«A mi dien Tirant lo Blanc»: una reflexió sobre el nom del protagonista

Anton M. Espadaler

En una novel·la hi ha pocs elements innocents. Tampoc no hi ha gaire espai per als elements neutres. I si una cosa no pot ésser ni neutra ni innocent, sots pena de córrer el risc immens d'esdevenir un perill cert, aquesta és el nom dels personatges. Em fa l'efecte que tothom estarà d'acord a acceptar que un personatge amb un nom inadequat és perillós, si és que no és ja un error. D'altra banda, és evident la força suggeridora dels noms, la quantitat d'informació que ells sols ens proporcionen, l'expectativa que obren respecte de les accions a què semblen impel·lits. No té res d'estrany, doncs, que hi hagi escriptors que de la recerca del nom en facin una autèntica litúrgia, com Camilo José Cela, per exemple, que ha declarat més d'una vegada que s'informa a les esqueles dels diaris provincials __les millors de les quals, a l seu parer, són les de Palència__. O que es tinguin certes manies, com la curiosa predilecció de Narcís Oller pels cognoms acabats en erga. O que a la Benzina de Quim Monzó els personatges masculins i femenins duguin noms que comencen per h, fet que si bé du al rescat d'un noble Hug comporta també ensopegar amb un improbable Herundina. No és necessari, però, que els noms siguin extravagants i inatesos per tal de produir el seu efecte. Colometa és un nom ben encertat per a una noia menestral d'un barri de Barcelona amb vida de poble, com era Gràcia, mentre que K, tan escàs, tan anònim, acull sens dubte tot el que d'inquietant hi ha dins i fora del castell, alhora que insinua, i no és petita cosa, una dimensió autobiogràfica.

D'una història protagonitzada per cavallers potser fóra esperable que els seus principals personatges duguessin noms impactants, anòmals fins i tot, capaços de desvetllar la imaginació de grans proeses, i disposar els lectors a la narració de grans gestes. O noms solemnes en la seva aparent senzillesa, connectats amb un rerafons d'heroisme cavalleresc, i susceptibles d'ésser repetits, vull dir d'ésser portats per persones de carn i ossos, com Lançalot, Galvany, Perceval. El fet és, però, que a les nostres novel·les cavalleresques ni hi ha cavallers amb noms espectaculars i pomposos __al contrari, un munt de personatges secundaris duen noms de cavallers reals, indicant ben nítidament quin terra trepitgen__, ni ningú no s'ha dit mai entre nosaltres, ni arreu, ni és esperable que se n'arribi a dir ni Tirant, ni Curial ni Güelfa ni Plaerdemavida. En aquest sentit és prou alliçonadora l'anècdota que recull Josep Pla a Notes disperses: __Oh senyoreta! __que jo li dic allargant-li la mà__. Plaerdemavida! Tan content de veure-la...! Però observo que davant el que acabo de dir es posa rígida, s'enfosqueix de cara i que el meu braç queda penjant al mig del carrer. __Però escoltí... __em diu amb una cara de ràbia sobtadíssima__, què s'ha pensat? Què m'acaba de dir? __Res. Li he citat el nom d'un personatge femení del «Tirant». __Del tirant, diu? De quin tirant? Vostè és un desvergonyit...¹

Però no només s'esveren les senyoretes __reals o imaginàries, tant se val__, amb què ensopega Josep Pla. En el fons és fàcil d'entendre que el rei de França exclami en conèixer Curial i la donzella Festa: A, Santa Maria! E quinys noms! Noms que sobten tant com Tirant. El mateix Josep Pla, en un article publicat a la La veu de Catalunya en la martorelliana data del dos de gener de l'any 1929, recordava que un erudit eslau anomenat Bilbassof, no arribà mai a comprendre què dimoni era aquest llibre (el Tirant, admirat per Caterina de Rússia, a qui Bilbassof biografiava). Així, quan arriba a haver d'explicar què es el Tirant lo Blanc diu que sospita que el títol d'aquest llibre té molta relació amb un ocell que es troba a Amèrica i que és anomenat pels naturalistes tirannus albus².

Pel que fa a Tirant la primera cosa que observem és que ha estat objecte, i des de molt aviat, d'un seguit de bromes que de tan constants semblen a hores d'ara gairebé inevitables. La primera, si Joan Fuster té raó __i no seré jo qui la llevi__ es remunta a 1531 i es troba en els versos que versemblantment Onofre Almudéver va compondre per encapçalar l'Spill de Jaume Roig³:

Són molts qui dels altres tractas traduexen, hi·l nom tiranisen ab sols hun capítol, y ab ell de les obres les flors destroixen, y sembren baladres, arrullen y fleixen, per sols usurpar-se lo nom y títol.

En aquest joc de paraules, i en la vehement prosa de Joan Coromines, hi ha una coent acusació, disfressada, de l'escandalosa suplantació literària perpetrada per l'espaviladíssim animal que fou Martí Joan de Galba⁴.

El 1554 Jerónimo Sampedro publica la Caballería celestial del pie de la rosa fragante, i en el prefaci adverteix que allí no s'hi trobarà cap Tirante el Blanco, sinó muchos Tirantes al blanco de la gloria. Henry Thomas, en el seu llibre sobre les novel·les de cavalleries espanyoles i portugueses, afirma que l'esment a Tirant és degut només a las exigencias del retruécano⁵.

Certament, es fa difícil d'apreciar la petja de Martorell en aquesta novel·la de cavalleries de títol pompós i orientada «a lo divino». Tanmateix, el professor Charles J. Merrill, en un article on lluu el retruécano __Errant el blanc, el fi del Tirant__ proposa fer valer les seves exigències, i en el sentit a més que sembla insinuar el joc de Jerónimo Sampedro. Per a Merill, Tirant lo Blanc vol dir llançant un projectil devers un fitó. O sia un nom metafòric, indicatiu que el llibre és el relat d'un cavaller que tracta d'encertar un fitó, d'arribar a un fi determinat, que consistiria a menar una vida ordenada a l'eternitat. D'on és fàcil capir l'errada del cavaller, i la finalitat autèntica de la novel·la: moralitzar assenyalant quin és el vertader blanc que ens ha de fer posseir e fruir lo sobiran bé de la glòria del paradís, com recorda el professor Merrill citant les paraules del frare de Lleida Joan Ferrer al c. 429.

Confesso que se'm fa molt complicat suposar que Martorell va escriure el Tirant per demostrar que la felicitat no pot ésser res menys que la unió contemplativa amb Déu⁶.

Aquesta via artillera, nogensmenys, no s'atura ací. Eugeni Xammar explica als seus Seixanta anys d'anar pel món que un grup de joves inquiets solien reunir-se a la farmàcia Arimany de la Garriga per conspirar moderadament i comentar els clàssics catalans. La lectura del Tirant despertà les sospites de la policia, que va interrompre aquelles sessions dient: De manera que tirando al blanco, eh, tirando al blanco... Esto habrá que investigarlo más de cerca⁷. El mateix Pla, a Caps-i-puntes, recorda que Miquel Roger i Crosas, que fou diputat amb Pla per la Lliga pel districte de La Bisbal, patí sota la dictadura de Primo de Rivera un registre a la seva biblioteca per part de la Guàrdia Civil, la qual hi cercava material clandestí. S'endugueren, amb una fatalitat que sembla cantada, el Tirant per si podia constituir un manual clandestí perillós per a aprendre de perfeccionar els moviments de les armes⁸.

L'humor, però, no coneix fronteres, i amb més civil intel·ligència, Jean Jacques Rousseau i Denis Diderot aprofitaren el Tiran le Blanc degut al comte de Caylus per fer burla del mal caràcter i de la coqueteria desmesurada de Frederic Grimm, el qual, pel que sembla, necessitava cada dia més de dues hores per fer-se la manicura i dissimular amb pólvores blanques les arrugues de la cara. A les seves Confessions Rousseau anomena Grimm Tyran-le Blanc. Diderot, més àcid, en una lletra adreçada a Mme. d'Épifany __l'amistançada de Rousseau, i autora, per cert, d'una Épître à Tiran le Blanc publicada al Nouvelliste suisse el 1762 i que comença dient: Moi, de cinq ours la souveraine__ li manté la tirania, però li canvia el color: le noir tyran⁹.

Aquesta broma, en la línia encetada per Almudéver, i que, d'altra banda, parla prou eloqüentment de la difusió de la novel·la en els cercles il·lustrats parisencs, ja l'havia prevista Martorell: Dix un turc... han-nos dit al port, com som arribats, que un diable de francès és vengut capità dels grecs, que totes les batalles los venç, lo qual dien que ha nom Tirant. Per ma fe, ell poria haver bons fets així com dien, mas lo seu nom és lleig e vil, per ço com Tirant vol dir usurpador de béns o, més propi parlar, lladre. E creu, segons lo nom, per força ha de seguir les obres... (c. 163)

Aquest joc de paraules __que es perd a la traducció castellana¹⁰__ es fa més evident si tenim en compte que no és rar, però tampoc no és freqüent, assenyalar el tirà com a tirant. Per exemple, en Ausiàs March: el pobre hom fa juhí del tirant (LXXXV, 53). Les paraules del turc, nogensmenys, indiquen clarament que Martorell, en triar aquest nom per al seu personatge, no pretenia de cap de les maneres, una identificació semblant. I encara que el turc __o justament per això mateix__ pugui percebre l'actuació de Tirant com a adequada al sentit que atorga al nom de l'heroi bretó __una definició que té en compte el diccionari i l'etimologia__, més aviat actuen com un exorcisme contra aquesta possibilitat. A cap lloc de la novel·la, d'altra banda, no se suggereix cap tipus de relació entre el nom i una qualitat o categoria, de la naturalesa que sigui __com s'esdevé, en canvi, al Curial__, menys encara, emparentada amb la tirania.

Com és sabut, la novel·la comença amb la història del comte Guillem de Varoic, cosa que ens obliga a esperar fins al capítol 29 per conèixer el vertader protagonista, el qual es presenta amb aquestes paraules: A mi dien Tirant lo Blanc, per ço com mon pare fon senyor de la marca de Tirània, la qual per la mar confronta ab Anglaterra, e ma mare fon filla del duc de Bretanya e ha nom Blanca; e per ço volgueren que jo fos nomenat Tirant lo Blanc.

El meu admirat mestre Martí de Riquer i els meus estimats amics Constanzo di Girolamo i Donatella Siviero veuen en aquest Tirant un eco de Tristany. Natural i espontani el primer, per a qui moltes vegades, quan anem a escriure Tirant, escrivim sense adonar-nos-en Tristany¹¹. Com un paragrama irònic els segons, els quals, a més a més, veuen un joc d'equivalències entre la terra nadiua de Tristany, també situada davant d'Anglaterra, i el nom de les mares respectives: Blanca i Blancaflor¹².

Cert és que en un escriptor joganer com Martorell res no és en principi descartable, i una possibilitat com la que ací s'insinua remarca el vessant paròdic del Tirant, fet que em sembla acceptable sempre i quan es tingui present que tot i ser molt important aquest caire de la novel·la no és l'únic, i que la intenció de Martorell no és la de contrafer l'antiga història artúrica.

En qualsevol cas, no tothom ho ha vist així. Erich van Richthofen sosté que el paràgraf en què es presenta el protagonista remet a un fons històric angeví. Per aquesta via, la marca de Tirània hauria d'explicar-se per la regió de la Touraine __d'on una Turània o Turània__, mentre que Tirant respondria d'un más propiamente dicho «Turant». El personatge, per altra part, deuria algun tros del seu ésser a Folc V, comte de Touraine i d'Anjou, que fou rei de Jerusalem entre 1131 i 1143, i a Lluís XI el Sant, també de la dinastia angevina, fill a més d'una dama que es deia com la mare de Tirant: Blanca de Castella¹³.

Ja Entwistle, en les seves Observacions sobre la dedicatòria i primera part del Tirant lo Blanch, havia assenyalat sant Lluís com a hipotètic model de Tirant¹⁴. Aquesta, però, ha estat una idea que no ha estat seguida, tot i que sembla inqüestionable que anècdota tan destacada com és col·locar un ducat d'or sobre les llesques de pa tallades per la bajania de Felip hagi de relacionar-se amb un detall equivalent de la vida de sant Lluís¹⁵.

Sigui com sigui, em sembla oportú de tenir en compte el significat substantiu de la paraula tirant en el català de Martorell i, en molt menor grau, dels nostres dies. Així, sense ser tan exclusiu com Joan Corominas, que no considera la possibilitat que en el nom conflueixin diversos sentits i que sigui, per tant, el resultat d'un joc relativament complex, crec que cal tenir en compte el sentit popular de la paraula tirant, tal com Corominas la defineix: home de forces extraordinàries i que no dubta a servir-se'n, no solament en els camps de batalla, sinó procurant que s'estenguin a tota mena de «camps»¹⁶.

Aquest sentit podria complementar-se amb el més freqüent d'element d'edificació o biga que sosté principalment un edifici o d'altres bigues¹⁷, i que és viu en el món de la construcció¹⁸, i en parlars com el benasquès¹⁹.

En qualsevol dels casos no hauria de passar per alt l'exemple que ens proporciona el Planh per la caiguda de Constantinoble²⁰. A l'estrofa XIV, on es relaten les crueltats que els turcs inflingien als captius cristians, es diu:

altres forçant a lur secta malvada, tirant jovent no volents renegar ab grans destrals los feyen troçajar perquè·ls infants fos gran por       demostrada.

El sentit sembla molt pròxim a fermesa, orgull, força d'ànim, d'ardiment, de voluntat decidida, i es trobaria també en el provençal trobadoresc²¹. Aquesta aparició, d'altra banda, fa pensar que en escaure's especialment a la idea de jovenesa la implica.

Si això fos acceptable, en el nom de Tirant confluirien aquests sentits, de manera que es transmetria la idea del cavaller de gran força i fermesa, capaç de sostenir tota classe d'empreses, i de veure uns amors ultrats com els de Tristany. I tant per la banda de la força __la milícia__ com per la dels ressons artúrics __els amors__ seria possible de detectar-hi un toc d'ironia.

Ens queda la segona part: lo Blanc. L'estudiós romanès Constantin Marinesco va mantenir sempre que un model humà fonamental per a la creació del personatge de Tirant, del qual prendria Martorell aquest apel·latiu, era János Húnyadi, el guerrer que com a voivoda d'Hungria derrotà els turcs al Danubi el 1448, i els tornà a vèncer a Belgrad el 1456, batalla que d'una manera prou fidel es recull, al meu entendre, al Curial e Güelfa²². La fama, d'aquest personatge no degué escapar a Martorell, segons Marinesco, el qual aprofità els ecos de vencedor de turcs que podia condensar l'apel·latiu de Blanc, atès que Húnyadi era conegut com el «cavaller Blanc», per tal com l'etimologia popular havia convertit el seu origen valac en blanc²³.

El cert és, però, que la proposta de Marinesco ha estat rebuda amb força reticències pel que fa a la figura d'Húnyadi com a model humà visible en Tirant²⁴. Quant el nom, i donant per sentat que no hi ha cap paral·lelisme entre Húnyadi i Tirant, una recent aportació de Kalman Faluba indicant que no és Valàquia el que hi ha darrera el Blanc, sinó el diminutiu de Jànos __Jankó__, ha ajudat, crec, a debilitar el lligam assenyalat amb tant d'entusiasme per Marinesco²⁵.

De fet, com ja hem vist en el cas de Merrill, hom ha tendit últimament a cercar la comprensió de la segona part del nom per altres vies. Així, Curt Wittlin, en el seu escrit sobre la sexualitat a la novel·la, contraposa, en un moment donat, les dues parts del nom, i a propòsit del seu comportament eròtic amb Carmesina, escriu: El nostre heroi... no es torna un «tirant», sinó que resta bla i pur, «blanc i innocent».²⁶ Tanta blancor i tanta innocència no són per a Wittlin una mostra de respecte per les normes cortesanes més elementals, sinó una prova que darrera la blancor de Tirant __i, com no, de Martorell__ el que hi ha de veritat és un autèntic i irremeiable disgust per les dones.

Sense oblidar en cap cas que Blanca és un bell nom de dona que bé mereix perdurar en el seu fill, i deixant de banda les possibilitats que Martorell pretengués d'acontentar-se amb una solució equiparable a la del Cavaller verd, per exemple, em sembla oportú de tenir en compte l'únic esment que hi ha a la novel·la. És al capítol 301, just després del naufragi de Tirant. El Cabdillo sobre los cabdillos demana a Tirant el seu nom, i aquest respon: E puix tant desiges saber lo meu nom, ab tota veritat, senyor, te dic que lo meu dret nom és Blanc. Davant aquesta revelació, ab molta pietat respòs lo Cabdillo: Beneita sia la tua mare, qui de tan bell nom te dotà, car lo teu nom se concorda ab la tua singular perfecció.

Aquesta resposta em fa l'efecte que, en primer lloc, dóna poques opcions a la possibilitat d'un Blanc entès principalment com a ressò de «vencedor de l'Islam», car d'haver estat així és presumible que Tirant hauria escollit de camuflar el seu nom d'una altra manera, i la reacció del moro, sens dubte, no hauria pogut ser tan elogiosa, sinó més aviat al contrari.

La lloança del Cabdillo, d'altra banda, s'entén millor, perquè sens dubte s'hi relaciona, si es té present que al c. 299 el caçador de l'host del Cabdillo que troba Tirant nu gitat en una cova, descriu la impressió que li causa amb aquestes paraules: jo no crec que natura pogués formar un cos mortal ab més perfecció, car pintor no poguera pintar un cos més bell del que lo he vist. ...no sé si és defalt de la mia vista, car, a mon semblant, me par ésser més mort que viu, per la color que té descolorida, ab més bella cara, e lo llustre dels ulls, que par que sien robins acunçats. En l'univers món no pens se trobàs un cos mortal ab tanta perfecció de membres.

El caçador informa el Cabdillo en termes d'estètica. I seguint sant Tomàs proposa d'entendre la bellesa de Tirant segons un principi d'harmonia que es guia pel tamany, la proporció dels membres i la tonalitat clara despresa del cos (cos mortal ab més perfecció... perfecció de membres... color descolorida)²⁷. Com és sabut, en aquest sistema, la part més subtil, la que, a més, permet d'efectuar una lectura que implica la part moral de l'individu, i que, per tant, acaba d'expressar del tot la perfecció, rau en la idea de claror, de lluminositat. El Cabdillo, doncs, en afirmar que el nom concorda amb la perfecció física __ultra comportar-se com un escolàstic²⁸__ el que fa es reconèixer el valor __val a dir un conjunt de virtuts superiors apreciables àdhuc en la nuesa__ d'aquest desconegut que, a més, li acaba de fer una relació ficta del seu naufragi.

Ara, per les característiques de l'escena __Tirant s'afirma no mentint, però amagant alhora la seva personalitat total__ és factible de creure que en la ment de Martorell i dels seus més immediats lectors, les suggerències que podien encloure's en la segona part del nom fossin més que les derivades del valor moral de l'individu, i que, per tant, també volgués aglutinar ací una certa complexitat de ressons.

Tirant davant dels moros és aquell qui els guerreja també en tant que Blanc. Tenint en compte que Tirant és un militar que nunca se despullava sinó per mudar camisa (c. 133) quan estava en guerra, no crec que sigui excessiu recordar que l'arnès complet de guerra era conegut com «arnès blanc»²⁹, i bé podria acompanyar la idea del guerrer sempre dispost a la batalla a la de l'home de gran vàlua moral reconeguda per tothom __àdhuc els moros__.

Amb tot, no deixa de ser curiós que el turc que interpreta el seu nom com a lladre i usurpador finalitzi el seu parlament efectuant una projecció negativa del futur de Tirant __que coincideix força amb la versió maliciosa de la Viuda Reposada__, i que reflecteix en negre la trajectòria vital de l'heroi que Martorell descriu a la Dedicatòria: E més avant conquistà tot l'imperi grec, cobrant-lo dels turcs qui aquell havien subjugat a llur domini dels cristians grecs.

Diu el presoner turc: Com haurà vençudes les batalles, emprenyarà la filla, aprés la muller, aprés matarà l'Emperador, car així ho acostumen de fer los francesos: molt mala gent! E vós veureu que si molt lo deixen viure los turcs e los crestians, ell se farà emperador.

Em resulta interessant que a partir del nom s'extregui el seu futur. Tirant, en efecte, està cridat a ser emperador de Constantinoble. ¿No podria trobar-se allí, en lloc que al cap i a la fi és el seu destí, alguna cosa que justament per això, per ser el seu destí, pogués relacionar-se amb el seu nom, i formar-ne part? Dit d'una altra manera, em sembla que és possible d'insinuar que en aquest nom manifestament compost, hi pot haver alguna cosa més que les idees de força física, enteresa moral, disposició generosa al combat, joventut, bellesa i amors ultrats embolcallades per un lleuger, però patent, tel d'ironia.

S'esdevé que un dels símbols més representatius de la ciutat de Constantinoble, tant per ultracorrecció cultista com per etimologia popular³⁰ es connecta inevitablement amb el blanc: el palau i l'església de Blanquerna __Blaquerna, en realitat__.

Si això fos acceptable obtindríem que en triar el nom per al seu personatge principal, Martorell hauria procurat de vincular al nom no solament certes característiques, sinó també allò que constitueix la seva aventura principal, d'una manera certa però alhora tènue per tal d'evitar solucions més fortes i evidents que haurien produït una desagradable sensació de determinisme.

Amb això obtindríem que en el nom del personatge hi conflueixen diversos jocs, entre els quals serien detectables els que indiquen que Tirant lo Blanc és aquell cavaller de Bretanya que amb el seu esforç i fermesa sosté Constantinoble. Cosa que en substància és absolutament certa.