Materials senequians en autors medievals I: el Tirant lo Blanch

Tomás Martínez Romero

  —155→  

No crec que ara mateix, i després de valuosos estudis sobre «crítica hidràulica» (són paraules de Hauf 1993a: 380), ningú mostre cap tipus de perplexitat si troba una nova «font» o «manlleu» al Tirant lo Blanch. Efectivament, Martí de Riquer (1990: 184) fa algun temps comentava que «és aquest un punt que sospito que amb prou feines està encetat i que reclama més atenció i més estudi». Amb tot i això, convé introduir algunes variables importants en l'estudi «hidràulic»; en principi, per exemple, crec que no importa tant l'acció d'introduir elements d'altri, com l'entitat del préstec, el seu origen i la posterior vehiculació textual. Perquè fet i fet, i després dels treballs d'Albert Hauf (1993b) sobre la «connexió» corellana, de Curt Wittlin sobre les Històries troianes (1995) i de Josep Pujol (1997) sobre aquesta mateixa traducció i l'Ovidi català, no hi ha cap dubte que les fonts locals, via traducció, versió, adaptació o paper original, tenen una importància cabdal en l'estructuració de l'obra de Martorell. Des d'aquesta perspectiva, la inclusió de fragments, reminiscències o sentències de més o menys volada i d'aquesta mena adquireix un doble valor, perquè prestigia el text en origen, fins i tot fent-lo esdevenir model per als lectors, i perquè permet considerar el nivell d'adequació al nou marc narratiu, és a dir, la seua «qualitat intertextual». Em sembla molt important no perdre de vista aquesta observació, perquè ens autoritzarà a interpretar amb suficients garanties més d'una pàgina del Tirant.

Tot recordant aquests aspectes, en les pàgines que segueixen comente les referències directes a Sèneca, els manlleus fets a la traducció catalana   —156→   medieval de les Tragèdies i altres probables ressons senequians al Tirant. Ara com ara, se m'afigura que Sèneca pot passar a ocupar una situació privilegiada en el rànquing d'importància quant a la seua utilització en la novel·la. I quan dic això estic pensant en la importància qualitativa __més que no en la quantitativa, sent ambdues importants__ que suposa l'afegiment coherent de fragments d'unes obres en una altra, i considerant alhora la idea que l'escriptor medieval s'havia fet de l'arquitectura literària, perfectament comentada per Badia 1993b: 129-138. Finalment, si fem cas a la hipòtesi de Wittlin (1995: 11), en el sentit que Martorell «llegeix tota una sèrie de textos dels quals treu idees, frases, capítols, que copia amb lleugers canvis en papers solts», em cal assegurar que en va utilitzar bastants, de papers solts, quan va llegir pàgines __o fragments__ senequians.

Sis són les citacions directes de Sèneca al llarg de tota l'obra. D'aquest total, dues pertanyen al capítol 143, el conegut consell d'Abdal.là Salomó, manllevat de la Lletra de reyals costums petrarquesca: són les que denomine amb les lletres a i b. Vegem on i com apareixen al Tirant.

a.

E seguint lo consell de Sèneca, totes ses coses acorde ab aquell que sàpia ésser son amich

(H 315, 11-12; R 472).1

Evidentment correspon a una sentència d'una difosa epístola a Lucili (3, 2), que Martorell podia trobar també traduïda o fins i tot en florilegis.² Amb   —157→   independència d'aquest fet, en el Tirant no són estranyes les referències a l'amistat, com ara aquelles que l'autor posà en boca del protagonista en un diàleg amb la retrobada Plaerdemavida en terres africanes, i que semblen extretes d'una enciclopèdia temàtica,³ amb un fort component proverbial:⁴ «Amicícia bona és causa de amor. Qui troba ver amich, troba tresor. Res no deu ésser denegat a l'amich. Hun mateix voler de amichs és vera amicícia» (H 766, 1-3; R 996). Si més no la primera sentència té alguna concomitància amb «qui amicus est, amat» (ep. 9), per bé que la segona prové clarament d'Ecli 6,14 (Riquer 1974: IV, 235), en una línia que podem seguir en Boeci, De cons. II, prosa VIII⁵. El més curiós __i res més__ es que una mica després hi ha sant Pau (Rom. 13, 8-10), un apòstol que, com ja sabem, va ésser company de viatge de Sèneca en unes amicals epístoles durant una bona part de l'edat mitjana. La resta de referències a l'amistat tenen una tintura superficialment senequiana (vegeu, per al tema, Gagliardi 1991), però poden entrar perfectament en l'esfera de l'Ètica aristotèlica (VIII, 1155b, 1156b, 1157b, 1159; IX 1166a; Aristòtil 1985: 325 ss).

  —158→  

b.

En aquest capítol del consell d'Abdal·là Salomó, també trobem una referència a la segona tragèdia de Sèneca: «E senta ésser veritat ço que dix Sèneca en la segona tragèdia: "Tot regne és sots major regne"» (H 316, 3234; R 474). La citació, com no podia ésser d'altra manera, és idèntica a la versió catalana del clàssic: «tot regne és sots regne major e pus poderós» (Thy. 762; Martínez 1995: 195). Davant la remota possibilitat que el text de Petrarca en vulgar que Martorell feia servir tingués present la traducció senequiana, o que Martorell mateix acudís a les tragèdies catalanes i abandonés puntualment la font que seguia, cal realitzar unes mínimes investigacions. De fet, ja coneixem moltes coses sobre la còpia que llegia el nostre autor. Gràcies a Germà Colón (1993: 238-244), ja sabíem que Martorell, al consell, tria solucions que no coincideixen totalment amb cap dels dos manuscrits coneguts de la Lletra de reials costums, ni del text de la Biblioteca de Catalunya (base de l'edició Moliné 1907) ni del de la Biblioteca Nacional de Madrid, per bé que aquest darrer hi és més a prop. Afortunadament, ara podem comparar totes dues lliçons amb les corresponents pàgines del Tirant d'una manera més ràpida (a Chiner 1997b), i concloure que, quant a la frase en qüestió, no hi ha més diferències que les purament gràfiques. Un acarament amb el fragment llatí de Petrarca fa abandonar qualsevol conjectura: «Sentiat verum esse quod ait Tragicus, "Omne sub regno graviore regnum" esse» (Petrarca 1937: III, 12).

No ens hem d'estranyar d'algun miratge intertextual. De la mateixa manera que ocorre amb la sentència tràgica, si no fos perquè coneixem l'origen del capítol 143, no dubtaria a assignar-ne algun fragment a la versió medieval de les Tragèdies. Així: «Aprengua que negú acte violent no pot ésser de longua durada» (H 314, 15-17; R 471) té molt a veure amb unes paraules de Lico («ab la virtut temerosa la senyoria se conserva, per co que les coses violents o fforçades no són durades», Her. 691-692; Martínez 1995: 132), però també amb idees del De ira II,11. Tampoc no cal exagerar les relacions de dependència. Tanta és la difusió del concepte, que frases de contingut i de forma semblant apareixen en enciclopèdies medievals, com ara en el Tresor de Latini mateix, en versió de Copons: «Contra açò diu l'altre que més val ésser amat que duptat [...]. Tul·li diu que al món no ha   —159→   pus segura cosa a defendre ses coses que ésser amat, ni neguna pus speventable que ésser temut [...]. Cové que cascú dupte aquells de qui vol ésser dubtat, e força qui és per paor no haurà longa durada; e tota pena deu ésser mesa sens tort, ni encara per lo senyor, mas per lo bé del comú; ni pena no deu ésser pus gran que la culpa, ni negú no deu ésser dampnat per los crims d'altri» (Latini 1971-89: IV, 152-153).

c.

A la suplicació que Tirant fa a l'Emperador perquè aprove el matrimoni d'Estefania i Diafebus, l'Emperador contesta tot dient:

Lig-se en hun tractat que Sèneca fa, dient que neguna cosa no és més carament comprada com és aquella qui ab pregàries e suplicacions se demana

(H 484, 9-11; R 668).

Sentència senequiana ben coneguda, extreta de Ben. II, 1, 4:

«nulla <res>6 carius constat, quam quae precibus empta est»7

(Riquer 1974: 111, 141).

d.

Unes pàgines després, al següent capítol, en l'oració que el frare inclou dins el sermó de la missa pels nous casats, trobem:

E per ço diu Sèneca que aquell qui és de gran ánimo, totes les sues obres són de virtut

(H 487, 12-13; R 672).

Cal advertir que fa l'oració per manament de l'Emperador, «per posar en sperança a tots los qui de bon cor lo servien». Resulta més que evident que la citació es fonamenta en un axioma estoic tan bàsic com aquell que diu que   —160→   tot principi de bé prové de la virtut, axioma comentat en algun diàleg senequià (De vita beata 7, 1; 10, 1). És possible que la referència tirantiana siga una paràfrasi d'unes paraules de Sèneca referides al savi: «uirtus enim conuenientia constat: omnia opera eius cum ipsa concordant et congruunt» (ep. 74, 30), per bé que l'esperit és present a molts fragments de l'epistolari: «uirtus ad explendam beatam uitam sola satis efficax» (ep. 85, 1), «uirtus exto llit hominem» (ep. 87, 16). També apareix parcialment en alguns llocs del De beneficis, com ara en el conegut «generosi animi est et magnifici iuuare, prodesse» (Ben, III, 15, 4). Ara bé, si admetem que Martorell utilitzava referències senequianes de segona o de tercera mà en aquests contextos, no ens resultarà sorprenent que s'assigne a Sèneca una sentència que ja detectem en textos de l'estoïcisme antic, com ara: «Tots els actes de l'home virtuós són virtuosos» (SVF III, 557-566; citat per Rist 1995: 14).

e.

I ja que entrem en el terreny de les citacions més o menys incontrolables, hi ha una que no trobem enlloc amb unes garanties mínimes d'adequació al concret text tirantià, possiblement perquè ha arribat a nosaltres __i presumiblement a Martorell__ ja molt deteriorada. En el diàleg que al nord d'Àfrica manté Tirant amb una desconeguda Plaerdemavida, aquesta diu: «Mira què diu Sénequa: que tota senyoria civil que dignament s'i vol haver deu ésser apellada virtut de senyoria» (H 734, 9-11; R 959).

f.

En la consolació de Tirant a Plaerdemavida, posterior __i d'alguna manera resposta__ a la narració de tota la seua història africana, s'hi transcriuen unes paraules que corresponen a ep. 8, 9.⁸

  —161→  

aquell savi Sèneca diu, en les sues epístoles, que totes aquelles coses són a nosaltres stranyes que desijant són adquerides, de què·s mostra clarament aquelles no ésser de nostra natura, ne de longa duració e fermetat, com no si en atorgades per natura

(H 760, 7-10; R 989).

Per tot allò que s'ha esbrinat fins ara, estem perfectament legitimats a confirmar que Martorell molt probablement coneixia Sèneca indirectament i fragmentària, la qual cosa porta implícita la possibilitat que en conegués versions i traduccions que ja circulaven durant l'època.

A. Quan al Guy de Warewic la muller del protagonista rep de sobte la notícia que el seu espòs ha decidit d'anar-se'n a Jerusalem, tot just després d'uns pocs dies de matrimoni, reacciona amb la lògica sorpresa.⁹ El moment és molt colpidor, sobretot per l'actuació i per les paraules de Felice:

La dame est remise en la tur, Qui mult i meine grant dolur: «Deu! fait ele, que ferai, Quant mun seignur perderai, La ren del mund que plus amai? E jo coment vivre purrai?» Atant chet pasmé a la tere, Tel duel ne veistes femme faire: Ses dras depecer, ses crins detraire, De sa vie ert grant arveire; Ses mains detort, qui blanches erent, —162→ Que les anels des deiz depecerent, Par sum des deiz le sanc parut, Dure vie demena la nuit; De pasmer e plurer ne fina, Sun bon seignur tutdis regretta. Atant ad pris une espee, De l'eschalberc l'ad sachee; Puis ad dit qu'ele se ocirad, Quant sun seignur perdu ad.

(vv. 7737-7756; Ewert 1933: 31-32).

En realitat aquest breu fragment mostra ben clarament un punt climàtic digne de les millors heroïnes de la tragèdia grega. Ja sabem, però, que Martorell no es limita a la reproducció servil del text del Guy de Warewic als primers capítols de la seua obra,¹⁰ ans l'aprofita al màxim tot introduint-hi altres materials (Vaeth 1918: 98). En el Tirant lo Blanch, els parlaments de la comtessa de Varoic (la Felice catalana) s'amplifiquen, i entren a formar part del quadre escènic aquelles «dones d'honor» que intenten aconhortar-la; el dolor per la partida del seu espòs és, tanmateix, molt present a la intervenció de la comtessa,¹¹ fins al punt que el comte, en algun moment, confirma que ha traspassat «los límits de la vostra gran discreció». Diu la comtessa:

No és novella cosa a mi abundar en làgrimes, com aquest sia mon costum, car en diversos temps e anys que lo meu senyor era en guerres de França a mi no és stat dia freturós de làgrimes, e segons veig, lo restant de ma vida hauré de passar ab noves   —163→   lementacions. E millor fóra per a mi passàs ma trista vida en durment, perquè no sentís les cruels penes qui·m turmenten

(cap. 3; H 9, 14-19; R 121).12

El lector marquià ja haurà notat que en l'última frase hi ha quelcom del poeta (McNerney 1983: 75). El fenomen no és aïllat. Al final de la intervenció anterior del mateix personatge, Martorell també manllevava algun vers de March («O mort cruel! Per què véns a qui no·t vol e fuigs als qui·t desigen?»; McNerney 1983: 76). A més a més, el mateix capítol 3 presenta determinats manlleus corellans, no tots tan evidents (vegeu-ne una llista a Guia 1996: 26).

Segons tots els indicis, la marxa del comte suposa per a la protagonista un infortuni comparable a aquell que sentiren les dones troianes davant la destrucció de llur ciutat; tal és el parlament de la tragèdia senequiana, que en versió catalana diu:

Sàpies, Èucuba, que tu no manes plorar a gent grossera e poble dur al qual sia novella [174] cosa abundar en làgrimes, car en diverses anys no havem ffet sinó sospirar e dolorejar. E açò és despuys que Paris, ffill teu e del rey Príam, marit teu, vench en una ciutat de Grècia dita Amiclas, d'on pres Elena, e ffon açò aprés que la nau de Paris, ffeta dels pins qui·s lleven en la silva dita Ydea, consacrada a Cíbelle, mare dels déus, ach travessades les peregrines vies de la mar. E la dita silva Ydea ffon despullada del bosch de arbres per.X. anys, ab los quals arbres fonch cremada he abissada la dita nostra çiutat, he los segadors dels camps dits sigeris per deu anys veren gran secada en sos esplets, car per temor no guosaven sembrar ni cullir. E axí no és dia que sia a nós freturós del plor, ans novella causa administrarà plors, gemechs, làgremes e dolors. Anats, donchs, als plans. E tu, regina Èucuba, lleve la mà, e nosaltres, gent grossera e vulgar e vil, seguirem la vostra senyoria, car no som durs a plorar

(Tro. 165-178; Martínez 1995: 342).

  —164→  

Em sembla que Martorell tenia molt clar __inicialment per la font que maneja, com és lògic__ que en la partida del comte-ermità la comtessa de Varoic pressenteix el final de llur relació; en aquest sentit, l'esposa plora la seua pròpia viudetat. I dic que l'autor ho tenia ben clar, perquè no dubtà a relacionar textualment aquest episodi amb aquell altre que s'esdevé al final de la novel·la, quan Tirant mor i la seua esposa i familiars ploren la seua pèrdua. Veritablement, la predisposició primerenca de l'autor a marcar-les fins i tot a nivell textual és un altre factor a tenir en compte a l'hora d'avaluar les evidents connexions entre ambdós personatges. De fet, tant el cap.3 com el 474 contenen deutes del Sèneca tràgic al voltant d'una lamentació, posada en boca de la comtessa en el primer cas i de l'Emperadriu en el segon. En ambdós casos les infelices dones diuen:

Mitigant los treballosos asalts que lo femení coratge desesperades eleccions e molt greus enuigs procurant infonen gràcia en lo turmentat sperit meu, que les mies justes afliccions que per si piadoses causar deuen en lo teu noble coratge animoses compassions introduesquen, e acompanyant les mies doloroses làgremes e aspres suspirs, vençuda de la justa petició mia, hages mercé de tu e de mi

(cap. 474; H 903,15-20; R 1159).

El capítol 474 n'és ple, de manlleus tràgics. Els altres dos personatges que hi intervenen, l'Emperador i la Princesa, deixen anar més d'una paraula de la traducció catalana medieval; Josep Pujol (1995-96: 46-47) ho ha comprovat en la complanta de Carmesina, on s'utilitza Troades (Martínez 1995: 344-345,381). En el cas de l'Emperador, el préstec és molt més difícil de controlar:

Tothom, trist e miserable, pren gran consolació en veure plorar e lançar moltes làgremes e hoir grans crits e lamentacions, e porem ben dir: «Mort és lo pilar qui sostenia la cavalleria!» E vós, ma filla, qui sou senyora de tot quant yo he, no façau tal capteniment de vós matexa, car la vostra dolor és mort per a mi, e no vullau manifestar a tothom la vostra dolor, car moltes vegades cau la pena sobre aquell qui la tracta. E si us penediu del mal que feu, ignocenta deveu ésser de la culpa.   —165→   Lexau-vos de plorar e mostrau a la gent la vostra cara alegra

(cap. 474; H 902,14-21; R 1158).

L'inici del parlament pot remetre perfectament tant als vv. 1009-1010 de la Troades llatina (indicat per Pujol 1995-96: 46), com, més coherentment amb la forma de treballar de Martorell, al començament d'una intervenció d'Helena en versió catalana:

Tothom trist e miserable qui en les sues noces haja plors e morts e escampament de sanch, digna cosa és que Elena sia la sua profetissa, en guisa que les sues noces sien infortunades [...]

(Tro. 1175-1177; Martínez 1995: 378).

Crec en aquesta darrera opció, sense descartar-ne la primera, després d'observar que les paraules de l'Emperador contenen altres dos manlleus del Sèneca català... però de dues tragèdies diferents! I això sense que l'autor del Tirant siga també el responsable de la versió catalana de les tragèdies senequianes, datable mig segle abans que la novel·la.

En una intervenció on Clitemnestra contesta a Egist, el qual vol que ambdós lluiten plegats contra Agamèmnon, diu:

Sàpies, Egistus, que la amor del matremoni me venç del tot e·m torna atràs. Tornar-me'n vull llà d'on no·n ffon leguda cosa partir e retre-li la ffe qui per mi li és estada trencada. Car a bé a ffer no pot hom may venir tart, e qui de mal se penit, ignocent deu ésser de pena

(Aga. 278-281; Martínez 1995: 462).

I en la segona tragèdia, en unes paraules on l'Escuder critica la posició d'Atreu, que vol utilitzar els fills de Tiestes per tal de convèncer aquest i fer-lo venir a compartir el regne, retrobem:

Per ventura tos ffills ffaran en tu acò que·ls mostres ffer en llur oncle, germà teu, car moltes vegades cau la pena sobre aquell qui la tracta

(Thy. 426-427; Martínez 1995: 183).13

  —166→  

Després de comprovar aquestes relacions textuals, considere molt intel·ligents les paraules de Wittlin 1995: 216, quan comenta que en aquella peroració que comença amb el gerundi mitigant «no és la Comtessa o l'Emperadriu que parla ací, sinó alguna heroïna de l'antigor, per exemple Dido». El cas és que en lloc de Dido potser caldria proposar alguna altra heroïna. La feina és trobar la font segura¹⁴ __i gairebé segur manllevada d'aquest passatge__, les lamentacions del qual provenen del text tràgic dels personatges senequians. Allò clarament contextualitzat és aquell moment en què la comtessa, plenament conscient de la ineficàcia del plor en l'ànim de l'espòs, decideix que millor «entrar-me'n he en la mia cambra, plorant la mia trista desaventura».¹⁵

B. Són nombroses les expressions i els conceptes que, per associació d'idees, poden fer-nos recordar les Tragèdies, tot i que molt possiblement res no tenen a veure. Això succeeix amb les magranes fetes per l'ermità al cap. 12, que tenen el mateix efecte que l'alcandora que Medea tramet a Creusa:

E lo rey e los altres moros, desarmats axí com staven, cuytaren en aquella part hon era lo major foch per apaguar-lo, e no·l pogueren jamés apaguar per molta aygua que y lançasen, ans com més aygua hi lançaven més s'ensenia

(cap. 12; H 21, 19-22; R 135).

  —167→  

En aquesta destrucció se és esdevenguda huna cosa maravellosa, car l'aygua ffeya créxer les flames e les multiplicava. Aquell foch és de aytal natura qui, com més lo apaguen, més se encén, e tot quant hi giten sobre ell, tot se converteix en ffoch

(Me. 1386-1389; Martínez 1995: 443).

No ens fem il·lusions, però. L'únic grec en aquest fragment tirantià és el foc,¹⁶ perquè allò que s'hi comenta prové directament del Guillem de Varoich (Entwistle 1949-1950:158): «aprenguí dins Barut de fer magranes, ab certs materials compostes. [...] Ab quanta aygua ha en lo riu no bastarà a poder-la pagar, car de tals materials són compostes: com més aygua lançaran, més se ençenrà lo foch» (Bohigas 1947:49).

C. Als capítols inicials del Tirant hi ha algun fragment que guarda una dependència tan sòlida amb Sèneca com aquella que observàvem a la intervenció de la comtessa de Varoic del cap. 3. Curiosament es tracta d'una altra lamentació, al cap. 22,¹⁷ motivada també per la marxa d'un ésser estimat el retorn del qual és, si més no, dubtós. Cal dir, en benefici de Martorell, que ací el geni literari de l'escriptor augmenta en molts graus pel fet que manté en tensió les expectatives, per bé que es tracte d'un altre manlleu. Les paraules que la comtessa pronuncia davant el temor que el seu fill vaja a la guerra recorden en algun moment el plant d'Hècuba per la pèrdua de Políxena:

  —168→  

E per aquest sol fill que a mi resta yo só dita mare e, si aquest mor en la batalla, ¿què serà de mi, trista desaventurada, que hauré perdut marit e fill e tot quant bé tenia en aquest miserable món? E no fóra millor yo fos morta, ans que veure tanta dolor davant los meus hulls, e agués agut vida lo meu marit e son fill? ¿Què·m valen a mi los béns ni les riqueses, puix só destituhïda de tot goig, plaer e consolació e tot mon fet no és sinó abundar en làgrimes doloroses e viure en contínues lementacions?

(cap. 22; H 36, 8-15; R 152).

Ay llassa malaventurada, ffort ha petit de temps que gran multitud de ffills environaven los meus costats e yo besave e escampave en besars adés a uns, adés a altres, en tant que yo, llassa, m'avia de partir mi, llur mare, en tantes parts per satisfer a la mia affecció maternal posada entre tants ffills e ffilles. E de tots quants eren, ne roman sola aquesta ffilla mia Políxena, la qual viu per companyia del meu desig, per consolació e repòs de mi, trista, plena [196] de làgrimes e gemechs de gran dolor. Aquesta Políxena és tota la part de Éucuba, car aquesta és sola romasa de tots quants ffills havia, per aquesta sola son yo appellada mare. O ffortuna molt aspra, e remet e relexa aquest sol cors! Gran plor amargós rega la mia cara e soptosa pluja de làgrimes caen dels meus hulls, les quals, axí com a vencuda, no puch detenir

(Tro. 1315-1325; Martínez 1995: 382-383).

L'acoblament de les paraules al nou context és molt afortunat, gairebé imperceptible. Nogensmenys, la vinculació del fragment a Troades sembla confirmar-se quan retrobem, en el Tirant, un motiu que ens mena a Aquil·les.¹⁸ Diu la comtessa en aquest mateix capítol que tractem:

Yo pensava que la voluntat del meu fill fos conforme ab la mia, apartant-se de vosaltres, e s'amagaria per los racons per fugir als   —169→   perills de les batalles, perquè és de poca edat, e yo veig que ell fa tot lo contrari

(cap. 22; H 36, 29-32; R 153).

I ho confirma el fill, que després de vèncer el senyor d'Escala Rompuda argumenta davant el rei per què ha lluitat:¹⁹

Puix só cavaller, tinch a fer obres de cavaller axí com fan tots los altres bons cavallers. E si vostra altesa no vol que veja los perills de les armes, mane'm que stigua vestit com a dona entre les donzelles de la senyora reyna axí com féu aquell invencible cavaller Achil·les entre les filles del rey Príam de Troia

(cap. 56; H 81-82; R 205).

Altres elements no tan circumstancials confirmen que Martorell coneixia bé el plany d'Hècuba: en començar aquest capítol 22, Martorell reutilitza el Plant dolorós de la reyna Écuba de Corella (Hauf 1993b: 81-82).²⁰ Això no obstant, aquesta no sembla ésser l'obra corellana que més va influir en el Tirant, sinó la Història de Jason e Medea, que, per a Hauf (ibid.: 82-83), configuraria en bona part, juntament amb les Històries troianes, el perfil d'alguns personatges fonamentals. Però si Tirant, i primer Guillem,²¹   —170→   té trets d'un jove Jàson __sense cap contacte, doncs, amb una dolenta i eixelebrada Medea__, la comtessa de Varoic, i la Carmesina del final, no té com a referent cap Medea, sinó més aviat algun dels personatges de la Troades; i això succeeix així perquè la funció d'aquesta protagonista no és tant activa com discursiva __de discurs planyívol, de lamentació__, cal dir. Però per a extraure aquestes conclusions, cal avaluar primer el nivell exacte de coneixement que Martorell tenia de la versió de la Medea, tot i que ja podem assumir sense problemes que la traducció catalana de les Tragèdies de Sèneca fou per al nostre autor més que no un simple pou de sentències i que ben bé hi pogué trobar molt es de les referències que hom tendiria a assignar més o menys mecànicament a les Històries troianes. Això no obstant, la «connexió troiana» té una importància quantitativa i qualitativa importantíssima (vegeu ara Pujol 1997).

D. Després de la magnífica actuació de Tirant lo Blanc a l'illa de Rodes, el Mestre inicia un llarg parlament en què exalça la figura de l'heroi fins a extrems mitològics. Diu així:

Sola sperança de la ciutat atribulada, succehïdor de la sanch antigua molt generosa tu, Tirant lo Blanch! Sobre los nobles corona e ceptre real portar deuries e senyorejar lo Imperi Romà, car per les tues virtuoses obres e singulars actes de cavalleria a tu pertany e ha altri no. Tu has posada en libertat la nostra casa de Hierusalem ab lo temple de Salamó. Tu est stat consolació e vera salut de tots nosaltres, car gran temps havem stat ab molta fam e set, e altres dolors e misèries que per nostres peccats comportades   —171→   havem, e per tu sol havem obtesa via de salvació e libertat, car tota la nostra sperança era ja perduda, que, si tu no fosses vengut en aquell beneyt dia, fóra desolada la nostra ciutat e tota la religió. Donchs, ¿a qui deu ésser dada la triümphal glòria sinó a tu, qui est lo millor dels cavallers? E nosaltres restam molt obliguats a la molta noblea tua, car totes aquestes gents que veus açí foren en carrera de perdició, que, perduda la ciutat e la fortalea, fóra perdut lo poble, los béns e riqueses de aquells, e los cossos subjugats a perpetual captivitat [...]

(cap. 107b; H 193-194; R 334-335).

Excel·lents paraules per compensar l'esforç del guerrer, d'un salvador real, que contrasta vivament amb el valor potencial __però impossible__ d'un Astíanax i amb la irrealitat somiada d'un retorn d'Hèctor. El desig d'alliberament __de la cristiandat__ en boca de Tirant és present al llarg de l'obra, ço que fa possible una utilització d'algunes fonts senequianes, concretament d'una intervenció en què Andròmaca conta al Prom una visió on se li apareix Hèctor i on es barreja alguna referència al seu fill Astíanax; val la pena llegir-la sencera:

Emperò, ab tot acò, trobí yo gran delit com viu lo dit Èctor, lo qual, movent lo cap adés decà, [184v] adés dellà, dix-me: «Andròmaca, muller mia, desperta't e delliura de mort lo teu ffill e meu. O muller ffeel!, amaga lo nostre ffill molt car: aquest sol és salut dels troyans. Leixa los plors. ¿E plores tu Troya per ço com és cayguda e aterrada? Ja ffos ella tota destrohida! Cuyta e amaga com mils poràs ni sabràs aquesta petita rael de la mia casa». Ay mi lassa, que la temor qui haguí tota·m refredà, e la paor e 1'estremordiment fforagità de mi la son, e despertí'm tota esbalahyda e gití los hulls adés decà, adés dellà, e oblidant-me de mon ffill, cerquí Èctor; e la sua ombra enganà'm, car ffugí'm e anà-sse'n entre los meus abraçaments. O ffill meu, certa generació del gran pare, vida dels troyans, una sola esperanca de la casa tribulada, succehidor de la sanch antigua molt generosa, molt est semblant al teu pare: aquests esguarts havia, axí com havia fforts mans, axí havia los muscles, e lo seu anar, e aytal gest havia lo dit Astrúaix, fill de Èctor, e axí era ressemblant a son pare; e axí era en lo ffront e en la cara, ffort e   —172→   robust e quasi menaçant; sobre lo seu cap tenia semblant flota de cabells escampats deçà e dellà, axí com tenia Èctor, son pare. O ffill, qui als troyans est nat fort tard e a mi massa tost! ¿E quant serà aquell temps e aquell benaventurat dia lo qual tu deffenssaràs e venjaràs la terra dels troyans e tornaràs Troya en son ésser, e reduyràs los ciutadans ffugitius qui són dispergits per lo món, e restituiràs lo nom e la terra als troyans?

(Tro. 683-703; Martínez 1995: 360-361).

La gran diferència és que Tirant ha esdevingut realment un salvador. Martorell ha reciclat, doncs, el paper fonamental d'Hèctor i d'Astíanax, tot reconvertint la lamentació d'Andròmaca en un gran cant de lloança, passant d'allò impossible a allò ja aconseguit, i per tant intercanviant la temporalitat: el protagonista parla després d'haver realitzat ja la missió, i no abans, quan això sembla irremissiblement impossible, tal com en Sèneca. El manlleu es completa amb unes paraules en què el Cor plany la mort d'Hèctor, una intervenció que Martorell rendibilitzarà també en els capítols finals (Pujol 1995-96: 47):

Tu, Èctor, eres ffermetat de nostra terra, tu has allongats los nostres fats contrariosos, car, si tu no ffosses, ans forem estats destroïts

(Tro. 220-221; Martínez 1995: 344).

E. Els préstecs senequians en aquests capítols mediterranis no es limiten només a la part «històrica», al setge de Rodes del 1444, sinó també a la «sentimental». Per dissimular els defalliments de Felip, Tirant comenta a Ricomana que ell mateix i el príncep francès estaven disputant sobre quina cosa és amor i el seu origen, dins, doncs, dels paràmetres dels debats a l'ús; després d'explicar una mica la seua opinió sobre el tema, acaba amb aquests mots: «Per què, senyora, la vera e leal amor que Phelip vos porta no pot tembre res» (cap. 109; H 202, 37-38; R 345). Tanmateix Ricomana no ho té gens clar:

Per lo estament en què só posada estig en mà de la fortuna variable. Ans elegiria renunciar a la vida e als béns que pendre marit grosser, vil e avar. E puch-vos bé dir, Tirant, ab veritat, que la fortuna me és stada tostemps adversa, que tota la sperança mia tinch   —173→   perduda. No cové a mi, trista e miserable, sinó que perda la fe, la veritat e justícia. Si yo prench aquest per marit e si no me hix tal com yo volria, hauria ésser homeyera de la mia persona, que seria forçada de fer actes de gran desesperació perquè a mi és semblant que més val star sola que ab mala companyia [...]

(cap. 109; H 203, 6-13; R 345).

Doncs bé, resulta que les paraules de Tirant reprodueixen algunes d'aquestes altres de Medea, on es lamenta de la desconeixença de Jàson:²²

O llassa! ¿Temé Jàson lo rey Creon o les guerres de Acasto, duch de Tesàlia, fill de Pélias, volent venjar la mort de son pare? Ay, ay, la vera e leal amor no pot tembre res! Mas posem que a Jàson sia passada la mia leal amor e que no vulla participar ab mi, e que·s sia subjugat a ffer la volentat del rey Creon: bé pogra ésser vengut a mi, muller sua, e parlar-me en la derrera departença. O lassa, que aquell cruel Jàson ha rebujat parlar ab mi!

(Me. 688-693; Martínez 1995: 418).

Sembla bastant evident que el manlleu és més per la sentència en si, i que res no té a veure amb el context en què se situa. Una mica el mateix succeeix amb el parlament de Ricomana, que és deutor d'algunes frases de Jàson en què mostra el temor que Medea no faça cap malvestat als seus fills i «se clama del mudament del seu inffortuni»:

O durs fats e aspra e plus que amargosa fortuna, vulla sia contrariosa o pròspera e favorable, car o bona o contrariosa tots temps és mala ffortuna! Déus ha trobats remeys a nostres affectuoses demandes molt pijors que als perills als quals cuydàvem escapar. «O mi, llas, que si yo volia guardar ni dar ffe als mèrits de Medea, muller mia, no resta sinó que ella morís perdent lo cap; si no vull que muyra, cové mi, trist [216v] e miserable, que perda la ffe e la veritat e justícia, que són conservaçió de la cosa pública.   —174→   No·m venc temor de la mort de Medea, la qual mereix, ans me sobra pietat tremolosa, car pahor he que los ffills no morissen ab la mare

(Me. 718-727; Martínez 1995: 419).

Els contextos d'ambdues intervencions fan que la comparació conceptual només puga ésser feta d'una manera molt llunyana. Trobem ací, doncs, un ús més aviat sentenciós de Sèneca,²³ de la mateixa manera que a altres indrets del Tirant, com el que veurem tot seguit.

F. Uns capítols després de la conversa entre Ricomana i Tirant, ja en l'expedició d'ajuda al rei de França, el nostre protagonista disputa amb el cavaller Ricard sobre qui dels dos entrarà primer a la galera; el primer diu: «No som en temps de abundar en paraules __dix Tirant__. La mort o la vida en la tua mà stà» (cap. 113; H 216, 6-7; R 360). Paraules que recorden aquelles altres dites pel Cor al tercer capítol del tercer acte de Tyestes, justament una mica abans que aparega aquella frase de la segona tragèdia de Sèneca que també pronuncia el personatge d'Abdal·là Salomó en el parlament manllevat a Petrarca: «O vosaltres, als quals lo regidor de la mar e de la terra ha donat gran dret sobre la mort e sobre la vida, car tot en vostra mà està [...]» (Thy.758-759; Martínez 1995: 195). Massa casualitats juntes perquè hi puguem pensar sols en una mera coincidència.

En el mateix context de la pugna entre aquests dos herois, el rei diu: «Ricart, negun bon jutge no pot bé determenar si no heu primer les parts» (cap. 114; H 217, 36; R 362), que té ressons de «Qui dóna sentencia ni ordena res sens oyr la part, posat que sia just açò que ordona e sentencia, jutge és injust» (Me. 409-410). Una idea que ja havia aparegut abans en boca de Simó de Far, en el capítol 98, i que dirà després l'Emperador, en el cap. 180.

  —175→  

G. Els primers dubtes de Carmesina sobre els sentiments de Tirant li provoquen una sèrie de contradiccions internes que el narrador ens conta, entre d'altres llocs, en el cap. 119:

Com Diafebus presentava aquestes coses a la infanta, ella stava alienada e posada en fort pensament, que no parlava, e mig fora de recort, e la sua angèlica cara mudant de diverses colors, car la femenil fragilitat la havia compresa, que no podia parlar. Car amor de una part la combatia e vergonya de altra part la'n retrahïa. Amor la encenia en voler lo que no devia, mas vergonya lo y vedava per temor de confusió

(H 232-233; R 379).

Un fragment voltat de manlleus més o menys textuals de les Històries troianes (Wittlin 1995: 194-195)²⁴ que ben bé té un paral·lel en aquell altre en què Fedra intenta confessar els seus sentiments al fillastre __un altre «fort pensament», al capdavall:

Donchs hages mercè de mi e exaudeix aquella cosa de què yo·t prech carament en callant, ço és aquella cosa que yo no·t dich ab la boca, car lo voler vol parlar, mas la vergonya no u permet». Respon Ypòlit: «Qual és aquest mal lo qual la vergonya no permet dir?». Ffedra diu: «Lo mal és aquell lo qual tu no pots creure ésser en madastra». Quasi qui diga: les madastres solen haver en oy los ffillastres, e yo l'ame en manera ffolla e no deguda

(Hip. 722-728; Martínez 1995: 268).

  —176→  

Però pot ésser ressò __només això, i prou__ d'una intervenció anterior d'una vacil·lant Fedra: «La mia boca nega lo passatge a les paraules mogudes, car la gran amor me toll la veu e la major vergonya me reté, co és que yo no·m parle. Yo jur per tots los celestials déus no voler [allò] que la mia voluntat vol, ço és no voler [amar] a Ypólit e no dir co que vull per ffer» (Hip. 674-677; Martínez 1995: 267). De fet, com han mostrat Hauf (1997a: 162) i Pujol (1997: 162), el fragment tirantià depèn textualment de les Històries troianes, cosa, per altra banda, lògica. Tanmateix, la circumstància que trobem certs paral·lelismes, ni que siguen llunyans, entre un fragment de la novel·la de Martorell manllevat de la versió catalana de l'obra de Colonne i unes paraules de la Fedra tràgica són del tot il·lustratives de les potencialitats que ambdues traduccions poden tenir, i tenen, en el Tirant, i del nivell de substitució, de complementaritat i d'afinitat que mantenen. Comptat i debatut, la idea que les tragèdies senequianes puguen compartir espai __i concepció__ tirantià amb les Històries troianes i, més sovint, amb Corella²⁵ és una evidència a la qual cal acostumar-se. Vegem-ho novament en uns fragments més representatius.

H. En el cap. 129 del Tirant, l'heroi intenta disculpar la gosadia d'haver volgut una relació amb Carmesina tot aprofitant la confiança que li havia atorgat l'emperador; i ho fa amb unes paraules que Corella posa en boca de Medea a la Història de Jason e Medea (Hauf 1993b: 92). El cas és que Carmesina, tement que Tirant no es mate després d'haver-lo reprès per la declaració d'amor que li ha dirigit, diu a Estefania: «Anau cuytadament a Tirant e preguau-lo molt de part mia que·s vulla'n deixar de fer alguna novitat, que a mi desplau molt lo que he dit. O miserabla de mi! Que, posat cars que me'n penida __emperò fet ho he__ lo plaer que y havia pres en dir-lo-y, en açò seré yo feta desplasent a Tirant. E tota la ira se és partida de mi e se és convertida en pietat, per bé que Tirant la haja de si foragitada» (cap. 129; H 262, 20-25; R 413). Si abans Corella permetia a Tirant parlar de les forces còsmiques adjuntes a la passió amorosa amb la veu de l'apassionada Medea, ara Sèneca, a través de l'heroïna de la Còlquida, permet parlar a Carmesina d'una acció ja realitzada que pot causar el   —177→   desplaer del seu estimat. En la traducció catalana de la Medea llegim que la protagonista, després de matar el seu fill, diu:

Ay, lassa, que la yra m'és ja cayguda e desplau-me de ço que he ffet. O mesquina, e què he ffet? què he comès? Lassa, mesquina, posat que me'n penida, emperò ffet ho he. Lo plaer qui ne he trobat, en açò que he comès, me fa odiosa Jàson e a ssos amichs, e de acò me creix major delit de fer-ne més. Una cosa ha deffallit al meu goig, ço és: com Jàson no ha vista la mort de son fill, no·m tinch a res acò que he ffet; tot quant havem ffet en absència de Jàson no és crim ne peccat (Me. 1519-1527; Martínez 1995: 448).26

L'acoblament al nou context és ben possible gràcies a aquesta lleu comunió conceptual dels sentiments dels enamorats-penedits. I això s'estén a altres fragments del mateix capítol, per exemple quan Tirant, en resposta als precs d'Estefania, diu:

Tants són los mals que comport, que no comporten de si trigua alguna, car flames turmenten contínuament lo meu cor, e adolorida temor me dóna turment irreparable. Aquests són los fochs de la mia offeguada pensa, ja cansat de viure e vençut de les penes de amor, de hon se segueix que la mia ànima s'és rebetlada contra lo cors, volent dar fi als treballs e turments de aquest miserable món. Per ço com pens, si voluntat no m'engana, que en l'altre sien de molt menor pena, per ço com no seran de amor, com aquesta sia la pena qui excel·leix totes les altres penes»

(cap. 129; H 263, 17-24; R 414).

Aquests mots tenen la seua pertinent correspondència en aquells altres que pronuncia Clitemnestra quan es debat entre l'amor a Egist o la reconciliació amb Agamèmnon que li proposa la nodrissa, en un context __contextos__ on dominen les passions:

  —178→  

Nodriça, tals són los mals que yo soffir que no soffren de si triga alguna, car fflames cremen contínuament lo meu cor e los molls e los ossos, he paor mesclada ab dolor me puny d'altra part, enveja bat lo meu pits; e de l'altra, la amor de Egistus, qui·m met lo jou al coll e no·s leixa vencre a mi. E entre tots aquests fochs de la mia affogada penssa, vergonya ja ujada e vençuda e de mi senyorada em rebel·la. En diverses ffluctuacions son manada, axí com la mar, adés per lo vent, adés per lo corrent, la onda de la qual, incerta, redubte a qual part de dos mals deja caure. Però ja he abandonades les regnes de les mies mans: e llà on la ira e llà on la dolor e la sperança ma portaran, llà iré; e daré la nau a les ondes, car là on lo coratge va, bo és seguir la ffortuna

(Aga. 159-169; Martínez 1995: 458).

Curiosament la intervenció immediatament anterior de Clitemnestra comença amb un «Coratge pereós, quins segurs consells vas cerquant?» (Martínez 1995: 457) que recorda el primer vers d'un poema XI de March d'àmplies ressonàncies senequianes (Badia 1993b: 196), intervenció que no és reutilitzada ací. És clar que no ha de passar desapercebuda aquesta comuna font en autors de la categoria de March i de Martorell, encara que la forma de treballar els textos i la concepció literària que tal procés implica divergeix notablement en ambdós escriptors (vegeu més avant, al cap. 5).

I. La seqüència narrativa en què comencen les picabaralles dels dos protagonistes enamorats segueix en capítols posteriors, i la influència de les Tragèdies segueix igualment. En el cap. 130 la princesa decideix prendre la iniciativa personalment i parlar directament amb l'heroi:

Prech-te, Tirant, que, si la mia lengua ha scampades algunes paraules offensives contra tu, plàcia't no les vulles retenir en ton cor, car tot quant he dit per ira ho vulles posar en oblit. Car cosa és de gran admiració, com lo pensament stà occupat en alguna cosa de dolor, que la ira foragita la pietat e la pietat exalça la ira. Emperò yo, reconeixent bona fe e vençuda per humana pietat, revoque aquelles que vull que no vajen per dites e, en conservació de mon dret, te deman en gràcia que lo perdó me sia atorguat

(cap. 130; H 264, 6-12; R 415).

  —179→  

També Medea vol reconciliar-se amb Jàson abans del comiat, tot i que les seues paraules són fingides, ço que Martorell ignora ben conscientment:

Si aquest ama sos ffills, assats n'é yo, car per acò és ell posat sots ma potestat. Ací ha loch la mia venjanca, car nafrar-l'é en la cosa que més ama. Gran plaer hauré que en les derreres pregàries, a la departença, pusqua abracar Jàson per mitigar-lo». Adonchs, abracant lo dit Jàson, dix-li: «Una gràcia te deman, Jàson, en aquest meu derrer comiat: que si la mia dolor ha escampades algunes paraules offenssives, que no les retingues dins ton cor, car ans pots ffermar en ta memòria que no respondran los ffets a les paraules; molt millors seran en breu. Per què tot quant se és dit per ira, prech-te que u lliures a oblit»

(Me. 932-940; Martínez 1995: 427).

El nostre autor, a més, fa ús d'alguna sentència d'un monòleg del personatge tràgic en què intenta controlar els instints __comparables amb uns «vents rabiosos» que suggereixen una remissió al poema XLVI de March__ després d'haver pensat en la mort dels seus fills:

Enaxí com los vents rabiosos menen entre ssi gran batalla e ffan comoure la mar ones repugnants e contrarioses e dubta hom e ja la dita mar a quina part se mourà, per semblant fforma, com la penssa vacil·la en son propòsit, adés la ira foragita la pietat, adés la pietat exella la ira del coratge. O tu, dolor, man-te que façes loch a la pietat!

(Me. 1452-1456; Martínez 1995: 445).

És clar que la Medea senequiana oferia utillatge apte per a la resolució literària d'algun dels nombrosos conflictes de la parella protagonista del Tirant,²⁷ mentre que la Troades aportava la part planyívola i luctuosa que convenia a les lamentacions de les esposes que perdien o podien perdre els seus éssers més estimats. Això, combinat amb algun fragment o sentència   —180→   d'alguna altra tragèdia en l'assequible versió catalana, entrava en el canemàs estructural de la novel·la.

Sabent el que sabem, ço és que Martorell coneixia perfectament la versió de la Medea, sorprèn una mica llegir unes pàgines després, en una resposta de la Princesa a Tirant: «no és trobada fermetat en la amor dels strangers, qui prestament ve e molt pus prestament se'n va. Mira què féu aquell ficte Jason __e molts altres que nomenar-te'n poria__ e quanta fon la pena que la trista de Medea passà, que, matant a sos fills e aprés a si mateixa, sos mals hagueren fi, hoc encara la cosa desijada, mas no en la sperança que havia de la cosa» (H 465, 20-23; 649). Aquest fragment fa pensar o bé en una indeterminació de l'argument o bé, i molt més raonablement, que s'omet deliberadament el final «diví» de Medea,²⁸ per tal de reforçar la maldat de l'heroi Jàson, que provocà al capdavall la mort de l'heroïna; la qual cosa no és incompatible amb l'ús puntual d'una altra font diferent a Sèneca. Interessa el resultat tràgic en detriment de la total veracitat mitològica.²⁹ Amb tot i això, o precisament per això, el fil argumental de la Medea faria pensar inconscientment alguns lectors senequians del Tirant en la mort tràgica de Carmesina, causada precisament pel seu amor a Tirant. I dic alguns, perquè Carmesina no és Medea.

J. Lògicament, en la conclusió del conflicte entre Carmesina i Tirant no podia faltar aquella font que tanta productivitat havia donat en el seu desenvolupament: Carmesina demana a Tirant si necessita alguna cosa abans de la partida; Tirant respon que voldria allò que de segur ella denegaria. Davant aquest joc d'implícits, la Princesa contesta: «Hai, capità!   —181→   __dix la princessa__. Com sou huy exit tot beneyt! Par que no sapiau mal ni bé! E yo bé entench vostre lenguatge, per bé que yo no sia stada en França: vós demanau fortuna de virtut e yo no demane senyoria, mas demane libertat de amor. E com lo rey vol, jamés entra fe en casa sua» (cap. 132; H 270,13-16; R 422). Sentència aquesta última que Martorell extrau d'una contundent resposta d'Egist a la pretensió de Clitemnestra d'amagar la seua relació al retornat Agamèmnon, argumentant que sols la nodrissa coneix la veritat: «No entra may ffe en casa reyal» (Aga. 322; Martínez 1995: 464).

K. És clar que, en la relació amorosa principal del Tirant, el protagonista de l'obra accepta circumstancialment el paper d'enamorat dolgut i trist sols en compensació per una finalització positiva de la relació. Evidentment, no hi ha cap element inesperat en la proposta, sinó més aviat una recurrència a esquemes lírics que desenrotllen la idea que la vida és pitjor que la mort, com ens recorda March. Així, hom no considera descontextualizades frases com aquestes pronunciades per Tirant a Carmesina:

La inmensa Bondat divina ha haguda mercé e pietat de mi, e ha per acceptes les mies justes pregàries encara que yo sia gran peccador, per ço que vós siau lo premi de la mia victòria, considerant la mia atribulada vida, car pijor m'és la vida que la mort vehent la celsitut vostra en tal punt ésser venguda

(cap. 174; H 419, 15-19; R 594).

que mantenen contactes textuals amb aquestes altres que Medea, una enamorada afligida per les desconsideracions del seu espòs, diu a Jàson davant la presència de Creont i d'Acast:

Hoc, mas Medea és ací, de la qual deus haver major paor. Prechte, Jàson, que·m leixes combatre ab los dits dos reys, ab què tu, Jàson, sies lo preu e premi de la victòria

(Me. 874-876; Martínez 1995: 425).

  —182→  

L. Hem vist abans que la utilització de les Tragèdies no es limita als contextos luctuosos, amorosos o simplement «tràgics». Si Sèneca es feia servir en un context en principi tan poc adient com una discussió cavalleresca sobre qui havia d'entrar primer a la nau i mantenir el seu vot (vegeu F), ara, quan el protagonista està defensant l'Imperi Grec, Martorell ens regala una altra sentència del filòsof cordovès: quan dins la mar Tirant venç i pren la nau en què viatjaven el Gran Caramany i el rei de la sobirana Índia, demana on és el primer personatge; aleshores, un gentilhome de la host grega li contesta: «Pus fort és que batalla la temor de la batalla. Baix en una cambra stan amagats ab lo cap cubert, sperant quant los vendrà la mort. Y és ab ell lo rey de la subirana Índia», (cap. 164; H 404, 21-23; R 576). No cal dir que la primera sentència ens recorda el «Pejor que batalla, la temor de batalla» (Thy. 726; Martínez 1995: 194) que diu el Cor quan compara els preparatius de la batalla entre Atreu i Tiestes i la pau actual proposada per Atreu al seu germà. Sembla que aquesta estructura que proposava el traductor agradà al nostre autor, perquè no s'estigué d'utilitzar-la unes pàgines més avant: «la curació de les nafres fon pus greu que les nafres» (H 422, 11; R 598).

M. La Medea senequiana també té una innegable rendibilitat en seqüències adjacents a aquella que mantenen Tirant i Carmesina. Un exemple: el de la Viuda. Quan comprova que Tirant no dóna fe a les seues paraules enganyoses, la Viuda Reposada intentarà fer-li creure que Carmesina manté unes relacions luxurioses amb Lauseta. Després d'idear l'estratègia d'atac, aquesta promet que acomplirà el seu objectiu:

O antiga ira! Sies certa hon que vages yo·t seguiré protestant, que serà tota pietat a part posada, e yo procehiré en la benaventurada obra ja per mi començada perquè no perda lo premi e virtut de la mia gloriosa fama. Doncs, per què tarde? Que dubtar no dech en res, car poderosa e destra só per acometre semblant maldat e major que no aquesta. E altra cosa no·m dol, per dar compliment a mon delit, com dies ha no comencí a fer hun tan singular acte

(cap. 269; H 580,17-23; R 779).

Un monòleg digne de la malvada Medea! Un monòleg retòric, no pas psicològic, com ens recorda Terry (1982: 37-38). Efectivament, això és:   —183→   una combinació de diverses frases pronunciades per Medea al llarg de la tragèdia catalana del seu nom, i no necessàriament en el mateix ordre en què apareixen ací. No és debades que Martorell utilitze ara aquest material, perquè també l'heroïna clàssica sofreix un procés que va des del desengany a la mort, passant per l'alienació.³⁰

Anem a poc a poc. Quan Medea abraça els seus fills abans de matar-los, pronuncia, entre d'altres coses, açò:

Perits, donchs, als hulls de la mare com ne ffugiré exellada. Ay lassa, que com pens acò me creix molt la dolor e m'inflama terriblament lo gran oy contra Jàson, e invoquen e provoquen la mia odiosa e cruel mà per cometre gran terriblitat. O yra antiga!, sàpies que yo·t seguiré on que vages, postposant tota pietat

(Me. 1464-1468; Martínez 1995: 446).

Sens dubte, el text del Tirant s'entén molt millor ara que sabem d'on prové. Efectivament, aquell protestant sembla ésser un error que hom intenta corregir tot seguit i sobre la marxa afegint «que serà tota pietat a part posada». És probable, per això mateix, que quan trobem un manuscrit de la versió senequiana amb aquesta lliçó __ara com ara inexistent en la tradició manuscrita__ tinguen, si més no, un còdex de la mateixa família del que va llegir i utilitzar __directament o indirecta__ Martorell. O a l'inrevés: quan topem amb un manuscrit del Tirant amb la lliçó postposant, serem més a prop de l'original. Ateses les conegudes hipòtesis i descobertes de Chiner (1991; 1994; 1997a: esp. 51), no en descarte la possibilitat.

En un fragment anterior al monòleg ara mateix reproduït, i davant els insistents precs perquè Medea se'n vaja del regne de Creon, aquesta afirma:

Certes, pas no me'n partré, ans te dic que, posat que fos fugida de primer, encara tornaria, car yo esper novelles noces. O Medea, cesses? Qui esperes? Prossegueix la benaventurada obra que has començada

(Me. 1394-1396; Martínez 1995: 443).

  —184→  

I una mica després d'haver matat Creusa, Creont i el seu propi fill, i justament en un fragment immediatament anterior a aquell que Martorell ha utilitzat en el cap. 129 (vegeu H), Medea es demana:

Encara, però, no és acabada de tot la venjanca. E donhs, per què trigues tant? Per què dubtes? Poderosa est a ffer co que-t vols

(Me. 1518-1519; Martínez 1995: 448).

Ja sabem com acaba l'afer, amb la tràgica mort de Lauseta després d'un joc escènic d'indubtable «lectura carnavalesca», com vol Gimferrer (1993: 315). El desenllaç, des del punt de vista de la contextualització, és totalment lògic. Martorell tenia, en principi, dos camins possibles: o bé seguia el fil de la narració i acceptava la passivitat actancial que li oferia la font corellana (la Tragèdia de Caldesa), ço que li permetia més llibertat d'actuació, o bé continuava pels suggeriments que li podia aportar la Medea, amb la introducció de la mort. Optà per aquesta segona possibilitat, per l'impuls i pel final tràgic, per la provocació __de la Viuda Reposada__ a la persona estimada __Tirant__ per aconseguir la seua estimació; per la mort injusta __i en escena__ com a resultat final. ¿No volia la infame Medea provocar Jàson amb la mort d'uns innocents com Creusa i el seu propi fill? ¿No és més injusta encara la mort de l'altre fill quan Medea sap ben bé que no aconseguirà recobrar l'amor de l'espòs? Certament. Martorell utilitzà en aquestes pàgines quelcom més que les paraules senequianes.

La seqüència en què la Viuda intenta obtenir l'amor del seu estimat mitjançant enganys conté, doncs, una sèrie de parts molt definides:

1. Plantejament d'un objectiu, amb les lamentacions enfurides extretes de la Medea.

2. Un joc carnavalesc deutor de Corella (Garriga 1991), però en el desenrotllament, no en el desenllaç.

3. La venjança, la mort injusta d'un tercer, seguint de manera molt llunyana l'argument de la tragèdia que li havia donat l'impuls inicial. La Viuda Reposada no aconsegueix l'objectiu desitjat, com era previsible.³¹

  —185→  

En definitiva, a la traducció de Sèneca __sovint molt poc teatral, per cert__ Martorell, a més de la circumstancial explotació epidèrmica dels elements argumentals, podia manllevar aquells fragments que convenien a la concepció medieval de tragèdia, ço és les lamentacions i les reflexions, però també els facinora. La mostra: les lamentacions de la Viuda Reposada i els facinora de Tirant (l'assassinat de Lauseta), més colpidors perquè les causes que els sostenen són absolutament reprovables i perquè es nuclearitzen al voltant d'una falsedat. Òbviament, calia explotar l'enorme rendibilitat d'una situació.

N. La Medea també serveix per a altres contextos. Els últims instants de la vida de Tirant recorden alguns moments aïllats del comiat de l'heroïna. Així, Tirant diu a Diafebus:

Cosín germà, singular plaer tinch com vos he vist ans de la mia fi, car yo stich al derrer strem de la mia vida, e prech-vos que·m beseu vós e Ypólit, car aquest serà lo darrer comiat que de vosaltres pendré

(cap. 471; H 896, 31-34; R 1151).

Mentre Medea, als seus fills:

Anats, anats, ffills meus, nats de mare miserable e infortunada. Placats e ablanits ab dons e ab moltes pregàries la senyora madrasta. Anats e tornats tost a casa, per tal que prenga de vosaltres lo derrer besar e lo trist comiat

(Me. 1334-1336; Martínez 1995: 441).

O. Un dels punts on s'acumulen més fragments senequians és justament en les lamentacions que segueixen la mort de Tirant. Josep Pujol (1995-96:   —186→   41-49) n'ha destriat els manlleus més visibles que provenen de Troades, per tal de donar suport a una important anàlisi sobre la significació que la paraula tragèdia evocava en els nostres clàssics:³² en el cap. 473 («La lamentació que féu la Princesa sobre lo cos de Tirant»), i a la primera intervenció de Carmesina, s'hi reutilitza Tro. 224-225 (Martínez 1995: 344); a la segona intervenció de la princesa, Tro. 1151-1166,1183-1184 (ibid.: 377-378). En aquest darrer parlament, potser Martorell tingué en compte algun altre fragment senequià. Així, en:

E certament ab tu vull fer companyia en la mort, puix en la vida que t'é tant amat no t'é pogut servir. O vosaltres, dones e donzelles mies! No ploreu, stojau aquexes làgremes a més desijada fortuna, car molt prest plorareu lo mal present ensemps ab lo sdevenidor: baste que yo plore e lamente, perquè aquests són mals meus

(H 900, 25-32; R 1156).

Tot i que no és tan evident, perquè hi ha una forta descontextualització i nombrosos canvis, les primeres paraules tenen una estructura paral·lela a aquestes altres de Calcant: «Políxena, la qual devia ésser muller de Axil·les en la vida e vol que faca ab ell noces en la mort» (Tro. 323-324; Martínez 1995: 348). Cal dir que Martorell no estalvià la utilització d'aquesta estructura en altres contextos, com ara després de la mort del senyor de Viles-Ermes («car, puix no 1'é volgut amar en vida, vull-li fer honor en la mort» H 103, 34-35; R 231), en un parlament del rei-ermità («yo, qui tant he amat a son pare en vida, tanbé lo dech amar en la mort», H 34, 31-32; R 151) o en el testament de Carmesina («puix en vida no havem pogut star ensemps, almenys, que los cossos en la mort sien units fins a la fi del món», H 907, 26-27; R 1164), expressió que __ara sí__ té molt a veure amb aquestes altres corresponents a la lamentació de Fedra davant la mort d'Hipòlit: «E puys que no ffon permès de ajustar les penses en vida, ara és ora, certes, de ajustar los cossos en mort» (Hip. 1360-1361; Martínez 1995: 291). A l'acceptació d'aquesta estructura contribuí sens dubte l'epitafi corellà al   —187→   final de la Història de Leànder i Hero, aprofitat per Martorell en el cap. 485 (McNemey 1983: 15).

P. Justament després de la intervenció de l'Emperador en el cap. 474 (comentada en A), n'hi ha altres de la princesa Carmesina, en aquest capítol i en el següent, que manlleven alguns mots de la Troades. Em permet de revisar, però, el final del 475:

Miserable cosa és haver temor de ço que hom no spera haver res. O dolor, manifesta los meus mals, car no és dona ni donzella en lo món que puga ésser dita miserable sinó yo! Donchs, donem obra ab acabament al camí que havem començat, car la vida se concorda ab la mort»

(H 904, 29-33; R 1161).

La primera frase prové de Tro. 642 (Martínez 1995:358),³³ mentre que la primera part de la segona és manllevada de Tro. 205 (Pujol 1995-96: 48; Martínez 1995: 343). El cas és que l'oració que tanca el fragment crec que és extreta de Thyestes, concretament de dos llocs contigus del capítol primer del tercer acte, on Filístenes intenta convèncer el seu pare, Tiestes, que la pau que proposa Atreu no és cap engany:

TIESTES «Dir-m'as tu que Atreu ame son germà Tiestes? Ans la mar banyaria les esteles que estan prop la tremuntana, e la ona soptosa de Cicília, co és lo fluix de la mar, reposarà, e blats e fruyts madurs exiran dins la mar dita Jònia, e la nit escura darà lum axí clara com lo dia; ans concordaran los fochs ab les aygües e la vida ab la mort, los vents ffaran pau e amistat e concòrdia ab la mar, que Atreu amàs a Tiestes»

(Thy. 605-610; Martínez 1995: 189).

  —188→  

FILÍSTENES «Ara, com no és de tomar atrás, al·legues temor? Com est pres, te ve lo córrer. Tart és voler ffugir als mals qui est enmig de aquells. Anem, anem avant; no y ha altre remey sinó procehir en lo camí que avem comencat»

(Thy. 621-623; ibid.: 190).

Q. Els darrers deutes clars del Tirant respecte a les Tragèdies corresponen al capítol 477, on s'inclou el testament de Carmesina, en el qual s'observa alguna expressió d'Hipòlit (vegeu O). Tot just després del testament, hi ha la intervenció de la Princesa, amb paraules que provenen de Tro. 942-944 (Martínez 1995: 370), a la qual segueix la narració de la mort de l'Emperador, que sembla contenir alguns mots que apareixen ja en Tro. 1301-1303 (Pujol 1995-96: 48-49; Martínez 1995: 382). És absolutament evident que la base principal d'aquests capítols finals del Tirant és Troades, però també que a aquesta se li afegeixen determinats manlleus en forma de frases de variable entitat i que no necessàriament tenen a veure amb el clímax i/o l'argument de l'obra de Martorell. Un exemple final, del mateix capítol 477, quan Carmesina té al davant els cossos morts de Tirant i de l'Emperador:

Ay trista desaventurada, que la amor strema que he portat a Tirant s'és convertida en cruel dolor! O ànima de Tirant! Suplichte que sies present en la nostra festa imperial e yo dexar m'é morir per la tua amor. E seré lunyada de la gran angústia e dolor en què só posada. E crit ab veu dèbil e miserable: ¡O tu, mort cruel e malvada, pren les tues armes contra mi, puix prop de mi tinch lo qui solia ésser meu, Tirant, e axí cauré morta com desige! E per los mals tan grans que·m tenen afligida, só fora de mon seny e ja haguera dada fi a ma dolor, sinó que d'una part me tira amor e d'altra temor

(H 908, 28-35; R 1165-1166).

La primera exclamació s'inspira directament en una lamentació de Medea: «O llassa, que la amor malaventurada a mi, que he portada a Jáson, se converteix en gran crueltat» (Me. 261-262; Martínez 1995: 403). D'una altra banda, la menció de la festa imperial recorda moltíssim l'actitud de Políxena davant la mort: «E açò que tu celaves e jutjaves ésser   —189→   mort, Políxena penssa que sien noces imperials, car axí alegrament se apparella a la mort com si anava a grans noces» (Tro. 1298-1300; cal recordar que un fragment immediatament posterior és utilitzat en la narració de la mort de l'Emperador). I la darrera part depèn de Tro. 634-636 (Pujol 1995-96: 48): «Per la qual cosa yo, tota enrajada e esbalahida per los mals tan grans, son portada fora mon seny. E ja hagra donada ffi a ma captivitat, ja·m ffóra morta e seguira mon marit als infferns si aquest ffill no·m retingués» (Martínez 1995: 358), un fragment que exposa la lamentació d'Andròmaca davant la destrucció de Troia i el perill en què veu el seu fill. Tot el que tenen de comú, doncs, els manlleus és el to volgudament tràgic, i no pas el contingut exacte a què es refereixen.

Com i en quines situacions fa servir Martorell la traducció catalana de les tragèdies senequianes? Realment, la pregunta no admet una resposta simple. El nostre autor tant aprofitava un fragment més o menys llarg i d'una intensitat major o menor, això sí, encabit en el desenrotllament narratiu, retòric i textual propi, com agrupava algunes frases no necessàriament colpidores, de vegades sentencioses, en un context que res no tenia a veure amb el primigeni. Aquesta segona manera de treballar és ben visible en aquells llocs del Tirant on la relació amb la versió catalana es concreta en una oració o poc més, o quan es fusionen en un punt determinat materials procedents de diverses tragèdies (que, pel que veiem, sol en ésser precisament aquelles que tenen menys deutes amb Trevet; vegeu 2.2.). En aquest darrer supòsit, la descontextualització esdevé pràcticament inevitable. En tot cas, i davant la possible tendència a fer dependre més d'una pàgina del Tirant del text senequiá, cal ésser bastant prudents.

Les conclusions immediates del panorama que he presentat són clares. D'una banda, i a nivell global, s'hi confirma més i més la idea d'un Martorell que, sobre un esquema narratiu, intertextualitza generalment amb una voluntat gens mecànica i sí __i molt__ creativa (Badia 1993a: 57). La construcció del Tirant, siga a partir de notes i més notes preses al llarg de molt de temps, siga per un __com pense__ o diversos autors, esdevé una feina   —190→   que intenta conjuminar el bo i millor de les lectures del creador en un exercici literari que té molt en compte la finalitat amb què les utilitza, per bé que el resultat no sempre siga satisfactori. Perquè si aprofita la Història de Ja son e Medea, de Corella, les traduccions³⁴ de les Històries troianes i de les Tragèdies senequianes en un capítol determinat, no és sols __però també__ perquè sonen millor o pitjor unes paraules i perquè poden servir de model «retoricat», sinó perquè el fragment en qüestió, traspassat al nou context, per a Martorell és capaç de dir allò que realment ell vol dir, o bé en contingut conceptual o «historial» o bé en expressió i to. Certament, de vegades el lector creu veure-hi reflectides idees i conceptes sobre determinats aspectes que poden encaixar perfectament dins la filosofia de Sèneca, i en aquestes ocasions els préstecs lingüístics solen ésser mínims. Cal advertir, per si de cas hom extrau conclusions, que Martorell no assumeix ni de bon tros la visió estoica del món ni fa seua tota la doctrina senequiana. Altrament, sovint arriba a Sèneca bastant epidèrmicament, per introduir ací allà reflexos lingüístics, temàtics, aforístics, retòrics o, en menor grau, teòrics, sense cap voluntat premeditada de manipulació intel·lectual (com succeeix, per exemple, a La Celestina; cf. Fothergill 1988) o d'utilització d'un pensament com un possible suggeriment dinamitzador (en la línia que, a nivell conjectural, podem intuir en el Quijote; cf. Rico 1982: 59-61). Probablement no m'arrisque massa si dic que Martorell, quan no utilitza material aliè, tan sols fa servir en la novel·la petites mostres d'aquell estoïcisme bàsic que havia esdevingut ja proverbial i per això directament reciclable.

Sèneca també pot contribuir a l'ànalisi d'aspectes com el de l'autoria o el de la coherència interna del Tirant, perquè 1) amb els comentaris i   —191→   referències apuntats en aquest paper, hom pot apreciar que la traducció de les Tragèdies és pertot arreu, i que en alguns moments ajuda a cohesionar el tramat argumental; i 2) alguns fragments que des de sempre s'han considerat deutors de la «valenciana prosa» __i per això suspectes d'atribuir-se a Galba__ no són més que manlleus de Corella, de Sèneca (fonamentalment de la Troades) o d'altres autors més o menys coneguts i difosos, i per tant utilitzats pel mateix individu que usà aquestes mateixes fonts en altres indrets.

Un últim aspecte queda pendent, i és el del nivell de coneixement de tota la traducció catalana, és a dir, si el nostre autor coneixia la versió directament o indirecta i completa o fragmentària. Ara com ara, i d'acord amb el que he indicat al llarg de les pàgines precedents, em sembla que Martorell havia llegit un manuscrit que contenia llargs fragments o tota la versió de Troades, Medea, Thyestes, Agamemnon i Hippolytus, i com a mínim algunes sentències de les altres tragèdies. De fet, podria haver llegit algun manuscrit pròxim, que no igual, al 14704 de la Biblioteca Nacional de Madrid (vegeu-ne la descripció a Martínez 1995: 73-75).

L'estudi de la utilització de la traducció catalana de les tragèdies senequianes en el Tirant lo Blanch no acaba ací. Són moltes les expressions i els conceptes que en recorden algun passatge, però que no arriben a mantenir una relació tan explícita i taxativa com aquella que hem vist en els apartats immediatament anteriors. L'acabament de la frase «Tots loaren lo seu consell, mas los més del consell tenien dubte no se'n passàs ab los enemichs, així com feyen molts d'altres, car a cascú plau lo vencedor» (H 651, 14-16; R 861), per exemple, pot remetre llunyanament al «plau-me de veure lo meu vencedor» (Her. 1511; Martínez 1995: 160) que pronuncia un atordit Hèrcules en retornar «al propi seny».

De vegades la dependència sols és ressò. Sentències del tipus «justa cosa es que sia punit segons ell volia fer de nosaltres» (H 369,4; R 534) o «qui fa lo mal rahó és que passe la pena» (H 389,35; R 558) conserven certa familiaritat amb fragments senequians com:

  —192→  

«Cascú sosté en lo inffern per pena allò que ha obrat, e lo peccat redunda e retorna en lo seu ffactor», quasi dient: aquella cosa que donam, aquella rebem, e ço que sembram, cullim. «Segons lo peccat comès, lo peccador és ponit, per exemple de son demèrit»

(Her. 1060-1064; Martínez 1995: 145).

Tanmateix tenen, certament, una estructura més típica de proverbis (sobretot el segon; Guia 1995: 46). El cas és que tampoc convé marcar fronteres inexistents entre sentències més o menys proverbials i més o menys difoses i traduccions d'autors clàssics, perquè també en aquestes hi podem trobar frases d'aquesta mena, bé en origen, bé reutilitzades pel traductor.³⁵ Així, la resposta del marquès de sant Jordi al duc de Macedònia en el cap. 134 comença amb una afirmació que reapareix a Her. 830-831 en boca de Lico: «Tu, Mègera, seràs fforcada, puys que de bon grat no u vols ffer» (Martínez 1995: 136). La intervenció del marquès era: «Puix per grat no u voleu fer __dix lo marquès__, és forçat que y mesclerem força» (H 284, 6-7; R 437). Evidentment, una resposta d'aquest tipus, tan convencional, demostra ben poques coses³⁶ quant a la procedència del préstec __si realment cal considerar-lo com a tal. És per això mateix, i per una prevenció potser extrema, que la incloc en aquest apartat, llevant-li, doncs, tot potencial valor provatori, que sí que tenen els fragments considerats anteriorment.

De la mateixa classe que la intervenció del marquès és l'última part d'aquesta altra de Plaerdemavida: «qui parlarà de vosaltres sinó la mort, qui és a tots comuna?» (H 739, 20; R 965), relacionable amb «Çertes no creu yo, car la mort és comuna» (Tro. 661; Martínez 1995: 359). O, més   —193→   clarament, aquesta pregunta del mateix personatge femení en els moments anteriors a la manifestació de la seua identitat a Tirant: «per que·m cal despendre paraules supèrflues sinó contentar la tua senyoria? (H 749,15-16; R 976), ben comparable a «Medea, ja degueres ésser exida fora lo regne. Per què despens tant de temps en supèrflues paraules?» (Me. 511-512; Martínez 1995: 412) o a «No havem temps per despendre lo dia en vanes paraules» (Tro. 1105-1106; Martínez 1995: 375). És clar que tant en un cas com en l'altre els contextos en què se situen les frases no permeten un acarament amb el text senequià que vaja més enllà de la lletra pura, sense contextualitzar... i encara.

Altres vegades el que sembla haver-hi és una mena d'adaptació de fragments breus de la nostra versió senequiana, acoblats a la nova destinació. Si atenem a aquesta mínima prevenció, el «en vostra libertat és si volets batallar o si volets pacifficar» (The. 620-621; Martínez 1995: 234), que Jocasta diu als fills per portar-los a la pau, podria passar a «façau la guerra a tot útil vostre, puix en la libertat vostra stà de pendre e de lexar, que no us poden forçar de batalla» (H 824, 28-29; R 1065) escrit en una lletra que l'emperador envia a Tirant. Igualment un fragment com aquest, extret d'una resposta de la Princesa a Tirant:

Descriure no·s dexen les passions ab què amor la mia atribulada pensa turmenta, car la fi de hun mal és a mi principi de altre

(H 583,21-22; R 782).

ens transporta a aquest altre en què Mègera es queixa de l'absència d'Hèrcules i dels perills que hagué de vèncer:

Nengun jorn no·m ffon segur ne reposat __suple: de perill e de molèstia__ per co que la ffi de la una batalla de l'hun mal era principi e grau del següent mal», quasi dient: la vexació de la una maravella no veya ffi, que ja·s desponia a l'altra batalla

(Her. 464-466; Martínez 1995: 125).

La veritat és que els diàlegs que mantenen Plaerdemavida i Tirant, a més de fraseologia comuna a les Tragèdies, contenen idees i conceptes que poden considerar-se propis del Sèneca filòsof, no tant del tràgic. Així, en   —194→   aquestes frases: «Mira què diu lo profeta Ysahïes: que en la terra de Barberia la fortuna és plasent e favorable. Saviesa³⁷ és lunyar-se de les faldes a poch a poch de la dita fortuna, e no confiar massa d'ella ne de sos abelliments. Mira què diu Aristòtil: "¿com pots dar fe ni crehença a la fortuna com en negun temps cessa de moure entorn, ab moviment soptós, la roda instimable?"» (H 737,26-31; R 963). El principi senequià «sapiens quidem uincit uirtute fortunam» (ep. 71, 30), adobat amb «philosophia circundanda est, inexpugnabilis murus, quem fortuna multis machinis lacessitum non transit» (ep. 72,5) i alguns altres fragments epistolars, podrien donar raó de les paraules de la segona sentència dita per l'antiga donzella de Carmesina, per bé que el tema de la prevenció contra els canvis de la fortuna inestable té una conegudíssima difusió en les lletres medievals. De fet, aquesta intervenció de Plaerdemavida depèn certament d'un fragment d'Scipió e Anibal de Canals (Ramírez 1970: 311; Renedo 1995-1996: 340).

Així doncs, i com que l'univers de la filosofia senequiana també és molt ampli, podem caure en el parany d'assignar-li referències tirantianes que tenen altres orígens o que simplement entren a formar part d'un patrimoni comú. Tal és el cas també del comentari de la princesa a Tirant a propòsit de l'actitud de la mare, l'Emperadriu, envers l'heroi:

O, gran follia és desijar lo que rahonablement no·s pot haver, ne penedir-se de haver virtuosament vixcut, desijant en los darrers dies de sa vida viciosament viure!

(H 410, 7-10; R 583).

que recorda indubtablement la coneguda pregunta-afirmació senequiana «Quid est autem turpius quam senex uiuere incipiens?» (ep. 13,17),³⁸ que   —195→   té seqüeles interessants en els Moralia: «Molt honesta cossa és aquel qui porta la vellea a repòs, que no a trebal, enaxí que la joventut aja repossat e en la vellea comence a trebalar» (Sèneca 1987:72).³⁹ Amb tot i això, la primera frase del fragment del cap. 167 transcrit és molt a prop de «proximum ab his erit ne aut in superuacuis aut ex superuacuo laboremus, id est ne quae aut non possumus consequi concupiscamus» (De tranq. an. XII, 1; Sèneca 1970: 96).

El mateix fenomen que acabe de comentar ocorre amb les referències a la saviesa en el Tirant, algunes d'elles susceptibles de llegir-se en clau estoica. Altres, però, no. Així, «la rahó perquè los hòmens majorment volen ésser honrats és per tal que apareguen savis e virtuosos, als quals és majorment deguda honor» (H 455, 13-15; R 637), que podria ésser alguna recriminació pròpia amb ecos d'algun lloc de l'epistolari senequià, amb molta més raó s'ha de vincular amb Honos praemium virtutis (Ciceró, Brut. 81,281),⁴⁰ sobretot perquè una mica abans el mateix rei Artús ha dit «que honor és do de reverència en testimoni de virtut» (H 455, 2-3). I és que moltes vegades la confirmació de dependències no resulta gens fàcil. Un altre exemple: una pregunta com aquesta d'Estefania «¿E tems tu que jo no sia de tanta vàlua que no pertanga a tu, e que jo no sia digna del matrimoni teu?», que podria passar per parlament de Medea a Jàson, probablement ho és d'Hero, a partir de les Heroides XIX (Hauf 1993a: 401).⁴¹

  —197→  

Més llocs amb ecos __i potser ni això__ potencialment senequians. En el debat entre l'Emperadriu i la Princesa sobre si cal preferir Ardiment o Saviesa, dins del tradicional debat entre armes i lletres, l'Emperadriu utilitza, reconvertint-lo en negatiu, un argument en principi positiu: «Per qué·s mostra que més val ardiment que saviesa, e ab ell no·s deu acomparar, car lo savi [...] de poca cosa se té per content, puix ho puga sens negun empediment posseir, e no cura de la mundana glòria per lo perill que se'n pot seguir» (H 429, 30-34; R 608), idees que, al marge de la valoració (per bé que després la princesa ho utilitza en el sentit positiu original), retrobem extractades parcialment en ep. 9, 18 («omne intra se bonum terminabit»), 9, 22 («nisi sapienti sua non placent»)⁴² o 18,13 («nemo alius est deo dignus quam qui opes contempsit; quarum possessionem tibi non interdico, sed efficere uolo, ut illas intrepide possideas»). És clar que aquesta concepció del savi casa malament en el context del debat, limitat per pressupòsits cavallerescos: «ací tenim una qüestió, la més graciosa que dies ha yo haja hoït, y és aquesta. La senyora emperadriu posa semblant demanda, e diu axí: que si ella tenia hun fill, ella stimaria més que fos senyorejat de aquell virtuós senyor qui en lo món se fa nomenar ardiment que de negun altre [...]. Diu la senyora princessa que ardiment és gran senyor, e en lo món deu ésser molt reverit, però que ella té per molt major e de més alt grau e dignitat saviesa que ardiment» (H 427,3-10; R 603-604). No estranya, doncs, la resposta del jutge, l'Emperador: «attenent e considerant que saviesa és lo més alt do que Déu e natura poden donar a la creatura humana, e de major perfecció e noblea, e de aquella totes les virtuts que lo cors pot possehir prenen principi e fonament [...], emperò, necessitat és gran a l'home que tinga ardiment, e si no·n té, no deu ésser res stimat, e per ço ardiment deu ésser agraduat aprés de saviesa» (H 434, 27-34). Aquesta resposta, per cert,   —197→   ja podíem intuir-la, d'acord amb el que Martorell diu __una altra vegada la coherència tirantiana!__ en el pròleg: «Antigament, l'orde militar era tengut en tanta reverència, que no era decorat d'honor de milícia sinó lo fort, animós, prudent e molt expert en l'exercici de les armes. Fortitud corporal e ardiment se vol exercir ab saviesa: com, per la prudència e indústria dels batallants, diverses vegades los pocs han obtesa victòria dels molts, la saviesa e astúcia dels cavallers ha bastat aterrar les forces dels enemics» (R 116). Aquest adverbi inicial aporta valuoses interpretacions.

Ja per acabar aquest apartat i el capítol dedicat al senequisme del Tirant, un suggeriment i alguns mers ressons de les Tragèdies en determinats moments de l'obra de Martorell. I parle de ressons perquè, tot i que resulta difícil concretar el manlleu, a un lector que ha llegit dotzenes de vegades la traducció catalana li resulta molt familiar el to d'algunes frases de la novel·la. Per exemple, aquestes paraules que segueixen podem llegir-les en paral·lel amb altres de Troades:

¡O viudes desconsolades, feu noves lamentacions, arrancau-vos los cabells e ab les ungles rompeu la vostra cara, e les vestidures sien de dol, puix la flor de la cavalleria és perduda e jamés serà recobrada! O Grècia, com te veig desolada, que restaràs orfe, viuda e desemparada!

(H 610, 19-22; R 814).

Altrament, aquest passatge tirantià recorda en algun moment intervencions de Tàntal o del missatger a Thyestes:

O miserable de mi! O fortuna cruel! Per què m'has fet tant de mal que m'has fet veure tanta dolor? Haguesses-me fet ans morir que fer-me veure dels meus ulls hun tan nefandíssim crim, que tots los qui aprés de mi vendran en lo món se taparan les orelles per no hoyr tan gran malvestat, que la sua excel·lent persona abandonàs a hun negre moro, enemich de la nostra santa fe

(H 610, 30-35).

Em falta encara el suggeriment. Després de veure com treballa Martorell els textos clàssics, estic convençut que una bona part de la filosofia estoica del Tirant __i ara no parle de quantitat ni de qualitat__, fonamentalment aquella que desenrotlla conceptes més profunds i per això menys abastables,   —198→   ens la retrobarem al llarg dels folis d'altres traduccions medievals de Sèneca o d'altres compilacions i enciclopèdies de l'època. Convindrà fer, doncs, una recerca minuciosa i una feina d'editor prèvia.⁴³