Taules parades al llibre de Tirant

Giuseppe Grilli

Istituto Universitario Orientale de Nàpols

  —79→  

Arribat al capítol 282, Tirant ha superat la seva iniciació¹. És, a hores d'ara, un cavaller vencedor en justes i torneigs que ha estat desafiat per antagonistes cèlebres, rics i orgullosos, i que n'ha sortit victoriós, que ha provocat l'admiració de dames d'alt llinatge i de gran elegància, com la Bella Agnès, que ha viatjat, que ha estat honrat a la cort; conseller i ambaixador del rei, capità i guerrer de fortuna, ha rescatat illes, regnes, i ha salvat l'Imperi. Enamorat de Carmesina, que ell mateix ha elegit Princesa hereva del tron greco-bizantí, n'ha obtingut un gran plaer durant la nit tot just acabada. Si bé no n'ha penetrat el clos Castell, ha pogut tenir-la tota nua al llit: un cop arribada l'hora del sopar, l'heroi s'ha introduït furtivament al palau²; mentre el pare Emperador menjava, Tirant ha tingut l'oportunitat, amb l'auxili de la donzella Plaerdemavida, de reunir-se amb Carmesina a la seva cambra.

Tastat amb prou feines el cos apetitós, vacil·lant entre la voracitat   —80→   i la indeterminació³, Tirant és a punt de partir per donar el cop definitiu a l'enemic turc i, en tornar, gaudir del meravellós premi de l'amor i de l'imperi. Dissortadament, la ràpida conclusió es veurà entrebancada per l'intermedi ordit per la malèvola Viuda Reposada, que provocarà l'ajornament de l'acció tot inserint un nou i llarg episodi ambientat al Nord d'Àfrica. Tanmateix, abans que això succeeixi, Tirant s'acomiada de la Cort de Constantinoble amb una jornada de festes i d'adéus. Irresolut al llit, Tirant, en canvi, demostra durant el dinar un bon apetit. Així, mentre l'Emperador i tots els altres, «hòmens com dones no tenien voluntat de menjar oint les grans honors» de Tirant, que són recitades per un «ancià cavaller, molt eloqüent e gran legista»⁴ per tal d'entretenir els assistents, ell, que evidentment coneix fins i tot massa bé aquelles històries, sacia la seva fam. Hauria preferit fer una altra cosa i rescabalar-se de la conclusió fallida, però el fet és que, amb la taula sumptuosament   —81→   parada i els convidats presents, ben poca cosa pot fer per atendre la veu de Plaerdemavida que li ha recordat el seu capteniment d' «hom de mal recapte». «De mal recado y para poco» afegeix el traductor anònim de l'edició en castellà de l'any 1511. Per tot això, tan sols després que «Tirant fon dinat, se dinà l'emperador ab tots los altres»⁵

La sobretaula, amenitzada amb danses, farses i entremesos que escenifiquen les històries de l'ancià cavaller, no aconsegueix d'interessar Tirant. I tampoc els menjars, segons el que ens diu el llibre, no mereixen cap nota especial: «lo sopar fon molt abondós e de similitud del dinar»⁶. En definitiva, sembla que, com que no es pot interessar per allò que succeeix al voltant de la taula parada, tampoc no compten gaire per a ell les coses que hi han estat disposades al damunt.

L'espisodi, que en cap cas no es pot considerar aïllat del cos de la novel·la, és indicatiu del paper subsidiari que tenen els esmorzars, els dinars i els sopars, en l'economia de l'acció i dels pensaments dels personatges. És exacte, com notà l'atent cura cervantí, que els cavallers del Tirant lo Blanc mengen (i dormen), però ho fan amb la regularitat d'una tasca preestablerta, acomplint així un ritus social o acudint a una necessitat vital. I, amb tot, el dinar o el sopar són ocasions importants per posar en relleu un moviment interior, o per donar espai escènic a la representació d'una acció, d'un tema, d'una història⁷. L'alimentació, més que no pas l'exercici d'un gust, sembla que vulgui ser, en el disseny d'aquesta novel·la cavalleresca, l'ocasió per expressar i manifestar alguna altra cosa.

  —82→  

Aquesta tendència a sobreposar i a substituir el plaer de l'alimentació pels altres plaers del cos o de l'intel·lecte, es veu confirmada per la inspiració global de l'obra, que privilegia les relacions entre els homes enfront de la condició solitària i de l'egoisme individualista. Sovint, per això mateix, una dona és un aliment preferible a les llaminadures vulgars, mentre que la donzella, quan és nua e crua no aspira sinó a trobar «persona que la tractàs bé»⁸. Quan un emissari arriba a l'Emperador mentre «era a la fi del dinar», aquest demana tot seguit si al campament hi calen provisions i obté com a resposta que «no ens fall què menjar, sinó que ens fall amor e honor»⁹. En efecte, els protagonistes del Tirant, al llarg dels episodis, dels llocs i de les circumstàncies, potser adverses, en realitat no pateixen mai per la manca de menjar. Els cavallers, la gent de la cort, i fins i tot els assetjats o els ermitans, acaben aconseguint el poc o molt que basta per mantenir-los vius i per fer-los contents. Els menjars, fins i tot, s'adapten extraordinàriament a les funcions i a les necessitats de cada ocasió¹⁰. Un bon esmorzar a base de gingibre verd ab malvesia serveix per contrastar els rigors del clima anglès¹¹. A l'Àfrica, on a la terra abrusada de l'entorn de la ciutat no creixen ni arbres ni verdures, un cistell de préssecs constitueixen el regal més esplèndid d' «una vila»¹². Cas que s'hagi pogut sobreviure als anys   —83→   sense, però, escapar-se dels problemes del cor, els metges aconsellen faisà per sopar, «per ço com es carn cordial per al cor»¹³. Es cert que l'Emperador, si pot, fa promeses i insinuacions a Plaerdemavida, rient-se dels metges i de les medecines. Però els aliments especials són demanats fins i tot per a la princesa Carmesina, després d'haver-se banyat i abans de ficar-se al llit, on mig adormida serà l'objecte de les carícies de Plaerdemavida i de Tirant en un delitós encreuament de mans i cossos. Per a l'ocasió, els menjars triats són «un parell de perdius ab malvesia de Candia e après una dotzena d'ous ab sucre e ab canyella». Llepolíes del tot adients per a qui vol ficar-se «en lo llit per dormir»¹⁴. Menjars abundosos regats amb vins són destinats als ambaixadors, reis i dignataris enemics que cal meravellar amb «gran abundància de viandes precioses e vins de diverses natures», fins i tot amb la finalitat de convèncer-los de la «millor pratica [que] tenien los crestians en lo menjar que los moros»¹⁵. Al contrari, als soldats i als cavallers els convenen menjars   —84→   energètics i que afartin i cansin poc l'estómac. Quan l'astut rei Escariano vol posar a prova Tirant i provocar-ne la bona disposició, el convida a dinar i li ofereix «moltes natures de viandes... E les unes viandes eren molt millors e mills aparellades que les altres. Com foren llevats de taula portaren la col·lació en un gran plat d'or en lo qual havia citronat, e pinyonada, e amelles e pinyons confits a l'una part del plat; e Tirant pres dels millors e majors que hi havia»¹⁶.

Les ametlles dolces i altres confitures són esmentades constantment en les descripcions de les delícies alimentàries de la novel·la. Fins i tot en això s'observa una diferència de capteniment respecte al Quijote, on la predilecció per la fruita fresca turmentarà Sancho, que es veu obligat a justificar la estrechez del seu senyor amb «la opinión que tiene y la orden que guarda de que los caballeros andantes no se han de mantener y sustentar sino con frutas secas y hierbas del campo»¹⁷. Tirant és, en efecte, ben lluny de seguir una regla tan ascètica. Més aviat, si es veu obligat de debò a no treure gaire el ventre de pena, almenys s'acontenta amb el raïm d'una vinya, encara que el sopar fred el faci després desvetllar-se a bon hora i l'obligui a portar pedres «d'un lloc a l'altre per escalfar-se»¹⁸.

  —85→  

Fruita fresca o confitures, carns salades, pa de blat de moro, llegums o farcits, res al Tirant no iguala los pits de Carmesina, «dues pomes de paradís que crestallines parien»¹⁹. Aquestes pometes adolescents són el senyal més explícit del paper que tenen els menjars a la novel·la. Aquests introdueixen, afavoreixen o acompanyen un plaer diferent del de la gola. L'ull, el tacte, l'orella, són de fet els òrgans preferits per aconseguir la satisfacció. L'afirmació d'aquesta respon a estímuls als quals la carn cuinada no ofereix respostes satisfactòries²⁰. És lícit, doncs, de demanar-se si l'afirmació cervantina sobre les característiques especials del Tirant i sobre la rellevància que hi assumeixen els menjars té una motivació dictada per l'atzar o bé per una segona intenció. En efecte, el judici del cura en el celebèrrim escrutini podria explicar-se simplement com una exemplificació genèrica. «Aquí comen los caballeros...» indicaria el sentit de realisme, versemblança i quotidianitat que la novel·la vol oferir al lector. O bé la dada és tan sols el fruit d'una lectura sumària del Tirant. Cervantes, que òbviament és al darrera del personatge que examina i judica la biblioteca de Don Quixot, hauria tan sols fullejat la novel·la catalana, agafant alguns detalls d'ací d'allà, i hauria topat per casualitat amb pàgines on s'explicaven dinars o sopars. Per tant, hauria acabat deduint un espai i un paper dels menjars que aquests no tenen en realitat a l'obra. Naturalment, al davant d'hipòtesis difícilment corroborables amb proves decisives, no es pot mantenir una posició absoluta. Podria ser, per tant, que Cervantes hagués llegit el Tirant tan sols parcialment, si més no quan escrivia la primera part del Quijote, així com seria possible que amb la frase citada hagués   —86→   cregut, en part o preferentment, que donava una indicació general sobre el to de la novel·la més que no pas sobre una peculiaritat seva²¹. Però és possible també que els menjars tinguin al Tirant lo Blanc, efectivament, un espai i un paper amb una especificitat més consistent que no pas la indirecta, genèrica o instrumental que sembla a primera vista i de la qual he assenyalat algunes característiques. Tot i així, aquesta funció de suport pot ser-nos útil per entendre en quina direcció podria trobar-se una explicació adient del sistema dels menjars en el quadre complex dels motius i de les temàtiques de la novel·la. Considero, per tant, que el menjar assumeix una funció de relleu en molts episodis de la trama i que els aliments són usats com a instrument de representació o com a referències suggestives.

Trobem perfectament exemplificat aquest mecanisme a l'episodi dels amors secrets de la madura Emperadriu i del jovenet Hipòlit²². Amb la complicitat de la petita i tímida donzella Eliseu, l'Emperadriu amaga el seu amant adolescent a la pròpia cambra i l'alimenta en un rebost. Els menjars («un parell de faisans e tot lo que li fon menester per la humanal vida»), els hi porta la reticent Eliseu, la qual cerca de vèncer el rebuig alimentari del jove amb «col·laccions singulars perquè no s'enujàs». Però quan Hipòlit «la posava en noves ab moltes burles, [i] ella jamés li responia sinó en lo que tocava a son servir»²³. Com és palès, els estris alimentaris, incloent-hi la   —87→   proveïdora, es troben subordinats clarament a les intencions eròtiques, a les quals s'adapta la tria dels menjars i, fins i tot, les paraules dites durant el lliurament dels aliments. Hi ha, amb tot, certs límits que són respectats: les relacions amb la minyona no se sumen a la dificultat dels amors de fora estació, collits com fruita a destemps. Més aviat, quan ja sembla insostenible la presència oculta de l'amant, l'Emperadriu l'allunya, òbviament amb la intenció de tornar-lo a veure més endavant, i el compensa amb el regal preciós d'una especialíssima pinya: «... una cadeneta d'acer ab una pinya d'or tota esmaltada, e la meitat era oberta e l'altra closa, e los pinyons qui dins eren, grossos robís. No crec tan saborosos pinyons jamés foren vists: aquesta sabor sabia Hipòlit, qui gustada l'havia. E en la part de la pinya que estava closa, en cascuna clofolla havia un diamà, o robí, o maragda, o safir, e no penseu que fos de tan poca estima que no valgués passats cent milia ducats. E l'Emperadriu de ses mans, la hi posà al coll»²⁴. Les referències als menjars no s'acaben amb aquest meravellós artefacte. A l'episodi dels amors adulterins entre l'Emperadriu i Hipòlit hi ha un exemplum que narra un furt ocasional de raïm per part d'un cavaller afamat (una cosa força semblant succeirà al mateix Tirant pocs capítols després). La narració suscita el riure de la tímida Eliseu, i Hipòlit, observat fins llavors per ella sota una llum poc agradable, se li converteix en un perfecte i galant cavaller. Fins i tot serà ara la mateixa Eliseu qui suggerirà a l'Emperadriu que doti Hipòlit. Ella ho farà generosament: «E per ço vull ordenar de ton delitós viure ab tres-cents menjadors ordinariament en ta posada, e facen de tu com de senyor»²⁵. És evident, per tant, que per a la mentalitat cavalleresca el que compta és més aviat el fet d'oferir el menjar i no pas el menjar mateix. Així, val molt més la relació   —88→   simbòlica del menjar, diríem el disseny o l'emblema, que no pas la masticació. Més que la gola, són uns altres els òrgans del gust implicats: la vista, l'oïda. Eliseu demana encara que el raïm del conte picant recitat per Hipòlit es converteixi en perles. «E pregà'l que, per l'amor sua, se'n brodàs unes calces de raïms, e los grans fossen de perles.» Així que, quan Hipòlit surt a passejar amb els vestits nous confeccionats amb les robes de misser Bartolomeu Espicnardi i les perles del tresor imperial, fa un cert efecte, donat que «les calces brodades, qui eren molt vistoses e de bona gràcia obrades, que se mostraven los pàmpols e los raïms»²⁶.

Un cop identificada, encara que només sigui gràcies a una exemplificació parcial però representativa, la funció de suport que el sistema de l'alimentació acompleix en l'estratègia de la narració, convindrà ara comprovar si aquesta funció és assumida esporàdicament i cas per cas, o bé si respon a certes regles i constants. Cal dir que, en conjunt, el Tirant presenta una estructura cíclica, de la qual existeixen unes proves textuals fortes i incontrovertibles, però que, en canvi, no presenta una estructura clara i definitiva pel que fa a la subdivisió interna dels materials narratius. Aquesta dificultat en la segmentació s'entrellaça amb el problema de l'atribució i de la preparació del text de Martorell per a la impremta. Justament, és en aquesta organització de la narració que combina les constants cícliques amb una absoluta llibertat de la disposició de la narració, on són atribuïts significats estructurals als esmorzars, als dinars i als sopars. Es poden de fet afegir als motius recurrents en l'establiment del cicle de Tirant (les festes o entremesos teatrals, les transcripcions d'escrits o de fórmules, com ara les lletres de batalla, les epístoles, els discursos, els emblemes, etc., els plagis literaris evidents o ocults) els moments en què els personatges recorren al menjar per necessitat, plaer o ocasió. En realitat, en relació amb l'anarquia amb què són disposats tots els altres materials, són justament els moments que es refereixen a l'alimentació els que marquen els temps de la novel·la.

En efecte, cada pas d'un moment a un altre de la narració, pas   —89→   que comporta una focalització diferent del punt de vista, una nova ambientació de l'acció i una fase vital específica del protagonista absolut de la història, és puntualment marcat per un àpat, alguna vegada per dos de combinats. En definitiva, el dinar o el sopar, o fins i tot el dinar i el sopar, són els autèntics indicadors que marquen el nou registre, el canvi de pàgina de la història i, naturalment, la continuació de l'aventura. Com ja és sabut, el Tirant neix com a tal d'una digressió, o interpolació, feta en una altra novel·la: la que té com a protagonista el cavaller Guillem de Varoic. La primera interferència rellevant, després de la trobada del vell Varoic amb el jove Tirant, és la relació de fets que Tirant i els seus companys reciten en tornar de Londres al cavaller Varoic, esdevingut ermità²⁷. Doncs bé: aquesta part del llibre es troba perfectament delimitada per dos banquets especials. El primer obre la festa i dóna lloc a la primera representació teatral col·locada en el cos de la novel·la (Entremès de la Roca Maravellosa) i l'últim, disposat a prop de la font de l'ermita, és de comiat. El fet de desenvolupar-se en un lloc apartat i agrest no és cap obstacle per a l'èxit d'aquest últim dinar, ja que els comensals «foren servits de viandes singulars e en tanta abundància com si pròpriament fossen dins una gran ciutat»²⁸. Però, ja a l'interior d'aquest primer episodi amb estructura i sentit complets, hi veiem esquitllar-se la degeneració o sublimació del plaer de la taula en plaer del llit. És el motiu de la Bella Agnès, de les quatre dames disponibles i de la màxima «Del bo tria hom lo millor». El final és previsible: «e prestament fon aquí la col·lació molt gran e abundosa de moltes maneres de confits» que, per a l'anònim traductor castellà, són «diversas maneras de frutas»²⁹. Sigui com sigui, els cavallers no marxen sense haver donat primer rics presents d'or i de pedres precioses a les donzelles³⁰.

  —90→  

Els dinars, d'un alt valor estratègic per a la narració, se succeeixen i assenyalen els episodis successius. El dinar-entremès de les Llesques de pa³¹ marca el primer sojorn a Sicília i la creació del primer dels regnes «tirantescos», gràcies al matrimoni de la Infanta Ricomana amb el jove Felip de França, matrimoni afavorit per Tirant i salvat in extremis justament durant aquell banquet³². Un dinar precedeix i presideix la reconquesta de la Rodes assetjada i amenaçada pels turcs i els malvats genovesos³³, mentre que un rostit de carn i conill, amb la corresponent disputa sobre la major noblesa d'aquest o aquell aliment, indica el segon sojorn sicilià³⁴. Es un àpat metafòric, el de les pometes de Carmesina, l'encarregat d'assenyalar amb exactitud que ens trobem en l'episodi central de la novel·la, l'ambientat a Constantinoble³⁵. Els banquets públics, els sopars i els refrigeris precedeixen o segueixen el desenvolupament de les situacions corteses i anuncien les festes teatrals del rei Artú i la Fada Morgana o l'Entremès del negre hortolà. Fins i tot, el límit intern entre la «novel·la de guerra» i la «novel·la d'amor» celebra el propi triomf amb el banquet del castell de Malveí³⁶. Aquesta funcionalitat dels menjars,   —91→   al servei d'una estratègia narrativa i discursiva més general, arriba a caracteritzar receptes específiques. Regularment, trobem certs aliments connectats amb missions delicades d'ambaixadors o d'espies. Les fruites fresques i rares, les confitures i els dolços, són particularment grats als seguidors del Profeta. «Dàtils e confits» col·laboren amb Ciprès de Peternó³⁷, el qual els alterna amb «altres llepolies perquè pogués contentar lo Sold໳⁸. «Llepolies» són encara l'instrument de l'albanès per convidar «tots aquells qui eren de la sua guaita»³⁹, llepolies pagades a un preu molt car per als sis golafres que acabaran degollats mentre dormen. Hi ha «herbes» especialíssimes indicades per a les ocultes pràctiques abortives, segons suggereix la malèvola Viuda Reposada a Tirant, confessant així que n'és una experta seleccionadora i la fornidora de la corrupta Carmesina⁴⁰. Curiosament, també aquests aliments, o verins, es troben lligats, en l'estratègia de la narració, a manifestacions teatrals o parateatrals. Les intrigues de la Viuda, de fet, no tindrien l'efecte desitjat si una ficció teatral (l'Entremès del negre hortolà) no corroborés i donés credibilitat a la referida subministració del menjar criminal⁴¹.

Les noves aventures de Tirant cautivo al Nord d'Àfrica, i després príncep i artífex dels efímers regnes croats, s'obren amb l'àpat dels raïms robats, mentre que el retrobament de Plaerdemavida, alliberada dels vestits moros i d'una ambigua servitud, dóna lloc a l'àpat ecumènic durant el qual cadascú podrà menjar al seu gust. I això s'esdevé d'acord amb la nova llei, dictada per Tirant, que consent «viure en la llei que es volgués»⁴². El principi de la tolerància culinària   —92→   obeeix, per tant, a un altre de més general, de caràcter social⁴³. Òbviament, el retorn a Constantinoble i el rescat de l'Imperi, greument compromès durant els tres anys d'absència de Tirant també són marcats per mitjà d'una trobada amb la taula parada. Tirant i el seu estol fan l'assaig general de les noces entre l'heroi i Carmesina tot celebrant, evidentment, un banquet. Amb aquest àpat especial, que d'altra banda precedeix dues altres trobades amb el menjar que delimiten l'epíleg de la novel·la, la història s'enlaira i es dirigeix cap a la conclusió. Tirant i Carmesina, esposos feliços i regnants, queden més enllà de l'esquema de la narració. El caràcter específic de la descripció del banquet de noces és, de fet, una prova més de l'exhauriment de la trama. Per primera vegada a la novel·la, el plaer del menjar s'aboca a la descripció més òbvia, i més natural, de l'enumeració carnavalesca. La llista dels menjars servits es relliga, en la tècnica de l'enumeratio, amb els altres paraments de la taula, amb els coberts i els plats, amb els instruments musicals que amenitzen la festa, amb els títols i els noms dels mateixos convidats. El real gast és l'última possibilitat per als menjars de fer sentir la seva veu de fidels acompanyants dels personatges. Aquests, aleshores, cedeixen als aliments un protagonisme que no han tingut mai abans i del qual s'han de reconèixer desautoritzats. És aquest, doncs, l'últim àpat del llibre⁴⁴. Sobre l'altre, el que celebra les noces del famulus de Tirant, Hipòlit, amb l'Emperadriu, ara ja viuda, i que assegura una improbable felicitat a l'imperi i als seus vassalls, de fet «demasiada cosa seria devisar l'abundància que hi era»⁴⁵.

La descriptio de l'últim convit ha estat, doncs, el viàtic per a la fi de l'heroi i de la novel·la epònima. Tirant, ara, pot preparar-se   —93→   a ben morir en su cama, com va subratllar Cervantes, tot fent testament. Hipòlit, dipositari de la seva herència, queda així legitimat. El primer àpat carnavalesc ha estat, per això mateix, també l'últim. La coincidència ha permès la substitució no traumàtica de l'heroi cavalleresc per un adolescent oportunista i innocent, tal com són maliciosos i innocents tots els adolescents de la literatura, inclosos tots els altres protagonistes del Tirant lo Blanc que, si més no en part, han compartit l'hedonisme victoriós del jove patge.

(Traducció de Gabriella Gavagnin i Víctor Martínez-Gil)