Visor de obras.

  —[130]→     —131→  
  —[132]→     —133→  

La primavera. Ningú no sabia com havia vingut. Però tothom la sentia. Un dia fou, un dia se n'adonaren. Estava en l'aire, estava en la sang. Res més. Quelcom s'havia descenyit, quelcom s'havia esquinçat. No allí, en el camp, sinó en un lloc infinitament llunyà. Devia haver ocorregut de la manera que ocorre sempre: exactament la mateixa ordre donada amb misteri, secretament. Un gest imperceptible de les branques i les sabes començaven de pujar. Un alè estrany ran de terra i les llavors esclataven de naixença. Besos de sol als cims de les muntanyes i les neus baixaven cap als rius. Les dones romanien immòbils davant de les finestres i miraven a través dels vidres, encara entelats, com cercant la confirmació d'allò que glatia en llurs sines inquietes. I l'endemà, o l'endemà passat, un dia qualsevol, en un moment en què no s'hi pensava, hom descobria que els   —134→   arbres tenien les branques florides i que hom sentia desigs de cantar corrent...

A Argelés no passava res d'això. La primavera hi era. Tothom ho sabia. Estava en l'aire, estava en la sang. Però el sorral era sord a tota ordre, res no podia florir-hi, i el mar estava com sempre. Més endavant vingueren pluges brusques, la tramuntana sovintejà les seves absències. Un matí aparegueren les primeres orenetes. S'estigueren una estona volant i xisclant per damunt del camp i desaparegueren. Tornaren. Cada dia venien en esbarts més nombrosos, a la mateixa hora, i posaven al camp una viva corona de xiscles i ales. Cercaven lloc on fer el niu. Però aquella era una rara ciutat sense ràfecs ni coronises i aviat es cansaren d'anar-hi. El camp acalà de nou la testa, i sentí que les filferrades l'estrenyien amb més força quan el vent càlid de la plana saltà damunt la sorra com un poltre enjogassat. Cada nit la lluna venia amb menys vels i queien més estrelles. Les portes de les xaboles romanien tot el dia obertes, com boques que no es cansessin mai de respirar aire nou.

Primavera. El sol tebi ho deia. Tothom l'entenia. Hom vaiverejava infatigablement en grups animats, com si, tot d'una, la gent hagués descobert on anar. No es veien tants de parracs per tal com la benignitat del temps permetia anar frèjol. Confirmaven una   —135→   rebrotada general d'esperances les llargues cues que es veien arrambades als barracons de fusta de les oficines de correu. En aquells dies radiants, no era possible tot? Aquella vida bé s'hauria d'acabar algun dia. No podia durar eternament. I àdhuc els més tristos i descoratjats no podien impedir que una flama d'alegria s'encengués en ells.

I cada tarda hom podia contemplar, a través de la polseguera que cobricelava el camp, innombrables grues amb llargs ròssecs de paper. Al bat de la brisa marina capcinejaven a pler com si fossin meravelloses aus de colors vingudes d'un somni de llibertat a fi de rescabalar el camp de la fugida de les orenetes... I els homes silenciosos que, des d'abaix, les enlairaven, sostenien els gruixuts cabdells amb un gest idèntic d'ofrena remisa que feia pensar que tenien a les mans llurs cors feixucs...

I cada matí apareixien a la platja, fetes amb la mateixa sorra humida, estàtues de dones nues, en actituds jacents, que només eren posseïdes per les ones i pel vent... Primavera.

  —[136]→     —137→  

Tarrés no pot estar-se a la xabola. Surt sense saber cap a on tirarà. Mira el cel que s'està cobrint de núvols ràpidament. Ell sap, però, que no plourà. Està inquiet. Camina de pressa. S'atura. No té desigs de passejar. Tampoc no vol tornar a la xabola. Pensa en boscos, en bous, en camps de blat. Torna a caminar. Maleïda sorra! Blana i erma. Com resisteix la rella la terra fecunda, tancada, dura, amb futur! I tan silenciosa quan el blat apunta, tímidament, en els rengles dels solcs aplanats per les pluges! Mira en direcció al mar. Avui no l'aconsola. Res no pot aconsolar-lo avui d'aquella sorra que l'obliga a corbar-se en una inútil servitud, com si necessités ésser escoltada, però que és muda, sense boca... Torna a la xabola. Mira els seus companys. Estan callats, tranquils. Llurs rostres tenen quelcom en l'expressió   —138→   que li recorda també la sorra. Preferiria que enraonessin.

-Què feu?

Puig contesta per tots:

-Ja ho veus: res.

I Roldós afegeix:

-Si ens vols ajudar...

No contesta. Sense saber per què té el sentiment que li són hostils, carregats de reserva. Hom diria que ho fan a posta d'estar tranquils i silenciosos per augmentar la seva inquietud. Si almenys...

-Plourà? -li pregunta Vives.

-No.

...pogués estar completament sol, no veure ningú, no sentir ningú. Potser seria millor que plogués. Així tindrien de fer alguna cosa, defensar-se contra l'aigua que travessaria el sostre de la xabola. Surt.

A la platja hi ha gent que es banya. Es la Mediterrània? Mar enllà, molt enllà, navega una barca. Del cavall no en resta res. Què deuen haver fet amb la carcassa? Escup contra les ones. Dóna l'esquena al mar. Sent al rostre el brogit del camp, com una pluja bruta. El sol l'enlluerna i l'obliga a aclucar els ulls. Aleshores percep la pudor i els torna a obrir ràpidament. La pudor és com una serp que el va seguint. Si es pogués ajupir, agafar-la i llençar-la al mar! De sobte es posa a riure. Roldós li ho contà. Dos es barallaven   —139→   al camp d'excrements. Es pegaren rebolcant-se per la sorra, enfollits d'odi. Arribaren soldats per a descompartir-los, però s'havien embrutat tant que cap soldat no gosà tocar-los i pogueren fugir... El sol llença grapats d'espurnes damunt la sorra. Dins un pot de llauna s'encén un feix de reflexos blancs. La serp s'ha cansat de seguir-lo. El sol pesa als seus cabells. Escup contra la sorra amb ira. Camina entre xaboles. Olor de llentilles, que li pesa a l'estómac. No vol tornar a la xabola. S'asseu a la sorra i torna a escopir. Encara sent els crits alegres dels qui es banyen a la platja.

S'aixeca i amb ell s'aixequen els boscos i els camins i les segues. Tot això acaba de saltar, com una fera, i s'ha clavat dins seu, i es remou a cada nova passa que fa. I els camins i els boscos i els camps criden amb una veu que comença a circular per tota la seva sang. Tota la seva sang s'ha despertat bruscament, després d'una llarga dormida. No vol tornar a la xabola. Ara sap per què. La seva sang no vol romandre més ajaguda allí dins, entre camarades silenciosos, sota el suplici del sostre, suportant la maror lenta dels pensaments... S'ha despertat i és un crit lligat a la gola, foc a la testa, als ulls, als braços... La barca ha desaparegut del mar. Panteixant de la correguda, entra a l'aigua i es cabussa, vestit. Palpa el fons sorrenc, ull cluc, i en aquella insospitada   —140→   solitud efímera, encara els camins, els boscos i els camps murmuren a les seves oïdes, amb llavis d'aigua, síl·labes de fulles i llavors, frases de pedres...

El sol li és hostil. Té fred. Tremola de cap a peus. L'angunieja, sobre tot, la roba encastada a l'esquena. Però no vol córrer. N'hi ha que riuen en veure'l passar xop. No els veu ni els sent. L'aigua, dins el mar, murmurà el secret, apaivagà la crida de la seva sang. Ara sap que només pot fer una cosa i que la farà, tindrà el valor de fer-la. Es despulla i s'estira a la sorra. El sol l'agafa... Es com si fos hissat dins una xarxa calenta... Està tranquil, asserenat. Pot pensar sense sofriment en boscos, en camps i camins. Si allargués la mà podria tocar-los, car els té allí a la vora... Els bous passen, esquellejant, cap a l'establa. La porta de la masia és oberta perquè la tarda pugui entrar-hi lliurement. Però no passa del pedrís des d'on, asseguda, somriu a un manoll de panotxes penjat a la façana. Un bou bruela i la tarda, durant una estona, farà olor de fems...

-Estàs a la xabola de Puig, tu, oi?

Què vol aquell desconegut? Sí, està a la mateixa xabola d'ell. Doncs, Puig té una carta a l'oficina de correus, fa dies. Troba estrany que no l'hagi anada a cercar. Una carta, no se sap mai... Per això ha cregut bo avisar. Està bé. Gràcies. Ja ho dirà a Puig.

  —141→  

Deixa la platja. Camina de pressa. Ja començaven a irritar-lo els crits del camp. Dins la gran bonior l'obsessió de la paraula no existeix. No s'adona de la sorra, ara. La seva ombra, davant seu, és empesa per un vent joganer. Quan es decidirà? Demà? Demà passat? No sap quan, però no més enllà d'aquella setmana. Hi ha l'obstacle dels companys. Què poden, però, oposar-li? A aquella alegria de la seva sang només hi ha una resposta i ell la té, clara, invencible. Si la cridés, dominaria la bonior, perquè qui pot vèncer el clam dels boscos, els camps i els camins?

Quan entra a la xabola, troba Roldós sol. S'hi acosta i comença a dir-li:

-Els bous, saps?, tots els bous que en la nostra contrada...

  —[142]→     —143→  

Entren, surten. Tornen a entrar i sortir. No saben ben bé per què.

Déu!, tenir un rostre és tan terrible com tenir records. Què s'ha de fer amb les mans? Es amb les mans que esperen. Elles, elles esperen, caigudes, crispades. Estan desconegudes de tant esperar. La guerra era puny; l'exili, la derrota, és mans. Podrien encendre el món amb llurs dits que es rebel·len a oblidar. Totes aquelles mans foren. Adés s'aixecaren, àvides, vers les rodones fruites que penjaven dels arbres; s'usaren obscurament en la paciència del treball, acariciaren i colpiren, encengueren d'entusiasme els estadis... Mans que cantaren el sol, que empenyeren els anys.

Entren, surten. Què es pot fer? Les mans dubten, callen. La vida s'ha esmunyit. Potser escriure un nom a la sorra amb l'índex encarcarat d'amenaça.

  —144→  

* * *

Les mans de Roldós, quan ell enraonava, volaven. Es movien potser amb un xic de precipitació convulsiva, com si temessin de no arribar al final que cercava la darrera paraula. Planaven com un núvol, amb vent a dins, que gaudia reflectint-se damunt l'aigua de la veu que fluïa, fluïa opaca i monòtona: aquell so mutilat que s'esqueixava dintre del seu cos abans de sortir. I les mans ho sabien i s'aixecaven i es movien, inquietes, per tal de fer oblidar als altres, amb el seu vol, la pobra veu que s'arrossegava... I vivien allò que el so només formulava...

-La vida -deia- no m'ha estat fàcil, però he de confessar que he sabut viure-la bé a la meva manera. M'ha donat poc. Segurament no hauria sabut què fer amb molt.

Quan començava a enraonar hom no sabia mai el temps que estaria amb la paraula a la boca. Tant podia ésser una hora com un dia. Aquella veu i aquelles mans estaven més enllà del temps. Ara es tractava d'una cosa més important, potser, que l'anècdota de les pomes. Ningú no podia dubtar-ne davant d'aquelles mans que s'agitaven apassionadament al cim de les seques columnes dels braços. Allò que estava   —145→   dient ho havien oït tots moltes vegades. Des de la primera paraula havien comprès cap a on aniria. El deixaven dir. Fins a quin punt mentiria aquest cop? Fins a quin punt la realitat del fet que tots se sabien de memòria seria traïda sincerament per la veu i les mans? Es que si no fos amb tanta seguretat infidel podrien suportar d'escoltar-lo?

En acabar, les mans queien bruscament damunt els genolls i s'arraulien sota el silenci que elles mateixes semblava que s'haguessin plagut a crear.

Les de Tarrés descrivien, empenyien les imatges que anaven arrencant de l'esperit. Eren unes mans plenes de confiança, de seguretat. Entre la veu i elles no hi havia mai conflicte. Eren com una terra damunt la qual podia bufar el vent i podien desencadenar-se les tempestes. Elles estaven allí, brotades de la vida d'aquell home, i les paraules eren espigues madures, corbades... Queien i s'aixecaven a intervals regulars, com les estacions de l'any, com el dia i la nit, i esdevenia que sovint restaven uns moments plegades formant clot, talment com si sostinguessin dues boles de silenci... Avui estaven contant:

-Li deien El Guerxo, per la forma de les seves cames. Era l'enemic tradicional de casa. Ens n'havia fetes moltes, però mai no havia estat possible enxarpar-lo. Ningú del poble no l'estimava. Era un home gasiu, sorrut. No creia en Déu ni en el diable. Feia   —146→   anys que als nostres camps creixia cogula. La collita de blat, naturalment, en patia molt. Per més que arrenquéssim totes les mates de la mala herba i fins i tot creméssim les llavors, no evitàvem que l'any següent la plaga de la cogula es repetís d'una manera tan pròdiga que no podíem deixar de pensar que El Guerxo hi tingués art i part. Un any vigilàrem amb tanta constància, de dia i de nit, que finalment tinguérem la sort d'agafar El Guerxo mentre estava sembrant la llavor de cogula en un dels nostres camps. L'afer passà a l'Ajuntament. S'hi dedicà tota una sessió de diumenge. No hi havia dubte quant a la culpabilitat de El Guerxo; un regidor havia estat testimoni del fet i a ell s'havia lliurat la llavor que el malfactor no havia tingut temps de sembrar. El nostre Ajuntament tenia fama en tota la comarca per la justícia amb què resolia aquells casos que, prescindint de la llei, es posaven en mans del seny. Aquell cas, però, no era tan senzill com semblava. Per a castigar calia saber, conèixer, el dany ocasionat, i ningú no podia precisar-ho perquè era impossible recollir gra per gra tots els que El Guerxo pogués haver sembrat. Per tal d'ésser just hi ha d'haver relació entre el delicte i la condemna. Després de molt deliberar es va trobar la fórmula: esperar que la cogula sembrada al nostre camp creixés i granés. Quan això s'esdevingué, obligaren El Guerxo a collir-la i   —147→   a lliurar la llavor al nostre Ajuntament, i se li comunicà que aquella llavor hauria d'ésser sembrada, l'any vinent, davant de tot el poble, en un camp de la seva propietat. Així fou fet i tothom ho trobà just.

Les seves mans també ho trobaven just. Ara no sostenien, com a vegades s'esdevenia, les dues boles de silenci, sinó que semblaven allargar-se devers aquell matí de diumenge en què es realitzà la justícia del poble. Unes mans com aquelles foren curullades de cogula i sembraren al camp del culpable la llavor que castigava i les mirades del poble que assentia en silenci...

* * *

Sí, tenir un rostre és tan terrible com tenir records. Les mans de Vives no parlaven de records. Contaven un somni. Abans de començar, havien enretirat la cortina que feia de porta i havien constatat que encara no era de nit. Dins la penombra de la xabola es movien lentes, lluminoses, amb crepuscle. Ningú no creia en aquelles mans que desapareixien així que Vives parlava, que no tenien professió, estranyament sensitives i rudes. S'havien aturat a mig aire, súbitament, i tots comprengueren que elles, abans que ningú, havien sentit que Boira bordava a   —148→   fora. Quan els lladrucs cessaren, el somni es va fer veu:

-Tota la gent del camp havia mort. Veia el sorral desert, les xaboles abandonades, destruïdes. Ni un crit, ni una fumera. Només vent... Tot d'una, vaig comprendre que anava errat. La gent del camp no era morta. Com podien morir cent mil alhora? Havia tingut lloc un altre brusc èxode, hom els havia traslladat secretament... I el mar aixecà la seva veu per dir-me que els trobaria al cel... No sé com vaig encertar la manera d'anar-hi. La primera cosa que hi vaig veure fou Déu. La seva presència era visible arreu. Li deien el Gran Gendarme i es destacava, sobretot, pel seu casc d'or. La túnica que portava era blanca, rutilant, en la part davantera i vermella a l'esquena. La cenyia un cinturó teixit amb fil de plata puat. Els àngels tenien les ales de xarpellera i duien ensenyes fetes amb espines de bacallà. Volaven d'un cantó a l'altre obeint les ordres que els donava el Gran Gendarme sobre l'organització dels cent mil recent arribats. Els sants i les santes no feien res. Es passejaven capcots i sofrien perquè havien de portar corones de llentilles. La veu tronant de Déu, del Gran Gendarme, deia: «Aquí al cel no hi haurà camp civil ni camp militar. Aquestes diferències no seran tolerades mentre el casc auri brilli en la meva testa. Tranquil·litzeu-vos d'una vegada   —149→   per sempre, sé el que heu hagut de patir allà baix, a Argelés, mon Dieu!». Es sentí la veu d'un refugiat cridant: «Demano que es nomeni immediatament un comitè!». I molts d'altres: «Això, això, un comitè!». «Per què?», preguntava Déu. La primera veu digué: «El fet de trobar-nos al cel no implica la renúncia dels nostres drets. No pas tot rutlla bé aquí dalt. Sapigueu que un comitè es justifica ell mateix». Veus de: «Visquin els comitès, visquin els comitès!». Un s'aixecà a fer un discurs formulant protestes. Els àngels feien vent amb llurs ales i els refugiats tenien fred. «No ho veieu que no estem acostumats a viure tan a prop de les estrelles!». «Abaix els àngels!», cridaven molts. «Això és boicot!». «I per quins set sous els aviadors, tan refugiats com qualsevol de nosaltres, han de disfrutar del privilegi de viure en xaboles fetes amb la seda dels paracaigudes? Cal incautar-se'n!». De cop vaig veure que el comitè ja estava nomenat. Els sants tenien por. Els àngels s'arrencaven les ensenyes i plegaven les ales per tal de passar desapercebuts. Un grup enardit anava a foragitar els aviadors de les tendes. Déu suplicava, corrent de l'un a l'altre: «Per la mort de Déu no ho feu! Calma, calma, tot s'arreglarà!». «Calla, tu, Gran Gendarme! La mort de quin déu invoques d'aquesta manera?». «Jo, jo... -feia Déu-. Fa mil nou cents no sé quants anys que jo vaig ésser...». Ningú no en   —150→   feia cas. Després, el comitè es passejava amb vestits fets amb la seda de les tendes dels aviadors. I Déu, amunt i avall, anava mormolant contínuament: «Fa mil nou cents no sé quants anys que jo vaig ésser, que jo vaig ésser...».

* * *

-I tu no has somniat res, Tarrés? -preguntà Roldós.

-Sí, una dona de sorra.

-Ah!

-I una grua, amb cordill romput, que fugia...

-Ah!

* * *

Les mans de Puig, invisibles dins la foscor de la xabola, romanien abandonades damunt els genolls. Cap veu no ordenaria que es moguessin. Elles i la nit que havia caigut no feia gaire sabien què era tenir records. Estaven lluny d'aquells moments que s'immobilitzaven en el silenci dels quatre companys. Si s'alçaven -adés una, adés l'altra- era per pujar lentament fins al front abrupte, cimal, aturar-s'hi un   —151→   moment, comprovar després que els ulls continuaven closos i tornar a caure... La resta de la cara no existia, no sabia res de la carta ni de Joana.

Vindria, ella? Podria venir, tal com anunciava amb vehement seguretat? Potser seria millor que no vingués, que no pogués venir. I si venia, què? Ella no podia ésser futur; vivia en un passat intocable...

Les mans s'alçaven i queien, queien i s'alçaven, fredes, entre imatges i sentiments.

«Camí amb ombres de pollancs... Ell i Joana, sols. Tarda de primavera. Un ametller florit ran del camí. Potser orenetes. Ella, de sobte, es posà a córrer i en arribar al pendís s'hi deixà caure i s'ajagué damunt de l'herba amb els braços oberts. Ell, rerassagat, anava devers ella amb una ganseria que era només el desig de fer duradora la contemplació de la figura jacent de Joana. Abans que no pas ell, arribà la seva ombra segura i esborrà tot el sol que queia damunt d'ella. El panteix de Joana encara durava i es barrejà amb la riallada... Aquella noia -pensava ell- havia d'ésser protegida. Comprengué que aquell cos començava a viure el secret de la solitud. Però ell es sentia tan llunyà que no pogué fer altra cosa que allargar-li una branca florida. Ella deixà de riure, agafà la branca amb la boca i no hi tornà -a riure- fins que ell l'ajudà a aixecar-se hissant-la pels braços...».

  —152→  

«Ajupida bevent a la font... L'ombra d'un ocell creuà, fugaç, la seva cabellera... Ell es va sorprendre que Joana no s'espantés...».

La veu de Roldós l'interromp:

-T'ha dut males notícies la carta?

Les mans de Puig tenen un brusc despertar. Són elles, més que no pas la veu, les que contesten:

-No.

«La pluja els havia sorprès tornant d'un llarg passeig pels camps. Anaven xops. Quan arribaren a les envistes de les primeres cases del poble s'encengueren els llums dels carrers. S'assegueren a l'ampit del pont a esperar que es fes fosc del tot, car no volien que la gent els veiés arribar junts.

-Que és estrany tot, avui -féu ella, repentinament-. Tu, els arbres, la remor del riu, la finestra encesa de casa, allà...

-Per què, jo?

-Es com si tot ho veiés per primera vegada i no ho hagués de tornar a veure mai més. Tu has callat gairebé durant tot el camí... Jo tenia ganes de riure i de plorar. Voldria estar molts anys sense veure't.

-M'estimes? -preguntà ell.

-No. I tu?

-Tampoc.

Després d'un curt silenci, ella reprengué:

  —153→  

-Ara, si volgués, podria posar-me a riure. Ahir se'ns va morir una vaca, La Ranca. Has pensat mai com seria un fill teu i meu? No, no hi deus haver pensat mai; els homes no pensen en els fills fins que els tenen. Estimar, per a vosaltres, és més prendre que donar. Potser estic dient ximpleries, però en aquests moments ho sento d'aquesta manera.

-Per què tenies ganes de plorar?

-No ho sé.

-Es que no m'ho vols dir?

-No, no és això. Tu ho pots explicar tot. No deus haver plorat mai sense saber per què.

-Anem! Agafaràs fred aquí. A casa teva et deuen estar esperant amb ànsia. Què els diràs quan et vegin mullada?

-Res. No em preguntaran res. Em coneixen bé. Saben com sóc de dura en callar. Tinc desig d'obscuritat. Així que arribi a casa aniré a tancar-me a la meva cambra. I tu, què faràs?

-No ho sé encara.

-També dubtes?

-Adéu!

-Fins quan?

-Digues-ho tu.

-Fins a demà, doncs.

-No deies que...

-Adéu!».

  —[154]→     —155→  

Roldós tus.

Cada dia la seva tos té accessos més llargs i és més seca, més penible. Amb el bon temps enlloc de millorar empitjora. Hi ha nits que les passa senceres tossint al seu recó de la xabola, sofrint més aviat per què no deixa dormir els seus companys que per la pròpia tos que mig ofega tapant-se la boca amb la manta. Ni els seus companys ni ell no en parlen mai. Només una vegada Roldós, després d'un accés molt fort, va dir: «Aquesta tos! Si tingués pastilles...». Però tots saben que no es pas qüestió de pastilles.

-Que has de sortir? -pregunta Puig a Vives.

-No. Per què? -pregunta aquest, somrient burleta.

-Apa, no facis l'orni i deixa'm les sabates. Vull anar a estirar una mica les cames.

-Vols les meves? -diu Roldós.

  —156→  

-Calla, tanoca. Bé saps prou que em vénen estretes.

-A veure si tornes més d'hora que ahir! Quan vares arribar ja feia més de dues hores que havíem sopat, i això que t'estiguérem esperant qui-sap-lo.

Quan Puig és fora Vives diu a Roldós:

-No sé què li passa a Puig aquests dies. Gairebé no enraona, surt sol, se'l veu preocupat. D'ençà del dia que Tarrés li va donar aquella carta que no sembla el mateix.

-Jo te'n podria dir alguna cosa del que li està passant. He llegit la carta.

-Te l'ha donada a llegir ell mateix?

-No. La vaig trobar aquí dins; li va caure sense adonar-se'n. No vaig poder resistir la temptació de llegir-la.

-Home!, vols dir que està bé... Què deia?

-La seva promesa, una noia que es diu Joana, li deia que aviat el vindria a veure, que passaria la frontera. Es veu que se l'estima molt.

-Com ho saps això?

-No et dic que vaig llegir la carta? Es veia per l'estil -contestà Roldós amb un somriure entremaliat.

-Vinga, no siguis banau.

Després d'uns instants. Vives diu:

-Tarrés també està estrany, no ho has notat?

  —157→  

-Sí, potser sí.

Callen. Vives mira la boca del seu company i pensa en la tos. Ara està tancada, tranquila, com una cicatriu que s'ha oblidat que fou ferida. Més amunt, sota el front, els ulls somriuen, lleugerament aclucats, amb el somriure que no pot oferir la boca. Vives embolica els seus peus nus amb la manta i s'ajeu.

-No t'ajeus, tu?

-No; em vindria tos de seguida si m'ajagués. Me la conec molt bé la meva tos. Quina hora deu ésser?

-Dos quarts de set, més o menys.

Tornen a callar. Roldós recalca la testa contra les canyes i espera. Sap que pot esperar. Somriu amb la boca, ara, sense cap temença d'ésser decebut. Vives li ha tornat el somriure, aquell signe de mútua intel·ligència que precedeix sempre les seves converses íntimes.

-En aquesta hora, doncs, tu...

Era un joc hàbil, una manera profunda de vincular-lo al món parlant-li del seu passat. Vives coneixia detalladament la vida de Roldós perquè aquest, durant setmanes i mesos, s'havia lliurat a la tasca apassionada de contar-la-hi, de confessar-se. I quan s'esdevingué que Roldós esgotà el seu tema confidencial, a Vives se li va ocórrer, per tal de fer, sobre tot, menys dolorós el seu silenci, d'anar-li tornant   —158→   tot allò que sabia d'ell, tota la riquesa coneguda de l'altre, en relats que el seu amic acceptava no pas com un consol, sinó com una estranya confirmació en la qual, sovint, havia de fer esforços per reconèixer-se. I Vives parlava lentament, convincentment, procurant que en el to de les seves paraules no s'hi esllavissés la compassió de què estava posseït el seu cor.

-Sí, sí, conta -fa Roldós amb vehemència.

Vives es creua de braços, fita una bona estona el sostre de la xabola i com si parlés amb ell mateix comença:

-Et parlaré de deu anys enrera, d'allò que hauries pogut estar fent...

Roldós l'interromp:

-Ara fa deu anys feia pocs mesos que m'havia casat, ja ho saps?

-Sí, ho sé tan bé com tu. No m'interrompis, ja saps que no m'agrada. Ara fa deu anys, doncs, en una hora com aquesta, tu acabes d'entrar a casa teva. Tornes de la feina. Aquella tarda havia plogut. Has caminat pels carrers entollats i t'has mullat els peus en haver de travessar el carrer de la Creu Alta, sense voreres. Ve a obrir-te la teva mare. Ella sap que ets tu perquè truques la porta amb dos trucs ràpids i febles i, el tercer, més fort...

-Però entre el segon truc i el tercer deixava passar   —159→   una mica de temps, el temps just de comptar fins a cinc -aclareix Roldós amb una ingènua alegria.

-Gairebé no la veies, la teva mare, en entrar a casa. Tenies ganes de canviar-te de roba i anaves de dret a la teva habitació, o millor dit, a l'habitació on hi havia l'armari de xicranda, la màquina de cosir i, en un recó, l'esteranyinador, i que donava a un pati enrajolat on la teva mare posava els testos. La teva dona no t'havia sentit trucar. La trobaves al menjador. Durant uns moments, des del llindar, la contemplaves. Romania d'esquena, prop de la finestra, mirant, abstreta, el jardí. Alguns mesos enrera t'hi hauries acostat a poc a poc, sense fer soroll, per donar-li un surt posant-li una mà a l'espatlla. Però ara te'n guardaràs com del foc de fer semblant cosa. Recules fins a mig passadís i la crides bo i caminant al seu encontre ràpidament. La trobes encara al peu de la finestra, però de cara a la teva veu, a la teva arribada, amb aquell rostre buit, de faccions glaçades, com reclamat per l'infant que aviat naixerà, per l'amorosa tirania de la vida que porta dins el seu cos deforme. En acostar-t'hi, has de vèncer l'habitud d'abraçar-la i et limites a fer-li un petó al front o en una galta.

-Com saps aquest detall? No recordo haver-te'l contat mai. Ni jo no hi havia pensat més.

-Però és cert, oi?

  —160→  

-Absolutament. Continua.

-Ella et mira, tímida, com avergonyida d'haver estat descoberta, i tu experimentes el vague sentiment d'ésser culpable de l'angúnia que us envaeix a tots dos. Ets sents estrany, intrús. Encens una cigarreta i et poses a parlar inlassablement de mil futeses. Però, sobretot, penses en una cosa que no vols veure: la seva gravidesa...

-Què vol dir gravidesa? Ah, sí!

-Aquella deformitat que està allí, davant teu, com una acusació. Ella s'ha girat i torna a mirar el jardí. Saps que no t'escolta, però continues enraonant perquè sentir-te enraonar t'allunya d'ella, et calma. La llum morent nimba la seva negra cabellera i abrina la seva figura. «Si és un nen -penses- li posarem Ramon; si és una nena Rosa». Gradualment, a mesura que parles, sents que dintre teu va naixent una viva tendresa que voldries poder donar-li amb l'abrivament alegre d'altres vegades. Però quelcom et reté encara.

-Què? -pregunta Roldós.

Vives es gira a contemplar un moment el seu company i després d'un curt silenci continua, més lentament que abans:

-Esperat, deixa'm recordar. Potser les seves cames inflades, potser aquella immobilitat d'ella que semblava escoltar-se interiorment...

  —161→  

-Sí, les cames -murmura Roldós-. Les cames...

-De repent, calles. Sents feinejar la teva mare a la cuina. Es va fent fosc ràpidament. Voldries aturar el tic-tac del rellotge i l'inquiet saltironar de l'ocell entre les barrelles de la gàbia. Per la finestra entra la humida sentor del jardí, que tu respires amb una avidesa de convalescent. Penses en aquella dona que és teva i en tu. Després només penses en ella i et tornes a sentir envaït per la mateixa tendresa d'adés. Aquest cop res no et deté i t'acostes a ella...

-Ja era de nit, oi?

-Sí, ja era de nit, o potser quedava algun resquill de claror.

-Es millor que fos de nit.

-Li passes la mà pels cabells i ella et mira, fixament, tendrament. «En què penses?», li preguntes per dir-li alguna cosa. Llavors ella, allargant el braç devers el jardí, et contesta: «M'agradaria caminar descalça per la terra mullada de pluja, trepitjar aigua».

-Saps contar molt bé. Jo mai no t'ho havia explicat així... Però realment ho fou, sents Heric?

-Sí, sí... Però em manca algun Silvi Scaurus. Boira s'ha posat a bordar. El sents?

-Es que deu arribar Tarrés.

  —[162]→     —163→  

-Serà avui, aquesta nit? -preguntà Roldós.

-Sí -contestà Tarrés.

-Estàs ben decidit?

-No puc suportar més temps el camp.

Roldós comprengué que era inútil intentar de fer-lo desistir. Només podia que ajudar-lo a realitzar aquella fatalitat que vibrava en la seva veu fosca i que cobria el seu rostre com una màscara de pedra.

-Voldràs esperar que tornin Puig i Vives?

-No; me n'aniré tot seguit. Es preferible que no em vegin, no sabria com dir-los-ho. Tu ets diferent; m'ho has preguntat. Potser és millor.

Roldós sentí, tot d'una, que el camp pesava en la seva ànima amb tota la seva desolació i hostilitat inhumana. Era la puixança enemiga que li robava l'amic i que l'impel·lia orbament cap a la llibertat mobilitzant la seva esperança. Sí, l'enemic era aquell vast   —164→   bruel infatigable, la sorra bruta, el sostre obsessionant, aquella condemnada vida de bivac que venia del fons de la nit...

-Per quin cantó fugiràs?

-Pel Nord del camp.

Roldós tractà de penetrar la màscara que havia enraonat. Hauria volgut poder destruir-la amb una paraula, esborrar el solc de dolor que l'esquerdava. Tenia necessitat de compartir per alleujar el seu company i alleujar-se.

-Només m'emportaré la bossa de costat -féu Tarrés.

En aquella veu hi havia quelcom que es defensava contra el destí. Roldós s'estremí. Copsà en el to un corrent contrari que traïa la voluntat de vèncer: també havia parlat l'infant que tremola en l'obscuritat, abandonat, la bestiola ferida que es dessagna en un recó del bosc enorme de silenci. I intuí exactament fins allà on podria arribar el sofrent anhel de fugida del seu amic, d'aquell home que ple d'ombra i misteri ignorava de quina manera es trobava indefens el seu cos i el seu esperit davant de la solitud.

-Deixaré -va dir Tarrés- la manta i la motxilla. A la bossa de costat m'hi cabrà l'estrictament necessari.

-No t'oblidis res, sents? A veure, t'ajudaré a triar: tovallola, una camisa, sabó... Vés amb compte,   —165→   després d'haver passat les filferrades, amb els dos sentinelles; serà el tros més perillós. No te la pengis a l'espatlla, la bossa, en sortir: embolica-la amb un tros de paper de diari. Tens bandes, oi? Posa-te-les sota els pantalons, aniràs millor. Si no en tens et donaré les meves.

-He fet també un paquet amb les coses que voldria que m'enviéssiu. Ja us escriuré l'adreça, quan la sàpiga.

-Està bé. Saps on vas?

-Allà on l'atzar em porti.

-Té aquest tros de cordill; sempre és útil portar-ne.

-Dóna.

-Es llàstima que te n'hagis d'anar amb aquestes sabates tan velles. Si tingués les meves les hauríem pogudes canviar. Però les he deixades a Vives.

-Es igual, no et preocupis.

Tarrés cordà la bossa. Ja no restava res a fer. Es quedaren uns instants mirant-se als ulls. Els de Tarrés s'acomiadaven. Els de Roldós escrutaven.

-Els hi ho diràs, oi?, que no podia més, que el camp...

-Sí, ves. Adéu! -digué Roldós allargant-li la mà-. Ves-te'n abans que no vinguin.

Però Tarrés, sense veure el gest del seu amic, s'hi acostà i l'abraçà.

  —166→  

-Adéu, Roldós. Abraça'ls de part meva...

Trobà la nit immensa, alta. Corregué fins arran del talús, des d'on es girà a contemplar per darrera vegada la xabola: bloc d'ombra amb un rectangle de llum vacil·lant.

La lluna brillava entre dos núvols. El vent que bufava de l'est, del mar, era fred, però Tarrés no el notà fins que s'aturà a reposar de la correguda. Mirà mar endins: ni el llum d'una barca. Només la remor de l'aigua sota els estels. Reprengué el camí a frec d'ones, calcigant la fina sorra humida. A la seva esquerra el camp dormia... D'ací d'allà, dins la gran ombra aplanada, parpellejava la llum somorta d'alguna llàntia. «On seré demà a aquesta hora?», pensà en veu alta. Però no es contestà. Apretà contra el seu cos el paquet que contenia la bossa i afanyà el pas.

La lluna acabava d'amagar-se darrera els núvols que s'havien fos l'un dins l'altre. Ara caminava sense ombra. Sentir-se tan sol era ja posseir la pau. S'ajupí a collir un grapat de sorra i el llençà en direcció a les xaboles. «On seré demà a aquesta hora?», repetí. Aquest cop la seva veu tenia un to de desafiament contra les ombres que s'amuntegaven entorn dels llums, cada vegada més escadussers, de les llànties.

  —167→  

A mesura que caminava sentia que la nit, aquella nit, anava entrant en ell i que hi romandria sempre. Per més que visqués estava segur que podria retrobar-la íntegra, intacta en la seva ànima. El temps que la creava en els seus sentits gravava profundament, ultrapassava el lloc fins a on les runes poden portar el triomf de la seva pols... Se sentia envaït de vent, de mar i d'ombra. Però la seva voluntat es desbocava més enllà dels estels...

Un trepig el feu girar. Una ombra als seus peus... Seria Boira aquell gos que el seguia? Com un llampec travessà la seva memòria el record de la nit que s'arrossegà, ferit, entre soldats morts. Volgué allunyar el gos amb un gest d'amenaça. El gos no fugí; s'aturà, esperant. Una ràbia sorda impel·lí Tarrés a abraonar-s'hi. La seva al·lucinació només engrapà sorra.

Tot d'una se li ocorregué que era perillós en aquella hora caminar per la platja deserta amb un bolic sota l'aixella. Podia ésser vist per algun espahí i inspirar sospites. Deixà la platja i es perdé entre els interminables carrers de xaboles, sempre, però, en direcció al nordest. Ensopegà amb una estaca... Més lluny oí cantar... No veuria mai més Amoníac. Sentí tossir... Mai més no veuria Roldós. A hores d'ara Puig i Vives devien saber... Tampoc no veuria mai més Boira. Aquell gos...

  —168→  

Quan arribà a la riera la lluna aparegué, acimada al núvol. A pocs metres de la riba oposada començaven les filferrades. Entre el mar i el primer pal hi havia l'espai per on calculava poder escapar, car es trobava lluny de la garita del sentinella. Però veié amb desesperació que estava vigilat per un gendarme a cavall. No quedava altra salvació que el mar i, sense dubtar gens, reculà cap a la platja.

Caminà un bon tros amb aigua fins a la cintura. El mar gairebé no onejava. El sorprengué que l'aigua no fos freda, i pensà que el mar tenia també la seva primavera. Li vingué una pruïja de córrer. Bracejant s'esquitxà la cara i es mullà els cabells. L'aigua se li resistia i com més apitrava, més obstinada era la força del mar. Rigué. Bruscament els seus peus deixaren de tocar el fons sorrenc. Es deixà enfonsar sense por. Obrí els ulls dins l'obscuritat submarina i nedà cap a la superfície. Mirà en direcció a la costa. El camp de concentració només existia en aquelles gotes de llum groguenca que mullaven els peus de la nit gegantina... S'adonà que havia perdut la bossa de costat. Tornà a riure en pensar que l'única cosa que li quedava de tot el que s'havia endut era el tros de cordill que li donà Roldós i que es posà a la butxaca. Nedava lentament, volava feliç, oblidat de tot llevat del seu cos que avançava per les aigües, obert, vibrant, movent-se al ritme de   —169→   la seva alegria i de la dels astres que naixien... Els llums del camp de concentració havien desaparegut.

Feia més d'una hora que nedava quan decidí de prendre acost.

Romangué bocaterrosa a la platja una bona estona, tot el seu ésser a l'aguait, abans de començar a arrossegar-se devers el joncar, on es despullà i s'escorregué el vestit moll. Es vestí apressadament i corregué, corregué per tal d'allunyar-se de la sorra, amb el cor més lleuger que les cames.

...En veure l'arbre es sentí irresistiblement atret. Havia florit per a ell! L'esperava com la núvia de la llibertat, blanc de flor i de lluna, meravellosament solitari. I ell era l'amant elemental, l'impuls tel·lúric, la força salvatge brotada cegament del dolor i l'espera que cercaven apaivagament i empar. Sota les branques, Tarrés alzinà la testa a fi de rebre damunt el rostre la pluja invisible de perfum que l'embriagava i pacificava. I cridà. I amb ell cridà també la solitud de la nit i del mar. I acaricià el tronc de l'arbre i besà la seva escorça. I cridà una altra vegada quan caigué de genolls i humilià el front fins a tocar la terra sagrada, mare dels seus boscos i dels seus camps, eterna resposta a la crida desesperada de la seva sang.

Una veu l'arrencà del seu èxtasi. Es posà dempeus amb una rapidesa felina i sotjà al seu entorn.   —170→   Veié l'uniforme.

-Qui est là? Arrêtez!

Ja anava a fugir en direcció contrària quan es repensà i, creuant els braços, esperà que l'enemic s'anés acostant...

* * *

Dins la xabola Puig i Vives interrogaven Roldós:

-Així, doncs, s'ha evadit? Per què no ens ha volgut esperar? Per què s'ho portava amagat?

-Jo tampoc no en sabia res -contestà Roldós-. Mitja hora abans que se n'anés he tingut súbitament la certesa d'allò que volia fer, ho he pressentit. I li ho he dit. Estava molt trist.

-Veig que s'ha deixat la manta i la motxilla.

-M'ha encarregat que us abracés de part seva.

Boira entrà i anà a ajeure's al costat de Roldós, el qual, després d'amanyagar el gos, digué:

-Si voleu menjar alguna cosa...

Cap dels dos no contestà.

-Què creieu, vosaltres? -digué, finalment, Puig-. Jo estic convençut que...

No acabà la frase. Roldós el va interrompre:

-Que haurem de deixar la llàntia encesa tota la nit, oi?

  —171→  

I no digueren res més fins que, com cada nit abans de colgar-se, es posaren a cantar junts la cançó:

«El mussol no pot cantar per què està sol. El mussol no pot cantar per què son dos. Ni dos, ni un, ni sol, no pot cantar el mussol. El mussol no pot cantar per què son tres. Ni tres, ni dos, ni un, ni sol, no pot cantar el mussol...».

* * *

Tarrés no es mogué, i la veu que venia de l'uniforme encara va repetir:

-Arrêtez!

L'ombra avançava, lentament, amb una seguretat fatal; aviat trepitjaria aquella mateixa terra que ell havia besat no feia gaire. L'havia de defensar, com havia de defensar també l'arbre. Aquella ombra portava el comandament d'un món estrany al qual ell no pertanyia. Ell obeïa altres ordres. A una distància de quatre metres -sota les branques- s'aturà, l'estigué sotjant una estona i li féu senyal que el   —172→   seguís. Tarrés no es mogué. Una súbita ràbia armà la seva espera en veure l'enemic sota l'arbre, talment un mur amb taques d'ombra darrera del qual quedava tancada la nit clara. Quan l'altre tornà a avançar, un vague instint de poruguesa el feu ajupirse... Però en sentir la mà autoritària damunt el muscle fou com si un fuet roent recorregués tot el seu cos. I colpí.

Es llancà sobre el caigut i encara colpí, al cos i al cap, fins que s'abraonaren furiosament. Es desfeu de la pressió que l'atenallava amb un moviment tan brusc i violent que caigué d'esquena. Durant un moment veié brillar les estrelles entre les branques de l'arbre; després aquella cara de roca que es disparava contra ell i que no tenia més remei que aturar oposant-li el seu cos. El dolor fou tan viu que el crit que hauria volgut llançar es convertí en fred a la seva gola. La boca li sagnava. Reuní totes les seves forces i tornà a colpir. L'altre cridà. Sentí una respiració feixuga, semblant a la d'un animal salvatge, i durant uns moments, tot el seu instint a la defensiva desaparegué: no es podia substreure a la repugnància d'aquell alè panteixant. Calia de totes maneres tapar aquella boca. Fou colpit brutalment a les cames i a l'estómac, però no sentí cap dolor, no tenia consciència d'ell mateix. Només volia destruir aquella boca obscura que alenava tan a prop d'ell.

  —173→  

El cos de Tarrés, dur, meravellós, adaptà tota la seva energia a matar. La mort de l'adversari li era una necessitat que el posseïa amb alegria; havia de vèncer aquell odi indiferent que l'atacava, aquelles cames curtes i massisses, aquell coll de brau que havia quedat descobert en saltar un botó de l'uniforme... Amb calma, amb seguretat, els seus músculs resistien, pouant reserves inesgotables, i esperaven el moment que l'altre flaquejaria, que els esforços de l'enemic serien cada vegada menys violents i freqüents, per començar la terrible pressió que aniria augmentant de mica en mica fins a acabar amb el rompiment somort, tou, que indicaria la fi... En el fons del seu ésser sentia remoure's una força que espiava l'instant just que la resistència cediria, que podria començar a matar en nom de la nit, de l'arbre i de la terra...

Però bruscament comprengué que tot estava perdut. Mai no podria fer saltar de sobre seu aquell cos sota el qual se sentia sepultat. Tingué la impressió que reculava per un passadís obscur, interminable, on la seva veu ressonava amb un rar accent de dolor i vergonya. Encara veié el rostre del gendarme a alguns centímetres del seu i sentí la pressió de la sivella contra el seu ventre...

Quan obrí els ulls va veure'l dret, recalcat contra el tronc, espolsant-se els pantalons amb la mà.   —174→   Després recollí el casc de terra, se'l posà i ajustà la barballera. «Si volgués -pensà Tarrés- podria fugir, córrer cap al mar. Ell no em seguiria, no em perseguiria». Però es trobà completament sense esma de fer-ho; tota la voluntat l'havia abandonat. Havia estat vençut. Tingué el sentiment que en l'instant decisiu s'havia traït. Havia realment estat vençut per una pugnacitat superior? En l'instant suprem, què el feu abandonar un combat començat amb tan d'aferrissament? La sorpresa de no sentir-se humiliat li vingué com la confirmació d'un desig que s'havia imposat d'ofegar al fons de la seva ànima com un secret innoble. Esguardà la nit, l'arbre, la terra il·luminada per la lluna, i tot li semblà sense significació, sense futur, comparat amb aquella certesa emocionada que anava naixent en ell. Com havia pogut atrevir-se a fugir sol?

S'aixecà i, amb les mans agafades al darrera, esperà. El gendarme feu unes passes devers ell, pronuncià algunes paraules que Tarrés no va entendre i es va perdre nit enllà.

Quan Tarrés va adonar-se que hom l'havia deixat en llibertat s'acostà a l'arbre, trencà una branca florida i, a poc a poc, s'encaminà cap a la platja. En entrar a l'aigua es posà la branca a la boca i nedà en direcció al camp...

En arribar a les envistes de la xabola vacil·là i,   —175→   inconscientment, s'hi anà apropant fent innecessaris rodeigs. No es decidia a entrar. Es sentia sol i miserable. Amb la seva acció s'havia exclòs per sempre de la sagrada camaraderia que l'havia unit als tres companys. No, el gendarme no l'havia vençut. Havia estat vençut per ell mateix, pel sentiment que mai no hauria pogut ésser lliure portant el llast de la infidelitat, de la deserció.

Tornà a acostar-se a la xabola, lentament, procurant no moure la sorra amb els peus per por de fer soroll. A dins hi havia la llàntia encesa. Era l'única xabola il·luminada en aquells tocoms. S'ajupí i, aplicant una orella al sostre de manta, escoltà. S'havien adormit amb el llum encès? Per què no tossia Roldós aquella nit? No podia atrevir-se a entrar i ocupar el seu lloc com si res no hagués passat. La nit tornava a ésser fosca com quan havia sortit de la xabola. «Ara si que sé on seré demà», es digué. Va veure el gos que dormia, caragolat, ran de porta. Sigilosament, com una ombra culpable, anà a ajeure's al seu costat. Boira es despertà i, en veuré'l, començà a llepar-li les mans i la cara mullades de mar i de llàgrimes. Aclucà els ulls. Plorar era un gran consol. Tot el seu cos tremolava, el fred entrava en la seva carn i en els seus ossos. Però les llàgrimes tèbies que sentia redolar per les seves galtes   —176→   venien directament del seu cor, on mai no arribaria el fred...

La porta de la xabola es badà. Una mà va caure suaument damunt el seu muscle i oí la veu de Roldós:

-T'esperàvem. Entra.

Abans de fer-ho, però, li allargà la branca...

  —177→  

(Del carnet de Vives)

Roldós està tossint. No puc dormir. No sé què donaria per no sentir-lo! Passar les nits en blanc no em fa res. Llevat de la claror, quina diferència existeix entre dia i nit? Quan ha començat a tossir estava pensant en... Ahir vaig veure que escopia sang. Puig, Tarrés i jo parlàrem d'ell, aprofitant que era a fora. Portar-lo a l'hospital del camp seria matar-lo. Tots coneixem aquell barracó infecte que fan servir d'hospital. Ho curen tot amb aspirina i iode. Sovint ni d'això no tenen. Llevat no portar-lo a l'hospital no podem fer res més per a ell.

M'ha mirat com estic escrivint aquestes ratlles. Pressent que estic pensant en ell? Potser sí. Ara s'ha girat a contemplar la branca d'ametller que li donà Tarrés la nit de la seva evasió. Ja no hi queda cap flor i comença a assecar-se, però no es resol a   —178→   llençar-la. Voldria escriure, amic, tot allò que sento i que no puc dir-te, que no sabria com dir. Voldria escriure la meva indignació i el meu amor. Però, potser, no cal: tu també sents tot allò que no comprens...

Escriure d'ells és escriure de mi.

* * *

Mai no serà expressat el silenci de l'home. El crit es allò que s'hi acosta més.

* * *

Oh, bella, indeciblement bella, la flama immòbil de la llàntia! Es la millor companyia del nostre silenci...

* * *

La tornada de Tarrés... Perfecte, harmoniós, el seu tors nu mentre Puig i jo el friccionàvem amb alcohol... Sense dir-li res, així que entrà, li llevàrem la roba xopa i començarem a maurar-li els músculs rígids de fred. La pell daurada li resplendia, i   —179→   no cessàrem fins que aconseguirem retornar la calor al seu cos. Després varem rentar el seu rostre brut de sang i tumefacte... De tant en tant, obria els ulls i somreia, ens somreia. Només ens parlà de l'arbre, com si desvariegés... Més tard s'adormí profundament... On havia vist jo abans aquell immòbil rostre d'heroi?, em preguntava esguardant-lo dormir. On havia vist la forma d'aquell vigorós cos nu que es dibuixava sota la manta? Tant aviat com vareig ajeure'm en l'obscuritat les imatges vingueren a governar el meu esperit... Cel de posta, muntanyes violeta que s'anaven apagant al lluny... En tota la immensitat del cel només un núvol d'ignis contorns... Alguns soldats, amb l'arma a la funerala, per la carretera, seguien un carro ple de fenc dalt del qual jeia el cos del caigut, un dels nostres. Era fill del primer poble que trobaríem a la reraguarda de les línies. Als seus familiars els fou concedit pel cap militar el dret d'enterrar-lo al cementiri del poble «perquè el seu sacrifici heroic justificava un dret extraordinari». Les rodes del carro grinyolaven. Del poble començà a venir gent, dones, vells i criatures que s'unien al seguici en silenci. El mort, cobert amb la bandera dels peus fins al coll, dominava, terrible i bell, amb la seva testa daurada pel sol morent, amb la seva erta llargada i amb aquell braç que s'havia esllavissat per damunt del   —180→   fenc i penjava, separat del cos, com si acabés de donar una darrera ordre estranya... Les branques dels arbres plantats a banda i banda de la carretera semblaven allargar-se per tal d'abastar la claror que cobria el fenc, la bandera i la testa...

* * *

Tots tres sabem què espera Puig. Però ell no ens diu res mai.

* * *

«Jo sóc llum. Ah, si fos nit! Però la meva soledat és aquesta: estar voltat de llum». Ho cridà Nietzsche. Oiria, aquí, com en la nit del seu poema, elevar-se el cant dels brolladors? Zaratustra coneixia el desert, però no coneixia la sorra.

* * *

Jo, tu, ell...

Cadena, cercle, gest de fum... Abraçar els homes a través d'una cançó, castigar-los amb foc i menyspreu, fugir cap a les estrelles...

  —181→  

Jo, tu, ningú...

* * *

Fa dies vaig somniar que les filferrades estaven tan plenes de papallones que feien una muralla d'ales entre el camp i el món. Ah, que aviat bufà el vent!...

* * *

Gira-sol. Sunflower. Rostre d'infant que espera la pluja. Testa d'or que s'humilia, feixuga, a la tarda... Rosella. Poppy. Papavero. Sang de bandera...

* * *

Pare nostre del cel i de la terra, de xaboles i palaus, facis la teva santa voluntat de no enviar-me més de deu polls cada dia...

  —[182]→     —183→  

Entrà a l'estret passadís de filferrades que començava a l'entrada del camp i arribava fins al parloir. Per demostrar-se que el fet que Joana hagués arribat i l'estigués esperant al capdavall d'aquell llarg i tortuós passadís sorrenc no suscitava en ell cap impaciència, s'imposà de ralentir el pas, ja obligadament feixuc per la sorra remoguda i seca. Però en pensar que precisament aquell determini lúcid, conscient, de calma significava una confirmació d'inquietud que es deixava vèncer, accelerà el ritme de les seves cames. Sempre seria el mateix: dominar-se. L'emoció i els sentiments tenien les seves mesures ocultes, i viure'ls era també, i per damunt de tot, resoldre un equilibri de forces. Quan, no feia gaire, assegut dins la xabola, havia sentit cridar el seu nom per l'altaveu de la ràdio se li nuà la gola i, nogensmenys,   —184→   sabé esperar que la llista fos repetida abans de preparar-se a sortir. Prengué temps per a afaitarse, rentar-se les mans i vestir-se amb tanta de lentitud que arribà a exasperar els companys que l'ajudaven amb una sincera i joiosa precipitació.

Calia caminar passant exactament pel mig del passadís a fi de no esquinçar-se la roba amb les pues de les filferrades. Era un matí lluminós, tebi. A la dreta, lluny, la vall; a l'esquerra, prop, el mar. Les xaboles del camp havien quedat al seu darrera. I, davant seu, el sol enlluernador que l'obligava a mantenir els ulls gairebé aclucats.

S'arrambà contra una estaca per deixar passar a un que tornava del parloir. Al moment de creuar-se es miraren. No es coneixien. No s'havien vist mai.

Entre el passadís i el parloir, unint-los, hi havia les oficines de control, un barracó semblant als del comandament francès, de fusta i teulada de zenc ondulat. Hi entrà. Donà el seu nom a una finestrella on li allargaren un tros de cartolina amb un numero escrit. Vint-i-cinc. Els anys que tenia.

El parloir consistia en un petit clos tancat amb filferrades d'una altura de tres metres. Els visitants estaven separats dels visitats per una tanca de filferro sense pues i teixit espès. Arran de tanca, en tota la seva llargada, s'amuntegava una multitud cridanera i gesticulant. De la part de dins només   —185→   homes; de la part de fora abundaven les dones.

La va veure al capdavall. Portava un mocador groc lligat al cap i esperava agafada als filferros. La veia entre dues espatlles. Ella no s'havia adonat encara de la seva presència: romania absorta contemplant el camp llunyà. Puig quedà sorprès de no trobar-la gens canviada. Sentí d'una manera confusa que el temps del camp i el temps del món es regulaven per lleis diferents. Retrobar intacte aquell passat que ella encarnava li semblava un prodigi, i va comprendre fins a quin punt la seva ànima, durant aquells darrers mesos, havia anat construint un sistema de visions que s'allunyava de la realitat vivent d'aquells ulls de sempre, d'aquella boca de sempre i d'aquell front de sempre que avui naixia sota l'arc tivant del mocador groc... I avançà, sobretot, devers aquell front.

-Tu!

Puig, enmig de la cridòria, sentí la síl·laba d'ella rompre's contra la seva boca com un bes de silenci, i, sense veu, contestà:

-Joana!

Era inútil. No podien enraonar. No tenien res a dir-se cridant i optaren ben aviat per callar. S'assegueren damunt la sorra i estigueren mirant-se sense sentir altra necessitat que la de seguir-se mirant.

  —186→  

Ell feu un signe a Joana perquè acostés l'orella ran de filferrada i li murmurà:

-Treu-te el mocador del cap, vols?

Ella ho feu, estirant-se'l per darrera. Després, apropant la boca a la filferrada, li digué:

-T'agrada que el vent m'esbulli els cabells... -i ràpidament afegí-. Aquesta nit, a les deu, vindré a la teva xabola... He pogut subornar un gendarme que em farà entrar al camp.

I continuaren mirant-se, mirant-se... I aviat sorra i cel, filferrades i crits, tot allò que volien dir-se i no podien, anà desapareixent sota les aigües pures de llur mirar inacabable...

  —187→  

Tres ombres, l'una darrera l'altra, sortiren de la xabola. Passaren gairebé a frec d'una altra que esperava, immòbil, a pocs metres, la ultrapassaren, i es reuniren. La nit era tan fosca que no veien per on passaven. Ràfegues, fins fuets d'aigua, assotaven l'obscuritat del camp. Corregueren fins a arrecerar-se sota el ràfec de lona d'una gran xabola.

-L'he vista! Era ella, n'estic segur -digué Roldós.

-M'hauria agradat poder veure-li la cara -féu Tarrés.

-Indubtablemt és una dona; ho he conegut per la manera de tenir les mans dins les butxaques de l'abric -digué Vives.

-Es veritat, com has assegurat a Puig -preguntà Tarrés a Roldós- que tens una xabola d'amics on podrem anar tots tres a passar la nit?

  —188→  

-No, no ho és. Però què volies que li digués perquè ens concedís que el deixéssim sol amb ella a la nostra xabola? On havien d'anar ells dos? Hauria estat un crim no deixar-los sols; no m'hi hauria pogut estar, jo, a la xabola...

-Sí, has fet bé, Roldós -intervingué Vives.

-No cal dir que jo també ho trobo bé -féu Tarrés-. Però penso que no podem quedar-nos aquí tota la nit aguantant la pluja. Sobretot tu, Roldós, de cap manera no pots passar la nit a la intempèrie.

Roldós s'arronsà d'espatlles a l'ensems que deia:

-Creus que pot fer-hi gran cosa? -i esclafint una rialla breu afegí-. Has observat que aquesta nit no tinc gens de tos.

De repent, Vives preguntà:

-On deu parar Boira? També se n'ha anat per deixar la xabola sola? En tota la tarda que no l'he vist.

-Jo sé on és -féu Tarrés.

-A on, digues! -preguntà, impacient, Roldós.

-Allà on anirem ara tots tres: a la xabola d'Amoníac.

-Què hi fa? Per què hi és? No ho entenc!

-Amoníac ha trobat Boira, no sé on, amb una pota trencada i l'ha recollit. Sembla que algú li deu haver pegat amb un ferro. L'he vist no fa gaire, no pot caminar. Anem! Em penso que si expliquem   —189→   a Amoníac el per què hem deixat Puig sol aquesta nit... Ell i el seu company tenen una xabola molt espaiosa i em penso que podrem convèncer-los fàcilment que ens hi deixin dormir. Es veu que el destí ha utilitzat Boira d'instrument per fer que no passem la nit al ras.

-Jo no vinc; no puc suportar aquell home -digué Vives, sorrut-. Francament us dic que preferiria...

-No res preferiries tu. Vens amb nosaltres. O hi anem tots tres o ningú. Sol no hi aniré, sents? -féu Roldós amb una viva energia.

-Anem!

  —[190]→     —191→  

Havia entrat, però sentia confusament que encara no estava allí dins. Tot havia estat tan miraculosament senzill! Ell la mirava des del seu recó de la xabola, i ella tenia la sensació que no podia ésser vista, que una boira la cobria com, a l'alba, cobreix un llac. Calia desfer-se de tota la nit ombrívola que havia entrat amb ella, esclatar com una llavor, obrir-se com una flor davant l'aparició del sol. Havia de deixar de pensar en els diners que havia donat al gendarme, en l'esquena rodona, feixuga, que caminava davant d'ella i que semblava arrossegar la seva por i la seva solitud, en aquells gats de tenebra que esgarrapaven el seu rostre pels interminables carrers del camp... I l'espera prop de la xabola, aquella rara espera, aquella vacil·lació incomprensible, després que el gendarme allargà el braç i li digué: «C'est ici!».

  —192→  

S'eixugà el rostre mullat de pluja i somrigué. Puig s'acostà a Joana, li assecà les mans amb les seves i l'ajudà a treure's l'abric. No s'havien dit ni una paraula encara. Joana esguardà al seu entorn i s'escalfà les mans apropant-les a la flama de la llàntia. Finalment va dir:

-Estàs sol?

-Ho estarem tota la nit. Els meus companys han anat a dormir en una altra xabola. Tens els cabells molls...

-Sí.

Estava cercant allò que volia dir-li, però el pensament passava pel seu esperit sense paraules. La mirà detingudament, aturant-se a escorcollar cada tret, cada gest. Ara la trobava diferent. Contràriament a la primera impressió que rebé el matí, al parloir, li semblava que el passat havia fugit del seu rostre i, sobretot, de la seva veu. Sense saber-ho, ell també esperava que la nit que havia entrat amb ella reculés amb els seus enigmes...

-No fa gaire, poc abans que entressis, he afegit oli a la llàntia. Durarà tota la nit.

Ella no contestà. Havia mirat el moviment dels llavis d'ell mentre enraonava i pensà que feia molt de temps que no havia besat aquella boca. Quan ell callà, comprengué el sentit d'allò que havia dit i pensà   —193→   que es trobaven com els jugadors que arrengleren les figures abans de començar la partida...

-Per què has vingut, Joana?

Abans de respondre, ella el fità una llarga estona i, amb una brusca vehemència, respongué:

-Primer de tot digues-me si m'esperaves, vull saber...

-Quan t'he vist he sabut que t'esperava. Totes les hores d'aquesta nit seran per dir-te de quina manera t'esperava sense haver-ne clara consciència. Voldria saber-te dir com t'estimo.

Ella havia vingut... No, no es podia dir així, de cop i volta, en unes poques paraules buides. Les paraules són sempre clofolla, no res. Ella havia vingut... Parlà i parlà, amb els ulls esbatanats, gesticulant nerviosament. No podia viure sola. El record d'ell la torturava contínuament. Ella havia vingut... No podia continuar la seva mateixa vida de sempre. Veure cada dia els mateixos carrers, sentir parlar el seu pare del preu que s'hauria de vendre el vi, suportar les preguntes de les veïnes... Havia passat la frontera amb una amiga que tenia el seu home en un altre camp. Més de vint hores caminant per la muntanya. S'havien perdut. Ella havia vingut, havia vingut... S'interrompé. Què estava dient? Que havia vingut? Es que era una cosa que calia dir? Què pensaria ell d'ella en sentir-la enraonar d'aquella manera?   —194→   Allò que potser si que calia dir de totes passades era que, des d'aquells moments, la nit, aquella nit que havia entrat amb ella a la xabola, aquella nit estrangera i hostil, se n'havia anat finalment, i es sentia lliure, aladament lliure i sola, segura d'ella mateixa i segura d'ell. Tingué la sensació que la nit s'anava empetitint fins a convertir-se en una gota de foscor que es perdia en la brusca joia que li havia dut la veu d'ell, i que la xabola s'havia fet més gran, més espaiosa, i resplendia amb una llum única, amb una llum que ella havia portat sense saber-ho. Mirà al seu entorn. La manta, damunt la sorra, cobria l'enclotament que havien deixat els companys que eren fora. Havien marxat per ella. Havien marxat perquè ella fos feliç aquella nit. No els coneixeria mai. Pensà que els estimaria perquè forçosament devien assemblar-se a ell. Com seria la seva felicitat? Cercà una resposta en l'esguard d'ell. No n'hi havia cap. Res en aquell rostre, bell i serè, no contestava. Però uns braços s'allargaren devers ella...

-He vingut -encara repetí mentre s'arraulia dins el cercle amorós-. Ara tot és tu. Miro la llàntia encesa i ets tu; miro aquest sostre fràgil i ets tu; toco aquesta sorra i ets tu. Tot és tu. Què has pensat aquí dins, què has enyorat, què has sofert? Voldria conèixer tots els instants teus que no he pogut compartir.

-No existeix passat ni futur. Tu ets un gran, un   —195→   profund ara. Acabem de brotar a un temps desconegut sense demà -digué ell amoixant-li la llarga cabellera.

-No, no, el futur existeix, vull que existeixi! -exclamà Joana en un crit apagat.

Puig somrigué melangiosament i, deixant d'acariciar-li els cabells, li tapà els ulls amb la mà.

-El futur -contestà ell- sempre és somni, Joana.

-Sota la teva mà els sento créixer, els somnis. Què en faré? Són llum sense dia, ocells sense niu... Treu la mà!... Pesa molt... Amb els ulls tancats et veig... La teva imatge és com un riu que s'allarga, sota el sol, per una gran plana... Sovint t'he somniat com un gran riu que fugia de mi, de la muntanya immòbil, i es perdia dins el mar... Envejava els núvols que podien seguir-te, i era jo qui te'ls enviava, eren els pensaments de la meva testa condemnada a cel i estrelles...

-Somni trist.

-No deixis de mirar-me. Necessito sentir la teva mirada damunt el meu rostre. No sempre els meus somnis eren tristos. Una nit vaig somniar que jo era una illa que et cridava. Tu em senties i a mesura que t'anaves acostant -eres riu, com sempre- el mar s'en retirava. Els teus braços d'aigua cenyien el meu cos abrupte, la meva terra calcinada pel sol esperava la   —196→   teva inundació de frescor... Em cobrires... Engarlandares la meva aridesa solitària de núvols i fulles i a través de les teves aigües, de la teva inundació de pau, jo em convertia en una boca d'amor que cantava les florides que vindrien als astres que constel·laven el teu cos transparent...

-I després?

-Què vols dir? No hi ha després. El futur és somni, el somni és futur.

Joana, sense obrir els ulls, digué:

-Obre els ulls. No, espera... Abans vull besar el teu somni.

-Quin?

-El primer. Ara, obre'ls...

Joana obeí. I ell continuà:

-Voldria que fos possible besar-te'ls oberts. La realitat és més bella que el somni. Somniar els teus ulls seria veure'ls menys bells. No fa gaire m'has preguntat què he pensat, què he enyorat, què he sofert aquí. Només sé que tot això que podria vestir amb els mots de pensaments, enyorança i sofriment era l'obligada manera d'esperar-te. Esperar la vida també és viure. Posseeixo la pràctica de la paciència.

-Però jo hauria pogut no venir.

-No, no hauries pogut no venir. Havies de venir. Tots els camins et menaven inflexiblement a aquesta nit...

  —197→  

-La teva mirada em cau com l'ombra d'un ràfec.

-Sé que tota la teva bellesa i el teu amor han estat fets per a aquestes hores que ens separen de l'alba. No diguis que hauries pogut no venir. Tu també sents que això no és veritat. L'alba ens portarà una terrible claror de comiat; hi entrarem com orbs en un bosc desconegut. Però no ens importarà perquè sabem que el veritable camí de llum va del teu cor al meu.

-Les teves paraules són com pluja damunt branca polsosa.

-I jo et dic que et donaré més besos que paraules, més abraçades que frases. L'alegria nostra no és com les lleugeres fulles que juguen cavalcant escumes, sinó com l'arc del pont que uneix dues ribes.

-La teva boca és una rosella sota l'espiga del teu front.

Callaren. Joana es desféu dels braços d'ell, sense violència, i s'ajagué damunt la manta. En un recó el sostre gotejava. Mirà com una gota no despresa anava augmentant de volum, lentament. Allargà la mà oberta i esperà que caigués.

-Mira, sembla una llàgrima d'or -li digué, mostrant-li la gota acabada de caure damunt el palmell.

-Es el passat.

-Sí.

-Però mira com desapareix -digué Puig bufant   —198→   amb força contra la gota. I afegí-. No veuràs caure moltes gotes més; ja fa estona que ha parat de plovisquejar.

Altra vegada el silenci. Joana esguardà Puig d'esquitllentes. Estava de perfil, el cap recalcat contra les canyes. Tenia una mica de sorra als cabells, prop de la templa dreta. Romania immòbil, com petrificat, mirant, sense veure-la, la llàntia. Joana li féu caure la sorra dels cabells amb la punta d'un dit. Ell continuà sense moure's. «En aquests moments -pensà Joana- té un rostre d'infant. Un no sé què de trist i meravellat, d'apacible i cruel. Hi ha quelcom en ell que voldria ésser aconsolat sense descobrir-se, sense ésser tocat». Murmurà:

-Estimat meu... No em preguntis res, escolta'm. Voldria dir alguna cosa que omplís el teu silenci inquietant... Però el so de les meves paraules m'espanta. No et moguis. Continua així, m'agrada tenir l'ombra movent del teu cap damunt les meves mans paralitzades. Em fa pensar en l'ombra d'un fruit dins de l'aigua. Després d'aquesta nit no tornaré a estar mai més sola. No comprenc com he pogut trigar tant a venir. El dolor de la teva absència m'enfollia. Estava atuïda esperant no sabia què. No comprenia que estava esperant la revelació de mi mateixa, el coratge de l'acció que m'havia de salvar. Abans d'aconseguir-ho només veia el món com una confabulació   —199→   de menyspreu i d'hostilitat contra la tendresa. Les dones no tenim l'evasió del combat, la capacitat d'armar-nos d'odi. Tu m'has dit que el futur no existia. No he comprès de quina forma concreta de futur parlaves, però jo sé que he vingut perquè em donis la seguretat de la teva confiança en la resurrecció de l'alegria del cos i de l'ànima... Vull endur-me de tu el cant vivent les obscures síl·labes del qual he anat arrencant de la meva solitud desesperada i que té per melodia la sang alada del desig... La noia que tu conegueres no ha vingut amb mi; es quedà allà baix, a l'altra banda de la frontera. He arribat dona... El nostre amor d'aquesta nit ha d'estar lliure de pors, ens ha de donar una esperança sense tristesa...

-T'arrencaré el crit de mort i naixença en el qual el secret dels nostres éssers vol acomplir-se.

-Oh, tu...

Puig s'incorporà i li besà la boca.

-Muntanya immòbil... illa d'espera... silenci de la terra...

-El mar fuig...

Puig mirà el cos d'ella. El sentia sofrir com sofria el d'ell. El seu do viril, bruscament despert, destruí l'emoció suscitada per les paraules. Els llavis li cremaven, els batecs del seu cor omplien tot el seu pit i li pujaven fins a la gola... Sofria... Havia de   —200→   caure, soscavar, deslliurar-se... Fer tancar els ulls d'ella, unir-se al seu panteix... Sofria...

-Apaga la llàntia -féu ella gairebé imperceptiblement.

Tocà el seu cos nu. Caigué. Encara sofria. No hi havia fons. Llum i estremiment en un onatge cada vegada més ample, cada vegada més furiós...

-Dóna'm el fill!

D'on venien aquelles paraules? Tenebra. No sabia res. Queia. La seva consciència es perdia en la vertiginosa caiguda obscura. Pou interminable cada vegada més fred. Silenci. L'angoixa era la recerca d'un ritme que es resistia a donar-se... Llum altra vegada. Un cant la travessa com un ocell perdut. Es el so pur del seu pensament que no vol morir en la caiguda infinita... De sobte, el crit, l'arrel del crit, comença a fremir en la davallada que s'interromp suaument, i entra, estenent-se, a un deliciós planar insegur... Tenebra, tenebra encara. Silenci. On és el cant? On és el cos d'ella? Potser aquella ràfega que es debat sota seu, sota el seu vol... Cada ala un crit: el d'ell, en el primer impuls de l'ascensió, és el que despertà tota la seva carn amb la punyida que desitjà, una nit d'infantesa, davant companys hostils... El seu dolor s'encén. Ascendeix. Segur, lent. Amunt, molt amunt, es beslluma el cel. Fendeix les darreres tenebres. Oh, llum! La llum eterna... Cim blau de l'alegria.   —201→   Quietes onades de frescor gronxen el seu crit, llur crit, cada vegada més feble. On és ella, on és ella? Es el vent lluminós que segueix el llampec rutilant del seu vol desenfrenat, salvatge, o bé és aquell vel de tenebra que malda per entortolligar-se a la seva ascensió triomfal? Amunt, amunt!... Fins a ultrapassar el sol, fins a arribar al repòs còsmic de les últimes estrelles, fins a fer brillar, entre les constel·lacions, la rialla vermella de la seva fugida delirant... Però qui crida amb aquesta veu tan insistentment torbadora? On és ell? Qui pot somoure'l en la seva terrible distància? Qui pot sol·licitar la viva flama de la seva sang? Cau... De nou cau. Una gran força el xucla des de sota. Mar, rius, muntanyes. La terra!... La boca d'ella, els llavis d'ella murmuren el seu nom. Ja no sofreix. Entre panteix i ritme únic el desig es va apagant...

La flama del llumí trigà una mica a transmetre's al ble fred. Durant uns instants dues flames: la del llumí i la del ble acabat d'encendre. Deixà que la del llumí cremés fins al capdavall de la quadrada tija de fusta. Quan començà a sentir el mossec de la cremada bufà. La tija, roent, es cargolà en un lleuger espiral i s'ennegrí sense fer fum. Mentre la feia giravoltar a poc a poc entre les puntes dels dits pensà que ella, Joana, el devia estar mirant i que així que hagués llançat el llumí s'hauria de girar i la veuria nua,   —202→   veuria aquell cos que acabava de posseir. Esmocà el ble; la flama pujà, pampalluguejà un parell de cops i s'immobilitzà. S'eixugà els dits bruts d'oli amb la sorra. Volia girar-se, veure-la. Però tenia por per ella, tenia por d'avergonyir-la. Potser era ridícul. Volia veure-la. No podia romandre més estona d'esquena. Llençà el llumí...

Cabells, rostre, coll, sines, ventre, cuixes... Acaricià. Ella somreia amb els ulls i amb la boca. Besà el cos i el somriure dels ulls i de la boca. Hauria volgut cridar d'admiració. Cantar. Com havia cantat una tarda de pluja deixant que l'aigua el mullés. Xop, regalimant, cantà amb una alegria innocent i forta, sense paraules, als arbres, a les pedres lluents, al cel gris. No cantà res. Es cantà. Cabells, rostre, coll...

-Ets bella!

Joana aixecà els braços i li agafà la testa. Era una testa de déu.

-Ets bella -repetí-. Ets ala i pètal, espiga i llum. Jo havia pressentit la forma meravellosa del teu cos oculta dins el volum rosat dels núvols de primavera, en la línia invisible que traçaven els coloms en l'aire diàfan de les tardes autumnals...

-Oh, estimat, el futur ja comença a deixar d'ésser somni.

-Deixa'm cantar el cant dels cants. La nit avança amb la seva càrrega de lluna i estrelles només   —203→   per a nosaltres. No la sents caminar vers l'alba de la seva mort?

-Sento el gran silenci del camp quan calles. Parla, canta!

-He esmentat la mort, he parlat de la mort de la nit en llum d'alba, de mort triomfant. La mort se m'apareixia en imatges de vida. Comprendre la mort és arribar a saber que no existeix... L'amor i la mort! Morir és sovint lleig perquè la protesta de la por es posa màscares horribles. Però la mort és bella. L'amor a la mort és una de les formes més altes d'amor a la vida i només s'hi arriba per camins secrets de solitud.

-La vida oneja als teus llavis.

-Quan t'he contemplat nua he retrobat la visió pura de la mort superior tal com l'havia vista en hores heroiques. Estaves immòbil, semblaves habitada per la innocència de les estàtues.

Callà durant uns instants. El silenci del camp féu estremir Joana. El silenci d'ell s'hi assemblava, era una part d'aquell mateix silenci que havia envaït bruscament la xabola de fatalitat. Ella no podia pensar en la mort d'una manera abstracta. La mort era un clot a terra, una ganyota, un final temut. Les paraules d'ell no l'atenyien, però la seva vehemència era una nota profunda i obligada del cant.

-Els teus cabells, Joana -reprengué ell amb   —204→   una veu que semblava venir de lluny-, són com fils de crepuscle cabdellats pel vent...

(De nit, al portal de casa seva, tots dos sols. Encara no l'havia besada cap cop. Ella parlava llargament de la seva germana. Ell l'escoltava sense atenció: pensava en el bes que no s'atrevia a donar. Al front o a la boca? No es decidia. Després, la mà que s'atreveix sola -hi ha prou obscuritat?- a pujar fins a la cabellera... Crinera del cavall de l'espahí semblant al mar de la nit darrera... Dalla oculta dins de l'herba. Com la mà? Braç de fusta, mà d'acer... Algú cridà, des de dins, cridà Joana i la mà d'ell es va sentir repentinament culpable...).

-Els teus ulls semblen dues flors a la llinda d'un bosc...

(El cel del matí entrava, diminut, i no afegia claror als seus ulls immòbils. La terra, els arbres, les fumeres del poble, no hi cabien. Per veure-s'hi reflectit va haver d'inclinar-se a besar -no era pas la primera vegada- i el cel desaparegué... Ha dit flors? Per què? Millor seria dir fogueres en una estepa nevada, dues finestres obertes a l'obscuritat...).

-La teva boca!

(Besar-la, besar-la! Dos silencis que s'ajunten. Que parlin els ulls, les mans... Que la seva boca caigui damunt aquella boca roja. Revolta contra les paraules. Caure. Però... Roses que murmuren la seva   —205→   mort a la terra amb llavis de pètals... Roses vermelles destruint-se en jardins abandonats, sota el cant dels rossinyols... Roses de sol clavades a un vell xiprer...).

-Coll, sines, ventre...

(Tot el cos estès, tranquil, tebi. Barca blanca. Petits rams de venes al coll. Un braç -rem- abandonat damunt la manta. Ordre de línies i volums, síntesi de la bellesa de la natura, flux i reflux de la respiració, batec del cor... Corbes dolces on la llum i les carícies s'esllavissen com gotes damunt fulles amples. Meravella orgànica. Forma moridora que fa eterna la cançó i el gemec. El pes del seu repòs és infantament; el ritme de la seva marxa somou de plaer la terra. Mou-te! Un gest teu és prou per fer canviar el destí més inflexiblement segur. Victòria de flor entre el caos de les roques... Les bèsties del desig renillen, però en lloc d'ésser destruïda les sadolles creant... ).

-...regne de la carn i de la sang.

Ella, incorporant-se, digué:

-Voldria dansar per tu davant de tots els homes del món.

-Et voldria sola al cim de la muntanya més alta.

-La nit...

-No existeix -va interrompre ell-. Ja apunta l'alba. Sabràs trobar el camí de tornada?

-Només n'hi ha un.

  —206→  

Joana s'acostà a la llàntia i agafant-la per sota amb les dues mans la despenjà i l'apagà d'una bufada.

-Ara sí que s'ha acabat la nit! -va dir.

I començà a vestir-se.

  —207→  

Interior de la xabola d'Amoníac.

El colós els havia rebut amb una cordialitat que no esperaven. Tan aviat com comprengué que necessitaven recer per aquella nit els oferí lloc a la xabola.

-Així el vostre amic... Bé home! Un que està de sort. No en parlem més! Quedeu-vos! D'ençà de la setmana passada estic sol completament. El meu company, sabeu?, ha tornat a Catalunya. Se la carregarà de valent. Es un ruc i mereixeria que el pengessin per les orelles. Ara, que jo no hi he perdut res amb la seva marxa: no l'he donat de baixa i m'aprofito de la seva ració. Què us sembla? Ha, ha, ha! Doble ració diària de llentilles i pa florit! Però que duri! Com us deia abans, podeu quedar-vos tots. Ja veieu que aquí s'hi cap de sobres.

Roldós anà directament a amoixar Boira, el qual,   —208→   així que els havia sentit entrar, havia aixecat el cap i mogut la cua.

-Pobre Boira! Què t'han fet? A veure la pota!

-Es poca cosa; es curarà aviat -féu Amoníac-. Un os dislocat que li he posat a lloc fàcilment. L'he trobat ranquejant al camp civil. De primer no volia de cap manera que l'agafés, però després s'ha deixat agafar com un anyell. Mentre veníem he trobat aquí el company -senyalà Tarrés amb un moviment de cap-, i li he dit: «No en parlem més; jo el curo, una cura d'urgència, eh?, i us el porto tot seguit». M'agraden les bèsties, sempre m'han agradat. Una vegada vaig tenir un lloro...

Vives s'havia assegut ran de la porta, d'esquena als altres. Mirava a fora per una escletxa. No volia saber res d'Amoníac. Maleïa el destí que el condemnava a passar una nit a la seva xabola. S'esforçava per no escoltar allò que deia, però no reeixia. La bondat palesa de l'acte d'Amoníac recollint i curant el gos, més que no pas calmar-lo l'irritava com una contradicció. Continuava mirant a fora. Què esperava ella a entrar? Distingia la seva figura immòbil i fosca, lleugerament inclinada cap a endavant. Pensà en Puig. Devia continuar en la mateixa posició que l'havia deixat. No seria humà de sortir, anar a trobar-la i dir-li que entrés a la xabola perquè ell, Puig, l'estava esperant? Però no ho faria, és clar. La història   —209→   del lloro s'allargava. Quan el va comprar li asseguraren que passava dels noranta anys i encara en va viure vint més. Tarrés somreia. Roldós, de tant en tant, amollava un monosíl·lab. Va morir d'accident. Per què no ho faria? No pas perquè ho cregués un absurd, ni tampoc per timidesa -la nit, per altra banda, era tan fosca que ni es veurien les cares-, sinó perquè... Calia pensar-ho. Primer: inutilitat de l'acció per tal com no era admissible creure que ella, després d'haver travessat la frontera i aconseguit entrar al camp, se n'entornés sense veure'l. Segon: fins a quin punt tenia dret d'influir? El mirall, un gran mirall penjat a la paret, un dia va caure i esclafà el pobre lloro que es trobava casualment a sota mateix. Les seves últimes paraules foren: «Adéu, Joanet!». Roldós i Tarrés es posaren a riure a grans esclats.

Vives no pogué evitar de somriure.

Roldós anà a asseure's al costat de Vives i preguntà:

-Ha entrat?

-Sí, ara mateix.

-Deixa'm mirar.

La veu d'Amoníac, darrera d'ells, digué:

-Voleu que juguem a cartes? Farem la manilla o el set i mig.

Roldós contestà que es trobava cansat.

-I vós?

  —210→  

-Perdoneu, no en sé de jugar a cartes -contestà Vives, sec.

-No sabeu jugar a cartes? Si és la cosa més senzilla d'aquest món! Es extraordinari! No havia trobat ningú que no hi sabés jugar. Però, vaja, no en parlem més! Hauré de fer un solitari.

-No, jugueu amb mi -féu Tarrés.

S'assegueren l'un enfront de l'altre, a la gatzoneta, i començaren a jugar. El joc de cartes era tan brut que s'hi podia escriure amb l'ungla. Amoníac jugava cada carta picant damunt el tauler amb els nusos dels dits i cridant.

Vives i Roldós continuaven mirant per l'escletxa de la porta i callaven. Ella havia entrat a llur xabola i estava amb Puig. Era una bella cosa, tanmateix, que poguessin passar la nit junts. Ells haurien de dormir sense mantes, però ben mirat havia estat una sort que Amoníac els hagués acceptat. Què haurien fet a fora? Passejar durant tota la nit?

-L'as de copes! Meu!

Miraven la xabola i els semblava un temple il·luminat. Darrera d'ells Amoníac esgaripava. Boira dormia. Les estrelles començaven a brillar.

-Mato amb el tres de bastos! Tanqueu, que passa aire!

Roldós mirà Vives. Tenia desigs que pleguessin de jugar a cartes per poder pensar solitàriament en   —211→   la seva alegria. Es descordà el botó del coll de la camisa i respirà profundament i calmosa. Oh, l'aire d'aquella nit! Ajustà. Tornà a mirar Vives. Havia de trobar una manera d'expressar-li la seva alegria i, també, aquella certesa que havia deixat d'ésser terrible perquè ja no lluitava contra ella. En veu baixa digué a aquell rostre tancat que tenia por de mirar el seu:

-Es la meva darrera alegria.

-No diguis això. Sempre hi ha una alegria més.

-No tractis d'aconsolar-me; això no serveix de res. Tu saps tan bé com jo que no duraré gaire. Abans tenia molta por; ara no em fa res.

-Roldós!

-Vull que m'escoltis, necessito que m'escoltis.

-Espera que acabin de jugar a cartes.

-Tens raó.

No hagueren d'esperar molt. Tot d'una, Amoníac va dir que tenia molta son. Reuní les cartes, les posà curosament dins una capsa de sabó i, badallant, sorollosament, ajagué la seva còrpora. Vives s'hi acostà i li digué:

-Us agraeixo el que heu fet per al gos.

-Això no té cap importància. Ja us he dit que tinc una flaca per a les bèsties -i afegí-. Per vós potser no ho hauria fet, ja veieu què us dic. Potser,   —212→   eh? Bona nit. No us oblideu d'apagar el llum. No me'n donen doble ració, de greix.

Tarrés apagà el llum i s'ajagué al capdavall de la xabola després d'haver murmurat bona nit. Aviat s'oïren els roncs d'Amoníac. Dins la foscor oscil·lava la taca vermella del ble. Ja s'havia apagat del tot i encara es percebia l'olor del fum. Vives tornà a asseure's al costat de Roldós, prop de la porta.

-M'ha sorprès que li donessis les gràcies.

-A mi també -respongué Vives.

Roldós entreobrí la porta de lona i senyalant amb un moviment del cap a fora:

-No saps com m'emociona -digué- saber-los junts allí dins. No sé per què me la imagino de cabell negre i pell bruna. Mira, tot el camp és fosc; només brilla la nostra xabola. M'hauria agradat poder-la guarnir de flors. Es una llàstima que la branca que va dur Tarrés sigui seca.

Callà una estona. Després continuà:

-Saps per què no em fa res de morir? Procuraré explicar-t'ho tan clarament com pugui. Vull que ho comprenguis; seria una recança per mi endur-m'ho... Durant la guerra, particularment els darrers mesos i sobretot en el desastre final, he après que els homes són mesquins. Només m'he sentit voltat de crueltat, odi i fanatisme. L'heroisme i la bondat eren sempre una excepció. Misèria, moltonisme, indiferència humana...   —213→   La vida era lletja i jo estava condemnat a una mort lenta, sentia que no existia cap mena d'esperança en mi ni fora de mi. Tu saps que he estat militant, és a dir, que he estat home de fe en mètodes, que he cregut. Però hi ha quelcom més profund que els mètodes i la servitud cega.

Vives pensava: «No puc dir-li res. Està sol. Callaré fins que acabi. Enraona sense mirar-me. Està sol, completament sol amb la seva darrera veritat».

-Quan us vaig trobar estava més desesperat que malalt. Us dec la gran experiència de la camaraderia. Això no era encara l'alegria de què em sento envaït aquesta nit. Però en el fons del meu ésser em vàreu confirmar la veritat que si bé els homes són dolents, l'home, l'home individual és bo. I em vàreu capacitar de nou per a l'amor. Això era la calma. Més enllà no hi havia res més. Llavors pensava encara que morir era inútil. Ara... és diferent. Fora del camp és segur que hauria pogut viure més temps. I què? No tenia cap sentit. Vull la mort aquí, sòrdida, anònima. Serà una protesta més contra tot allò que ha fet possible que els camps de concentració existeixin, contra la feblesa egoista d'un món que ens ha derrotat.

Vives pensava: «Ara em mira. Només deu veure la meva ombra muda. Alegria, veritat, dolor. Hom està sol. Quina deu ésser la seva alegria?».

  —214→  

Roldós, com si hagués seguit els pensaments dels seu company, continuà:

-La meva alegria? No estar sol. Pensar que tots aquells que són com jo, com nosaltres, guanyen la darrera batalla, tenir la certesa que la felicitat és possible. Aquesta nit he tingut dos exemples que han convertit en alegria la meva esperança. La teva acció de donar les gràcies a Amoníac n'és un. Malgrat la invencible repugnància que t'inspira l'home t'has sabut vèncer i has retut homenatge a la seva bondat excepcional. L'altre és la nostra xabola il·luminada i amb l'amor a dins.

Silenci.

Vives posà una mà damunt l'espatlla de Roldós i del seu cor brollaren els dos mots:

-Amic, amat...

-Mira!, acaben d'apagar la llàntia...

-Que fosca ha quedat la xabola!

-No ho creguis!, està més il·luminada que abans...

  —215→  

Encara vivia.

La testa, girada cap a la porta oberta al crepuscle, semblava absorbir la tènue llum que entrava. Els sorolls del camp -crits, el colpejar d'un martell, el clapit d'un gos- indistints, clars i com respectuosament produïts en una llunyania aèria, també entraven. Els braços, rígids, com dos pals, tivaven la manta i feien destacar l'esquàlida llargada del cos. Al front, ran de cabells, brillaven algunes gotes de suor. Tenia els ulls aclucats. Un panteix suau, rítmic, li estremia de tant en tant els badius. Movia contínuament els llavis, però no arribava a oir-se cap paraula. Per un forat del sostre entrava un raig de sol que queia damunt la testa de Boira, el qual es trobava ajaçat prop dels peus del que es moria. Puig, Tarrés i Vives, asseguts l'un al costat de l'altre,   —216→   tenien els ulls fits en el rostre de llur company i no gosaven moure's.

Els llavis del moribund demanaren:

-La branca!

Tarrés l'abastà i la hi posà delicadament damunt el pit. Però, repensant-se, tornà a agafar-la i la hi introduí, fins a la meitat, a la mà mig closa.

Durant uns moments, el soroll del camp cessà completament i llavors es percebé la vasta respiració del mar. La boca de Roldós deixà de moure's i s'enclotà, com si una força la tivés des de dins. Tot el seu rostre semblava escoltar. I tot d'una, quan la remor del camp reprengué, el seu desvarieig s'articulà en mots obscurs, gairebé imperceptibles:

-No toqueu la meva alegria... Ella creix en mi... El meu oncle va riure quan veié les pomes mossegades... Jo tenia set. Pomes... Boira juga a cartes amb Amoníac...

Vives es cobrí els ulls amb les mans per tal de no veure la boca que parlava. Però no pogué deixar de continuar sentint-lo i perdre's en les seves visions. Pensava, veia:

(Les campanes baixen fins a la pols... Si la sorra florís! Pomes, pomes... Les pomes es converteixen en punys, els punys en rius i els rius cobreixen les campanes... Flors de llot pugen dels jardins... Oh, amic, Silvi Scaurus pot prendre tranquil·lament   —217→   el seu pernod per les assolellades terrasses dels cafès i contemplar com passen les femelles d'anques gronxadisses. Nosaltres continuarem menjant glans sota els cascos enlluernadors... Només el sol té boques sagnants... Voldria comptar si arriben a vint... Vaixell il·luminat solcant la nit del mar... Es la nostra xabola, solitària en la immensitat de les aigües com l'Arca encallada al cim d'una muntanya... Hi ha una noia, cabell negre, pell bruna, que contempla les aigües minvants amb una branca seca d'olivera a la mà... Quin és l'ocell que xiula com un pneumotòrax? La veig caminant per damunt les aigües adormides... En una mà du la llàntia encesa i a l'altra la branca... Lluna, lluna a la seva faç... Cues de dones als carrers... Els mocadors tapen els caps cots, i agafats a llurs faldilles, infants pàl·lids ploren la seva gana de pa... Un pujol escup plom contra el cel de la tarda. Tarda d'autumne, perillosa perquè no té núvols... La mort venia del mar... Aquell mirall en el mur de l'habitació esfondrada llançava sol de matí al mig del passeig... Els trens eren blaus, les cantonades eren blaves... Però hom no comprenia perquè els arbres havien d'ésser verds...).

Roldós, amb una veu cada vegada més feble, continuava:

-Els treuen amb baiard... Tinc mosques al   —218→   front... No fa gens d'aire. Si el gendarme hagués mogut la botella de vi... hauria sentit el soroll del ganivet...

Tarrés plorava. Grosses llàgrimes silencioses li rodolaven cara avall i mullaven la mà que tenia damunt un genoll.

«S'està morint -pensava Puig- i no puc deixar de pensar en Joana. Agonitza damunt el mateix clot on ella... Tot està com aquella nit. Què deu estar fent? Ha passat la muntanya? No vull pensar-hi, no hi hauria de pensar. Sóc cruel amb ell».

Roldós, després d'una llarga pausa, féu:

-El vent...

Vives veia, pensava:

(Era negre, com la nit, com les nostres mans... Bufava damunt la nostra marxa cansada, damunt el silenci de les nostres boques, apagava el trepig del nostre batalló delmat... Era ell encara qui feia dringar les nostres cantimplores buides i ordenava la gesticulació de les branques dels arbres de la carretera. A l'entrada del poble, un abeurador eixut... A la plaça, de sobte, un crit d'alto... Veus enemigues... Trets... El vent no s'oïa... Ens cremaven les mans i els parpres. El vent s'esperava... Corrien ombres ran de murs... Dalt del campanar quequejà una metralladora. Tot fou inútil... El vent saltà sobre els caiguts...).

  —219→  

La llum del crepuscle ja no s'atrevia a entrar. Veus de gent que passava, veus que reien, esclataven damunt el sostre de la xabola. Havia desaparegut la taca de sol de la testa de Boira. Callaren les veus. S'oí la fiblada de la corneta. La respiració de Roldós es feia cada vegada més irregular, més sibilant. La seva boca, de llavis tumefactes, s'ensorrava feixugament en el silenci, es tancava sobre la seva vida. Decantà una mica el cap i un fil de sang fluí de la boca. Els dits tingueren un curt moviment convulsiu damunt de la branca i àdhuc tota la mà aconseguí insinuar un gest furtiu d'alçament, un gest estrany com de resistència i comiat que s'aclofà sota la mirada d'angoixa dels tres companys. Encara vivia. A vegades, el panteix s'interrompia i el llavi inferior tremolava. El seu cos no lluitava, s'apagava. Hi havia una dolçor tràgicament serena en aquell rostre que ja començava a saber, que cercava la seva darrera immobilitat. I la seva espera no tenia res de terrible...

Sense adonar-se'n, els tres companys s'anaren acostant l'un a l'altre fins a tocar-se, i una mateixa tristesa els inclinà... Tarrés eixugà la suor del front del moribund i la sang de la boca. S'oí de nou la corneta. Boira aixecà el cap i esguardà devers la porta, com si hagués vist entrar algú.

Vives pensava:

(Què ha mirat Boira? Qui ha entrat? No ha entrat   —220→   ningú. Però hom diria... Sovint els animals tenen intuïcions profundes. Ell sap, també. Només cal veure la seva mirada. Sento una altra presència aquí dins...).

Obrí els ulls. Els mirà. Fent un suprem esforç aixecà lleugerament el cap del bolic de roba que li feia de coixí i somrigué. S'estremiren. El vel de la mort entelava els ulls de Roldós; aquell mirar venia de les ombres, i hi havia una certesa que ells no podien comprendre en el paralitzat esbatanament que els fitava. Només els pertanyia el somriure d'aquella boca que encara era humana. Cedint a poc a poc, el cap caigué de nou damunt el bolic i les parpelles es clogueren. Però la boca continuava somrient. El front s'apoderà bruscament de tot el misteri. El somriure anava desapareixent com una pedra que cau dins l'aigua. Els dits s'allargaren i la branca caigué damunt la sorra...

Tarrés es separà del mort i s'ajagué, bocaterrosa, al seu lloc ofegant els sanglots amb la manta. Puig anà a asseure's al seu costat.

Vives no podia deixar de mirar el rostre del company mort. Li posà els braços sota la manta i el cobrí fins arran de coll. No podia deixar de mirar-lo. Una fascinació amorosa i terrible l'obligava a contemplar-lo. Recollí la branca i la hi col·locà damunt el pit. Pensà en el cadàver del soldat estès dalt del carro de fenc, cobert de claror. Hi havia una relació profunda entre   —221→   aquelles dues morts tan diferents. El soldat, després del sacrifici de la seva sang, havia tingut la seva apoteosi i per mirar-lo calia aixecar el cap; Roldós acabava de morir en un clot fet a la sorra i exigia que hom s'inclinés... Però tots dos havien cregut en llur mort com en una necessitat d'acció perdurable.

Gairebé era nit closa. Encengué la llàntia. Les arrugues del front eren negres, com velles esquerdes. La punta d'una dent brillava dins la boca esbadellada. Els ulls eren dos grans forats dels quals eixien taques d'ombra que s'escampaven per les galtes. Que prodigiosament senzill li semblava aquell rostre glaçat! La mort havia posat en les seves faccions un ordre i una severitat que harmonitzaven perfectament amb la realitat circumdant. Tenia una colpidora expressió de protesta i d'acceptació que resumia els seus darrers mesos passats en les sorres miserables, i potser l'actitud de tota la seva vida envers el món; contenia més sofrença que odi, més esperança que desconhort. I Vives sentia en la pregonesa de la seva ànima que davant d'aquell que sabia per què havia mort calia de totes passades armar-se de fe en la vida. Era aquesta i no cap altra la manera d'ésser-li fidel.

L'altaveu de la ràdio es deixà oir. Era l'hora diària de les notícies. Vives no les sentia, no les escoltava. La monòtona cantarella del locutor era un soroll desagradable que, avui més que cap altre dia,   —222→   calia suportar. Esguardà Tarrés: no havia canviat de posició i continuava sanglotant. Puig s'agafava el front amb les dues mans. La veu de la ràdio callà. I tot d'una, rítmiques, torrencials, les notes del gran himne de França envaïren el camp...

Allons, enfants de la Patrie...

La música es desbordava.

le jour de gloire est arrivé...

La sonora riuada èpica corria en honor d'aquell petit mort obscur? Sabia de quina malaurada pàtria era infant? Què havia de sembrar aquella música en les sorres d'Argelés? Vives seguia el ritme agavellador amb una emoció profunda. Hauria volgut poder retenir l'himne i embolcallar amb ell el seu company. Es que no cantava i rugia per a ell? Però el gran doll musical no podia aturar-se, brotava de la terra, queia del cel, s'esberlava escumejant i envaïa la nit que volia empresonar-lo. Què importava aquell petit mort obscur damunt la sorra!

Els mots, l'allau de sons, esclataven encesos d'història, s'il·luminaven en una fugida evocadora.

  —223→  

Marchons, marchons...

Els homes tenien set. Estrasburg. Una nit, Rouget de l'Isle fou posseït per una cançó sense nom. Els voluntaris marsellesos se n'empararen i la feren arribar fins a les aigües del Sena. El cant feia marxar els homes per la pols, el fang i la neu. Els castells queien, les corones es quedaven sense testa. La cançó ja tenia un nom i posseïa el cor de França. Cada posta era més vermella...

Vives contemplava Roldós i escoltava, escoltava... Les imatges entelaven el rostre del mort, les faccions s'anaven fonent com la línia cimal d'una muntanya quan ve la nit. Tota l'esperança viril que l'himne portava del seu propi passat semblava amagar-se darrera la testa boirosa que s'allunyava i es perdia dins les visions de Vives...

L'étendard sanglant est levé...

Boscos de banderes sota les veus d'ira, venjança i fam. L'espasa de Buonaparte creixia secretament. Sol i sang a les pedres dels carrers, sol i sang al mirall i llampec de la guillotina. La bondat omplia els exèrcits, ressonava en timbals i canons. La llibertat era verge i cantava dia i nit. Els homes tenien set d'estrelles...

  —224→  

Vives aixecà el cap per oir millor el cant interior que l'exaltava i els seus ulls s'aclucaren...

Els homes marxaven... Cap a on? El cant pujava. Els homes obscurs sabien que era difícil seguir-lo, però de segle en segle un cant diferent remuntava l'antic origen i es precipitava, carregat de naixença, contra les inútils cendres. Els homes queien i el cant moria. Els homes morien i el cant s'aixecava en el crit, en el foc i en les noves banderes...

La música de La Marsellesa cessà, bruscament esgotada, i el silenci caigué en el camp com una fruita enorme. Encara s'acorruaren per l'esperit de Vives algunes imatges... Obrí els ulls i mirà Tarrés i Puig que no s'havien mogut. No havien dit res. Mirà Roldós. No, aquell himne no havia tocat per a ell, per aquell rostre que s'anava endurint, per aquella boca que tancava una promesa de futur. Cap vell cant no el podia atènyer perquè havia mort entre l'esperança i els nous cants que havien de sorgir de l'amor del temps, de la terra i dels homes. Perquè havia mort entre la sembra i la florida...

Sentí la mà de Puig damunt el seu braç i oí que li deia:

-Mira! ha mort sense sabates.

Rep. Dominicana, Cuba i Mèxic, 1941-42.

  —[225-226]→     —227→  

El dibuix de Boira, d'una fidelitat de semblança sorprenent amb el gos que teníem a la xabola, fou fet per E. F. R., estudiant de medicina, pocs dies abans que la misèria i l'enyorament el fessin tornar a la pàtria.

El poema «Bard» em fou tramès des del camp d'Agde pel meu inoblidable P. V. C., presoner dels alemanys d'ençà de la caiguda de França, quan encara la necessitat d'escriure la novel·la no se m'havia imposat. No puc esmentar altra procedència que aquesta, i l'he incorporat a l'obra respectant absolutament el text que vaig rebre.

A. B.