Roldós no pot cridar. El seu crit seria un crit de goma en una cambra fosca. Tampoc no pot respirar amb dos pulmons. Ja no està tan segur que la vida sigui meravellosa. Se sent culpable i avergonyit d'haver exterioritzat la seva —71→ eufòria. El grup d'homes a la platja forma cercle entorn de quelcom invisible.
-Què deuen estar mirant?
-Anem a veure-ho.
El cercle de gent és tan tancat que han de mirar entre dues espatlles. Senten que un pregunta:
-De què deu haver mort?
I un altre que respon:
-No preguntis idioteses. Deu haver mort d'enyorament.
No poden apartar l'esguard de la testa de la bèstia. Entre les dues orelles, gairebé fregant una taca de pèl blanc, hi ha sorra humida. Dins la boca oberta, entre les dents llargues i verdoses, la llengua inflada i violàcia, sembla un animal estrany que es trobi allí per error. El sol va fonent les gotes brillants de la negra crinera. Els badius estan com arrufats per un renill interminable.
-Era un cavall d'espahí.
Una fetor picant s'exhala del cadàver i sembla excitar les mosques. Grosses, verdes, d'un esmaltat verd fosc, zumzegen de la boca als budells sangonosos que surten de l'enorme esvoranc del ventre, creuant-se i tornant-se a creuar, sense topar mai, preses d'una voraç activitat. De la boca als budells. Bandades brusques volen d'un lloc a l'altre, incansablement, i es posen, pul·lulen, xuclen amb llurs trompes una llarga estona. Una invencible repugnància —72→ posseeix tothom, però hi ha quelcom més fort que llur repugnància, que els reté immòbils i indecisos davant l'horrible visió. Cada vegada hi ha més mosques, augmenten per moments. La llengua i els budells de la bèstia estan completament coberts per una capa viva d'insectes...
De sobte, un home trenca en silenci el cercle, s'agenolla a la sorra, ran mateix del cadàver del cavall, i enfonsa un tallaplomes a la carn. L'horror i una irreprimible repugnància fan recular tot el cercle. L'home talla, talla, posseït d'una fúria salvatge, i riu a grans esclats. Algunes mosques es posen damunt la seva mà ensagnada. Un cop llest, es gira i, sense deixar de riure, aixeca el tall de carn tan enlaire com pot, com si fos un trofeu, i se'n va. Però ja n'hi ha un altre que avança cap a la bèstia amb un ganivet obert, i un altre...
Roldós i Vives es miren i es separen del cercle. Encara senten que un diu:
-Voldria, però no puc. No puc de cap manera. Podria atrevir-me a tallar-ne un tros, però després no podria menjar-me'l. No, no podria.
Vives torna a pensar que la vida no és meravellosa. Roldós es treu de la butxaca el seu ganivet, el llença amb força mar endins i es queda mirant el punt blanc de la barca a l'horitzó...
—73→
Tarrés acaba d'arribar amb quatre gruixudes barres de fusta. Són a bastament gruixudes perquè puguin servir de puntals. Tindran xabola. La seva xabola. Cal començar immediatament. Abans que res, quatre clots a la sorra. Un clot cadascú. Els poden fer profunds per tal com les barres són llargues. No tan profunds, però, com els de les estaques que sostenen les filferrades. Abans que res, quatre clots que cavaran amb les mans. Tindran xabola. Aquella nit dormiran ja dins la seva xabola.
-Com t'ho has fet, Tarrés?
Tarrés riu i riu. Li brillen les dents i els ulls. Riu i fa un gest circular amb la mà, movent els dits oberts.
-Pispats -diu.
Tindran xabola. El vent podrà fer xiular tant com vulgui els seus fuets de sorra. Tenen quatre —74→ hores de claror abans que no es faci fosc. Tots riuen. Abans que el sol no s'amagui darrera les muntanyes tenen ben bé quatre hores de claror. La lluna avui caurà damunt la seva xabola. Ja estan fets els quatre clots. Hom aferma els puntals amb pedres i pots de llauna buits.
-Qui ha estat la víctima, Tarrés?
Tarrés continua somrient sense deixar la feina. El somriure li cau damunt les mans polsoses.
-El gendarme encarregat de la fusta.
Treballen febrilment. Entre puntal i puntal hi ha una distància exacta de quinze pams. Llurs cossos ajeguts no necessiten pas més. Aplanen la sorra amb els peus. Una música alegra els circula per la sang. Roldós es posa a cantar, baixet. Puig somriu, també. Tindran xabola. Senten com si bruscament s'haguessin quedat sols al camp.
Cal nivellar l'àrea interior. Es Tarrés qui ho fa perquè ha acabat abans que els altres d'aplanar la sorra del seu puntal. Es ell qui porta la iniciativa i més que ningú sap com s'ha de fer una xabola, i es destre amb les mans i d'hàbil abrivada quan cal. Amb la pedra que li serveix de martell ha clavat més profundament el puntal de Roldós, després ha anat a redreçar el de Vives. Ara amida els cordills de què disposen, endega els filferros, considera un moment les mantes... Fa tot això d'una manera —75→ senzilla, silenciosament superior, com si es mogués en un món únicament familiar a ell. Sense adonar se'n, els altres tres l'obeeixen, contents d'acceptar la seva tàcita autoritat. Sí, tindran xabola.
Cada nit hi encendran la llàntia.
El sol pot anar fent la seva cursa. Quan els estels comencin a parpellejar ells tindran gairebé enllestida la seva xabola. Tarrés ho ha dit. I Tarrés sap de què va. Tarrés no s'ha cremat molt les celles llegint llibres, però és savi en ferro i en fusta i en conèixer el temps. Fer una xabola no és pas com llaurar un camp o martellejar damunt una enclusa. I haver de fer-la picant amb una pedra complica, certament, la feina. Però què hi fa! Tindran xabola. El fred restarà a fora.
Fixar les dues canyes que, creuant-se al mig, hauran de soportar tota l'armadura dels sostre, requereix claus. En tenen només cinc, dels quals quatre, com que són torts, s'han de redreçar pacientment. Un clau, quan només se'n tenen cinc, adquireix una importància definitiva. El sostre serà pla i damunt murs rectes. Serà tan poc alt que asseguts a dins gairebé el fregaran amb el cap. Ja comencen a entreteixir-lo amb canyes primes...
Però si plou...
Han desplegat les mantes damunt la sorra i prenen mides. Amb tres n'hi haurà prou per a cobrir —76→ l'armadura de canyes. De les quatre que tenen cal que escolleixin la que els servirà millor per tapar-se a dins. L'elecció recau, tots coincideixen, en la de Roldós, que és de blanca llana flonja, barrada i amb voraviu vermell. La de Vives, vella i bruta manta militar d'un clor gris verdós, és feta a posta per a rebre la intempèrie. Farà de sostre i com que és llarga àdhuc arribarà a cobrir un dels tres costats de la xabola. Amb les de Puig i Tarrés, hom cobrirà els altres dos, i, quant a la part davantera, no tocarà més remeí que enginyar-se amb papers de diari i alguna peça de vestir de la qual puguin prescindir...
El sol es pon.
Ja acaben la xabola. La seva xabola. Poca cosa manca a fer: assegurar alguns cordills, doblegar un filferro rebel, colgar a la sorra els trossos de manta que pengen dels costats. Roldós es passeja entorn de la xabola amb les mans a les butxaques, satisfet, radiant. Súbitament, els altaveus del camp es posen a parlar. Notícies. Música. Roldós fa un giravolt i repren el seu passeig marcant grotescament alguns passos de ball. Tots riuen. Vives vol ésser el primer d'entrar a la xabola tot just acabada i Tarrés li ho priva agafant-lo per una cama. Puig proposa que hom hi entri per rigorós ordre d'edat. Noticies. Música. Un tango... A Londres hi ha una conferència de... Hitler ha manifestat als periodistes —77→ estrangers que no vol la guerra... El «Normandie» ha sortit de Nova York... Primer entrarà Roldós, darrera d'ell Tarrés, després Vives i, finalment, Puig. A París ha caigut una lleugera nevada... Roldós s'ajup i es posa de quatre grapes per entrar a la xabola. La veu de la radio s'eleva fins a arribar gairebé al crit i repeteix: Atenció, atenció, atenció!... Boira entra abans que ningú a la xabola i Roldós el segueix imitant un lladruc. «A... ten... ci... ci... ó!, a... ten... ci... ó!, molt im... por... tant!...». Puig gira el rostre en direcció d'on ve la veu. Vives es creua la boca amb l'índex per fer callar Roldós que anava a lladrar una altra vegada. «El darrer comunicat del quarter general de Salamanca, diu...». Pausa. Tot el camp està silenciós. La veu de la radio, lenta, greu, sil·labeja, finalment: «La guerra s'ha acabat!».
-Entreu o què? -els pregunta Roldós des de dins.
Entren l'un darrera l'altre. Els estranya que la notícia els impressioni tan poc. Els sembla que la guerra que s'ha acabat no és la que ells han perdut, sinó una altra d'ignorada i míticament llunyana. Tenen xabola.
—[78]→ —79→
(NIT)
Les vuit
Hi ha grups asseguts davant de les portes de les xaboles malgrat el vent que es fa sentir i la sorra que comença a ésser freda. Els llums d'oli cremen pampalluguejant, com agòniques papallones que encara malden movent les ales. Els gossos passen estranyament silenciosos i apressats devers els llocs on només ells saben que hi ha ossos colgats. La remor del mar comença d'ésser desfeta amb cançons en què la violència i l'esperança alternen. Els altaveus fa estona que han emmudit després d'haver-se acomiadat amb les notes de «La Marsellesa». El fruit incandescent de la bombeta del passeig central va daurant, una a una, les gotes que s'escolen de la bomba d'aigua. Les tendes dels aviadors, totes il·luminades, —80→ semblen gegantines flors que pengin de la nit. Les fogueres crepiten i els rostres s'inclinen a collir pètals de flama. Es l'hora que la delícia del tabac s'enyora més...
Les nou
El toc de la corneta ha fiblat les tenebres que es van espessint. El cavall de l'espahí que està de guàrdia cara al mar ja és de pedra; però el genet encara es remou dalt de l'alta sella cobert amb la llarga capa, i els esperons dringuen un moment amb lleu soroll de braçalet. La missió de la lluna és fer més duradora la vida de l'escuma... El far del Cap de Creus parpelleja incessantment. La música de les harmòniques cau suaument i invisible, com el rou que mulla els sostres i que, més tard, serà gotes en les filferrades. Els carrers de sorra, deserts, solcats de petjades, semblen estrets camps mal llaurats. Ja tota cosa s'ha acostumat a la seva ombra nocturna, i quan callen definitivament les harmòniques els ulls de Boira s'acluquen...
Les deu (Interior)
El vent potser se sent, però serà com si no existeixi mentre el llantió romangui encès. Vives sap que —81→ l'haurà d'apagar -un buf, dos o potser tres i tot-, perquè dels quatre és l'únic que està despert. Amb tot, entre la voluntat que comanda i l'acció que es va retardant existeix un temps mort en què l'esperit s'aboca a la captació de les coses immediates, a una mena de contemplació innocent i meravellada dels objectes en potència i símbol, terriblement concrets i amb una superior significació.
Heus allí les seves dues sabates de cuir negre penjades a una canya del sostre pels cordons, la cullera clavada a la sorra pel mànec, un vas de corn amb un cérvol pirogravat, un plat d'alumini... Es un petit món estàtic que, mentre és contemplat, rebutja concretament el giravolt de tota fantasia especulativa i s'imposa, implacablement senzill, en existència pura, irresistible. Vives pensa que aquells objectes no han existit mai així, tal com els veu ara, ni existiran mai més. En sent obscurament la seva eternitat, aquella força que s'oposa al temps efímer del seu cos i a la canviant corrua dels seus pensaments. Es posa a enumerar els objectes, mormolant, com si pronunciés una oració mal apresa, fins que, de mica en mica, se'n va sentint allunyat, va oblidant-los... Bruscament, però, els percep incorporats a una misteriosa realitat transfigurada de la qual es va desprenent un món d'imatges insospitades...
SABATA: Neu a la muntanya! Sol, taques de —82→ sol clapejant els troncs dels avets. Caminar des de l'alba. La neu glaçada es trenca amb soroll de vidre. Cauen tofes de les branques corbades com ales. Esquí masegant el muscle. El riu dorm, les estrelles dormen, els óssos dormen en llurs cataus. Les seves cames també es van adormint... Sota la neu, l'herba també dorm. Èxode de bèsties a través del blanc hivern, cadascuna amb la seva particular empremta. Ocells, isards, corbs... Les empremtes d'ell, de Vives, tenien els vint-i-dos forats dels claus... On és Heric?
VAS: Límit diàfan i adormida transparència a dins. La fina tija verda submergida es llança amunt, cap a la vida de l'aire i el sol, i esclata en la daurada flor que suporta vinclant-se. Si algú toqués aquella corol·la els oceans rugirien de desesperació i hi hauria verges inconsolables sota les pinedes. Ah, però el cérvol té un àngel que l'acompanya cap a les valls silencioses on l'herba pot escoltar eternament el pas de l'aigua subterrània... On és Heric?
FLAMA: Roses de foc vers les estàtues de marbre dels darrers soldats. Crit meravellat del primer home davant el vencill de fum que lligà la primera garba de cel. Llavis imbesats del foc sempre verge. On és Heric?
—83→Més tard. VENT
Tot d'una percebé el bruel llarg i sostingut de la ventada. Havia començat amb l'avís d'alguns xiulets isolats, un fueteig ràpid i impacient, seguit d'unes alenades profundes i contingudes. I després el silenci, un silenci expectant, com si hom donés temps al món per arraulir-se, perquè es pogués preparar contra la fatalitat que s'apropava... Al començament encara era possible d'oir el gemec sec de les canyes que es trencaven, alguna veu d'advertiment o de plany, el bruit de la sorra rebotent contra alguna planxa...
Roldós dorm. Tarrés dorm. Puig dorm. Sent clarament llur respiració. La xabola resisteix bé. Es rar que els senti respirar sota la tempesta de vent que es desboca per la nit.
Encara no ha apagat el llum. Mira el rostre dels seus companys adormits i escolta el vent. Observa que només percep llur respiració si els mira.
Huu!... Huu!..., continua fent el vent. Huu!... Huu!... Vives entreobre la porta de sac i mira a fora. Fa una nit blanca, esclatant. Torna a tancar. La llum de les estrelles deu caure damunt l'aigua de les sèquies. Els branquillons del sàlic deuen vibrar...
No té son, però voldria dormir. Sabata, flama, vas. Tot això ara no és res: ha caigut en el seu anonimat habitual. Es rasca. El petit viatge dels polls —84→ a través del seu cos l'exacerba. No podrà fugir mai d'aquella immundícia? Aigües purificadores... Treure's la brutícia del camp. Roba neta, blanca, amb olor de pomes... Llençols de lli. Cavalcar, nu, dins el vent. Dins aquell vent que no cessa: Huu!... Huu!...
Roldós, mig incorporat, l'està mirant fixament. Vives, de cop i volta, li pregunta:
-No saps qui és Heric?
-No, home!
-Ara ho sabràs, doncs. Escolta!
Treu un llibre de la seva motxilla i, lentament, en veu baixa primer i després, a mesura que va llegint, més fort, comença a traduir-li el següent poema:
En acabar la lectura del poema, Vives apagà el llantió i s'embolicà amb la seva manta, en silenci. Per —88→ les escletxes de la xabola entraven resquills de lluna. Se sentia envaït d'una gran pau. Sabia que la son no trigaria a venir.
-Bona nit! -digué Roldós. I afegí-. Heric.
A fora el vent continuava regolfant: Huuu!... Huuu!...
—89→
(DIA)
Alba
El cel es va enrogint perquè sap que el sol aviat sortirà del mar. Però en el món existeix quelcom de més encès del que mai no podrà ésser la immensa rosa matinal d'orient. Les banderoles pengen, xopes de rou, i el vent està tan cansat que no aconsegueix de fer-les moure. Encara hi ha nit ran de terra, però les ombres es van desclavant i canvien de positura. Els núvols envermelleixen llur blanc repòs. Però en el món existeix quelcom de més encès del que mai no podrà ésser la immensa rosa matinal d'orient. Dins la penombra de les xaboles la son s'acaba. Despertar-se serà començar a desitjar que el dia se'n vagi. Hom es llevarà i, després, què? La llum tusta les fràgils portes de sac, camina seguint les petjades que hi ha a —90→ la sorra, cavalca l'escuma de les primeres ones que arriben a la platja, cerca endebades l'alosa que canti ascendint... El sol és una roja cella sota el front del cel. Els genets algerians es lleven la caputxa i, estintolant-se als estreps, giren els cavalls devers el mar i obren llurs folgades capes color de desert. Ningú no sap el nom d'allò que és més encès que cap foc d'aquest món i que viu al fons dels cors carregats d'espera i derrota.
Ja cada cavall té el sol ixent als ulls...
MULTITUD
Aquest rostre, aqueix i aquell. Rostres i rostres. Només que rostres difícils, d'esguard brillant i boca dura, marcats per un cansament gregari que els uniformitza. Hom acaba per veure només un mateix rostre, repetit infinitament per una mecànica al·lucinant. Els ulls miren sense veure, cruels, absents, i, amb tot, hom sent que penetren amb una força trasbalsadora. Oh, la tortura de la pregunta que ningú no s'atreveix a fer, mot de repte que el món hostil no pot acceptar!
Aquest rostre: el front amb la seva nuesa desolada, amb la seva corba orgullosa, amb la seva soledat d'altura. I, a sota, molt avall, caiguda i pètria, la boca movent els seus llavis com si estigués contant, ran d'una aigua silenciosa, el somni verd dels arbres —91→ que temen l'arribada de la nit o esperen el miracle dels ocells. I, nogensmenys, d'aquesta boca, d'aquest segell d'enigmes, ix la gran bonior que segueix el vaiverejar inlassable que s'acarrera en la benignitat lluminosa del matí hivernenc. Front, ulls i boca. De qui? Tu, jo, ell? Ningú no es reconeix en la tristesa tancada que tiva les faccions, en l'anhel que fa fremir els badius, en el llast dels ulls, perquè tothom creu en el seu rostre d'abans. Aquest rostre de ningú és el rostre de tots, però no és el nostre. El nostre és encara aquell que somreia a miralls habituals, aquell que es posava de perfil davant de les instantànies campestres, aquell que queia damunt el cercle adormit de l'aigua dels pous. La rosa dels vents podia obrir-se en el seu front, els besos arribar fins a la boca habitada de rialles.
Un home, mil, cent mil? El nombre humanament no existeix. Un tu no es pot sumar cap vegada. Jo. Més enllà ja hom troba l'inconegut, l'aridesa d'un càlcul incert amb la fatalitat. Oh, tots aquests que avancen en silenci contra nostre! Vénen de l'ombra, han romput la seva presó d'arbre, surten dels somnis inconfessats de llurs nits interminables i passen com fantasmes de pols, empesos per un mateix vent de follia i menyspreu. Passen i desapareixen sota cels sense estrelles, damunt d'una maleïda terra sense herba ni cant d'aigua. No tenen veu ni nom. Són —92→ una boina ensorrada fins a les orelles, un botó que brilla, sol, enmig del pit, un parrac que balla, una cama tallada ran de genoll, una llosca humida enganxada a un llavi sec... I vencen la nostra obstinada voluntat de comprendre per què en el món hi ha alegria sense ells, per què hi ha cases, carrers, ciutats que els esperen amb una ardent incertesa, per què rems, martells i dalles els criden amb el cant invencible dels galls...
TARDA
La sorra va vestint-se d'anèmones. Les canyes agafen una agressivitat de llança. Els altaveus són lliris negres que no poden corbar llurs tiges gruixudes, meitat d'or meitat de plata. Tots els gossos s'han fet invisibles. El sol es multiplica en els plats d'alumini acabats de rentar. Les bombes d'aigua, abandonades, semblen rars ocells de ferro sense ales. Els tortuosos carrers canalitzen pau i silenci. Totes les ombres romanen amagades dins les xaboles. Es l'hora que les filferrades estan tan fluixes que el cel, vist al seu través, sembla arrugat. Els sostres voldrien suportar el pes de les gavines que volen damunt el mar. Flors de sal cerquen fusta on gravar-se. L'aire circula entre columnes de fum i no vol baixar. Blocs de llum sòlida, llum que no delira, comencen a fondre's a l'avinguda solitària.
—93→
DEL CARNET DE VIVES
On són les noies que canten i folguen sota les pomes? Les noies blanques, les noies verdes esclafint llurs rialles folles prop dels corbats gira-sols impassibles? On són les noies taciturnes, les noies crepusculars, dretes i immòbils entre les messes ondulants i el mar sonor? Où sont les neiges d'antan?
* * *
Nit. Una altra vegada la nit.
Tothom jeu. Què senten els qui no dormen? El món jeu. Els bisbes jeuen, els generals jeuen, els rics jeuen. Porpra, medalles, diners. Pels esbalandrats finestrals gòtics la pluja entra... Clarins: parleu a les —94→ roses de l'honor i la glòria que fan créixer les espases. L'or vigila a les columnes dels diaris el renovat miracle dels grans i les fruites... Els banquers jeuen, els polítics jeuen, les prostitutes jeuen... Vindran les grans ofensives. Els cent mil jeuen...
* * *
Algú canta en una xabola veïna. Baixo cap al record... Fou una nit, en una ermita enrunada, prop del front. Soldats ferits amuntegats damunt de la palla humida. Petites fogueres de fusta de xiprer omplien la nau de fum aromàtic i projectaven estranyes ombres contra els murs ennegrits i amb impactes. Les fornícules eren buides d'imatges i plenes de silenci. Algú cantava la cançó: Ay, limón, limonero!... Es Caliban qui canta?
* * *
No m'espereu, espigues. Merci!
No toqueu les magnòlies ni...
Merde pour tout le monde!
Auprès de ma blonde...
Oh, Marianne!
* * *
—95→Boira, t'estimo. A vegades sento que la interrogació desconcertant dels teus ulls m'indueix a les més íntimes confessions. Però m'he d'acontentar amanyagant els teus rulls grisos. Boira, t'estimo.
* * *
Aquest matí he trobat deu polls a la meva camisa. Tenir polls no és terrible. La idea de tenir-ne, sí que ho és...
En una de les nostres interminables converses amb Puig he dit: «Hom no pot ésser heroi sense tenir consciència que la pròpia grandesa individual coincideix amb una gran exigència col·lectiva sense la qual el futur no existiria».
* * *
Oh, Àsia!
Tundres àrtiques... Líquens i molses... Distàncies adormides en la soledat d'una nit de milers i milers —96→ d'hores. Espera tenaç de la vida fins a l'arribada del sol i, aleshores, alegria de cavalls, lliris prop dels llacs, i l'home interrogant la seva ombra damunt de la terra altra vegada verge...
* * *
Maria, Antònia, Neus, Carol... Us assembleu més que si fóssiu germanes. En cada una de vosaltres estimava el mateix. Dormiu. Jo, de tant en tant, vigilaré el vostre record sense alarmes i me n'entornaré, silenciosament, cap a les meves àguiles, on no podeu seguir-me.
* * *
Lluna a les mans. Vent als cabells.
Qui ets, tu?
Ho sabré si em dius com t'agradaria morir.
* * *
L'Ebre era com una ampla cabellera estesa entre les espatlles de les dues ribes... A banda i banda, hi —97→ havia homes ocults que espiaven i odiaven. El riu afanyava les seves aigües perquè pressentia el mar a prop. El riu tenia la mateixa veu de sempre. Nosaltres callàvem -crispat el cos i l'esperit- esperant el silenci dels canons. Aleshores, cadascú de nosaltres s'aixecaria i seria un heroi tant si queia per sempre com si avançava fins al crepuscle llunyà. El riu tenia la mateixa veu de sempre. Però ningú no la sentia...
* * *
La sorra encara crema. De tant en tant, passa algú. Des del meu lloc només veig les ombres dels qui passen. I sento veus. Un ha dit: «Afanyem-nos, aviat es farà fosc!». I els braços de la seva ombra s'han mogut amb uns gestos ràpids i enèrgics, com si fossin els d'un boig. Mirant-me-la, l'ombra, he sentit que la serenitat de què em sentia posseït potser era follia, una altra forma de follia... Després ha passat més gent... Encara en passa. Entre ells i jo existeix un mur... Si cridés, ningú no em sentiria. M'aixeco, obro els braços i contemplo la meva ombra immòbil, esperant no sé què...
—[98]→ —99→
El temps existia en successió inflexible de dia i nit, en divisió d'hores, de crepuscles, de vent... Hom podia dir demà, hom podia dir ahir; però una setmana o un mes ja no tenia cap realitat, era una acumulació de dies sense cap sentit temporal definit, vàlid al camp, en la monotonia d'aquella vida sentenciada i estúpida. I a mesura que el temps -direm dies- passava, la confinació embrutidora anava fent d'aquells homes espectres de misèria, éssers excitables i violents, fantasmes carregats d'odi i tristesa. Durant les hores de claror, els interiors de les xaboles bullien de discussions i baralles; de nit, els cants esclataven amb una violència insistent i desesperada. Les veus dels qui cridaven eren cada dia més altes; els qui sabien callar, cada dia callaven més profundament.
Roldós dormia en un recó del fons de la xabola. Havia fet un forat en un puntal, a poca altura del seu —100→ cap, i utilitzant com a clau un tros prim de canya hi penjà una postal que representava un arbre florit en mig d'un camp. A dir veritat, la postal no valia molt la pena: era bruta i rebregada. La trobà mig colgada a la sorra. Ajagut sota mateix, es passava hores contemplant-la. El dia que la va penjar Vives li digué:
-On vas amb això? Es un mal cromo de tauleta de xocolata.
-Per mi és una finestra -va respondre.
-Potser tens raó; una petita finestra oberta. Una finestra de convalescent.
Tarrés, durant un parell de dies, estigué ataleiat fent un llum amb dos pots buits de llet condensada. Després de molt tallar i torçar, el donà per llest i fou rebut amb admiració quan el penjà per primera vegada al sostre de la xabola, encès. Tenia dos brocs per als blens i fins i tot un disc darrera la flama perquè augmentés la claror en reflectir-s'hi. Només tenia un defecte: vessava. No se sabia ben bé per quina causa estava sempre humit de greix fos i degotava. L'endemà hi estigué treballant tot el sant dia, rectificant els brocs i canviant els blens, barrejant al greix una mica d'oli, fent i desfent: a la nit continuà degotant. Finalment, li semblà trobar la solució subjectant amb filferros un platet a sota del dipòsit. El platet no trigava a omplir-se i es posava a vessar.
—101→-Deixa'l estar -li digueren-. Tots els llums del camp vessen. No t'hi entestis més.
-Què m'importen els altres llums! El que jo vull és que aquest vagi com cal. Ja li trobaré el truc.
Però no l'hi va trobar mai.
En un angle de la xabola clavaren una llarga canya al capdamunt de la qual lligaren una banderola feta amb retalls de roba de diferents colors. No solament això era necessari com a senyal característic que la destacava entre el caos de xaboles que els voltava, ans també per pur plaer estètic d'adornar el lloc on vivien. «Sembla una nena mudada, amb llaç nou», va dir Roldós.
A l'interior de la xabola algunes de les canyes que feien d'armadura portaven estranyes inscripcions d'ignorada significació. Vives s'havia entretingut a fer-les amb una fulla d'afaitar. Roldós només n'entenia una que deia: Heric. Quant a les altres, per exemple: M, R, A, N, tundra, flama, no tenia cap idea d'allò que volien dir, ni mai se li va ocórrer de preguntar-ho.
Boira dormia a fora, ran de la llinda. No hi va haver mai manera de fer-lo quedar a dins durant la nit. Passava les vetllades a l'interior, caragolat i amb el morro damunt les potes, al costat de les motxilles. Però així que apagaven el llum sortia. Més tard hom —102→ el tapava amb un tros de sac que sobrava de la porta.
Cada dia el primer que es llevava era Tarrés. Sense fer soroll agafava el dipòsit de llauna -aprofitament d'un bidó de gasolina d'un auto-, llençava l'aigua que havia restat del dia anterior i anava a omplir-lo a la bomba. De retorn, no l'entrava encara: el deixava amb tota cura damunt la sorra, es treia la camisa i, agafant aigua amb un vas, s'inclinava lleugerament i la deixava caure en un raig prim al bell mig del seu clatell. Amb la cara fresca, recent eixugada, i el pit solcat de regalims, s'acostava a la porta de la xabola i cridava: Apa, dormilegues! Un cop havia despertat els seus companys, s'adreçava a Vives i li gastava invariablement la mateixa broma: «No trigarà gaire a cantar Amoníac; està esperant de veure't per posar-se a refilar».
Amoníac era el vell colós que vivia a la xabola veïna i que tan insuportable era a Vives. El motiu li havia quedat d'ençà d'un dia en què el mateix Vives, sentint-lo cantar, havia comparat la seva veu a l'olor de l'amoníac. Efectivament, no trigava gaire a sortir i a cantar, car les dues coses eren gairebé simultànies. De bon matí, la seva veu era més tronant que a cap altra hora del dia, com si es volgués rescabalar del temps que havia deixat d'usar-la dormint. Calia sentir-lo amb aquella cançó la tornada de la qual feia:
—103→
|
O amb aquella altra, tan predilecta seva com l'anterior, de Santos Dumont i el seu globus:
|
En arribar aquí feia una curta pausa i, canviant de to, continuava:
|
Vives se'l mirava amb ulls llampeguejants, cloïa les dents i es girava devers Puig, que l'esperava amb el vas ple d'aigua i li deia, somrient:
-Au!, ajup el cap que et purificaré de mals pensaments. Pensa que Amoníac és també una criatura de Déu.
—104→-Quina bestiola! -exclamava Vives abaixant el cap.
Un cop tots rentats treien la manta i l'espolsaven. Cadascú agafava una de les quatre puntes i, tots alhora, pegaven una forta batzegada. Tenien establert que la manta es podia considerar espolsada després d'haver-la feta esclafir quatre vegades d'una cara i quatre de l'altra. Si feia bon temps es quedaven a prendre el sol fins a l'hora d'anar a cercar el desdejuni, un líquid que volia semblar cafè. Altrament, se n'entornaven tot seguit a la xabola i, tapats, deixaven escolar les hores.
La vida en comú havia fet que s'arribessin a conèixer fins allà on la intimitat és possible entre un ésser i un altre ésser. Tots quatre sabien que perquè llur camaraderia pogués continuar essent perfecta -i ho desitjaven-, perquè llur convivència fos sense aspror, era necessari que cadascú s'esborrés una mica individualment, i ho feien amb una voluntat alegre de la qual pouaven una joia més. Eren conscients que allò que podia perjudicar llur unió sagrada no consistia en diferències, defectes o idees, sinó en un possible antagonisme de caràcter. I des dels primers dies d'anar junts saberen adaptar-se els uns als altres, supeditant-ho tot a l'amistat que es tenien i a la duia realitat d'un destí que no feia excepcions per a cap d'ells. Cadascú posseïa la mesura exacta dels —105→ altres, i es tenien un respecte que en el fons era potser admiració i delicadesa envers aquelles qualitats alienes que un hom intuïa que no li seria possible adquirir mai i de les quals sentia vagament la mancança com una limitació humana, individual, insuperable.
El mal temps de l'hivern, recloent-los hores i hores a la xabola, contribuí a llur coneixença íntima. En converses que duraven sovint del matí al vespre cadascú parlava d'ell mateix als altres amb una vastitud insospitada. Es movien entre llurs records com enmig d'una riquesa que havien portat molt de temps ignorada i que no arribaren a posseir realment fins que no començaren de donar-la. Moltes vegades, empesos pel foc de la improvisació, deformaven la realitat viscuda; però àdhuc llavors eren sincers, i llur confessió resultava il·luminada per aquella llum irreal que ajuda a fer veritable i duradora la paraula o la imatge...
Per una raó de seguretat no deixaven mai abandonada la xabola. Sempre s'hi quedava un dels quatre. Tarrés havia agafat el costum de sortir a passejar cada matí, o sol o amb Roldós. Acostumaven a voltar pel camp, una mica a l'atzar, i s'arribaven sovint a l'esplanada on, ran de filferrades, era permès a comerciants francesos d'establir parades de queviures o begudes. Si hom tenia francs podia menjar i beure bé. Moltes de les parades —106→ eren improvisades dalt dels mateixos camions que portaven les mercaderies. Tarrés i Roldós s'aturaven a contemplar les piles de fruita, badaven a pler davant els paquets de tabac i cafè, tauletes de xocolata, pots de llet, formatges, totes aquelles coses que els parlaven d'un ordre domèstic distant i perdut. Abans d'allunyar-se d'aquell mercat, no deixaven mai d'apropar-se a un camió, l'encarregada de vendre del qual era una noia francesa, bruna, que tenia més badocs que compradors. Veure moure's dalt del camió aquella forma femenina, inquieta i àgil, que reia i bromejava amb la gent, els produïa un efecte estrany i haurien volgut poder-li comprar alguna cosa només pel plaer de rebre particularment un d'aquells somriures que prodigava. El passeig acabava forçosament al límit nord del camp. Tarrés no podia estar-se d'anar a veure la riera que en aquella part feia de frontera natural. Era una ben migrada frontera, tanmateix, i si a l'altra banda no hi hagués hagut filferrada i sentinella res no hauria impedit de gualejar-la. Ça com lla, era una riera i a Tarrés li plaïa asseure's en una roca, prop de la desembocadura, entre alguns pescadors de canya improvisats. El seu esguard vagava damunt el corrent assolellat, s'aturava en la tumultuosa coincidència de les dues aigües, es feia mar enllà i, quan retornava, era per ajeure's damunt les frondes tofudes de l'arbreda —107→ que començava darrera mateix de la garita del sentinella. D'aquelles frondes, una tarda, a l'hora foscant, havia oït brollar el cant d'un rossinyol. El doll de música fou escoltat per Tarrés, durant els primers moments de sorpresa, com un miracle. Però a mesura que s'anaven desgranant les notes les sentia caure dins el seu esperit i omplir-lo d'un neguit del fons del qual una vaga emoció començava a remoure's... El refilar arribà a ésser un plany que s'elevava d'una desconeguda part dolorosa de la seva ànima, i com més agut es feia el sofriment més precises eren les imatges amb què es vestia la seva enyorança. Mai més no tornà a la riera en aquella hora.
Puig i Vives sortien a la tarda. Caminaven amunt i avall de la platja. Entre ells dos conversar era quelcom més que un simple intercanvi d'idees i records: era una possibilitat de recerca interior i, sobre tot, un esforç de confirmació i definició vitals. Vives, un dia, en una conversa, amollà una frase que colpí molt Puig. «Jo començo a interessar-me en mi mateix -i en els altres- allà on comprendre és difícil i ofereix resistència». Puig comentà: «Comprendre, sempre comprendre! Convertir-nos en taups filosòfics. Conèixer la raó de l'acció i el mecanisme del somni. Comprendre-ho tot potser seria no estimar res. Tota la cultura moderna encara és un enutjós —108→ per què. Jo crec que hi ha moltes preguntes, però només existeix una resposta». «Quina?», preguntà Vives. Després d'uns moments de silenci, Puig respongué: «Potser nevermore; potser companyia».
Generalment començaven el passeig silenciosos. Puig tenia el costum d'anar amb les mans agafades al darrera, a l'esquena, i amb tot el cos corbat una mica cap a endavant. Era més alt que Vives. Es movia amb indolència, gronxant lleugerament les espatlles, i, en caminar, avançava la cama dreta de manera que el peu s'obliquava disgraciosament. Els braços, llargs, li penjaven com oblidats del cos, al ritme del qual no s'adaptaven mai. Les seves mans, extraordinàriament afuades, haurien pogut ésser les d'un músic si no haguessin tingut els palmells massa amples i els dits nuosos i garfits. Es deixava créixer els cabells que, en campanya, s'havia hagut de tallar a ran; però els tenia encara tan curts que no se'ls podia pentinar. La seva cara ampla, de pòmuls lleugerament sortits, tenia una expressió de noblesa melangiosa que atreia des del primer moment. No hi havia harmonia física en el seu rostre. El front era baix i solcat per una gran clivella entre dues prominències, el nas s'aixafava en la punta i obria desmesuradament els badius, la boca estava col·locada massa avall després de l'acabament del —109→ nas i això feia que el llavi superior caigués feixugament damunt de l'altre i el mig cobrís. Nogensmenys, es podia afirmar que era bell. Era una bellesa que pervenia potser de contrastos, en una barreja de dolçor i energia, de serenitat i tortura, d'astúcia i bondat, i dels seus ulls tranquils, freds i atents, d'un inescrutable color gris verd, i de la seva veu que sonava sempre una mica llunyana...
Quan Vives trencà el silenci preguntant-li si pensava sovint en la seva infantesa, Puig s'aturà i es quedà mirant-lo uns instants. En reprendre camí començà:
-Tot d'una m'has fet comprendre que feia temps que desitjava parlar-te'n. Sí, hi penso molt sovint. Crec que la infantesa de l'home és tot l'home. Quan vaig començar de pensar en la meva infantesa fou per utilitzar-la com a una clau psicològica que m'ajudés a comprendre'm, a analitzar-me. Cada record d'infant m'interessava només per la relació directa que tenia amb el meu ésser actual. Usava d'ells per explicar-me. Això no era res, o gairebé res. L'acció en si mateixa no és interessant i jo m'esgotava eixorcament a la recerca d'un efímer que se'm feia pols així que el tocava. Pols que em cegava. No sabia res de la meva soledat, com no sabia res d'aquell rostre perdut, absorbit pels rostres successius que la vida ens va donant. I, no obstant, aquell —110→ rostre no és pas mort; el portem en nosaltres i no és rar que a vegades s'aboqui com una fatalitat a cobrir durant uns instants la màscara petrificada del rostre habitual que ens coneixem, i visqui el temps d'unes llàgrimes secretes, d'un crit de joia espontània, emergeixi en una agonia. Et contaré una aventura que explica la primera manera de veure la infantesa. Jo devia tenir uns deu anys, llavors. Els nois del poble on vivia em menystenien i em creien feble perquè no formava part de cap colla. Mai no havia tingut amics i tothom em sentia distant, armat de possibilitats enemigues. Esdevingué que la hostilitat d'una colla, la més nombrosa, em perseguí amb mofes i provocacions particularment feridores. Vaig decidir d'acabar-ho. A la primera avinentesa que coincidirem ells i jo a la plaça del poble, no solament no vaig esquitllar-los, com tenia per costum, sinó que vaig anar directament a llur encontre. Dret al centre del grup, esperava que callessin. Aleshores, arromangant-me lentament una mànega de la camisa i acostant el braç nu al capitost de la colla vaig dir-li: «Fereix!», bo i allargant-li un punxó que portava. No es va atrevir. Li vaig prendre el punxó de les mans i davant l'astorament de tots vaig anar-lo enfonsant jo mateix, de mica en mica, en la carn fins que la punta va sortir per l'altre costat. L'endemà el cap de la colla era jo. Aquesta aventura la puc —111→ ben relacionar amb el fet que quinze anys més tard vaig ingressar a l'exèrcit, durant la guerra, de soldat ras i nou mesos més tard ja havia estat ascendit a comissari de divisió. Aquí el punxó fou vèncer completament la por a la mort. Ferir-me el braç amb el punxó fou un acte culminant, un acte final, que els anys anaren convertint en una cuiraça que amagava una veritat viscuda que ja no era la meva, a la qual jo havia esdevingut un estrany. Tornar-ne a prendre possessió fou com una silenciosa lluita en l'obscuritat dins la qual no sabem realment si avancem fins que no sentim que nosaltres mateixos som ja també obscuritat, i són inútils els ulls esbatanats, i deixem caure els braços que temien un arbre o un mur a cada nova passa insegura que fèiem. Em calgué recomençar. Vaig adonar-me que havia oblidat el més important. Després del dolor inicial de la punxada, mentre anava ensorrant l'arma, no sentia res: era com si la carn del braç s'hagués adormit repentinament. Vaig aixecar el cap amb la intenció d'anar humiliant amb l'esguard tots els qui em voltaven, però em paralitzà el rígid cercle de silenci que s'havia fet entorn meu, aquell tribut que la por i l'admiració dels altres retia a la meva primera victòria. Allò era excessiu. Jo estava armat contra ells, però no pas contra aquell llur silenci que els buidava d'odi i que jo no podia acceptar ni combatre perquè ja el meu propi acte retornava —112→ d'ells com d'un país desert i entrava de nou en mi no per reposar, per extingir-se, ans per arribar al límit de la seva magnificència apoderant-se de cadascun dels meus instants. Vaig cridar. No sé què vaig dir-los. Només vaig cridar. Era l'única manera de poder fugir del silenci. Quan el dolor es despertà en el meu braç, fou com un alleujament. Vaig mirar amb alegria la sang que brollava de la ferida. Però ja només estava atent al dolor agudíssim, calent, tancat, que volia pujar, elevar-se com un arbre i que s'havia de limitar a fluir per la petita font de la ferida. Era com si una multitud exasperada només pogués cridar amb una sola boca. Tenia la sensació que el dolor era produït per milers de finíssimes arrels de vidre que, en créixer, s'anaven trencant dins el braç, que només vivia el braç i aquella punyida que es ramificava i s'entreteixia cada vegada més espessa, cada vegada més propera i absoluta, però no pas terrible, sinó alliberadora. A dalt, molt amunt, em sentia la cara freda. Era vagament conscient que estava fent esforços per no cloure els ulls. Ja no existia el silenci. Sabia, no obstant, que ningú no es mouria d'allí, que ningú no podria moure-se'n perquè depenien de mi des que el dolor havia començat. M'importava alguna cosa això? M'importaven alguna cosa ells? Ja m'eren una nosa. D'ençà que aquell dolor tan meu sabia que no podria fugir pujant, es revinclà, tot d'una, i començà a caure cegament, —113→ planant dins la llum daurada d'una tarda d'autumne. Només jo sabia per què queia. I coneixia el lloc exacte, pressentit des del començament, on aniria a caure: la pollancreda en la qual jo havia vist a ella, un dia, passejant sola. Tenia la meva edat i venia a passar curtes temporades al poble. M'agradava el seu nom i el color dels seus ulls. No sabia res més d'ella. Era prou. I el somriure de felicitat que esbadellava la meva boca, ignorant l'obscura caiguda del dolor, s'elevava: perquè jo havia aixecat súbitament el rostre vers el cel... Durant molt de temps vaig fer un culte del dolor. El cercava morbosament. Saber sofrir era aconseguir superioritats secretes; em calia, però, trobar direccions al dolor que creava obstinadament. Fins a l'adolescència Déu fou una d'aquestes direccions. No sentia Déu com una finalitat, sinó com una direcció, com un mitjà profund que justificava la meva necessitat, infecunda i terrible, de torturar-me... No volia la cançó, sinó la veu. Més tard, vaig arribar a l'amor, i després a l'acció. Però sempre, en el fons de mi mateix, em trobava sol. En amor no podia donar; dominava, era el més fort, perquè no podia estimar i m'havia de limitar a pagar amb bondat, amb tendresa distant. Tothora rebre m'empobria. A l'acció vaig portar una consciència combativa que em destacà tot seguit. Ésser l'expressió vivent, bategant, de forces humanes que sentia que em cercaven per a formular-se en passió —114→ i expressió superior, em donà, durant un cert temps, una energia segura i feliç que em féu creure que havia finalment trobat encaix segur i exacte al meu destí.
Callà durant una bona estona. Esguardà la desfeta de les ones a la sorra de la platja en capriciosos brodats d'escuma, s'ajupí i, amb la conca de la mà, prengué un escumall.
-Continua! -féu Vives.
-Mai no havia parlat tant de mi mateix. No em creguis un escèptic o un descoratjat. Per ésser-ho, tinc massa capacitat d'espera, és a dir, de somni. Comprenc que viure mai no és tan difícil per als homes com quan ignoren per què estarien disposats a morir.
-Per què vares deixar l'acció?
Puig, com si no hagués oït la pregunta que se li acabava de fer, continuà enraonant:
-L'home no està en crisi. Hi ha conflicte d'ideals. Això és tot. A l'hora de prendre partit, d'arrenglerar-me, no vaig dubtar gens. Però en la meva ànima, en mig de tots els combats, hi havia sempre una lucidesa sensible i crítica que es refusava, quelcom d'intocat que sofria...
-L'infant que somreia mirant el cel...
—115→
Els quatre companys jeien en silenci a l'interior de la xabola. Feia molta estona que tots callaven. Per la porta oberta entrava nit estelada. Amb la mirada fita al sostre cadascú seguia els seus pensaments. No feia fred ni vent. La lluna brillava en el rectangle de sorra que es veia des de dins, emmarcat pel bastiment de la porta.
-Fa molta estona que callem -féu Roldós-. Proposo que cadascú de nosaltres conti un record de la seva vida. Per què no comences tu, Tarrés?
-Quina classe de records? -preguntà Vives-. En tenim molts.
-Es igual. Un record qualsevol.
Tarrés s'aixecà a tancar la porta, anà de nou al seu lloc i després de mirar ràpidament els rostres dels seus companys començà:
—116→-Vull parlar-vos d'una nit, de la potser més terrible nit de la meva vida. Em mancaran paraules per explicar-vos-ho tal com ho vaig sentir. Tanmateix, ho intentaré. Fou la nit del més gran sofriment, la meva nit de mort i soledat. A mitja tarda havíem atacat unes posicions enemigues, fórem rebutjats amb moltes baixes i obligats a recular en desordre. Jo vaig ésser un dels qui no pogueren tornar: tenia una ferida de bala a la cama. Vaig poder arribar a col·locar-me darrera unes roques, fora de tret directe de l'enemic. La ferida no era greu. Vaig contenir l'hemorràgia lligant-me la cama amb la corretja del portafusell. No tenia més remei que esperar que es fes de nit per intentar retornar i reunir-me a la meva companyia. Mentre hi hagués claror era insensat d'arriscar-se. No restava res més a fer sinó esperar. Dintre un parell d'hores seria fosc i podria arribar fàcilment fins a les nostres línies, que no eren lluny. Estava tranquil. Coneixia perfectament el camí de tornada. La ferida que tenia era de les que s'anomenen de sort. M'inutilitzaria un parell de mesos, em donarien permís de convalescència i aniria a passar-lo a casa, on feia més d'un any que no havia estat. Vaig posar-me a imaginar la meva arribada inesperada, l'esverament de les meves germanes en veure'm ferit i les paraules que els diria per a tranquil·litzar-les. Sabia com havia de somriure per tal —117→ de fer desaparèixer l'esglai de la meva mare, com miraria el meu pare quan arribés dels conreus, al capvespre... Veia la taula familiar, els clemàstecs ennegrits de la llar, els nius buits de les orenetes als ràfecs de la masia, sentia els grunys dels porcs... El temps anava passant amb aquestes cabories. La cama se m'havia inflat i em feia mal. Vaig girar-me cara enlaire. Estava núvol, però ben segur que no plouria perquè bufava vent de llevant. Els meus companys em devien creure mort. M'havien vist caure. Quan finalment vingué la nit, fosca com gola de llop, vaig començar d'arrossegar-me... Estava convençut que en menys d'una hora podria arribar a lloc. Les mans em coïen, erosionades per les pedres i argelagues, i avançava més a poc a poc del que hauria volgut. De tant en tant, m'havia d'aturar a descansar. No reconeixia els llocs per on passava, però em deixava guiar pel meu instint d'orientació amb tota confiança. Calia baixar per la dreta del talús fins al barranc poc profund i després derivar lleugerament cap a un pas entre dos pujols. No sé si haureu sentit mai la sensació que allí, en les tenebres, en la foscor d'aquella nit, vaig experimentar. No era por. Sé ben bé el que és la por perquè n'he tingut moltes vegades. Era un agut sentiment d'angoixa i solitud, de buidor total. En aquells instants -començava a esllavissar-me pel talús- em sentia profundament vivent, —118→ però en el meu esperit, en la meva consciència, acabava de néixer la certitud que la mort no era res, que no existia en els homes ni en la naturalesa. Jo em sentia, dins les tenebres que em voltaven completament, deslligat de tot, dintre un absolut de negació al fons del qual la meva petita vida, la meva pobra carn sofrent, volia, tanmateix, salvar-se... Al final del talús vaig descansar una bona estona. En reprendre camí vaig topar contra un obstacle. Era el cadàver d'un soldat. Un calfred m'estremí. Vaig avançar una mica més... i vaig topar amb un altre, i un altre... Ni un moment, des que havia caigut ferit, no havia pensat en la possibilitat de trobar soldats morts, abandonats. L'obsessió de fugir d'ells, de no tocar-los, la por de reconèixer algun company, en donà energies per a arribar d'una tirada al barranc. Em vaig adonar que tenia set. La cara em cremava i les oïdes em zumzejaven. Vaig pensar que potser algun dels soldats morts tindria una cantimplora amb aigua. Però vaig rebutjar immediatament amb horror la idea de recular. Vaig mossegar herba humida de rosada i la vaig haver d'escopir amb repugnància. Em va semblar sentir algú. Vaig escoltar. Res. L'herba que havia mossegat féu més aguda la meva set. Continuava arrossegant-me... Era segur que algú es planyia. Ara la veu venia d'una direcció diferent que la primera vegada. La sentia —119→ molt a prop. El vaig veure aviat... Estava ajegut de costat i murmurava: «No m'abandonis, company!». Vaig enraonar-li. No em sentia, no s'adonava de res. Només deia: «No m'abandonis, company!». Repetia els mots automàticament, en plena agonia inconscient. Devia fer hores que els estava repetint, car la frase planyívola gairebé no arribava a poder-se articular. Jo no podia fer res per a ell, no podia salvar-lo, aviat seria un mort com els altres que havia trobat. Però no em decidia a deixar-lo, no podia moure'm de vora seu. «No m'abandonis, company!», continuava dient. El darrer mot de la frase, el mot company, l'amollava després d'un curt silenci, com si el cerqués en les ombres del seu ésser, i tenia per a mi una significació emotiva que no havia tingut mai. Sí, jo era el company d'aquell soldat, d'aquell desconegut que es moria, però era també infinitament més. I posseït d'una gran tendresa li ho vaig haver de dir en un bes que no era per a ell sol, perquè en posar els llavis damunt el seu front fred besava igualment tots aquells que podien ésser continguts en el mot sagrat de germanor, a tots aquells que havien mort i moririen i podien morir... Vaig descordar-li el cinturó i el vaig alleugerir de les cartutxeres plenes de bales, vaig beure aigua de la seva cantimplora... Damunt nostre les tenebres s'havien esquerdat i a la feble claror de la celístia vaig poder —120→ contemplar el seu rostre gairebé d'infant. Els seus llavis encara es movien, però la veu ja era morta. Aleshores, vaig embolcallar el seu cos amb el meu capot i el vaig deixar. Continuava arrossegant-me, arrossegant-me... Una ombra saltà i s'aturà davant meu... Havia realment saltat? Eren els arbres que es movien... Avançava cada vegada més lentament a causa del dolor de la cama. Quan em faltava per arribar? I si m'hagués perdut? Aquest pensament m'omplia de desesperació. Havia ja ultrapassat els dos pujols i cap senyal no m'indicava les nostres línies. Era possible que després del combat les haguessin rectificades. Altra vegada l'ombra... No, no eren els arbres. Es movia, rasa, a poca distància del lloc on em trobava. De sobte, em vareig adonar de dues taques fosforescents que em sotjaven, que s'acostaven... Vaig llançar una pedra amb tota la força que vaig poder i em contestà un lladruc. La lluïssor dels ulls desaparegué durant uns instants per tornar a aparèixer més lluny. Vaig llançar una altra pedra. Què feia aquell gos allí? Abans de comprendre res vaig sentir que havia de defensar-me contra quelcom de terrible, però quan la certesa que es tractava d'un gos famolenc es féu clara en mon esperit l'horror i la repulsió em paralitzaren. Vaig recular cap al soldat mort, oblidant-me de tot menys de què havia de protegir-lo d'aquells ulls que ara —121→ apareixien, ara desapareixien i contra els qual m'esgotava llançant pedres i pedres... Una patrulla de reconeixement em trobà, a trenc d'alba... Em portaren a la sanitat del batalló... Mentre m'estaven curant vaig adonar-me d'un gos que em mirava fixament des del llindar de l'infermeria... Sense saber què em feia, vaig agafar la pistola del tinent metge i li vaig engegar un tret al cap...
-Aquell gos s'assemblava a Boira, oi? -preguntà Vives.
-Sí.
Roldós, sense moure's, com si tàcitament hom hagués establert que li tocava el torn, començà a contar amb la seva veu opaca i sense inflexions:
-Jo, com sabeu, no he anat a la guerra. He estat sempre una pelleringa malalta. Us explicaré una història de quan jo era petit, un fet sense cap importància, però que a mi sempre m'ha fet gràcia i recordo sovint. Molt infant, als dos anys, vaig quedar orfe de pare i mare i em varen recollir uns oncles que no tenien fills. Ell era el baster del poble, un home alt com un sant Pau i amb una veu de tro que imposava respecte. La meva tia era una bona dona que sempre deia que sí a tot en aquesta vida. Tenia la mania d'anar sempre emmidonada i planxada i creia que en el món només hi havia una cosa important: el seu marit, el seu Claudi. Que si el —122→ meu Claudi això, que si el Claudi allò i que gira i que tomba eternament sobre el seu Claudi. Bé, però anem al cas. Un dia una veïna va regalar a la meva tia una dotzena de pomes. Quines pomes, Mare de Déu! Encara em sembla que les estic veient, grosses com el puny i vermelles com una posta. La tia les posà al fruiter i pujà a arreglar-se per anar a missa, ja que era diumenge. Abans de sortir deixant-me sol, va dir-me: «Fes bondat, sents maco? I no et mengis cap poma!». Fer bondat era, es clar, no menjar-se cap poma; però si sabéssiu quines ganes m'entraren de no fer-ne, de bondat, així que la tia fou fora. Aquelles pomes m'imantaven. Us torno a dir que em sembla que les estigui veient. Estaven posades al fruiter de la següent manera: set a la base, formant cercle; damunt mateix en venien quatre, al bell mig de les quals, sola, acimada, l'última, la més bonica de totes, un diantre de poma que feia venir salivera... Posant-me de puntetes arribava just, just, a abastar-la. Per res del món no m'hauria atrevit a menjar-me-la, malgrat les ganes que en tenia... Però, ben mirat, per què no clavar-hi una petita queixalada? No vaig dubtar molt. Ja estava! Ara, a fi que no es notés, allò que calia fer era canviar-la de lloc i posar-ne una de sencera al cim de tot... Un cop fet això... Abreujant: al cap de poca estona no hi havia ni una poma que no portés —123→ la marca de les meves dents. Això sí, em vaig enginyar a posar-les de manera que semblessin totes senceres, es a dir, fent anar la part queixalada a sota. El truc, es clar, no em llevà la por de les conseqüències de la meva malifeta. No podia pensar en allò que passaria a l'hora de les postres. Vaig dinar sense gana; em semblà que l'oncle s'afanyava com mai. Quan la tia posà el fruiter damunt la taula em va entrar una tremolor!... Hauria volgut fondre'm. «Mira, Claudi, què ens ha regalat la Mariona!». Vaig aclucar els ulls. En obrir-los, l'oncle tenia una poma a la mà i m'estava mirant fixament. Sense dir un mot la va deixar sobre la taula i en va agafar una altra, i després una altra, totes. Bruscament, s'aixecà de la cadira, furiós, amb els punys closos, el rostre vermell, i començà: «Això que has fet avui, Joan, no té perdó, no, no en pot tenir i, i...». Insospitadament callà. Passejà l'esguard per damunt les pomes escampades per la taula i, sense poder-se contenir, es posà a riure amb tota la seva còrpora. La tia l'imità tot seguit i jo vaig acabar també per riure. Ja he acabat, amen!
Vives, lentament, com si ho dictés a la penombra, féu:
-La cambra era fosca. Jo romania dret a la finestra, de cara a la ciutat també fosca. Elles dues estaven assegudes en silenci i jo no m'atrevia a dir —124→ res, no tenia res a dir. Des d'abans de la posta que estàvem junts en aquella cambra i no pensàvem en altra cosa que en nosaltres mateixos. No hauria pogut dir quina estimava més de les dues. Feia estona que estava mirant l'ombra de les acàcies del carrer solitari i les estrelles que eixien entre els núvols. Sentia aquelles dues dones com una fatalitat i, al mateix temps, com una invitació secreta de la vida. «Potser no estimo cap de les dues -pensava- i l'única cosa d'elles que m'atreu és llur manera idènticament silenciosa d'estimar-me, d'esperar...». No volia girar-me perquè temia que vinguessin les paraules. Vaig llançar l'esguard nit enllà, vers on se sentien els espetecs de fuselleria i el crepitar de les metralladores. Era tard. M'esperaven. La meva immobilitat em feia sentir culpable, però no trobava forces per a arrencar-me d'aquella pau que em tenia assetjat... Les vaig trobar dempeus al mig de la cambra, agafades per la cintura, confoses en una sola gran ombra... Les vaig abraçar juntes, vaig besar els llavis freds de l'una i la galta mullada de l'altra... Un cop al carrer em vaig posar a córrer. Fugia. M'esperaven. Era el dinou de juliol... La ciutat continuava fosca...
Ara tocava enraonar a Puig. Tots tres esperaven les seves paraules que no venien. Però ell continuava amb els ulls fits al sostre, totes les faccions en repòs, —125→ com buidades, la boca closa, feixuga, talment com si ella suportés el silenci de tots.
-El meu record més inesborrable de front -digué finalment- potser us farà estrany, potser el trobareu cruel. Tots sabeu que he fet la guerra des de les primeres setmanes fins a l'acabament. Un s'acostuma a la visió dels morts molt de pressa, més de pressa del que hom creu. Es desitja fugir d'ells amb més freda repugnància que llàstima, són quelcom que abans que res cal amagar, enterrar... La pràctica militar insensibilitza. Però un matí, un lluminós matí de primavera, vaig veure un arbre... mort. No l'oblidaré mai. Un obús l'havia tocat de ple. Branques retorçades, fulles ennegrides i foradades, tronc esberlat en quatre o cinc grosses estelles... No sé com explicar-vos-ho. Aquell arbre destruït encara sofria i em feia sofrir d'una manera estranya. Ell no tenia res a veure amb la guerra i els homes l'havien sacrificat, era una cosa pura, florit enmig d'aquell camp... No sé com dir-vos-ho... Vaig plorar.
—[126]→ —127→
Els despertà la cridòria de Roldós. Estava realment aïrat, com no l'havien vist mai. D'antuvi, ensonyats, no comprenien res. Era tan insòlit veure'l i sentir-lo d'aquella manera que s'esveraren un xic. Però ell, desbocat cap a la imprecació, no escoltava ningú. Finalment, varen comprendre que es tractava d'unes sabates.
-De quines sabates parles, es pot saber? -preguntà Vives.
-Doncs de les que ens han robat.
Comprovaren que, efectivament, mancaven les sabates de Vives.
-Les teves sabates, sí, home! -continuà Roldós-. Les teves sabates de cuir. Sembla que t'ho prens molt a la fresca. Les han robades mentre dormíem i el lladre ha hagut de prendre-les d'aquí dins —128→ i essent-hi nosaltres. N'hi ha per matar-lo, per penjar-lo, al fill de...
-Frena, home! -l'interromp Vives, somrient-. No crec que les meves sabates...
-Com! les teves sabates... Les teves sabates, des d'aquests moments, són les sabates de tots. Quan hagis de sortir hauràs de posar-te les del que es quedi a la xabola. Les teves sabates, doncs, ens afecten a tots per igual. I eren les millors de totes! Es que no te'n recordes?
-Sí, pobres! -respongué Vives, fingint un aire de còmica aflicció-. Segurament no hi haurà manera de recobrar-les.
Roldós no es calmava. El robatori tenia per a ell unes proporcions de catàstrofe.
-No pot fer molt que han estat robades. No puc creure que el lladre ho hagi fet durant la nit, amb Boira a la porta. El gos es desperta cada dia a trenc d'alba i és fora, Déu sap on, fins que ens llevem. El lladre ha aprofitat l'absència del gos per venir a robar, és ben clar. Es un...
-Psss... -feren tots, a punt de riure.
-Es un... ajudeu-me, homes!
Llavors, tots, un darrera l'altre, anaren dient:
-Bandarra.
-Poca vergonya.
-Miserable.
—129→-Brètol.
-Bandit.
Roldós acabà per riure.
Més tard, de nou ajaguts cadascú al seu lloc, Vives exclamà espontàniament, bo i esguardant-se els peus nus:
-Ben mirat, eren ben fermes les meves sabates!
-Vols dir? -saltà Roldós, mofeta.